A una persona amb síndrome de Down no li deixaven agafar l'autobús de línia perquè no es refiaven que es comportés. Una parella, també amb síndrome de Down, es va trobar amb l'oposició d'una comunitat de veïns a l'hora de traslladar-se a un pis i amb la imposició que utilitzessin l'ascensor de servei en comptes del d'inquilins. Són dos exemples recents dels molts que pateixen cada dia –sovint en silenci– les persones amb discapacitat. Des de fa vuit anys, la companyia de la coreògrafa Vero Cendoya està formada per intèrprets amb diversitat funcional i sense. "No és un projecte social. Busco la gent que funciona millor per a allò que vull explicar", diu l'artista. Fins ara, mai havia abordat directament la discapacitat i la inclusió a l'escenari, però el llibre Una brillant imperfecció d'Eli Clare ho va canviar tot.

El musical Ànima ha sumat aquesta nit una nova fita en la seva història d'èxits. El muntatge, que va obrir temporada al Teatre Nacional de Catalunya l'any passat i que tornarà al Tívoli al febrer, s'ha convertit en el gran triomfador dels premis Butaca, els guardons de votació popular que cada any reconeixen les millors propostes d'arts escèniques de Catalunya escollides pel públic. Ànima se n'ha endut set: millor musical, millor actor de musical i millor vestuari per a Oriol Burés, millor disseny de llums per a Sylvia Kuchinow, millor caracterització per a Natalia Albert, millor so per a Carla Casanovas i Roc Mateu i millor composició musical per a Adrià Barbosa i Abel Garriga. La cerimònia de la 31a edició dels premis Butaca ha tingut lloc aquest dilluns al vespre al pavelló d'esports de Premià de Mar.

Xavier Albertí torna al Teatre Nacional tres anys després d'Els homes i els dies i ho fa per la porta de la Sala Gran. L'exdirector del Teatre Nacional lidera l'aposta de repertori teatral català de més envergadura de l'any, La corona d'espines, i no ho és només pel gran format, els onze actors i la gira per Catalunya i Mallorca, sinó perquè aspira a col·locar tot un Josep Maria de Sagarra (1894-1961) al lloc que creu que li pertoca.

Al vestíbul de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), una pluja de papers doblegats omple una urna de vidre. Al capdamunt, un missatge demana als espectadors que escriguin "un petit moment de felicitat" que podrà ser llegit en públic. Adolescents de l'Institut Sunsi Móra, de Canet de Mar, s'apilonen al voltant de la taula, amb els bolígrafs a punt i els riures encomanadissos propis de l'edat. "En tinc dos. Tu què has posat?", pregunta una d'elles. "No t'ho dic però és obvi, tia. Posa els dos!", li respon l'altra. Els nois, potser més tímids o potser menys entusiasmats, se les miren de lluny, però de tant en tant un d'ells s'apropa a la taula i compleix la missió encomanada. Tots ells conformen el públic que aquest dijous ha assistit a una funció escolar de Tarsius, un espectacle de Lara Díez Quintanilla dirigit per Ferran Carvajal i que aborda, de cara i sense subterfugis, el suïcidi juvenil.

Després d'inaugurar els Teatres del Farró amb uns textos breus que acompanyen Freshwater de Virginia Woolf i després d'inaugurar temporada a la Sala Atrium amb l'excel·lent Compto cada passa meva sobre la terra, el Teatre Nacional de Catalunya obre la Sala Tallers amb el tercer espectacle signat per Lluïsa Cunillé, una de les autores més prestigioses i representades del teatre català. Lurdes Barba dirigeix, del 9 d'octubre al 9 de novembre, Boira, un espectacle situat 25 anys després de la caiguda del Mur de Berlín en una exrepública soviètica on els somnis de progrés i llibertat han quedat enterrats.

