Just davant de l'església de Riudarenes, un municipi que amb prou feines supera els 2.500 habitants, destaca una masia de parets de pedra i sostre de bigues de fusta amb més de 300 anys d'història que oneja les banderes del Girona i de Catalunya. És el Restaurant Can Cordons. "Intentem fer plats respectant la cuina tradicional, però amb un toc una mica modern", diu Pau Turon (Riudarenes, 2000), el seu propietari des de fa vuit anys. "Ens vam conèixer a l'Escola d'Hostaleria de Girona", contesta Gerard Picard (Girona, 1995), el xef. "Encara que ara estigui a la sala, també soc cuiner", defensa Turon. No és l'única cosa que comparteixen, perquè també són uns grans aficionats del Girona, encara que Picard tingui un punt culer. "Ara ja soc una mica més del Girona que del Barça", reconeix. Els de Míchel visiten aquest dissabte l'Osasuna (18.30 hores, Movistar LaLiga).

He pogut veure i sentir, a xarxes, el discurs que va fer el periodista d’esports de TV3 Xavier Bonastre per acomiadar-se dels seus companys el dia que es jubilava (des de fa mesos només faig que veure gent de la meva quinta que es jubilen, i és un recordatori una mica inquietant). Des d’aquí felicito en Xavier Bonastre per la jubilació i per tants anys de bona feina, i, especialment, el felicito per les paraules que va dir en el moment –emocionant– del seu comiat.

EasyJet ha llançat una campanya publicitària per commemorar els 15 anys del primer vol Barcelona-Londres de la companyia. Per atraure els turistes, a més d'un descompte en el preu dels vols, s'enumeren tres motius principals per venir a la ciutat: la seva llum, els edificis de Gaudí i, com era esperable, la gastronomia. Però en aquest cas, la companyia no ha escollit el pa amb tomàquet o la paella, sinó un entrepà que es va guanyar el seu nom a Barcelona: el biquini.

Tenia força lògica que el convidat d'honor de la festa del Gremi de Restauració de Barcelona fos l'actor Alberto San Juan, que acaba d'estar nominat a un Goya per la seva actuació a La cena. I ha estat precisament aquesta pel·lícula –que recrea en clau còmica un sopar fictici de Franco dues setmanes després de guanyar la Guerra Civil– la que ha donat peu a l'actor madrileny a fer servir el podi del mític local La Paloma de la capital catalana per llançar un contundent "no a la guerra". San Juan ha rebut l'ovació del mig miler d'assistents a la trobada, entre ells actors, polítics i restauradors, amb la seva crida "contra aquest nou ordre mundial on lideren aquells que tenen més capacitat per imposar la violència". Ha repassat els bombardejos a l'Iran i el "genocidi de Gaza", entre altres coses, i ha etzibat una dura crítica a la Unió Europea i la seva "renúncia a defensar la Carta Universal dels Drets Humans".

Ja va començar la celebració diumenge a Reus, després ha continuat a Tarragona i acabarà a Alcanar d'aquí a unes setmanes. Les comarques tarragonines han acollit la gala dels Sols Repsol, com a colofó del fet que Catalunya hagi estat Regió Mundial de la Gastronomia. En una foto que feia patxoca, l’amfiteatre romà ha acollit dilluns al migdia una foto en què s'agrupaven tots els cuiners de l’Estat amb la màxima distinció, els Tres Sols. El dia acompanyava i, qui no ho coneixia, estava meravellat de veure aquest vestigi davant del mar. Posteriorment, en una gala de catifa vermella on han acudit més de 200 cuiners, s’han donat a conèixer les noves incorporacions a la llista, que vol ser la resposta de la petroliera a la guia francesa.

