Hakan Günday (Illa de Rodes, Grècia, 1976), de qui Periscopi va editar en català la novel·la Daha! el 2017, és un dels escriptors més premiats de l’escena literària turca. Considerat l’enfant terrible de les lletres turques i molt crític amb el règim del seu país, a Mi nombre es Zamir (Bunker Books), traduït al castellà per Sleyman Matos, parla sense pèls a la llengua de les ONG, de l'auge de l'extrema dreta i de la vida i la violència als camps de refugiats.

Jaume Sanllorente (Barcelona, 1976) és periodista i escriptor. Fundador i director de Sonrisas de Bombay, una ONG que centra la seva acció en la lluita pacífica contra el tràfic de persones i en el respecte pels drets humans.

Va créixer a la plaça Tetuan, a Barcelona, però anava a una escola a Sarrià. “Al Santa Isabel, on la meva mare era mestra. Això té avantatges i té inconvenients –reconeix–. Et privava una mica de llibertat i privacitat ja que tothom sap qui és la teva mare. A vegades va molt bé ser el fill de, però d’altres, no tant”, explica.

]]>

Fa més de vint-i-cinc anys que Franc Cortada treballa en el camp de la cooperació i en fa cinc que és el director executiu d'Oxfam Intermón. Però ni els anys d'experiència ni el context cada cop més advers al treball humanitari no han reduït el seu entusiasme per la feina. Aquests dies ha participat a Sevilla en la 4a Conferència Internacional sobre el Finançament per al Desenvolupament, que s'ha clausurat aquest dijous i que ha reunit durant quatre dies els governs de l'ONU -amb la sonada excepció de Washington- per afrontar la necessària reforma del sistema d'ajuda humanitària mundial, en el context de les retallades imposades per Donald Trump a la cooperació dels EUA, que fins ara n'eren el principal contribuent.

]]>

Una de les opcions a l'hora de fer el testament és donar el patrimoni, o una part, a entitats solidàries. A la pràctica, però, molt poques de les persones que deixen herència escullen aquesta opció. L'any passat, a Catalunya es van registrar 61.854 herències i només un 0,32% incloïen una donació solidària, si bé aquestes van suposar un total de 56,73 milions d'euros. D'aquests, un 55% van anar a parar a ONGs i el 45% a l'Església, segons dades del Col·legi Notarial de Catalunya.

]]>

Marina Portabella (Barcelona, 1972) va ser durant 20 anys la relacions públiques de la discoteca Luz de Gas, fins que va decidir deixar la nit, fer un canvi de vida i dedicar-se als altres. És la fundadora i presidenta de l’ONG Dream Nepal, que es dedica a rescatar nens i nenes que malviuen a les presons de Katmandú, i a oferir-los una llar i un futur. El 7 d’abril organitza al Teatre Victòria una Nit d’humor per recaptar fons per als seus projectes. Portabella també és la directora d’una altra ONG, Valora’t, que ha replicat el projecte nepalès en presons de Colòmbia, de manera que trobar-la a Barcelona és cada vegada més difícil.

]]>

"És trist preguntar a un nen de 7 anys què serà quan sigui gran i que et respongui que serà pobre i remenarà escombraries. Això no pot ser i s’havia de saber. La meva manera de comunicar-ho ha estat a través d'un llibre". El llibre en qüestió és Relats i l'autora és Carme Santamaria (Barcelona 1949), una de les voluntàries de l'associació Narinan, una entitat que ofereix suport educatiu a infants de 6 a 12 anys en risc d'exclusió social o econòmica. Ara ha convertit les seves experiències i també les històries que li han explicat en un llibre de relats il·lustrat per Neus Ramon.

]]>

Aquest 7 d’abril farà sis mesos de l’inici dels atacs indiscriminats contra la població palestina i el balanç és de més de 32.000 persones assassinades, la majoria de les quals dones i nens i nenes, i de més de 75.000 persones ferides. Totes aquestes víctimes tenen nom, cognom i famílies. Totes importen tant com les sis persones occidentals assassinades dimarts.

