Sílvia Bel (Barcelona, 1970) creu en l’autenticitat i la naturalitat, i les exerceix. L’actriu, que ha passat pels grans teatres de l’escena catalana i que avui és coneguda pel seu paper de Marta a Com si fos ahir, alterna la màxima expressivitat –gestual i lingüística– amb el silenci introspectiu. Bel entén les arts com un espai d’expressió sincera, allunyat d’impostacions i hipocresies; i també és així com parla de la gastronomia i el vi.

Habitual de les produccions de TV3 i de les sales de teatre del país, Aida Oset (Barcelona, 1983) és una de les actrius més reconeixibles de l'escena catalana. Després del seu pas pel Teatre Lliure, amb Una mena d'Alaska, i pel Mercat de les Flors, amb Kodama, pujarà als escenaris del Teatre Goya a partir del 5 de novembre per interpretar la Giulia, una de les tres protagonistes de La trena, obra basada en el llibre de Laetitia Colombani sobre tres dones amb vides aparentment oposades però un mateix desig de llibertat.

"Quines actrius referents de més de 60 anys teniu al cap?" La pregunta la llança Vicenta Ndongo, actriu encara en la cinquantena, que prèviament havia deixat anar com havia al·lucinat amb el desconeixement que hi ha entre el planter d'actors que copen les sèries de televisions i plataformes de noms com el de Maribel Verdú, que ha dedicat tota la vida al sector. "Et fas gran i desapareixes", proclama, no sense apuntar que en el seu cas, com a dona racialitzada, tampoc no s'ajusta a una "mare estereotipada". De moment encara no ha fet d'àvia, matisa.

Sempre he cregut que ja menteixo prou a la meva feina per haver de mentir també a les meves filles. A casa no hem sigut mai políticament correctes si, per ser-ho, volia dir anar contra els nostres sentiments. Jo sovint he preferit callar abans que dir-los una mentida.

Al llarg de la vida, l'aprenentatge és tant conscient com inconscient. De petites som esponges sense filtres i anem adquirint aprenentatges de tot el que ens envolta i això pot ser molt variat. Adquirim molt de les persones adultes que tenim al voltant, de com gestionen el dia a dia, però també hi ha un munt d’aprenentatges que provenen del fet cultural, de les estructures invisibles que ens travessen.

"Les proves presentades al llarg d'aquest judici mostren una etapa d'abusos psicològics i emocionals i una escalada de patrons de coacció". Això és el que va asseverar el fiscal de Manhattan, Alvin Bragg, en la seva llarga argumentació per assenyalar Jonathan Majors com a agressor sexual de l'última parella de l'actor, Grace Jabbari. Un mes i mig més tard d'aquestes declaracions, les paraules del fiscal prenen una dimensió superior després que dues dones, també exparelles de l'actor de Marvel, hagin presentat al·legacions en contra de Majors per abús físic i emocional al New York Times.

Albert Rivera està gaudint d'un estiu amb marca catalana. Tal com avança la revista Lecturas en exclusiva, l'advocat estaria passant les vacances a Eivissa acompanyat de l'actriu catalana Aysha Daraaui. Aquesta informació arriba tot just un mes després que es fes públic que Rivera ho havia deixat amb la cantant Malú, amb qui té una filla de tres anys.

El vessant més popular de la trajectòria de Loles León (Barcelona, 1950) s'ha menjat la història amb alegries i sacrificis d'actriu nascuda a la Barceloneta que va marxar a Madrid per poder complir els seus somnis i que ha lluitat sempre la seva llibertat i la dels altres. Tot això ho explica a l'espectacle que té en cartell al Teatre Condal fins al 3 de juliol, Una noche con ella, escrit i dirigit per Juan Luis Iborra, amb qui la uneix una amistat de més de trenta anys. Loles León no eludeix parlar de cap tema i amb els seus espectacles vol enviar un missatge positiu a les dones. També reclama els compliments per damunt de qualsevol gest de correcció política: "Hi ha moltes dones que no saben què fer ara –afirma Loles León–: el marit ha marxat amb una de vint, els fills ja no hi són. Està sola i surt a ballar amb les amigues per ser una mica feliç, i si un home li diu que està molt guapa, perquè s'ha arreglat, això ha d'importar, perquè si els dones un missatge negatiu dels compliments hi ha molta dona que no vol sortir".

