TV3 ha recuperat la segona temporada de Natura sàvia de la plataforma 3Cat per emetre-la durant la programació d’estiu. Aquesta vegada sense el malaguanyat naturalista Jaume Sañé, que va ser una peça clau del format en la seva primera temporada. N'agafa el relleu la biòloga Lídia Freixas, igualment eficaç en la tasca divulgadora, segurament la part més interessant del programa. També s’ha incorporat a l’elenc d’intèrprets l’adolescent Iris Pérez, en el rol de professora avantatjada. És evident que s’ha intentat trobar un cert equilibri de gènere i rejovenir la mitjana d’edat per fer-lo més transversal. 

Més jocs, més originals i més adaptats al mòbil. Aquest estiu l'ARA ha millorat i ampliat el seu espai web de passatemps de llengua amb quatre jocs nous. L'èxit popular que tenen a la web de l'ARA activitats com el Trobamot i els Mots encreuats, que cada dia estan entre els continguts més vistos, sumat als lectors que ha anat cultivant el suplement de jocs dels dissabtes, el Capficat, ha fet que el diari redobli l'aposta del seu portal de jocs amb quatre passatemps d'autor, que se sumen als quatre que ja teníem.

S’acosta la Setmana Santa i amb ella arriba la gran cita de l’humor a Catalunya, que té Figueres com a capital. El fins ara Festival Còmic canvia de denominació per passar a anomenar-se sintèticament amb el què i l'on: Humor Figueres. “Quan el festival va néixer no hi havia la quantitat d’esdeveniments dedicats al món del còmic que hi ha ara. Fa divuit anys era fàcil relacionar el Festival Còmic amb l'humor, però avui el nom confon molt”, explica Xavier Valentí, un dels dos codirectors. “El canvi de nom era una cosa que teníem al cap feia anys perquè veiem que se’ns confonia i que hi havia gent que pensava que era el festival del còmic i no el Festival Còmic”, afegeix Agustí Custey, l’altre codirector. “La paraula festival ja no la necessitem i la gent de Catalunya l'ubica millor”, assenyala Valentí.

Diumenge a la nit, María Casado, la presentadora dels caps de setmana d’Informativos Telecinco, obria el programa anunciant que les onades s’havien empassat un home a la Corunya. També donava el titular de la mort de tres excursionistes més al Moncayo a causa d’unes condicions meteorològiques nefastes. Va ser una arrencada tràgica, però la manera d’acomiadar-se, en canvi, va ser tot el contrari. L’última notícia parlava del concert que en aquell mateix moment estaven fent Los Pecos a Madrid. Hi van connectar en directe i una reportera va fer la crònica fugaç de l’espectacle. Al retornar al plató, María Casado va crear un cert suspens: “Pues en tan solo treinta segundos alguien va a cantar en directo, aquí, una canción de Los Pecos”. Van inserir unes imatges del concert com a transició i, al recuperar la imatge de l’informatiu, era la mateixa María Casado qui duia un micròfon a la mà. Es notava que estava gravat i que havien necessitat aquella petita pausa per encolomar-nos el vídeo com si fos directe: “¡Canten conmigo, que sé que se la saben...!”, va dir als espectadors, mirant directament a càmera. De cop, Informativos Telecinco es va convertir en un escenari de festa major. Casado afegia: “No me han obligado a esto, eh... Ya se lo tengo que decir...” Realment l’únic que hauria justificat aquell panorama és que algú l’hagués forçat a fer el numeret, perquè el que vam veure a continuació provocava perplexitat. Després dels primers acords de la cançó, Casado va començar a cantar Háblame de ti de Los Pecos: “Háááaáblame de tiiii, de la libertaaaad. Si las clases te abuuurren, ¿hacia dóóóónde vas?” La pantalla del darrere, on fins aquell moment havien aparegut les imatges de la borrasca, el rescat dels morts o el papa de Roma saludant els fidels des del balcó de l’hospital, es va convertir, de cop, en un karaoke. A part d’una fotografia dels integrants de Los Pecos s’hi podien llegir els versos de la cançó per anar seguint la lletra. El realitzador també es va animar: va defugir del pla convencional i amb la grua va fer un pla inicial contrapicat. El terra de l’informatiu es va començar a il·luminar de colors diferents: rosa, groc, fúcsia, blau... I Casado, feliç, com la participant d’un talent show, continuava amb certes dificultats per afinar: “Si compreeeendes que el amoooor es tooodo. Si me aaaacompañas cuaaando yooo estoy sooolo...” Per sort, no va voler fer la cançó sencera. Va acomiadar l’informatiu després de la tornada: “¡Pierdan la vergüenza! ¡Que disfruten! ¡Nos vemos el sábado! 

