Cultura 30/03/2021

El que Frances McDormand va posar d'ella mateixa (i el que no) a 'Nomadland'

L'actriu trenca la seva privacitat per parlar de com va crear el personatge que podria donar-li el tercer Oscar

Kyle Buchanan / The New York Times
8 min
Frances McDormand a 'Nomadland'

És un dia tan ennuvolat que el migdia sembla un capvespre, i Frances McDormand està una mica preocupada. Ho deixa caure mentre passegem pel carrer principal del petit poble costaner on viu, un lloc tan modest i lluny de Hollywood que fins i tot als focus dels estudis els seria difícil localitzar-lo. Però tot i així, una estona abans el telèfon havia sonat a casa de McDormand i, malgrat que ella no reconeixia la veu de l'home a l’altra banda de la línia, ell sí que la coneixia. Quan l’interlocutor va comentar-li que estava mirant Tres anuncis als afores, la pel·lícula de 2017 en què ella interpreta una mare en busca de venjança, McDormand es va adonar que un fan havia trobat el seu número de telèfon.

“És la primera trucada pertorbadora que rebo en 16 anys aquí”, comenta. Tot i que va penjar immediatament, ara McDormand es pregunta què li hauria dit: “D’acord, quina part estàs mirant? L’escena on llenço un còctel Molotov a la comissaria?”. Potser el fan esperava parlar amb la Mildred, que es discuteix amb capellans i policies i llança bombes en busca de justícia. En comptes d’això es va trobar amb Frances McDormand, una dona de 63 anys que xerra amb tothom amb qui es creua al seu poble, a qui no li agrada pensar que és famosa i que ha guanyat dos Oscars. Això és el més curiós de McDormand: creus que la coneixes perquè coneixes els seus personatges. Tant és si es tracta de l’amable Marge de Fargo, la malhumorada Olive d'Olive Kitteridge o la Jane, la bohèmia de Laurel Canyon: McDormand és especialista en interpretar dones amb una visió particular del món. De seguida saps què els agrada i què no, amb qui es portarien bé o a qui detestarien.

Com que rarament concedeix entrevistes, molta gent només veu la McDormand real a les cerimònies de premis, on és la iconoclasta que du la cara sense maquillar –en comptes de plena de bòtox– i on, en una ocasió, va anar amb la seva pròpia jaqueta texana en lloc de l'habitual vestit d'alta costura prestat. A Hollywood, aquest petit acte de desobediència és l’equivalent a una declaració de guerra. McDormand veu amb escepticisme qualsevol cerimònia en què els actors es transformin en gladiadors glamurosos, i quan li van oferir al seu marit, el cineasta Joel Coen, produir els Oscars amb el seu germà Ethan, McDormand va proposar fer-ho a Coney Island per obligar l’elit de Hollywood a barrejar-se amb el freak show de monstres i rareses.

No la tractis com a una estrella

Aquesta irreverència és el tret més entranyable de McDormand. El dia que ens vam conèixer va entrar a una licoreria perquè li venia de gust menjar Fritos. “Saps que estan boníssims, oi?” I abans de seure junts en un mur de ciment davant del mar, McDormand va enfilar-s'hi i va utilitzar el seu cos per calcular la distància pandèmica adequada. S'esforça a no tractar-se a ella mateixa com a una preciosa estrella de cinema amb l'esperança que tu tampoc no ho facis. És per això que viu on viu i pel que, arrepenjada al mur davant meu amb un anorac verd, em demana que no divulgui el nom del seu poble. "Trucada de telèfon a banda, visc el meu jo més autèntic aquí, i no haig de fingir ser ningú més”, comenta. I movent el cap en direcció a la platja, per on caminen unes quantes persones amb els seus gossos i taules de surf, afegeix: “No m’importa ser la seva estrella de cinema. Simplement no seré la teva”.