L’anguila europea (Anguilla anguilla) està en perill crític d’extinció, i el govern espanyol, pressionat per alguns cuiners, pels científics i per la societat, vol que es deixin de capturar tant l’anguila com el seu aleví, l’angula, que gastronòmicament és preuada i desitjada. La tardor passada el País Basc va prohibir-ne la pesca, mentre que les comunitats properes, com Astúries, en continuen capturant malgrat les queixes del sector pesquer basc. A casa nostra, científics com Arnau Subías, que alimenta el compte @Gastrobio a Instagram, fa anys que alerta de la situació, i recorda que a Andalusia no se'n pesca des del 2010. “Per fi, sembla que n’hi ha més consciència, però fa molt temps que s'hauria d'haver actuat prohibint-ne la pesca, regulant la contaminació als rius i creant passos per als animals que remunten els rius a les preses”, comenta.

L'Arnau Pérez de Tudela Guasch és de Valls i té una agència de comunicació a Altafulla. Fa uns anys hi va entrar a treballar el Gerard Cañellas Prades, que és de la Riera de Gaià. Els dos sempre deien que havien de fer alguna cosa per vehicular tot el que hi ha al món calçotaire (on fer-ne, on comprar-ne, on trobar la salsa...) i un dia se'ls va encendre la bombeta. Inspirats en l'aplicació d'èxit en què la gent apuntava on fer esmorzars de forquilla, ha nascut el CalçotApp.

Una quinzena de subscriptors del Club Prèmium del diari ARA han gaudit d'una visita guiada a la Casa Navàs de Reus. Situada al rovell de l’ou de la capital del Baix Camp, la Plaça Mercadal, aquesta casa dissenyada per Domènech i Montaner és una de les joies modernistes de Catalunya. Molts elements transporten al Palau de la Música Catalana, del mateix arquitecte.

Joan Font (Barcelona, 1961) entoma el repte de presidir l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició quan amb prou feines fa un mes de la mort de Carles Vilarrubí. Aquest dimecres, en el tradicional dinar de cuina de caça que l’Acadèmia celebra al restaurant La Venta, oficiarà el seu primer acte investit ja en el càrrec que ostentarà fins al 2030.

Girona tornarà a convertir-se en l’epicentre de la gastronomia aquest febrer. Del 9 a l’11 se celebrarà la 12a edició del Fòrum Gastronòmic Girona, una cita ja imprescindible per al sector de la restauració, la gastronomia i el canal Horeca que reunirà més de 200 empreses i 150 ponents al Palau de Fires i a la zona del Parc de la Devesa. Aquest any, a més, l’escudella i carn d’olla –un dels grans símbols de la cuina catalana– serà l’eix d’una edició que reivindicarà la tradició com a motor d’innovació i de futur culinari.

Quan a finals d'any va morir Carles Vilarrubí, fonts de l'Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició (ACGN) ja van anunciar que hi hauria un relleu ràpid i tranquil per poder continuar treballant sense interrupció en les diverses línies que la institució s'havia marcat. I així ha estat. L'advocat Joan Font i Torrent, que ja era el vicepresident de l'ACGN conjuntament amb la cuinera Carme Ruscalleda, n'ha agafat el relleu. Amb una voluntat clarament continuista, ha estat l'única candidatura i encapçalarà la taula directiva fins al 2030.

A la ciutat de Nova York, la gent fa cua davant d'una pastisseria abans que obri per comprar un dònut amb un glacejat porpra sorprenent. A París, un grup de persones beuen uns cafès porpres amb un aroma suau de fruits secs. A Melbourne, Austràlia, un to porpra i una dolçor suau als panets de pasqua.

Potser aquestes dates, tan propenses a la golafreria i la digestió feixuga, no són les més adequades per parlar d'això. Però algun dia cal fer-ho. Em refereixo al bon menjar i a unes quantes persones que ens van ensenyar a apreciar-lo. En un país que havia passat molta fam, i en el qual freqüentar restaurants era cosa de privilegiats, va començar a popularitzar-se fa mig segle la paraula gastronomia per definir un assumpte del qual no sabíem res.

