Turisme: evitar morir d'èxit
La patronal espanyola del sector turístic, Exceltur, ha afirmat per primer cop que s'està tocant sostre pel que fa a visitants a l'Estat. En concret, parla de "saturació" i diu que s'està arribant "al límit" de capacitat. En aquest cas, és tan important el missatge com el subjecte que l'emet: no ho proclamen moviments anticapitalistes o ciutadans perjudicats, siguin urbanites o pagesos. Ho afirmen els empresaris que en fan negoci. Ells mateixos s'estan adonant que la gallina dels ous d'or pot estar seriosament en perill. Només cal veure què passa en llocs com les Balears o Barcelona. La massificació, el perjudici a la població autòctona –el més evident és l'encariment de l'habitatge a les zones tensionades–, els costos ambientals i el perill de desincentivar altres motors econòmics –el turisme representa el 13,3% del pes econòmic estatal– són algunes raons de pes per acotar l'activitat turística.
Sembla clar, doncs, que hi ha moltes raons per posar el fre, però el que passa és que és més fàcil dir-ho que fer-ho. Per exemple, coincidint amb aquesta proclamació patronal, les companyies aèries acaben d'anunciar que aquest 2024 es produirà un nou rècord de viatgers, per sobre de l'anterior d'abans de la pandèmia, el 2019, quan el Prat va rebre 52 milions de passatgers. L'oferta prevista per les aerolínies al conjunt de l'Estat entre l'abril i l'octubre és de 240 milions de seients, un 13,5% més del que es va operar durant el mateix període del 2023. Per a l'aeroport del Prat, la previsió per a l'estiu és un augment del 16%. Tant hi fa que el mercat rus hagi desaparegut. Ha crescut el nombre d'europeus, nord-americans i asiàtics.
Els auguris benintencionats postpandèmia, en el sentit que la gent viatjaria menys, no s'han acomplert. Al contrari. Igual que els catalans hem tornat a viatjar a l'estranger, els turistes han tornat a venir aquí. Tant hi fa que els preus hagin anat a l'alça –i ho han fet força–: Barcelona, Catalunya i Espanya segueixen sent un destí de vacances atractiu, segur i de qualitat. Si volem que això es mantingui, si no volem morir d'èxit, cal buscar fórmules realistes per intentar posar-hi límits amb l'objectiu de fer possible la seva "sostenibilitat" i la seva "rendibilitat social", tal com reclamen els mateixos hotelers. Només amb l'alça dels preus ja es veu que no n'hi ha prou per frenar l'allau de turistes. S'ha d'intervenir amb altres fórmules, tant urbanístiques com laborals i socials. El ciutadà ha de veure que el turisme no va en detriment del seu benestar. En plena sequera, ha de veure que el turista està sotmès a les mateixes restriccions d'aigua que el veí autòcton (el nou decret de sequera de la Generalitat va en aquesta línia) i, en un altre ordre de coses, ha de veure, per exemple, que els establiments turístics respecten la llengua catalana.
En cap cas es tracta d'anar en contra del turisme. Al capdavall, en algun moment tots som turistes. Del que es tracta és només de pensar en el llarg termini.