]]>

“Un segon abans de l’explosió vaig sentir alguna cosa. El míssil va impactar al vehicle i vam bolcar. Jo anava a la part del darrere i vaig poder sortir de pressa del cotxe. Notava que em cremava tot el cos: la cara, les cames, els braços”. Ruben Mawik no pot evitar sentir-se culpable. Ell va sobreviure, encara que arrossegarà lesions tota la vida, però els seus companys, la barcelonina Emma Igual i el canadenc Anthony Tonko Inhat ja no hi són. Van morir el 9 de setembre quan el cotxe amb què evacuaven civils de la primera línia de front al Donbass va rebre l’impacte d’un projectil. Ell no té cap dubte que va ser un atac deliberat: “Els russos ens van atacar, no va ser un accident”, remarca amb la veu entretallada.

]]>

Mireia Angerri (Barcelona, 1970) és presidenta-delegada de Mans Unides a Barcelona des d’un mes abans del confinament estricte del març de 2020. Això els va obligar a canviar les prioritats i enviar kits sanitaris i packs d’alimentació als països on, a més del covid, la gent es moria de gana. Mans Unides és una ONGD, amb D de Desenvolupament, és a dir, més partidaris d’ensenyar a pescar que de donar peix. A Espanya, cada any, recapten uns 50 milions d’euros que destinen a projectes a l’Àfrica, Sud-amèrica o el sud-est asiàtic. Un 95% dels qui treballen per a Mans Unides són voluntaris, començant per la Mireia, una economista, mare de tres fills, que ha fet de la solidaritat un compromís de vida.

]]>

"Moltes criatures han fugit soles, sense pares. Sovint viuen juntes, 10 a la mateixa casa, i la més gran té 12 anys", explica la Lucie Gounabou, que treballa intentant garantir una educació als infants desplaçats del seu país, Burkina Faso. Fins fa uns anys ho feia des del govern, ara ho fa dins de l'ONG Educo, una de les organitzacions que col·labora amb Ouagadougou per crear escoles per a aquests nens. La violència sectària ha deixat dos milions de desplaçats interns a Burkina i el 60% són nens. La greu crisi humanitària de Burkina Faso té una de les seves derivades més greus en l'educació, i és un exemple extrem de la importància que té l'escolarització dels infants en situacions d'emergència. Per a aquestes criatures que viuen soles en camps de desplaçats, i també per a les que han fugit amb la família, "l'escola es converteix també en un espai de protecció", explica l'activista.

]]>

La Valeria i la Valentina són dues bessones de 18 anys nascudes a Bogotà (Colòmbia), que, amb 6 anys, van travessar l'Atlàntic amb els seus pares per anar fins a Olot a la recerca de millors condicions de vida. Ara, totes dues acaben de començar la carrera de filologia anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona i, durant aquests anys, han arrelat amb força a la societat catalana. Les oportunitats que han trobat a Catalunya, però, no els han fet oblidar la dura realitat del seu país i, des d'aquí, segueixen preocupades pels conflictes a Colòmbia. Un cas semblant és el de la Yuma, de 22 anys, nascuda a Salt i filla de pares senegalesos, que treballa per trobar feina de qualitat al seu país d'origen en un futur. O la Fatima, de 26, que, amb només dos va arribar a Roses des del Marroc i ara, amb el temps, sent la necessitat de redescobrir en profunditat la realitat del país on va néixer.

]]>

Més de 78 milions d'infants al món no poden anar a l'escola. A l'Índia, que aviat serà el país més poblat del planeta, la pandèmia de covid-19 va forçar milers de criatures a deixar les classes i, dos anys i mig després, la majoria encara no hi ha pogut tornar. La Fundació Vicente Ferrer s'ha proposat resoldre aquesta situació i "retornar la màgia als infants de l'Índia". I ho vol fer de la mà del Mago Pop, Antonio Díaz, considerat per la revista Forbes "l'il·lusionista europeu més taquiller del món". Ara, Díaz assegura que vol ajudar els nens d’Anantapur, a l'Índia, perquè també ells puguin somiar amb un futur millor.