La de Roseta Mauri és una d'aquelles biografies èpiques que ha quedat al marge de la història oficial, probablement per ser dona i ballarina. Però el pas del temps només fa que engrandir l'excepcionalitat d'aquesta important figura del patrimoni artístic català. Roseta Mauri era una pobra nena de Reus "que menjava coloms per sopar" i que acabaria sent, amb el seu talent i anys de sacrifici, un cas únic: la primera ballarina de l'Òpera de París, una figura influent de l'escena cultural parisenca de tombant de segle XIX al XX i protagonista de quadres dels grans pintors impressionistes, especialment Degas, Manet i Renoir. El Teatre Nacional vol contribuir a la seva popularització definitiva amb un espectacle multidisciplinari, La filla de l'aire, que inaugura la Sala Tallers del 2 al 19 d'octubre, amb direcció de Raimon Molins.

El que ha passat amb Ànima és una d'aquelles històries que de tan èpiques gairebé semblen impossibles. És la història d'una colla d'amics que es coneixen des dels 16 anys gràcies al teatre musical i que somiaven en aixecar un espectacle a l'estil de Broadway però de creació pròpia, en català i a la Sala Gran del Teatre Nacional. Van trigar més de 25 anys, però ho van aconseguir: van inaugurar la temporada passada al TNC amb un muntatge amb 10 músics i 18 intèrprets que va rebre lloances de pertot.

El bon moment del teatre català també es reflecteix en la temporada que està a punt de tancar el Teatre Nacional de Catalunya (TNC). A l'espera de les xifres definitives, aquest curs el teatre públic ha aconseguit un 87% d'ocupació (del qual un 25% és públic menor de 35 anys) i 134.000 espectadors, 2.000 més que la temporada anterior. "Estem lluitant per tenir un dels millors teatres d'Europa. Les xifres ens acompanyen", ha afirmat aquest dimarts la directora del TNC, Carme Portaceli, que ha aprofitat per recordar alguns èxits de la temporada com L'aranya, de Jordi Prat i Coll, i La tercera fuga, de Victoria Szpunberg.

L'any 2015 la periodista francoiraniana Delphine Minoui, que durant 25 anys ha cobert els conflictes de l'Orient Mitjà, va descobrir a través de Facebook una història fascinant que "simbolitzava la revolució pacífica siriana", els que es van quedar a defensar el país després de la Primavera Àrab del 2011. Una colla de joves de Darayya, una ciutat a prop de Damasc, s'havien dedicat a recollir llibres prohibits de les cases bombardejades i havien creat una biblioteca clandestina amb textos que el règim havia censurat. "Havíem oblidat els veritables resistents de la revolució i aquesta història permetia posar humanitat contra les bombes del Daesh", diu Minoui, que en va escriure el llibre Els contrabandistes de llibres de Darayya (Editions du Seuil).

A l'Antiga Grècia, els homes es posaven màscares quan feien teatre per interpretar els personatges femenins i, més tard, als teatres isabelins d'Anglaterra es vestien amb roba de dona amb el mateix propòsit (les dones tenien prohibit actuar en públic). El lligam entre transformisme i teatre ve de lluny i, a casa nostra, el món de les plomes, els maquillatges extremats i els lluentons va brotar amb fervor a Barcelona a partir del segle XX –vinculat al col·lectiu LGBTIQ+– amb travestis revolucionàries com Leopoldo Fregoli, Ocaña, Carmen de Mairena i Ángel Pavlovski. Però tot i la llarga tradició, el transformisme sovint ha estat un art menystingut, reprimit i considerat de segona. Massa brillant, d'Oriol Puig Grau, i Jo, travesti, de Josep Maria Miró i Roberto G. Alonso, arriben als teatres per reflexionar sobre el llegat d'aquesta pràctica i els prejudicis que encara arrossega i per celebrar tot el que representa.

Tot el repartiment d'Anna Karènina està tocat. "M’ha passat poques vegades que em commogués tant un espectacle", diu Eduard Farelo. "És un mosaic en què t'hi reconeixes i que t'afecta", subratlla Ariadna Gil, i Borja Espinosa ho certifica: "M'identifico amb tots els personatges". Pel grup de WhatsApp que comparteix l'equip del muntatge fins i tot s'han arribat a enviar fotos de les pastilles naturals que prenen per combatre l'insomni al qual els ha arrossegat aquest procés creatiu. "Estem tots una mica accelerats. Tolstoi és un volcà de sentiments fantàstic", admet la directora del muntatge i del Teatre Nacional de Catalunya, Carme Portaceli.