Llargs àpats, plats abundants i una sensació d’excés que sovint s’allarga més enllà dels dies estrictament festius. Això és el que es repeteix any rere any cada Nadal, però el problema no és tant el que mengem el 24, el 25 o el 26 de desembre, sinó la manera com afrontem tot el període nadalenc. “Tenim el concepte que són tres setmanes de menjar molt, quan en realitat els àpats especials són puntuals”, recorda la nutricionista Bàrbara Romano. El risc, diu, és anar sumant torrons que sobren, aperitius constants i una rutina que s’allunya de l’alimentació habitual.

La cuina de Nadal catalana és molt més que un conjunt de plats associats a aquestes dates. És un relat compartit de receptes imprescindibles que travessa segles, territoris i famílies, moltes de les quals no s’han après als llibres ni a les escoles de cuina, sinó a casa, observant. Mirant com una àvia remenava una cassola sense rellotge o com una mare sabia que el rostit ja estava a punt només per l’olor. 

Al mercat no només s’hi va a comprar, sinó també a preguntar, a contrastar i a prendre decisions. En un moment de l’any marcat pels excessos, els paradistes esdevenen prescriptors clau per cuinar amb sentit, respectant la tradició i ajustant el pressupost sense renunciar a la qualitat.

Repartit entre 14 municipis, des del Prat de Llobregat passant per Sant Boi, Viladecans i el Papiol, el parc és un territori viu, on desenes d'agricultors i ramaders treballen cada dia per oferir producte fresc a la ciutadania i mantenen viu l’ofici i la tradició agrària i ramadera a tocar de la ciutat. Entre tots els cultius que hi prosperen, destaca la carxofa del Prat, que s'ha convertit en símbol de la identitat agrícola de la zona i ambaixadora gastronòmica del Baix Llobregat. Tot plegat, damunt d’un sòl molt valorat per la seva fertilitat, irrigat per la xarxa de reg del Llobregat. També hi ha producció ramadera (aviram, porcí i oví).

Per procurar-se un bon envelliment, la dieta mediterrània és una aliada poderosa. Segons explica Gemma Salvador, que és dietista-nutricionista de l'Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), "aquest model alimentari ha estat reconegut per la comunitat científica internacional com un dels més saludables del món", per la qual cosa pot millorar la qualitat de vida i la longevitat. De fet, figura com un dels elements de la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la Unesco.

En un país on el consum ràpid ha guanyat terreny, els mercats municipals es reivindiquen com a espais de confiança, qualitat i comunitat. Des dels taulells del Mercat del Lleó, a Girona, fins als passadissos del Mercat Central de Tarragona, els professionals demostren que aquests recintes són molt més que un lloc de compra: són centres neuràlgics de la vida de barri. Conversem amb paradistes joves i veterans que encarnen el present i el futur d’aquests espais emblemàtics.

Amb el menjar ens hi va el patrimoni, el paisatge i la vida. Catalunya ha ostentat aquest 2025 el segell de Regió Mundial de la Gastronomia. No és gens estrany. Aquest racó de món té un nivell de diversitat descomunal. Fas uns quants quilòmetres i el mateix plat té variacions i fins i tot un altre nom. Tenim una història que ja la voldrien molts països –el receptari més antic a Europa que no sigui en llatí és en català i té 700 anys: el Llibre de Sent Soví– i, per acabar-ho d’adobar, el talent i artesania dels millors restaurants del món en les nostres files. Des dels més tradicionals fins als més disruptius. Gent de tot el món vol aprendre cuina a Catalunya, i et trobes grans cuiners d’arreu que saben el que és un mar i muntanya. Els nostres mercats són l’enveja de qualsevol que ens visita, per la qualitat del seu producte, esclar, però també perquè alimenten l’ànima. A banda de fer de pont entre productors i consumidors, els paradistes són persones en qui confiem i que tenen la capacitat de vertebrar una comunitat i fer xarxa.