La Generalitat ha anunciat que ha adjudicat 292,75 milions d'euros de deute nou a llarg termini a tres entitats financeres a un tipus mitjà "molt avantatjós" del 2,331% i inferior al màxim fixat inicialment. El departament d'Economia i Finances ha precisat que les ofertes de les entitats van triplicar l'import requerit pel Govern i el cost final dels préstecs se situa entre 5 i 10 punts bàsics per sobre del Tresor, quan el límit fixat era el del Tresor +20 punts bàsics (T+0,20%). Aquesta operació suposa la tornada de la Generalitat de Catalunya als mercats financers per primer cop en 14 anys després de més d'una dècada depenent gairebé exclusivament del fons de liquiditat autonòmic (FLA) per finançar el dèficit.

La Setmana Santa ha oferit un teòric recés per agafar força de cara al que vindrà, les eleccions autonòmiques d’Andalusia, les més importants d’aquest cicle que va començar al gener amb les celebrades a Extremadura. Aquesta nova cita a les urnes és la que més interessa a Madrid, però també a Barcelona, per les seves implicacions. Estem parlant d’un territori amb una població de 8.676.713 persones, de les quals 6.812.861 amb dret de vot. No és només pel pes demogràfic d’aquesta comunitat que hi ha molt en joc en aquests comicis. El cicle complet ha estat i segueix sent un banc de proves amb la perspectiva de les pròximes eleccions generals, i ara com ara s’ha saldat sense un diagnòstic definitiu. El PP continua alimentant la idea que la seva arribada a la Moncloa està molt pròxima, encara que sigui amb Vox com a incòmode i imprescindible company de viatge. Per confirmar-ho necessita repetir la seva actual majoria absoluta al Parlament andalús. Tot el que no sigui això donarà peu al fet que es qüestionin les possibilitats dels populars per veure aconseguit el seu principal objectiu. Per al líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, aquesta partida és decisiva. El president de la Junta, Juan Manuel Moreno Bonilla, té, per tant, una alta responsabilitat en aquesta convocatòria electoral, de la qual el seu partit podrà sortir inflant pit o amb l’obligació de fer-se moltes preguntes sobre les causes de la frenada en les seves expectatives.

Enmig del debat pel projecte de pressupostos que el PSC ha acabat retirant, convé posar llum a cinc grans carpetes econòmiques en què Catalunya es juga molt els pròxims anys. Més enllà de la conjuntura, l’essencial és assegurar uns fonaments sòlids per afrontar els nombrosos reptes de futur.

Les respostes a aquesta pregunta poden ser diverses, i tanmateix jo n’aventuro una: sense pressupostos es pot administrar, però no governar. La distinció entre aquests dos conceptes no és menor. Administrar equivaldria a garantir el funcionament ordinari dels serveis públics i la continuïtat de les polítiques públiques que ja estan endegades. En canvi, governar comporta marcar prioritats, transformar el present i preparar el futur. Per administrar no cal un govern, n’hi ha prou amb els empleats públics. Per governar en el sentit que he esmentat sí que cal un govern.

Espanya no només té un problema de finançament autonòmic. Té un problema de model. I mentre se segueixi evitant el debat de fons, qualsevol reforma serà un pegat més en una estructura que fa anys que mostra esquerdes.

Em sorprèn que Miquel Puig, amb qui he compartit anàlisis i diagnòstics tantes vegades, s’oposi a arguments que ell mateix ha defensat enèrgicament.

El PIB de les economies catalana i espanyola fa uns anys que duplica les taxes de creixement de les principals economies europees, l’atur es redueix i la inflació tendeix a convergir amb l’objectiu del 2%. És prou clar que les xifres macroeconòmiques descriuen una economia que va bé. No obstant això, hi ha una percepció cada vegada més generalitzada, de la ciutadania i l’empresariat, que a peu de carrer les coses no van tan bé com sembla; més aviat hi ha un estat d’opinió que els problemes econòmics i socials s’amunteguen i que, malgrat les bones xifres, això no acaba de funcionar i, el que és més important, que cal reaccionar perquè no vagi pitjor.

Recentment vàrem conèixer l’acord assolit entre ERC i el govern espanyol sobre el tema sempre controvertit del finançament. D’entrada resulta molt rellevant fer notar que es tracta d’un pacte entre un sol partit i el govern de Pedro Sánchez. Tenint en compte que aquest partit, ERC, només té set diputats a Madrid, la primera conclusió de tot plegat apareix com a força evident: si altres partits no s’hi sumen, l’acord quedarà en paper mullat. Partint de la base que ni el PP ni Vox s’hi afegiran, la partida queda oberta a altres formacions polítiques, fonamentalment totes aquelles que varen fer possible el govern del president Sánchez.