]]>

Cas singular del cinema espanyol, l'actriu Carmen Machi (Madrid, 1963) ha aconseguit navegar amb èxit i naturalitat pel cinema popular d'Ocho apellidos vascos, per muntatges teatrals de prestigi com Prostitución, la comèdia televisiva d'Aída i els projectes de cinema independent. A aquest darrer àmbit pertany La voluntaria, que aquest dijous arriba als cinemes: la segona pel·lícula de Nely Reguera és un drama realista i incòmode en què Machi és una metgessa catalana jubilada que no s'adapta a les regles del camp de refugiats on treballa com a voluntària d'una ONG.

]]>

Ja fa dies que no plou i Catalunya se'n ressent. L'escassetat de pluja ha portat les reserves dels embassaments a uns nivells del 55% i a reduir el rendiment de les dessalinitzadores a un 85%. La situació de sequera ha impulsat les ONG Aigua és Vida, Enginyeria Sense Fronteres i Ecologistes en Acció a presentar l'estudi El dret humà de l'aigua i del sanejament davant l'emergència climàtica, que anticipa quins plans hauria de tenir l'administració per adaptar el cicle de l'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona (AMB). Tot i que no hi ha risc de talls d'aigua, les ONG han alertat que és urgent adoptar limitacions en l'ús de l'aigua i avançar cap a un model més sostenible: "No hi ha risc de talls d'aigua, però cal repensar el model per garantir el futur".

]]> “Doncs seran vuit euros amb quinze. Si vol col·laborar amb un arrodoniment per a Metges Sense Fronteres, premi el botó verd”, et diu el venedor de pizza, o de cafè o de roba o de fruita. I tu fas que sí, la primera vegada amb sorpresa. I prems el botó verd, el que et salva perquè salva; prémer el botó vermell és lleig, és negar la solidaritat, anar a l’infern.

]]>

L'escena fa anys que s'ha normalitzat. El vaixell de rescat Geo Barents de l'organització Metges Sense Fronteres (MSF) fa quatre dies que navega amb més de 410 persones rescatades al Mediterrani central, sense un port segur que els deixi atracar. El vaixell fa dues setmanes que va començar la missió i la cap de l'equip de rescat, Anabel Montes, ha demanat ajuda urgent explicant que la situació està empitjorant a bord. Entre els rescatats, persones que intentaven arribar a Europa a través del mar Mediterrani, hi ha una dona embarassada i 91 menors no acompanyats.

]]> Poques vegades he escoltat algú d’una ONG tan clar com la Paula Farias, que va participar amb una breu entrevista a El intermedio, el programa de La Sexta. Tot i breu, va haver-hi temps d’exposar la impressionant trajectòria d’acció humanitària d’aquesta dona, que fins a tenir fills es va dedicar a viatjar de guerra en guerra amb Metges Sense Fronteres; de conèixer la seva interessant opinió sobre les dificultats del sistema sanitari espanyol per adaptar-se a les circumstàncies de la pandèmia, o de donar una clau de management que em va fer aixecar de cop del sofà per poder-la apuntar.

]]>

El vaixell de rescat humanitari alemany Sea-Watch 3 està immobilitzat per la Guàrdia Costanera italiana, segons ha informat aquest dilluns l'ONG Sea-Watch. La nau està bloquejada al port sicilià d'Augusta, on va atracar el 3 de març, amb 363 migrants a bord. "De nou, ens acusen d'haver rescatat massa gent. L'alternativa: deixar que 363 persones s'ofeguin mentre les autoritats de la UE els giren l'esquena, sense fer cap esforç per tancar la falta de rescat al Mediterrani", ha dit a Twitter l'organització.

]]> Cada dia, cada dia els veus en aquella plaça. Sobretot al matí. Amb la carpeta i el boli a la mà. Tothom els coneix perquè hi són cada dia, i cada dia diuen el mateix. No sé si algú els ho ha aconsellat, si han fet un curset, si un dia llunyà a un li va fer servei la frase.

]]>