Tràiler de 'Nomadland'

Tot i així, la línia entre McDormand i els seus personatges es fa més borrosa amb l’estrena del seu últim film, Nomadland . En aquest drama de Chloé Zhao, McDormand interpreta la Fern, una viuda que fica les seves coses en una furgoneta i es reuneix amb una tribu de treballadors itinerants que passen la seva jubilació treballant en feines eventuals per l'oest dels Estats Units. Nomadland va acabar requerint més d’aquesta estrella tan privada del que està acostumada a donar, però quan McDormand va conèixer Zhao a principis del 2018, tenia més curiositat per saber què pensaria d’ella la directora. «Pensava: "Vull ser rellevant, creus que soc prou rellevant?"», recorda l'actriu.

Sembla una confessió sorprenent per a una dona que llavors estava a punt de guanyar el segon Oscar per Tres anuncis als afores , però McDormand acabava de fer 60 anys i tenia por que les bones oportunitats fossin més difícils de trobar. En el passat havia necessitat de certa persuasió per aconseguir la majoria dels seus personatges importants, motiu pel qual McDormand s’ha acabat convertint en productora. “La nostra indústria és molt edatista -comenta Zhao-. Però Frances McDormand, que és tan ella mateixa que no ha intentat esborrar-se les línies de la cara per encaixar en la indústria, per a mi sempre serà rellevant.”

Frances McDormand a 'Nomadland'.

I és aquest jo autèntic el que va intrigar Zhao. En els seus films anteriors, The rider i Songs my brothers taught me, Zhao havia treballat amb actors no professionals i construït arcs per als personatges inspirats en ells mateixos. Nomadland, basada en l'assaig de Jessica Bruder País nómada, li oferia la mateixa oportunitat: nòmades reals del llibre de Bruder, com Linda May i Swankie, interpreten personatges secundaris essencials al film. Però com que Zhao volia que les dones fossin elles mateixes davant la càmera, va decidir que, per ser coherents, McDormand hauria d'interpretar també una versió d’ella mateixa. “És molt interessant, les capes que té -explica Zhao-. La Fran interpreta la Fern, però fins i tot el nom de Fern ve d’ella mateixa i de com creu que seria si agafés la carretera”. L'actriu, de fet, havia fantasejat sovint amb la idea d'abandonar Hollywood als 60 anys, canviar de nom i marxar amb una caravana. «Aquí la Chloe va treure treure una part de mi, perquè en diferents moments de la meva vida li he dit al meu marit: "No puc més, ho deixo"».

Viatjant pels límits de la ficció

Nomadland permet a McDormand viure aquest somni i també d'altres. Moltes persones amb qui interactua al film no sabien que era una actriu famosa, pensaven que era una altra nòmada i parlaven amb ella com si fos una persona normal, com a ella li agrada. Aquesta versemblança també pot ser esgotadora: només estant present davant la càmera i reaccionant a les històries de la gent real, McDormand acabava exhausta les jornades de rodatge. Zhao, a més, va demanar-li que fes ella mateixa les mateixes feines que fa la Fern, com ara recollir remolatxa a Nebraska o treballar en un magatzem. Però el resultat és una actuació que McDormand no havia donat abans, una que s’assembla més a ser i no a actuar. Com va escriure el crític de Los Angeles Times Justin Chang, “McDormand no desapareix en Fern, sinó que es revela a través de Fern i Fern es revela a través d’ella”. Aquesta actuació tan difícil d’explicar, inefable, és el que buscava Zhao. “M’agrada pensar que he capturat una gran interpretació, però també l’essència de la Fran”, diu.

Tot i així, la directora i la seva estrella no sempre estaven d’acord amb la quantitat d’essència que volien fer servir. Molts detalls, grans i petits, s’han agafat directament de la vida de McDormand: la Fern ensenya orgullosament uns plats que el pare de McDormand li va regalar quan es va graduar, i Zhao va fitxar una vella amiga de McDormand perquè interpretés la germana de la Fern perquè les recriminacions que es fan a la pel·lícula tinguessin un pòsit més real. Però quan Zhao va esmentar la possibilitat de donar-li un paper al Pedro, el fill de McDormand, o va suggerir que el marit de la Fern, vist a través d’una fotografia, fos el marit real de McDormand, Joel Coen, l’actriu s'hi va negar. “No és un documental sobre mi -explica McDormand-: Vaig crear un personatge de la mateixa manera que m’he creat a mi mateixa en 63 anys”.

Frances McDormand i Chloé Zhao en el rodatge de 'Nomadland'.