El Teatre Nacional de Catalunya obrirà la programació de la Sala Gran, del 26 de setembre al 27 d'octubre, amb un musical en català, de grans dimensions i amb un equip artístic local. Ànima, en què participen una vintena d'actors i una orquestra de deu músics. És una de les grans apostes de la nova temporada del teatre, que vol potenciar "la creació pròpia i contemporània", segons la seva directora, Carme Portaceli. De fet, serà la primera vegada que un musical inaugurarà la temporada de la Sala Gran. "El nostre patrimoni són els nostres artistes", diu Portaceli, que considera que "aquest musical explica la història de tantes i tantes dones que han hagut d'apartar-se del camí que els havia assignat la societat per poder desenvolupar-se en la professió que volien exercir".

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) obrirà la nova temporada, abans de l'estrena oficial a la Sala Gran, amb un espectacle arriscat, poc convencional, potser minoritari. Hamlet.02 és un monòleg de dues hores exclusivament sobre el segon acte de la tragèdia de William Shakespeare, un format de stand-up comedy en què Cambray comenta frase per frase el text original, incorporant-hi incisos còmics.

A l'illa Decepció, al nord-oest de l'Antàrtida, apareix un vaixell atrapat entre el gel. La tripulació es troba perduda enmig del no-res, sense menjar i amb un paisatge de fons desolador. És el punt de partida de S 62°58’, W 60°39’, l'últim espectacle de la companyia belga Peeping Tom, que es va estrenar a la Biennal de Dansa de Lió del 2023 i es podrà veure del 5 al 16 de juny a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), un dels coproductors de l'obra. "És una distopia que transmet una certa desesperança –explica la directora del teatre, Carme Portaceli–. Em va fer pensar en Hannah Arendt, que deia que, quan la societat perd l'empatia, és la fi del món". La complicitat de la companyia amb el TNC ve de lluny: el 2020 van presentar-hi Díptic, dues peces sobre la crisi d'una parella, i el 2022 va portar-hi Triptych, que també prenia com a metàfora un vaixell desorientat.

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) encara la temporada 2024-2025 amb un repte: mantenir el llistó de la que ara s'acaba, que ha tingut un rècord històric de 5.701 abonats, un 83,3% d'ocupació i més de 126.500 espectadors. "Són xifres extraordinàries, que ens pressionen una mica, perquè no volem abaixar el nivell gens ni mica", ha dit la directora del teatre, Carme Portaceli, durant la presentació de la nova programació, que té com a eix vertebrador el tema de la marginalitat. "Els marges tenen a veure amb allò que queda fora del model establert com a desitjable o com a normal –ha explicat Portaceli–. Les persones a les quals la societat posa al marge, ja sigui perquè venen d'una altra cultura, perquè són velles, pobres o dones, ens poden ajudar a veure altres mons i obrir la nostra ment". "Aquesta programació ens farà reflexionar sobre la importància d'escoltar els altres més enllà dels prejudicis i la censura", ha afegit la consellera de Cultura en funcions, Natàlia Garriga.

Només hi ha una companyia que, després de dotze anys, arribi a estrenar al Teatre Nacional i anunciï que plega. Els VVAA són una rara avis en l'escena catalana; tant, que solen especificar que no són una companyia sinó "un col·lectiu multidisciplinari que crea des de l'horitzontalitat", segons puntualitza Elena Martín. També són una de les companyies més trencadores en el dispositiu escènic, immersiu i ple de referents culturals. I encara hi ha els temes que toquen: contemporanis, generacionals (són nascuts pels volts dels Jocs Olímpics) i amb una mirada política. La seva singularitat ha fet que s'hi fixin els principals teatres de Barcelona i Madrid, i després de mitja dotzena d'espectacles i alguns premis (Arcas 2020, This is real love, Pool (no water), Wohnwagen), el Teatre Nacional els produeix Baby no more, un títol que roben de la seva principal icona pop, Britney Spears. Si la Brit deia Baby one more time, els VVAA diuen que ja n'hi ha prou.