Surten les dades de l’atur derivades de l’Enquesta de Població Activa del quart trimestre del 2025. Tothom les celebra com una excel·lent notícia: l’atur cau a Espanya per sota del 10% per primera vegada des de fa divuit anys. Torno a llegir la notícia i no m’he equivocat. Amb tota la immigració que arriba des de fa anys a gairebé totes les comunitats autònomes de l’Estat, la taxa d’atur tot just acaba de baixar del 10%. Dades del trimestre anterior en altres economies veïnes i comparables són Grècia (rècord europeu en moltes ocasions), 8,2%; Itàlia, 5,7%; França, 7,7%. Només ens supera, entre les economies de dimensió mitjana/alta, Sud-àfrica, líder mundial des de fa dècades, 31,9%. A Europa, l’àrea euro està al 6,3%; el Regne Unit al 5,1%. O sigui, seguim tenint un problema immens amb l’atur.

Una nova rebaixa fiscal a Madrid per respondre la proposta de model de finançament acordada entre ERC i el PSOE. Isabel Díaz Ayuso ha anunciat aquest dilluns que la seva comunitat abaixarà a partir de l'any que ve mig punt els trams de l'IRPF autonòmic, que ja eren els més baixos de l'Estat. El tipus mínim passarà a ser del 8% i el màxim del 20%, cada cop més lluny de Catalunya, que oscil·la entre el 9,5% per a les rendes baixes i el 25,5% per als contribuents que ingressen més de 175.000 euros anuals.

Amb el model de finançament acordat –però pendent de reunir els suports al Congrés perquè vegi la llum–, la patata calenta de la legislatura catalana se situa ara sobre una assignatura que continua sense acord: la recaptació de l'IRPF. Es tracta d'una qüestió que ERC i el PSOE arrosseguen des de la investidura de Salvador Illa. De fet, els dos equips negociadors ja van aparcar aquest tema a l'estiu quan van constatar la distància que els separava. Els republicans exigeixen emparar legalment l'Agència Tributària de Catalunya (ATC) com un primer pas perquè pugui recaptar el 100% de l'IRPF d'aquí a dos anys, mentre que els socialistes s'hi resisteixen. Després de deixar aquesta qüestió en un segon pla, ara Esquerra ha augmentat la pressió als socialistes perquè s'avinguin a complir el que van firmar. Així, els republicans han condicionat obrir la negociació de pressupostos a fer passos en aquesta qüestió. Ara bé, a hores d'ara les posicions continuen tan allunyades com a l'estiu.

La batalla pel nou finançament és una partida llarga en què diversos actors pugnen per prendre-hi part i passar la pilota a la teulada de l'altre. És el que passa amb Junts i ERC arran del pacte dels republicans amb el govern espanyol. Malgrat la pressió dels executius català i espanyol perquè els juntaires validin el nou model –lluny d'un concert, amb algunes singularitats generalitzables i 4.700 milions addicionals per a Catalunya–, els de Carles Puigdemont ja s'han mogut per activar l'operació concert que s'intensificarà els pròxims dies i que compta amb factors com el temps, el marge de maniobra del PSOE i ERC i l'acostament als actors econòmics que ha demanat l'expresident Artur Mas.

Voldria oferir una valoració analítica, allunyada d’apriorismes, sense entrar en detalls, però sí considerant els trets estructurals més bàsics de la nova proposta de finançament. No crec que es puguin anticipar totalment els seus efectes en resultats finals, malgrat els importants treballs relatius a xifres i rànquings d'ordinalitat elaborats per exemple per FEDEA i per aquest mateix diari a partir de fonts governamentals. Ens falten alguns detalls sobre què hi ha als denominadors de les ràtios i com s'han fet els càlculs de l'acord. Les xifres finals són males de garantir, més enllà dels diners que hom pot creure que d'una manera o altra (i si vol el govern espanyol actual), farà arribar a cada comunitat. Però no crec que la nova fórmula, en mans d'algun altre govern, garanteixi l'ordinalitat. I queda clar que no és el mateix situar-se tercera en l’ordre de recursos per càpita amb un euro per sota de la segona que amb un euro més per càpita que la quarta. Crec que és per això que, amb relació a l'ordinalitat, la ministra no s'ha mullat més enllà d'assegurar-la voluntariosament per a Catalunya l’any 2027. 

