He tingut la gràcia de trobar-me amb el papa Lleó, i en la seva presència he descobert alguna cosa més que un pastor: he vist un home que escolta amb l’oïda del cor, que parla amb la serenor de qui resa, i la mirada del qual abraça com un sagrament. La seva prudència no és un silenci temorenc, sinó saviesa que discerneix i s’atreveix a assenyalar el camí. El seu compromís no s’esgota en gestos diplomàtics: és una aposta radical per l’Evangeli, per la justícia, per la pau i per la cura de la Terra, casa comuna que se’ns va confiar i que avui agonitza.

A l'aparador de l'Antico Forno a Legna, a les portes de Castel Gandolfo, la Daniela mostra amb orgull una carta enviada per la secretaria d'Estat vaticana i signada pel papa Francesc en què el pontífex argentí els agraeix l'enviament d'unes pastes artesanals. "La seva Santedat li agraeix el do i els sentiments de filial veneració que li ha suggerit l'amable gest […] i li envia de bon grat la seva benedicció", es llegeix a la missiva amb data del 2022. "El papa Francesc era un fan dels nostres dolços. Cada diumenge passava una persona que se'ls emportava a Roma", explica la propietària d'aquesta petita pastisseria.

La reina Letícia ha fet ús d'un privilegi que només tenen unes poques consorts al món: vestir-se de blanc davant del papa. Tres setmanes després d'assistir al funeral del papa Francesc, aquest diumenge, tant ella com Felip VI han viatjat a Roma per la inauguració del nou pontificat de Lleó XIV a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Ha estat la indumentària de la reina, però, la que s'ha convertit en el centre de moltes mirades, ja que la concessió de poder lluir el color blanc la tenen només sis dones al món.

"Així que has vist tot el cerimonial de Roma a la televisió?!" Alguns dels meus amics, la majoria agnòstics i republicans, al·lucinen quan explico que soc una addicta als cerimonials i que no em perdo ni l’elecció del Papa, ni cap casament o funeral reial, ni cap coronació.

El papa Lleó XIV ha fet una defensa ferma de la llibertat d'expressió i de premsa i ha reconegut la "valentia" dels periodistes que treballen en llocs o en circumstàncies adverses, "fins i tot a costa de la seva vida". Davant de milers de periodistes en la primera audiència del seu pontificat, el Papa ha traslladat "la solidaritat de l'Església amb els periodistes empresonats per buscar i informar de la veritat" i n'ha demanat l'alliberament. "Només els pobles informats poden prendre decisions lliures", ha afirmat el pontífex estatunidenc, precisament en un moment en què el govern del seu país d'origen té una lluita oberta contra els mitjans de comunicació.

De dijous horabaixa ençà que habemus papam i no: cap dels vaticinis ni les porres dels vaticanistes d'ocasió van ni encertar que l'escollit hagués de ser Robert Francis Prevost, de Chicago però nacionalitzat peruà. De fet, ni tan sols s'hi van acostar. I no, l'Església no ha iniciat la contrareforma, com sí que preveien la gran majoria dels auguris preclars, ni ha caigut en mans dels sectors ultracatòlics que segons alguns tenien preparada una ofensiva imbatible. I no, el papa Francesc no devia ser tan desordenat ni tan taral·lirot com alguns el pintaven, perquè el conclave ha donat continuïtat al seu llegat doctrinal, pastoral i polític. Si això hagués passat després del pontificat d'un papa conservador, una munió d'analistes amb els ulls en blanc estarien parlant de la subtilesa d'una tradició de dos mil anys de diplomàcia, etc. En canvi, si succeeix a l'hora de donar el relleu a un papa progressista, resulta que es tracta d'una carambola. Torna a imposar-se, per tant, la llei no escrita de la rebaixa automàtica de la valoració quan els progressistes assoleixen –o mantenen– cotes de poder. 

Quan dijous el cardenal Robert Prevost va sortir al balcó de la basílica de Sant Pere com a 267è papa, Chiclayo, al nord del Perú, va esclatar d’alegria i d’incredulitat. Aquesta ciutat, la cinquena més gran del país amb una mica menys de 800.000 habitants, era poc coneguda fins a la setmana passada, quan molta gent ni tan sols n'havia sentit a parlar. Fa dies que a Chiclayo no es parla d’una altra cosa.

