"En aquesta nova etapa no pensem que sigui convenient un govern d'unitat catalana. Hem de consolidar les institucions i acostumar el país a la presidència de la Generalitat, però ha arribat el moment de governar". Probablement no imaginava que ho faria durant 23 anys consecutius, però l'endemà de les eleccions del 1980, un triomfant Jordi Pujol ja començava a visualitzar que la seva principal missió hauria de ser la creació de la Catalunya autonòmica. Enguany fa 46 anys des que Pujol va ser investit president i es dona la curiosa circumstància que ja fa tants anys que no governa com els que es va passar al capdavant de la Generalitat.

El president espanyol, Pedro Sánchez, divideix profundament el catalanisme polític avui en dia. En el post-Procés i sense majoria independentista, el gran tema és què cal fer amb el govern espanyol, si bloquejar-lo o negociar-hi. Sense cap crítica sobre les seves accions del passat, els expresidents de la Generalitat José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont i Pere Aragonès s'han encarat per Sánchez i per la unitat en un col·loqui d'aquest dijous sobre el catalanisme. Perquè sobre el catalanisme es van posar d'acord de pressa, en el camp teòric, però quan s'aterra tot canvia.

José Montilla comentava abans de les eleccions catalanes, quan li preguntaven per la bona relació entre Pedro Sánchez i Salvador Illa, que les coses potser serien diferents si el segon arribava a la Generalitat, tal com li va passar a ell amb Zapatero. Doncs bé, sembla que el moment ha arribat i Illa ha comprovat que els interessos del PSC i els del PSOE sovint són oposats. La qüestió de l’ordinalitat resulta paradigmàtica de la relació Catalunya-Espanya. El que a Catalunya suscita un consens transversal, a Espanya provoca el mateix consens... però en contra. El que aquí es veu com una cosa de sentit comú, allà es considera un privilegi inacceptable. I ni tan sols el PSOE més dependent de Catalunya és capaç de trencar amb aquest relat hegemònic.

Segurament la quarantena de persones que han entrat aquest dilluns a la seu del Col·legi d'Economistes per escoltar José Montilla, Artur Mas i Pere Aragonès no s'esperaven que en sortirien sabent el plat de cuina catalana preferit dels expresidents, on estiuegen o quina és la seva pel·lícula preferida. Sota el títol El futur de Catalunya. La visió de tres expresidents, l'acte ha tingut una arrancada peculiar, amb un discurs que s'ha convertit en un elogi místic del número 3 i de la "numerologia" que uneix tots tres presidents (amb menció inclosa als seus horòscops). En les preguntes d'escalfament, l'astorat públic encara ha conegut alguna dada personal més d'ells: que a Montilla li agrada el suquet de peix, el xató i els caragols a la llauna; que el film de capçalera d'Aragonès és El Padrino ("La segona part és millor", li ha replicat el socialista); i que Artur Mas se'n va a navegar quan no vol ni que el busquin ni que el trobin, i al damunt de la tauleta de nit hi té llibres d'Albert Espinosa i de Gaziel. L'expresident convergent ha marcat distàncies amb el seu antecessor a la Generalitat: "No tinc gaires manies, excepte els caragols, que no m’agraden". Aragonès ha aprofitat per treure pit de la seva coneguda destresa als fogons: "Reivindico la picada, és un element clau de la cuina catalana".

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha fet aquesta setmana el seu primer viatge internacional, a Brussel·les. Va aterrar a la capital belga amb l'objectiu de traslladar a les institucions comunitàries que Catalunya vol tenir veu en l'agenda europea i vol empènyer a favor de l'ús del català a Europa. La tria de Brussel·les com a primer destí, doncs, no és casual. Respon a la voluntat del Govern socialista de fer-se un lloc a la Unió Europea, de la mà del govern espanyol, i d'estretir unes relacions que es van refredar durant els anys àlgids del Procés. Illa ha escollit Brussel·les per enviar aquest missatge, però, on van debutar els anteriors presidents?

L’ortodòxia comunicativa marca que un president d’un Govern ha de deixar anar un parell o tres de titulars en les seves intervencions més destacades. Així ho fa, per exemple, Pedro Sánchez. Però no és el cas de Salvador Illa, que ha fonamentat el seu perfil polític en l’absència de titulars. Si de cas, els recicla, com fa amb els famosos 50.000 pisos que ja va anunciar en el debat d’investidura. La bancada socialista intenta animar la jornada amb alguns aplaudiments puntuals, però amb timidesa i sense voler trencar una posada en escena que era volgudament grisa. 

L’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat el converteix en el 133è, i fa alhora que Aragonès sigui el setè expresident viu. La setmana passada Pere Aragonès va anunciar la creació de la seva oficina d’expresident, que instal·larà en un edifici annex al Palau de Pedralbes de Barcelona, titularitat de la Generalitat. Tots els expresidents que mantenen oficina la tenen a Barcelona, excepte Quim Torra.