Aquest matí s’ha reprès el servei de Rodalies, no a totes les línies amb la mateixa freqüència després de dos dies en què els maquinistes van aturar el servei a tot el país. Ahir se’n van presentar a la feina 6 de 140. Els maquinistes que no han aturat el servei a Andalusia sí que l’han aturat a Catalunya. A les primeres hores del matí, els trens han circulat però amb retards i sense gaires passatgers. Normal: si dimecres els trens no van, si dijous tampoc van, com et pots creure que divendres funcionaran? 

L’acord PSOE-ERC-PSC per a un presumpte nou model de finançament és un exemple insuperable de quina és l’actual realitat política catalana. O dit amb més rigor: de l’actual estat d’irrealitat política. Primer de tot, perquè al nostre país, tant per part de la centralitat mediàtica com per part dels qui sempre prioritzen l’estabilitat —fins i tot per damunt de l’interès econòmic particular—, l’acord s’ha presentat com a fet consumat, tot i que només és una possibilitat altament improbable. Per dir-ho així, ERC i el PSOE han venut la pell de l’os abans de caçar-lo, comptant que si algú ho denuncia, ho pagarà car.

Com més s'aprofundeix en les dades del nou sistema de finançament posat sobre la taula pel govern espanyol més es veu la quantitat de variables que s'hi han hagut d'incorporar. L'objectiu d'ERC era poder dir que Catalunya en sortia beneficiada de forma considerable, i el de la vicepresidenta María Jesús Montero que es pogués vendre com un model més solidari que l'anterior, ja que aquesta és la bandera dels socialistes meridionals com ella. Vistos els números, sembla que el sudoku aparentment irresoluble s'ha resolt amb èxit. Sens dubte el nou sistema beneficia Catalunya molt més que l'anterior, i alhora es pot dir que és més equitatiu, és a dir, que garanteix de forma més efectiva la igualtat dels espanyols en l'accés a serveis públics com la salut i l'educació.

"El nou model complirà l'ordinalitat en el cas de Catalunya". Fa dies que aquesta frase se sent de boca dels principals responsables polítics implicats en la negociació del finançament autonòmic. L'ha pronunciada la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, però també el president de la Generalitat, Salvador Illa; la consellera d'Economia, Alícia Romero, i el líder d'ERC, Oriol Junqueras. Fins ara, sense dades públiques que ho corroboressin. L'ARA ha pogut accedir a les projeccions del nou model elaborades conjuntament per totes les parts, i que van servir perquè Montero presentés ara fa dues setmanes la proposta. El resultat confirma l'ordinalitat en el cas català i apunta les comunitats que més posicions guanyarien amb el canvi: el País Valencià, Catalunya, Madrid i les Balears.

L'habilitat del govern espanyol en aquest primer tram de l’any consisteix en posar tant els seus socis com l’oposició davant de la necessitat de resoldre dilemes. Això val tant pel que fa a la política interior com a la situació internacional. Ens hem de remuntar fins al desembre passat, a la darrera roda de premsa de Pedro Sánchez i la posterior copa de Nadal a la Moncloa, i ho hem de considerar com el moment en què es van donar moltes pistes sobre l’escenari que miraria de crear l’executiu per intentar reprendre el vol.

Carolina España (Màlaga, 1969) no és nova en política, tot i que segurament Catalunya l'ha conegut aquesta setmana. La consellera d'Economia del govern andalús és una de les veus que s'ha aixecat contra el nou model de finançament pactat entre el govern espanyol i ERC amb una frase que va córrer per tots els mitjans de comunicació: "El model Montero dona xampany i caviar als independentistes, i a la resta dels espanyols, el menú del dia precuinat i sense postres". El govern d'Andalusia, que capitaneja Juanma Moreno, és un dels que més ha protestat contra el model presentat per la vicepresidenta i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, que també serà la candidata del PSOE a les eleccions andaluses del juny.

La realitat sempre canvia, però la velocitat amb què està canviant aquests dies és impressionant. França, Alemanya, Noruega i Suècia envien soldats a Groenlàndia. I Dinamarca, esclar. Espanya diu que s’ho està pensant. Es tracta de petits contingents, que hi van a fer feines de “reconeixement”, en un missatge simbòlic clar a Donald Trump: això és territori de sobirania danesa, és territori de la Unió Europea, i no acceptem amenaces. Trump es deu estar fent un tip de riure, però aquests països han fet l’únic que es pot fer, que és no mirar cap a una altra banda.