Gorton and Denton és una circumscripció electoral de l'àrea metropolitana de Manchester. On abans hi havia mines i indústria tèxtil ara hi ha pobresa. A Gorton and Denton es van celebrar eleccions dijous i l'escó se'l van emportar Els Verds, seguits per la formació ultradretana Reform i, en tercer lloc, els laboristes. Els conservadors ni van aparèixer. El resultat demostra com està canviant el mapa polític del Regne Unit. Però hi ha una cosa més interessant: Els Verds van guanyar gràcies al vot musulmà.

El 1714 és una data ben fixada i connotada en la història de Catalunya. Mil anys abans, el 714, també hauria de ser una fita recordada: és quan els musulmans berbers i àrabs culminen a les actuals terres catalanes la conquesta de tota la península Ibèrica (només van quedar-ne al marge terres gallegues, basques i algunes de pirinenques). Els invasors després encara seguirien cap al nord: Narbona (720), Tolosa de Llenguadoc (721) i Carcassona i Nimes (725).

Qui eren els integrants de la primera onada islàmica a Girona? No eren militars amb afany de conquesta sinó que hi havia grups familiars i procedien de diferents llocs del nord d’Àfrica, el món àrab i, fins i tot, Europa. És una de les dades que aporta el primer estudi genètic de les restes de la necròpolis islàmica del carrer Galligants de Girona, del segle VIII, que es va descobrir el 2016 durant les excavacions per rehabilitar l’edifici que havia sigut l’antic Hospital dels Capellans i que actualment acull els banys Aqva Gerunda. La zona va funcionar com un cementiri durant 200 anys, des del primer quart del segle VIII i fins al primer quart del segle X.

Hi ha una diferència abismal entre viure en una societat secularitzada i fer-ho en una que no ho és. Desfer-nos de la dominació teocràtica i separar el poder religiós del poder polític és sens dubte un dels moments culminants de la història de la humanitat. Els qui hem nascut en democràcia ja ens hem trobat un món en què cap religió no és llei, però qualsevol amb una mica de memòria pot recordar el que era viure sota l'obscurantisme del nacionalcatolicisme.

La comunitat musulmana a Catalunya és rellevant: hi ha més de 300 oratoris i prop de 700.000 fidels, la majoria practicants. En molts barris i ciutats la seva presència és ben visible. Els joves no van tant al temple, entre altres coses perquè molts imams no saben ni català ni castellà, però, en canvi, segueixen a les xarxes socials prèdiques d'influencers musulmans, a alguns dels quals se'ls vincula al jihadisme. El perill de la radicalització és real i no es pot menystenir. Deixar la seva denúncia en mans d'una extrema dreta difusora del discurs islamòfob –amb receptes com la prohibició o l'expulsió, que van en contra del respecte a la llibertat individual i de culte– és un perill també preocupant.

Una de les coses que més costen d’entendre quan prenem consciència feminista és el paper de les mares en la transmissió dels valors del masclisme. M’ho han dit infinitat de vegades noies que, per avançar en el seu alliberament, no només s’havien d’enfrontar a la figura del pare autoritari sinó també a una altra dona, la que els va donar la vida. La pregunta que ens hem fet sempre és: per què ens imposen les mateixes normes que les van perjudicar a elles? Per què, si han patit els estralls de la manca de drets i llibertats, volen sotmetre les pròpies filles al mateix sistema? Potser és que les mares no poden ensenyar a les filles a ser rebels, que no poden convertir-les en pàries si el context general no és propici al canvi. Per això la igualtat només és possible quan és col·lectiva. En el cas de les dones d’origen musulmà, aquesta transformació s’està veient estroncada i frenada per diferents elements. Un dels que ara acabaran de soterrar-nos en la misèria del patriarcat islàmic serà precisament l’extrema dreta, que brama contra els practicants de la religió de Mahoma pel seu masclisme però ens expropia la veu i planteja mesures racistes que afectaran especialment les dones. Assisteixo amb impotència a l’auge d’Aliança Catalana i em sento més estrangera que mai al país que considero meu i que creia dotat de recursos més intel·ligents per combatre el fanatisme que no pas un altre fanatisme, en aquest cas identitari, supremacista i excloent. Valgui la redundància.

La realitat es repeteix fins a l’avorriment i aquest avorriment pot ser dissuasiu quan del que es tracta és d’escriure sobre el que no va, el que és injust, el que és discriminatori. Per això ens cal, mal que em pesi, fer-nos pesades. 

Just fa una dècada, a mitjans de l'any 2015, a Ripoll s'estava consolidant una cèl·lula terrorista. Estava formada per nou nois i liderada per un imam. Eren joves (entre 15 i 26 anys, en aquell moment) i hi havia quatre parelles de germans. Dos anys després, un d'ells va conduir una furgoneta a tota velocitat, i es va emportar tot el que va trobar per davant, a la Rambla de Barcelona. Unes hores més tard, altres membres de la cèl·lula van sembrar el pànic amb ganivets al passeig marítim de Cambrils. Era l'agost del 2017, i setze persones van morir assassinades. Què va portar a nou joves, la majoria criats a Catalunya, a abraçar el jihadisme? Avui estem una mica més a prop de respondre a aquesta pregunta amb certesa.