El papa Lleó XIV ha llançat una crida contra la guerra en la seva primera oració del Regina Coeli aquest diumenge al migdia davant dels milers de fidels que s'han aplegat a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Citant el papa Francesc, el pontífex nord-americà ha denunciat el “dramàtic escenari actual d'una Tercera Guerra Mundial a trossos” i ha apel·lat als líders del món amb fermesa: “Mai més la guerra!”

“La pau sigui amb tots vosaltres”. Així va començar el pontificat de Lleó XIV. Abocat al balcó de la basílica de Sant Pere, al Vaticà, el nou líder espiritual de 1.400 milions de catòlics va llançar un al·legat a favor de la pau en el seu primer missatge al món. “Una pau desarmada”, va invocar. Tot i la cara afable i la veu gairebé tremolosa, el programa polític del nou papa ja s'apreciava en el seu discurs. En aquests temps convulsos, la prioritat del pontífex nord-americà serà aconseguir assolir la fi dels conflictes. Un ambiciós objectiu que posarà a prova el lideratge del successor de Francesc.

Amb el conclave tothom ha parlat de l'aurèola contracultural del secret en una societat cansada de transparència i de la fascinació per la litúrgia en un món sense rituals. Això està molt bé, però jo diria que s'està discutint d'una manera força pobra, donant per feta una lògica del caprici segons la qual desitgem el que no tenim simplement perquè romantitzem el passat. Però què passaria si rere tot això que ens crida de l'Església catòlica hi hagués respostes per a preguntes importants, siguem o no siguem religiosos?

Tantes bones paraules emeses des del Vaticà durant les darreres setmanes –començant per les últimes del papa Francesc–, escoltades a escala global, i tan poc ressò en l’àmbit polític. El nou papa, Lleó XIV, parlant després de ponts i de pau en la seva primera sortida al balcó de la basílica de Sant Pere, i a la jornada següent una de les primeres notícies dels informatius era la desfilada militar, amb 11.000 efectius, a la plaça Roja de Moscou. El missatge va consistir en l'exhibició de material, la marcialitat de les tropes i un Vladímir Putin acompanyat del primer ministre xinès, Xi Jinping, al costat de la muralla del Kremlin. L'objectiu de la convocatòria era la commemoració del 80 aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, però Putin ho va convertir tot plegat –inclosos els convidats internacionals– en un esdeveniment propagandístic personal. En paral·lel, una altra escena, la d’un Donald Trump manifestant al Despatx Oval el seu respecte pel papa Prevost, mentre als seus consellers, que l’envolten en l'escena, se’ls escapa el riure, potser perquè recordaven el seu cap disfressat de pontífex per la intel·ligència artificial pocs dies abans.

El papa Lleó XIII va dedicar bona part del seu mandat a combatre el que es va anomenar “heretgia americanista”, una tendència catòlica liberal sorgida als Estats Units que acceptava de bon grat la separació entre Església i Estat (que el Vaticà rebutjava) i prioritzava l'evangelització sobre el dogmatisme. Aleshores, en el trànsit del segle XIX al XX, les diòcesis nord-americanes no podien comparar-se, ni en fidels ni en ingressos, amb les poderoses diòcesis europees.

Aquest dijous, Robert Francis Prevost va ser presentat al món com el nou papa, Lleó XIV. Però fins fa només una setmana, era tan sols un cardenal discret que sopava amb un amic a Roma. Aquest amic, el pare Art Purcaro, vicepresident adjunt i professor associat a la Universitat de Villanova, a Pensilvània, havia viatjat a Itàlia per celebrar el 50è aniversari de la seva ordenació com a sacerdot. Tenia previst sopar amb la seva família a Sor’Eva, un restaurant italià tradicional al costat del riu Tíber, no gaire lluny de la Ciutat del Vaticà. I volia que el seu bon amic, el cardenal Prevost —per a ell, simplement el Bob— s’hi afegís.