Des de l’Assemblea recorden que alguna de les manifestacions sobiranistes més multitudinàries a Catalunya es van fer mentre governava José Montilla, com la de resposta a la sentència de l’Estatut. És cert. Però l’ANC destaca aquest moment per subratllar la capacitat de mobilització del moviment més enllà de qui segui al Palau de la Generalitat. I allà hi seia un aliat del sobiranisme, almenys en la denúncia de l’atropellament per part del Tribunal Constitucional.

El 16 de març del 2024, amb les eleccions acabades de convocar, Salvador Illa pujava a l’escenari del Palau de Congressos de Catalunya entre els aplaudiments de dirigents socialistes històrics, càrrecs actuals i joves promeses del partit. En aquell congrés, tot estava preparat per projectar una imatge presidencial del líder del PSC, que va saludar el públic amb el braç alçat mentre, darrere seu, apareixia una senyera amb el missatge "President!" En el discurs de proclamació com a candidat per al 12-M, Illa va voler dirigir-se a tots els catalans: "Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: avui vull expressar-vos el meu compromís per fer realitat un nou futur i obrir una nova etapa d’esperança". Amb aquestes paraules evocava l’històric "Ciutadans, ja soc aquí" de l’expresident Josep Tarradellas, figura a qui continuaria reivindicant en campanya (des de Cervelló, poble natal del republicà) i a qui va tornar a homenatjar en el seu discurs d’investidura pel seu esforç d’unir el catalanisme polític.

Després de l’accidentat mandat de Pasqual Maragall, José Montilla buscava reeditar la victòria del PSC el 2006. L'exalcalde de Cornellà de Llobregat i exministre d'Indústria es definia com una persona "normal" i no es caracteritzava, precisament, per ser l'ànima de la festa, com va dir un dolgut Maragall abans dels comicis. Amb l'objectiu d'endolcir la seva candidatura, les joventuts socialistes van fer córrer un missatge en què presentaven el cap de llista com l'aliment que necessitava Catalunya, en un símil amb la crema de cacau Nocilla.

Durant el pont de la Puríssima de 2008 les negociacions sobre el finançament autonòmic entre els governs espanyol i català estan en punt mort i José Luis Rodríguez Zapatero convoca un dinar a la Moncloa per intentar desencallar-les. Per part catalana hi assisteixen el president de la Generalitat, José Montilla; el conseller d'Economia, Antoni Castells, i el seu número dos, Martí Carnicer. Per part espanyola, a més de Zapatero mateix, hi ha el llavors vicepresident segon i ministre d'Economia, Pedro Solbes; el secretari d'estat Carlos Ocaña, i el director de gabinet del president, José Enrique Serrano. La conversa puja de to. Zapatero intenta convèncer la part catalana, que són en teoria del seu partit, que baixin del burro per no provocar un forat als comptes de l'Estat i sollevar la resta d'autonomies, especialment Andalusia. Però el tàndem format per Montilla i Castells no afluixa, no accepten l'última oferta i marxen de la Moncloa amb la sensació que serà molt difícil arribar a un acord. Qui afluixa finalment és Zapatero, que l'abril de 2009 relleva Solbes i li encarrega a la seva substituta, Elena Salgado, que tanqui un acord amb Castells, cosa que finalment ocorrerà al juliol. Després, com és sabut, el mateix sistema es va fer extensiu a la resta d'autonomies.

Vespre d’alt voltatge polític al Teatre Municipal de Girona, on s’han reunit sis presidents de la Generalitat (tres de manera telemàtica), amb l’absència lògica de Pasqual Maragall, al costat de centenars de persones i altres autoritats gironines. El 60è aniversari de Les Voltes, la llibreria que des del 1963 només ven llibres i revistes en català, ha estat l’excusa per evidenciar que encara hi ha consensos que poden reunir-los a tots.

Després de l’aval unànime de la cúpula del PSC a l’amnistia, arriba la benedicció dels seus últims cinc màxim líders. Els primers secretaris del PSC des de 1996 fins al 2011 –la llista l’obre Raimon Obiols i la tanca Miquel Iceta– firmen aquest diumenge un article conjunt en defensa de la mesura que ha permès al líder del PSOE, Pedro Sánchez, tornar a ser investit president del govern espanyol gràcies als pactes amb ERC i Junts. "L’amnistia és un bon camí per al retrobament entre els catalans i per al millor encaix de Catalunya en el marc d’Espanya i de la Unió Europea", defensen al text, a la publicació socialista Endavant. A més d’Obiols i Iceta, firmen la declaració l'exministre i exalcalde de Barcelona Narcís Serra, l’expresident de la Generalitat José Montilla i Pere Navarro.