Durant gairebé dues dècades, sembla que Hollywood no ha perdut cap oportunitat de fer saltar les alarmes sobre el canvi climàtic. Hi ha hagut documentals amb planys fatalistes, sobretot An inconvenient truth. Els superherois s'han mostrat preocupats: a Justice League i Batman lamentaven que la humanitat maltractés el planeta. No hi ha hagut ni una sola gala de lliurament de premis en què una estrella, o més d'una, no hagi implorat als espectadors que prenguessin mesures ecologistes.

El FC Barcelona i PortAventura treballen conjuntament per dissenyar algunes atraccions que s'instal·laran al nou Espai Barça, segons han avançat aquest divendres les dues parts. L'objectiu és aprofitar el coneixement que PortAventura té en aquest camp per potenciar encara més l'Espai Barça, el projecte de transformació i ampliació del club blaugrana al districte barceloní de les Corts. Aquestes noves atraccions "complementaran la futura experiència museística, comercial i de lleure de l'Espai Barça amb l'horitzó posat al retorn de l'activitat a l'Spotify Camp Nou el novembre del 2024", segons han informat en una nota de premsa.

La Kings League ha funcionat. Això és irrebatible. Omplir el Camp Nou, convertir-se en tema de conversa arreu i tenir més de dos milions d’espectadors parla per si sol. És un nou format que arriba a nous públics i gent jove, i això ho converteix encara en més interessant. Vista l’envergadura del projecte, és normal que diumenge els polítics hi fossin: no deixa de ser un producte global d’èxit ideat a casa nostra (amb el català bastant residual, per cert). També és lògic que Laporta cedís l’estadi, a canvi de no pocs diners.

Cada professió té el seu argot, i l’emprenedoria no n’és una excepció. Una de les màximes d'aquest sector és que les èpoques de crisi són també d'oportunitats. I aquesta premissa va ser el punt de partida de Francesc Triola, un emprenedor de Mataró, quan en plena pandèmia es va veure obligat a vendre's Salting, la seva empresa de parcs de llits elàstics.

Diumenge, el Telenotícies cap de setmana incloïa unes declaracions d’una entrevista a Laura Vilagrà a l’ARA i unes altres de Pedro Sánchez a La Vanguardia. Dissabte, una resposta d’Oriol Junqueras en una entrevista a Catalunya Ràdio. I el Telenotícies migdia de divendres també incorporava un fragment de l’entrevista que se li va fer a La Sexta a Pedro Sánchez. 

La setmana passada l’actriu i directora Júlia Barceló publicava un tuit que va encendre la xarxa de la manera contundent i fugaç amb què fa temps que neixen i moren les disputes tuiterianes. Talment com si l’exigüitat dels dos-cents vuitanta caràcters trobés la seva ànima bessona en unes polèmiques que semblen fabricades amb l’obsolescència programada i una data de caducitat curtíssima, una setmana després el tuit de Barceló és amb prou feines el ressò d’una controvèrsia antiga, però potser val la pena recuperar-la i extreure’n alguna reflexió. 

Quan, en una trobada familiar o d’amics, algú diu “A quin joc juguem després de dinar?”, un dels que generen més consens és el Carcassonne. Aquest joc de taula que recrea l’antiga vila occitana de Carcassona té un munt d’al·licients: suposa viatjar al món medieval, amb cavallers, monjos, bandolers i grangers; és senzill però complet; fa treballar l’estratègia i l’enginy, i les partides no són gaire llargues: acostumen a durar entre 30 i 45 minuts (si els jugadors no s’entretenen).

No és la primera, però si la més remarcable. Amb El show de Dick Van Dyke (1961-66) es va inaugurar una de les gallines dels ous d'or de la ficció televisiva: la comèdia de situació. A partir dels anys seixanta l'èxit de les sitcoms es van anar multiplicant fins arribar als nostres dies seguint cànons quasi inamovibles –comèdies d'uns vint-i-cinc minuts de durada, gravades amb espectadors al plató i orientades a un públic intergeneracional–, però avui sembla un format esgotat. La línia que van traçar Cheers, Seinfeld, El Príncep de Bel Air, Friends, Como conocí a vuestra madre i The Big Bang theory, entre moltes altres, va mantenir el lideratge del gènere de manera continuada durant quaranta anys. Un grapat de comèdies amb audiències descomunals que convivien entre elles i se succeïen amb naturalitat.

Divendres passat Antena 3 va estrenar un nou format basat en la competició entre famosos. El desafío està inspirat en una de les seccions d'El hormiguero on la col·laboradora Pilar Rubio duu a terme uns reptes que exigeixen molta perícia. El nou programa és una versió concentrada de reptes consecutius executats per famosos com David Bustamante, Gemma Mengual, Jorge Sanz, Ágatha Ruiz de la Prada o Kira Miró. Durant vuit setmanes tots competiran entre ells fins a erigir un campió absolut. Servir una copa de vi amb una excavadora, fer diana practicant el tir amb arc, memoritzar les capitals del món o superar una prova d’apnea van ser alguns dels primers desafiament. El programa no va aconseguir impactar per la dificultat dels reptes ni va esborronar els espectadors pel seu risc.