A McDormand sempre l'ha fascinat la manera en què creem la imatge que tenim de nosaltres. Què hi ha d'autèntic i què està construït a través de ficcions? «Recordo que a cinquè curs vaig pensar per primer cop "Oh, sé el que pensen de mi, o sigui que ho trastocaré"». El que sabien de Frances McDormand llavors era que era la filla adoptiva de Vernon McDormand, un pastor dels Deixebles de Crist. Interpretar aquell paper en aquella família requeria una quantitat de respecte públic, però a mesura que es va fer gran, sobretot quan una professora d’anglès li va demanar que fes de Lady Macbeth en un taller, es va adonar que li agradava molt deixar de comportar-se decorosament. “Això és el que em va enganxar -explica McDormand-. Era el poder de ser una noia tímida, una mica sospitosa, i poder plantar-se davant d’un grup de gent i capturar la seva atenció”. També li agradava que els personatges femenins de Shakespeare tinguessin tanta set de poder com els homes. «És el que li deia sempre al Joel: "Per què no escriviu millors personatges per a dones? Per què no escriviu un personatge masculí i deixeu que l’interpreti?"».

Lluitar contra la fama

L'actriu es va casar amb Coen poc després del seu debut el 1984 amb Sang fàcil, que el cineasta va dirigir amb Ethan. Dotze anys després, els germans Coen li donarien a McDormand el seu personatge definitiu, un que només podia ser interpretat per una dona: Marge, l'alegre cap de policia embarassada de Fargo. Aquella pel·lícula la va fer famosa, una condició que McDormand veia com un foc que calia apagar. Després de contractar un publicista, li va demanar que rebutgés gairebé tots els papers. “Vaig fer un esforç molt conscient de no fer promoció i premsa durant deu anys, que van coincidir amb el que molta gent considera un moment perillós en la carrera d’una actriu, però va valer la pena -comenta-. Em va permetre recuperar el misteri de qui era jo i portar el públic a llocs on no el pot portar una persona que apareix en anuncis de perfums, rellotges o revistes”. Nomadland seria per a ella la culminació d’aquest esforç de mantenir-se intacta davant del públic. “Per això funciona -explica-. Perquè la Chloé podia imaginar fer això amb mi, perquè és el que he creat durant anys, no només com a actriu sinó també en la meva vida privada”.

Vanguard i Frances McDormand en el rodatge de 'Nomadland'.

Tornant al poble, mentre caminem per un turó ple d’eucaliptus molt alts, McDormand em comenta: “Passaré per casa i després et deixaré”. Em pregunta si tinc plans per sopar i m'indica l'adreça d’una granja on puc parar en el camí de tornada. “Tenen productes molt bons i una ruca boníssima -diu-, però res d’ous perquè els pollastres estan refredats”. Mentre McDormand em donava consells al costat dels eucaliptus, hauria jurat que parlava amb la Fern, que és pràctica i autosuficient. I vaig recordar una història que l'actriu m’havia explicat abans: feia poc, a la premiere de Nomadland en un autocine, McDormand va decidir treure del garatge la furgoneta de la pel·lícula. Va pensar que seria divertit, però quan es va trobar davant del cotxe, al qual havia posat el nom de Vanguard, es va sentir aclaparada. Havia arribat a pensar en aquella furgoneta com “la vida interior de la Fern i, també la meva”, i veure Vanguard bruta i plena de porqueria després de dos anys separades va ser massa. Una hora i mitja després, Coen es va trobar McDormand netejant el cotxe, plena de suor i dient que necessitava més temps amb Vanguard. “L’estic netejant -va dir-li l'actriu-. No la puc abandonar”.

No és fàcil girar full quan has fet una cosa que requereix tant de tu. Abans d’acomiadar-nos, li vaig preguntar a McDormand com es va sentir després de fer Nomadland. Vaig pensar que s’estava rient de mi, però s'estava rient de la idea mateixa. “En quin moment? -em va preguntar-. Just després? No ho sé!” Llavors es va posar les mans a les butxaques de l'anorac i va desaparèixer entre els eucaliptus, emportant-se la Fern amb ella.

Copyright The New York Times

stats