Els presidents de la Generalitat es presenten de tant en tant a Madrid a recitar l’"Escolta, Espanya", en una versió adaptada a cada moment històric. Hi hem sentit Pujol i el seu "som una nació lleial a la Constitució però deixin d’acusar-nos de deslleials", Maragall amb "aprovin l'Estatut, que si no tant vostès com nosaltres hi sortirem perdent", Montilla i el cèlebre advertiment d’una "desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya", i ahir, la profecia complerta dels tres primers en boca d’Aragonès, que va parlar d’amnistia i referèndum. Quaranta anys de la nostra història resumits en aquests discursos.

Relació Catalunya-Espanya

El primer, aconseguir que es reconegui l’existència d’un problema de fons. I que es reconegui, també, que tant la societat catalana com el conjunt de la societat espanyola són plurals. No hi ha una única concepció d’Espanya. No hi ha, tampoc, una única visió del que ha de ser Catalunya. Som molts els que considerem que Espanya necessita canviar i reconèixer positivament la seva diversitat. I som molts a Catalunya els que considerem que la via de la independència que defensen alguns no és una solució ni factible ni desitjable.

]]>

Després de la trencadissa independentista de la Diada de l'any passat, en la qual ERC va rebutjar participar en la manifestació de l'ANC perquè consideraven que anava en contra de la seva estratègia, enguany el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha confirmat que sí que assistirà a la tradicional mobilització de l'Onze de Setembre perquè "l'escenari és diferent". Segons ha justificat en una entrevista a Els matins de TV3, hi anirà perquè la convocatòria està enfocada "cap a la pressió cap al govern espanyol en ocasió de la investidura". "No només per avançar cap a l'amnistia, sinó també per poder votar, decidir i implementar el resultat", ha dit. A la protesta de l'ANC també hi assistiran el president d'Esquerra, Oriol Junqueras, i altres dirigents del partit com Raquel Sans i Marta Vilalta, que l'any anterior tampoc van ser-hi.

]]>

Alberto Núñez Feijóo és conscient que la seva investidura és improbable –el PNB ja li ha deixat clar que no entrarà en l’equació amb Vox–, però tot i això creu que li serà útil per dues coses: diferenciar-se de Pedro Sánchez, ja que “no cedirà” a les pretensions independentistes, i posar negre sobre blanc el seu programa de govern, encara que no reuneixi prou suport al Congrés de Diputats. Així s’ha expressat aquest diumenge, durant la inauguració del curs polític amb els barons del PP al castell de Soutomaior (Galícia), després que hagi estat nomenat pel rei Felip VI per demanar la confiança a la cambra espanyola el pròxim 26 de setembre. “Si la investidura depèn de plegar-se davant els que volen marxar d’Espanya, la guanyarà Sánchez –ha dit–, no em sotmetré a subhastes ni xantatges". "No som Sánchez", ha afegit.

]]>

El 5 de febrer del 1990 el president dels EUA, George Bush, rebia a la Casa Blanca Jordi Pujol. Amb una estàtua de Sant Jordi a la mà, el president de la Generalitat explicava a Bush pare que compartien onomàstica i que el sant de tots dos era el patró de Catalunya. Tot i que la trobada només va durar sis minuts i no es va fer al Despatx Oval, sinó a la biblioteca de l’ala oest, on els presidents reben les visites que no es poden incloure a l’agenda oficial, va posar en relleu la capacitat que tenia Pujol per projectar Catalunya al món amb reunions al més alt nivell. Sis anys més tard, Bush li retornaria la visita al Palau de la Generalitat ja com a expresident.

]]>

El 25 de juliol del 2014 Jordi Pujol va fer una confessió que capgiraria per complet la seva imatge davant de molts catalans. Aquell va ser objectivament un mal dia per al 126è president de la Generalitat. Des d’aleshores probablement n'ha tingut uns quants més, pressionat per la investigació de la seva família, considerada pel jutge instructor una "organització" dedicada al blanqueig de diners. I, tot i que al Paranimf de la Universitat de Barcelona no s’ha sentit ni una sola referència a aquella "deixa", aquest dilluns ha tornat a ser un "mal dia" per a Pujol. Almenys en la seva opinió, tot i que el centenar llarg de persones que l’escoltaven han rigut i aplaudit les seves ocurrències.

]]>

Dimarts, dia en què estarem mirant de cua d’ull el consell de ministres, no fos cas que aprovés els indults als presos polítics. Els indults obren una escletxa de llum en anys i panys de foscor en la sortida política del contenciós Catalunya-Espanya. Un escletxa, només. Fins i tot el president Montilla deia ahir que “els indults no són la solució però poden ajudar a resoldre una part dels problemes que tenim”. I en què consisteix la solució? Per a nosaltres és evident: que els catalans puguem decidir el nostre futur polític, inclosa l’opció de la independència. I fer-ho sense la coacció que significa tenir presos, exiliats i tota mena de perseguits per la justícia i pel Tribunal de Comptes.

]]>