El papa Lleó XIV va visitar en dues ocasions el barri badaloní de Sant Roc, un dels més empobrits de Catalunya. Era el 2016 i l'agustinià Robert Prevost va acabar a la ciutat convidat, com a prior de l'orde, pel rector de la petita església del barri, on va aprofitar per conèixer de primera mà la feina de l'històric Ateneu de Sant Roc, que té la seu en uns locals enganxats a la parròquia.

Avui només hi ha un nom, i una notícia, Robert Francis Prevost, de 69 anys, és el nou papa amb el nom de Lleó, Lleó XIV. Lleó XIV no va desaprofitar la seva primera aparició. No va ser una salutació més o menys improvisada sinó que va llegir un discurs. Un discurs on va fer servir set vegades la paraula pau. El papa Prevost sap com està el món al qual parla. Cauen les bombes a Gaza, sonen els canons a Europa, que es rearma, i les autoritats fan crides als ciutadans a estar preparats per a emergències. Una internacional de l’odi contra els immigrants, els pobres, els exclosos o, simplement, els que pensen diferent, està triomfant a les xarxes i a la política. I per això, del seu discurs destaca una frase que gairebé podria ser el lema del seu pontificat:

Passaven pocs minuts de les sis de la tarda quan, a través de la xemeneia col·locada sobre la teulada de la Capella Sixtina, a pocs metres de la cúpula de la basílica de Sant Pere, un fum blanc es va elevar al cel del Vaticà. Fumata blanca!

“O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!”, va dir un cardenal al saber que Roderic de Borja havia estat nomenat papa, al segle XV. Un estupor similar va recórrer la plaça de Sant Pere quan es va saber que un nord-americà seuria, per primer cop, a la cadira de Sant Pere. Però la decisió del conclave és clarament continuista.

El nom amb el qual cada papa vol ser conegut diu molt de la personalitat i el tarannà que vol imprimir al seu pontificat. El nou papa, Lleó XIV, va confirmar aquest divendres que ha adoptat aquest nom en honor a Lleó XIII i la seva encíclica social, la Rerum novarum, que va abordar per primera vegada de manera estructurada la qüestió social durant la primera gran revolució industrial. "És una figura que em guia", va assegurar davant els cardenals que l'han escollit com a 267è pontífex. L'elecció del nom no és casual: Lleó XIII (1878-1903) va ser el primer papa de l'era contemporània a elaborar una doctrina social pròpia, amb una mirada conciliadora entre capital i treball que, més d’un segle després, continua inspirant sectors reformistes dins de l’Església.

Dijous a la tarda es notava que algun rum-rum intern havia fet que les diferents cadenes de televisió estiguessin previngudes per la fumata blanca. A La 1 emetien la telenovel·la La promesa amb un requadre lateral fix ensenyant la xemeneia amb les gavines que l’han custodiat tots aquests dies. Just abans que emanés el fum, tallaven abruptament la sèrie per anar a publicitat. Quan tornaven dels anuncis ja ens ensenyaven la boira blanca sobre la teulada i les enviades especials de la cadena ho comunicaven a l’audiència: “Habemus papam!” A TV3, La selva estava fent tertúlia sobre aquesta qüestió i la fumera va ser oportuníssima. Però Xavier Grasset va haver de tancar la parada ràpidament per donar pas als serveis informatius. Xavi Coral semblava haver-se quedat de guàrdia després del TN per donar la notícia. A Telecinco anunciaven: “Posible fumata blanca inminente”, anticipant-se a qualsevol senyal de la xemeneia. De fet, altres cadenes privades com Cuatro i La Sexta van anar a publicitat minuts abans que sortís el fum, preparant-se per poder encarar el comunicat del nou papa sense tanta càrrega publicitària.

S'han acabat les especulacions. Després de setmanes d'incertesa, l'Església catòlica ja té nou pontífex. L'expectació d'aquest conclave –el més universal i menys europeu fins ara– ha estat majúscula, ja que l'elecció del nou papa havia de determinar quin camí agafava la institució després que les transformacions de Francesc deixessin enfurismats els més conservadors i decebuts els més progressistes. Més enllà de les estampes de litúrgia solemne, el ritu també ha deixat escenes més curioses. En destaquem algunes: