La Barcelona d’avui neix d’un bum-bum. Hiroshima mon amour. L’enderrocament de les muralles al segle XIX. Sense explosió nuclear no hi ha amor. Ja ho va dir un barceloní de 1854: Barcelona salta pels aires i nosaltres ens enamorem… d’una nova Barcelona. Sense el primer gran barrabum no hi hauria els altres dos grossos borroboms: la Guerra-Dictadura que és el pas del patapum de la ciutat lliure a la ciutat ocupada. I el darrer barrabom: el gos atòmic Cobi olímpic. Fi de festa que ens du a la Barcelona oberta en canal d’ara amb trossos esbarriats per la pell de la ciutat. I el cordó umbilical?

Aquesta setmana han aparegut nous anuncis de pobles sencers en venda per cinc-cents mil euros. Ho confesso: soc dels que dedica temps a mirar aquests anuncis, mogut per una mena de fascinació, de somni i d’estupor alhora. “Venem el pis i marxem cap allà?”, acostumo a dir a la família, sabent que plantejo un impossible.

Com més gran em faig, menys entenc les ciutats. No perquè m’hagin deixat de fascinar, sinó perquè cada vegada em costa més creure’m determinats relats. El món contemporani viu immers en debats urbans que semblen desconnectats de la realitat: paràmetres, densitats, aprofitaments, valors residuals… I jo camino pel meu barri i només m’interessen els jardins, les olors, les boires al matí, les places i les terrasses ben assolellades per fer-hi un cafè i llegir en paper per no enganxar-me al mòbil.

Després de posar punt final al curs escolar, una agrupació d'ONG europees ha publicat el seu informe anual, Clean Cities, sobre l'accessibilitat infantil en diferents ciutats europees. La presència de carrers escolars, carrils bici protegits i límits de velocitat a 30 quilòmetres per hora són els tres factors principals per avaluar les condicions de les urbs per assegurar una vida sana, segura i amb els recursos bàsics a l'abast de tots els nens.

La visió de Barcelona que té el meu fill és molt més dràstica que la meva. A ell, la ciutat ja no l’atreu i no s'hi sent tan identificat. Quan anem al centre, el viu com un indret massa turístic. La massificació l’estressa i haver d'estar sempre pendent de la delinqüència li causa rebuig. De fet, ell preferiria viure fora de la ciutat, en un entorn més relaxat.

L’Ajuntament de Barcelona fa un anunci demanant la participació ciutadana. Diverses veus, masculines i femenines, fan propostes de millora de l’entorn on viuen. “Jo vull que es construeixi un poliesportiu”, diu l’un, posem pel cas (cito de memòria). I llavors, la veu institucional et convida a fer propostes “pels barris”.

A Barcelona hi ha portes que no s’obren. Ja pots picar, ja. Estan sords, però sobretot estan sols. Són els habitants de la Barcelona vermella. Hi ha un moment, ells no volen, però han de pitjar allò: el botó roig de la polsera de teleassistència. Ajuda. SOS. Veniu. Però la porta de casa no s’obre.

Parlem de fòbies i pràcticament tothom en té una: les aranyes, les serps, les rates, les olives (!!) o les plomes. Tinc una amiga que passeja per la ciutat atemorida perquè els coloms cada cop se’ns acosten més i és incapaç de no deixar anar un xiscle quan una de les aus passa arran dels seus cabells.

Hi ha xamfrans de l’Eixample i vestíbuls d’edificis on viuen dues i tres persones sense sostre. Que hi viuen vol dir que s’hi estan dia i nit sobre matalassos, entre màrfegues, carros amb les seves pertinences i algun gos que els acompanya. I quan comença a fer bo cada dia se’n veuen més, sovint a tocar del luxós passeig de Gràcia i als eixos verds acabats d’estrenar. Alguns es protegeixen a la nit amb tanques de l’Ajuntament.

El Martí, el meu primer fill, va néixer el 2004 i poc després vaig agafar una tuberculosi que em va provocar una crisi que em va fer sentir una responsabilitat de mare que no havia percebut fins a aquell moment. A Catalunya començava un moviment de canvi al voltant de la criança que em va portar a fer la formació de doula, i en una xerrada sobre el son dels nadons em vaig quedar amb una frase que no tenia res a veure amb el tema però que va canviar la meva vida. “Jugar al carrer és vital per als infants”.

Costa dir per què detestem tant el turisme, una intuïció molt més forta en la pell que en el cervell. Per sort, a cada campanya electoral creix el desig de racionalitzar aquesta aversió. Sense anar més lluny, l’excusa oficial per anar a eleccions són les discrepàncies amb el Hard Rock, que és un projecte turístic. S’acaben d’anunciar els actes “culturals” que blanquejaran la Copa Amèrica, que va ser l’objecte amb què tots els candidats a l’alcaldia de la capital, fins i tot els més ecologistes i d’esquerres, es van fer la fotografia de la campanya passada. Tal com deia l’editorial de l’ARA de dimecres passat, fins i tot la patronal ja parla de “saturació” i de no poder absorbir més visitants. L’ampliació de l’aeroport i la sequera també hi estan íntimament relacionades: és com si totes les manifestacions de l’apocalipsi tinguessin a veure amb el turisme. Llevat de casos de desconnexió absoluta amb la realitat, com Anna Navarro, l’empresària estrella de la llista de Carles Puigdemont que fa quatre dies presumia cofoia en una entrevista d’haver descobert l’atractiu de Barcelona a molts alts executius que s’hi havien acabat comprant una casa, ingènua a la ira que els barcelonins estem covant envers aquests rics que venen a pujar-nos el lloguer i establir-se en societats pèrfidament paral·leles. 

Contraposar Barcelona al rerepaís, a la Catalunya interior, a les comarques o, com es diu avui, a l'ens indeterminat àlies Territori, és una pràctica recurrent. El cap i casal sempre ha generat una mena d’amor-odi, amb arrels històriques. Ens podríem remuntar a les batalles comtals, amb l’Empordà com un dels últims a resistir-se a l’hegemonia barcelonina que donaria lloc a la dinastia règia. Ja en època contemporània, amb la industrialització, el creixement exponencial de la gran ciutat va atreure cada cop més gent del camp català, després del País Valencià i l’Aragó, tot seguit de les Espanyes i finalment d'arreu, esdevenint una petita urbs global.

Cada cop es fa més difícil ignorar els impactes de la crisi ecològica global. L’estrès hídric que patim en algunes zones de Catalunya no té precedents. Per afrontar aquesta situació, la Generalitat de Catalunya ha actualitzat el Pla Especial de Sequera, un seguit de mesures amb les quals pretén gestionar l’aigua durant aquest període d’emergència. Tanmateix, aquest Pla està provocant un trasbals important en el món dels horts urbans comunitaris a Catalunya. Des del 2 de febrer, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), amb un gest que destil·la desconeixement i falta de sensibilitat, ha classificat aquests espais merament pels seus usos recreatius i ha prohibit explícitament regar-los. 

Sempre que tinc un problema em foto un trago de Dostoievski. Amb gel, eh. Només em calma això. Frases de bar de sol y sombra. Diu el paio, a Memòries del subsòl, que, a la vida (a la mort sí?), dos més dos no fan quatre. I no li van donar el premi Nobel de matemàtiques. Quanta injustícia campa per aquest món! Les xifres, els números, s’equivoquen, i molt.

A mesura que les democràcies occidentals es polaritzen cada cop més, els votants de les zones rurals i les ciutats petites s’enfronten regularment als seus homòlegs dels centres urbans més grans. Tot i que no és un fenomen nou, i certament no és l’únic factor que afecta els patrons de votació, la fractura entre el medi rural i l’urbà és un motor important de les guerres culturals actuals. Aquesta dinàmica, que l’economista Andrés Rodríguez-Pose ha descrit de manera evocadora com la “venjança dels llocs que no importen”, indica que l’augment populista actual reflecteix de manera clara les disparitats geogràfiques.

Un altre arbre, de grans dimensions, ha caigut aquest dijous a la matinada enmig del carrer Aragó de Barcelona, entre les cantonades de Vilamarí i Entença. És el sisè exemplar que es desploma a la capital catalana en els últims dos mesos i el segon en menys d'una setmana.

Aquests dies he acabat de llegir el meravellós llibre de Marta Marín-Dòmine, Fugir era el més bell que teníem (Club Editor), on relata la vida del seu pare i la sèrie d’exilis que el van obligar a marxar de Barcelona. La protagonista tracta aquest afer amb molta cura, prenent com a referència l’errar i la pèrdua d’un lloc. Els exilis provocats per les guerres afecten generacions. Les persones es veuen obligades a marxar de manera abrupta, decidint quins pocs objectes personals s’enduen, buscant un espai on poder aixoplugar-se, viure en pau i guanyar-se la vida. Hi ha exilis forçats que la guerra i la violència empenyen. Avui dia també ho veiem en les diverses guerres (com la d’Ucraïna, ben a prop nostre) que coneixem perquè potser una família del barri o de l’escola ens ho explica. I no és una ficció.

En un racó del Barri Gòtic de Barcelona, no gaire lluny dels esgrafiats de Picasso del Col·legi d’Arquitectes, a tocar de la catedral, sobre la paret del fons que tanca la plaça d’Isidre Nonell, hi ha instal·lat des del 2014 un mural de 8 metres de llarg i 3,8 d’alt que reprodueix un petó, construït amb 4.000 fotografies impreses sobre rajoles de ceràmica. L’efecte visual és espectacular i la reacció de la gent és de felicitat. Una felicitat romantitzada, turistitzada, instagramitzada i altres plagues contemporànies, perquè aconsegueix, potser sense pretendre-ho, que el visitant confirmi tots els tòpics d’art, carrer i llibertat que s’associen amb Barcelona. Fins i tot per a un barceloní que capeja com pot el festival diari de les masses, l’alegria que desperta el mural és comprensible i encomanadissa.

Fa uns dies presentàvem a Alibri el llibre del filòsof xilè Ricardo Espinoza sobre el mite d’Ariadna. Aquesta figura femenina de la mitologia proporciona a l’heroi Teseu un cabdell de fil daurat per no perdre’s al laberint del Minotaure. En la llegenda minoica, el laberint que Teseu travessa és una trampa, un lloc on anar a caure mort. Ariadna salva Teseu perquè gràcies al seu cabdell, per dir-ho així, “no perd el fil” dels circuits adequats i pot sortir del laberint.