"És com dirigir el Barça de la millor època", afirma Nelson Valente, mirant-se la companyia que ha reunit a la Sala Petita Teatre Nacional per Amnèsia, que es representarà del 9 de maig al 2 de juny. L'autor i director argentí més present al teatre català (aquesta temporada amb quatre obres en cartell i l'any que ve ja ha avançat que té tres projectes més a Barcelona) estrena una comèdia dramàtica sobre una família que ha d'afrontar un moment tan decisiu com inevitable: la demència de la mare, que interpreta Mercè Aránega. La dona ja no es pot valdre per si mateixa i toca repartir-se la responsabilitat, "en general malament", diu Valente, entre els germans. L'obra, però, va més enllà del diagnòstic mèdic i parla de fins a quin punt ens defineix la nostra memòria, "com processem els records i com processem el dolor del passat", explica Valente, que cita des de Buñuel fins a Lorca, passant per l'Argentina: "Vinc d'un país al qual li falla la memòria i comet els mateixos errors de forma recurrent", recorda.

Pocs dies abans que es proclamés la Segona República Espanyola, la companyia de l'actriu Maria Vila va estrenar una adaptació d'Els criminals de l'austríac Ferdinand Bruckner (1891-1958) al Teatre Romea de Barcelona. "És una obra lliure, valenta, forta, intensa. Teatre de debò, i no de nata i pasta de tortell com el que, a indicacions dels empresaris, ens serveixen els nostres autors", deia una crítica anònima publicada a L'Esquella de la Torratxa el 10 d'abril del 1931. El director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) la recupera ara convençut que el teatre de Bruckner "fa ressonar alguns moments de la nostra història del segle XX" i "il·lumina el present sense que sigui evident". Del 18 d'abril al 26 de maig en dirigirà una nova versió a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb música de Dani Espasa i un repartiment coral que inclou Joan Carreras, Cristina Plazas, Lluís Soler, Maria Rodríguez i Kathy Sey, entre d'altres.

"A l'escola, perquè no em castiguessin, sempre havia de demanar perdó per coses que a parer meu no estaven malament o per coses que directament no havia fet, i això em feia molta ràbia", diu la directora de teatre iraniana Parnia Shams (Nahavend, 1996). D'aquestes vivències juvenils n'ha sortit l'espectacle És, que explica la història d'una noia de setze anys que arriba a un institut nou i, al forjar una complicitat especial amb una altra alumna de la classe, s'ha d'enfrontar a un sistema educatiu extremament rígid. "Fins i tot abans que elles mateixes es plantegin quina relació tenen, ja se'ls dicta des de fora com s'han de comportar, no se'ls dona espai per pensar per si mateixes", diu la directora. Després de representar-se a Bèlgica i Alemanya, l'espectacle aterra del 5 al 7 d'abril a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, que per primera vegada acull una companyia iraniana.

El dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987), un dels fundadors de La Calòrica, recupera dues obres que va escriure pels volts del 2017. "Ja les donava per perdudes", diu. Del 29 de febrer al 31 de març, el Teatre Nacional de Catalunya presenta Entrevistes breus amb dones excepcionals, dirigida per Mònica Bofill i amb Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas i Yolanda Sikara com a protagonistes. I a final de temporada, la Sala FlyHard oferirà Breu introducció al western, sota la direcció de Llàtzer Garcia. Per a Yago, també serà un any de reestrenes, sobretot d'espectacles de La Calòrica: l’Espai Texas programa Fairfly fins al 28 d’abril; del 19 d’abril al 26 de maig es podrà veure Breve historia del ferrocarril español al Teatro María Guerrero de Madrid, i Le Congrès ne marche pas tornarà per Nadal al Teatre Poliorama.