“El crim del carrer Balmes no es va acabar de cometre perquè la meuca no va obrir la porta [...]. Va tenir molta, molta por. Si la truja hagués obert, el crim s’hauria comès”. És l’escrit que el 23 de febrer del 2021 l’assetjadora de l’actriu Roser Tapias va escriure a les seves xarxes socials. Relatava els fets que havien passat uns anys abans, quan aquesta noia va presentar-se al domicili de l’actriu amb un ganivet amenaçant-la de mort i va escriure puta a la porta.

Halle Berry, d’una manera o altra, ha lluitat tota la vida. Ja sigui per un paper cobejat en una pel·lícula, per les víctimes de la violència masclista com ella o per manifestar-se en contra de la percepció que la seva bellesa li ha estalviat patir i combatre. Sempre s’ha vist a ella mateixa com qui té les de perdre. I ara, en la seva primera pel·lícula com a directora -i que també protagonitza-, ha assumit aquest paper.

La carrera i la vida d’Assumpta Serna donen per un bonic llibre de memòries. O de records, que queda millor i no és tan ampul·lós. El relat podria començar el 1988 al plató de Falcon Crest, la mítica sèrie amb la no menys mítica Angela Channing –la gran Jane Wyman– tallant el bacallà a les vinyes de la vall del Tuscany. Serna va intervenir en una dotzena d’episodis i sempre que li pregunten ho recorda amb molta estima, glossa la professionalitat i calidesa de Wyman –als antípodes del seu cínic personatge– i com va aprendre mil coses útils cada dia de rodatge. No té tan bon record de la nit que, en una festa, li van presentar Harvey Weinstein. El va veure assegut envoltat de noies i ho va tenir claríssim: “Fugir”. La mateixa actitud del dia en què li van ensenyar una llista d’estrelles de Hollywood amb qui tenir una aventura a fi i efecte de grimpar dins la competitiva indústria del cinema. Qui hi havia a la llista? Doncs, per exemple, Tom Cruise i Warren Beatty. Altre cop, fugir.

Una explosió d'elogis i premis per Incerta glòria i Estiu 1993 van fer que Bruna Cusí (Barcelona, 1987) passés en pocs mesos de ser un nom poc conegut a l'actriu de moda del 2018. L'èxit no li va arribar massa d'hora, com a alguns intèrprets, però tampoc massa tard. “Va arribar quan vaig estar preparada i amb un punt de maduresa com a actriu –diu ella–. No és fàcil entrar en la indústria ni aprendre l'ofici, necessites temps. Les actrius tenim una mena de pressió per fer la carrera abans dels 30, però les millors interpretacions arriben més endavant. Mira la Frances McDormand!”

L'actriu nord-americana Olympia Dukakis va morir dissabte a Nova York als 89 anys. La notícia la va difondre el germà de l'actriu, el també actor Apollo Dukakis, a les xarxes socials: "La meva estimada germana ha mort aquest matí. Després de passar molts mesos amb la salut malmesa, descansa en pau amb el seu marit Louis", ha escrit. Dukakis tenia una llarga carrera com a actriu però es va fer molt popular sobretot després de guanyar un Oscar com a millor actriu de repartiment a Encís de lluna. Va ser el 1988 i aleshores l'actriu tenia 56 anys.

Aquest diumenge al vespre, Carme Elias (Barcelona, 1951) pujarà a l'escenari de l'Auditori del Fòrum per recollir el Gaudí d'Honor que li ha concedit l'Acadèmia del Cinema Català. És un premi que reconeix la selecta carrera cinematogràfica d'una actriu fantàstica més coneguda pel seus treballs teatre però que al cinema ha aportat sempre elegància i atreviment. Ella es pren el reconeixement com una oportunitat per mirar enrere. "Hi ha premis que són una empenta cap endavant, però aquest és més aviat una oportunitat per asseure'm i contemplar tot el que he fet –diu–. I també és un motiu d'alegria, perquè si me'l donen és que alguna cosa bona dec haver fet".

Què senten els joves avui, enmig d’una pandèmia que els ha tallat les ales? Elena Martín ho té clar: “Ansietat”. I és precisament el tema principal de La malaltia, la versió d’El mal de la joventut de Ferdinand Bruckner que Juan Carlos Martel Bayod estrena al Teatre Lliure divendres que ve i on Martín (Barcelona, 1992) és la protagonista. Tot i sentir-se professionalment privilegiada, comparteix moltes coses amb Maria, Irene, Petrell, Freder o Lucy, els personatges de la peça original, i amb els menors de trenta anys actuals. “Una sensació d’ofec” perquè, diu, són conscients que vivim en “un sistema que sembla que s’ha d’ensorrar, però que no ho acaba de fer mai”.

Victoria Abril ha dinamitat la roda de premsa que s'ha celebrat aquest dijous amb motiu de la concessió a l'actriu del premi Feroz d'Honor amb unes declaracions incendiàries contra el confinament i les vacunes, en què s'ha alineat amb negacionistes de la pandèmia com Miguel Bosé. Abril ha carregat molt durament contra la gestió sanitària de la crisi del covid i les vacunes: "Són experiments sense provar i des que ens les posen hi ha més casos positius", ha dit sense aportar cap dada per sostenir l'afirmació. "Som conillets d'Índies i si haig de passar per negacionista, endavant".

Carme Elias (Barcelona, 1951) rebrà l'homenatge de l'Acadèmia del Cinema Català en la gala dels Gaudí del 21 de març. L'actriu, un dels grans noms de l'escena teatral, rebrà el premi Gaudí d'Honor - Miquel Porter en reconeixement a una llarga trajectòria cinematogràfica, que inclou treballs amb directors com Pedro Almodóvar, Fernando Fernán-Gómez, Pere Portabella, Isabel Coixet, Ventura Pons, Jaime de Armiñán i Javier Fesser. Elias ja havia rebut abans dos premis de la Unión de Actores, el Sant Jordi de Cinematografia, dos premis Butaca, el Premi de Cinematografia de la Generalitat i també un Goya pel seu treball a Camino. L'actriu ha rebut la notícia amb "alegria" i com un "llaç d'honor" a la seva trajectòria. "És un moment per aturar-se una mica, reflexionar i veure què passa", ha explicat l'actriu, que reconeix que el premi li ha fet mirar enrere i adonar-se "que la cosa ha estat llarga". Elias ha afegit que, tot i que té un projecte en marxa, no descarta la retirada i viu el reconeixement de l'Acadèmia com "un tancament, un tancament d'honor".

Tot i que va créixer fent cine -és a dir, en públic-, Jodie Foster sempre ha sigut un enigma. Com a actriu infantil, era capaç de mostrar una extraordinària intel·ligència emocional que no sabies on havia après. Ja d’adulta, va decidir interpretar dones -com Clarice Starling a El silenci dels anyells i Sarah Tobias a Acusats - difícils de classificar. (Va guanyar dos Oscars de l’Acadèmia per aquests dos papers.) La negativa de Foster a adaptar-se als estereotips de l’actriu famosa va unida a la seva reticència de tota la vida a no deixar entreveure ni el més mínim indici del seu món fora de la pantalla. Per això moltes vegades l’han qualificat de “força reservada”. Però es podria definir amb més precisió com una resposta racional a circumstàncies irracionals. “La cultura del famoseig és la gran culpable: no la suportava”, diu Jodie Foster, de 58 anys, que comenta per què últimament la veiem menys. “El fet és que només volia treballar quan hi trobava un sentit especial”. Exemple: The Mauritanian, que avui s'estrena a Espanya en sales i també en plataformes. La pel·lícula, dirigida per Kevin Macdonald, explica la història de Mohamedou Ould Salahi, tancat sense càrrecs a la presó de Guantánamo durant 14 anys fins que el van deixar anar el 2016. Foster hi interpreta el paper de Nancy Hollander, la tenaç advocada defensora de Salahi. “Tinc l’esperança que, de la dissecció d’aquests moments vergonyosos de la història nord-americana, en surti una sensació de recuperació i comprensió”, diu Foster. “És el que, com a cineastes, procurem oferir”.

“Et va fer por que no et tornessin a trucar?” L’hi pregunta una Marilyn Monroe de 36 anys a Hedy Lamarr, de 48, abans de suïcidar-se. Monroe es va canviar el nom i es va operar el nas i la barbeta per ser l’actriu més desitjada de Hollywood i no va poder superar la idea de fer-se gran davant de les càmeres. O això és el que planteja l’obra de Carles Batlle Monroe-Lamarr, que imagina una trobada entre les dues actrius i que ha dirigit Sergi Belbel al Teatre Nacional. I és que el dramatisme que envolta la maduresa de les dones fruit de les pressions estètiques i els patrons de gènere és una mostra més del masclisme de la nostra societat i una constant tant als escenaris com a la vida real. Com deia Carrie Fisher, “els homes no envelleixen millor que les dones, sinó que a ells se’ls permet envellir”. Hedy Lamarr, Bette Davis, Gloria Swanson... Mentre que les actrius clàssiques, quan maduren, o bé deixen els escenaris o bé fan papers decadents, els actors encara poden encarnar herois en acció i protagonitzar històries d’amor. ¿Però això encara passa als teatres catalans?