El ministeri d’Interior francès va publicar fa unes setmanes un informe anomenat Germans Musulmans i islamisme polític a França en què alertava sobre la perillosa penetració d’aquesta organització, els valors de la qual van en contra dels principis de la República (i de qualsevol sistema democràtic basat en les llibertats individuals i la separació entre religió i Estat). Una de les mesures que ha pres el govern gal per contrarestar la influència de la germandat ha estat la decisió de promoure l’ensenyament de llengües estrangeres, algunes maternes dels fills de la immigració nord-africana. El que crida l’atenció és que entre aquests dotze idiomes que s’oferiran no hi ha l’amazic. En relació amb la qüestió, Rachid Raha, president de l’Assemblea Mundial Amazic, ha adreçat una carta a Emmanuel Macron en la qual alerta sobre l’error de prendre per àrabs els franco-berbers. “La discriminació dels fills de la immigració –diu Raha– accentua el seu desarrelament cultural i reforça la seva crisi d’identitat, cosa que facilita el seu aïllament i fa que s’acabin sentint atrets per la ideologia islamista salafista”. Raha cita una antropòloga (Tassadit Yacine) i dos historiadors (Pierre Vermeren i Omar Hamourit) per afirmar que la segona llengua de França és l’amazic, i no pas l’àrab.

Mahoma era feminista perquè va tenir la generositat de reconèixer que les dones tenim ànima i perquè estimava totes les seves esposes per igual tot i que la favorita era Aixa, amb qui es va casar quan ella tenia nou anys. Al·là és clement i misericordiós perquè a l’Alcorà va dir que no era just que els homes es quedessin amb tota l’herència i que a les filles els pertocava la meitat del que pertocava als fills. En la seva infinita consideració cap a nosaltres també va establir que el nostre testimoni valia la meitat que el testimoni d’un home. Noies, què més voleu? Si al llibre sagrat també hi deixa molt clar que devem obediència al pare i al marit segur que ho devia fer pel nostre bé. I quan recomana als mascles que ens lliguin curt si no complim amb els seus dictats ho fa proposant una escala graduada de càstigs, no sigueu bàrbars, senyors: primer retireu-li la paraula, després aparteu-la del vostre llit i si, així i tot, no us obeeix, pegueu-li. Els islamistes fonamentalistes i els publicistes de l’islam a Occident han fet tota mena de giragonses dialèctiques per negar l’estructura patriarcal de la religió, des de culpar els malèfics i malintencionats traductors, probablement islamòfobs encara que hagin dedicat la vida sencera a treballar l’Alcorà, de traslladar malament a les llengües d’aquí el verb daraba, que vol dir pegar per a tots els parlants de l’àrab excepte per als proselitistes que viuen en societats democràtiques i obertes. Alguns arriben a afirmar que l’arrel de la paraula en realitat vol dir “colpegeu-les amb suavitat”. Se centren en interpretar les formes en què s’ha d’exercir la dominació masculina com si el més escandalós no fos precisament la dominació mateixa. 

Al basar de Khujand, la segona ciutat més gran del Tadjikistan, s’hi passejaven fins al maig de l’any passat dones amb hijab i abaia, d’altres amb roba europea i els cabells descoberts, i d’altres amb mocadors lligats al clatell i túniques de colors. Ara, però, una d’aquestes vestimentes ha sigut prohibida. En un país amb més d’un 90% de població musulmana, es podria pensar que l’estat ha prohibit dur els cabells descoberts. Però no. Al Tadjikistan, que constitucionalment és secular, la dona multada és la que duu hijab.

La setmana passada vaig coincidir en unes jornades a París amb la sociòloga turca Pinar Selek, exiliada a França perquè Erdogan la persegueix per la seva defensa dels drets de les dones i els kurds. Feminista compromesa, ens va explicar que fora del seu país havia establert complicitats amb altres dones que han fugit de règims misògins com l’iranià o l’afganès. Essent com és la situació de l’islam a França un tema que sempre genera debats d’allò més encesos, vaig gosar preguntar-li quina relació tenien amb les ciutadanes d’origen magrebí i la seva defensa d’un feminisme d’arrel religiosa, l’anomenat feminisme islàmic. Es va pensar la resposta i em va dir que, si bé se solidaritzen amb les dones que pateixen el racisme, no hi ha cap manera de fer compatible la seva lluita per la igualtat amb el que es difon des d’un ordre islàmic. I em vaig adonar de com de bé han actuat els islamistes de tots els signes a Europa, on en teoria el marc democràtic i liberal i la llarga història del feminisme haurien hagut de permetre el sorgiment d’un moviment d’alliberament femení que impugnés del tot el poder teocràtic i la seva moral discriminatòria. Esclar, aquest feminisme de dones nascudes musulmanes que promou la igualtat des de la laïcitat existeix també a Europa, però malauradament és sovint menystingut, considerat “no representatiu” o una excentricitat, una raresa. La mateixa Selek ens va transmetre les queixes de les tunisenques que van encapçalar la lluita per aconseguir la igualtat en l’herència (que encara és la meitat que la dels homes en els països musulmans) i no havien rebut cap suport de les feministes del Vell Continent. “Només ens veuen si portem mocador”, va dir una d’elles amb l’agror de saber-se abandonades per aquelles que s’omplen la boca d’interseccionalitat i diversitat però que no demostren cap solidaritat amb les oprimides a la riba sud del Mediterrani.

Des del segle XVIII, l’islam no ha sabut respondre al desafiament d’Occident. O s’ha refugiat en una regressió obscurantista o ha fet seguidisme occidental amb nacionalismes o amb una caricatura de la modernitat a força de tecnologia i culte al diner, com les elits de les monarquies del Golf. Així ho explica l’expert Jaume Flaquer. El reformisme dins l’islam, que existeix, no se’n surt.

Tehreek-e-Labbaik Pakistan es tradueix com "Soc aquí, Pakistan!". És el lema d'un moviment islamista que va néixer el 2015 entre els que demanaven l'alliberament d'un guardaespatlles que va assassinar el governador del Panjab, al nord del país, per haver criticat la llei pakistanesa contra la blasfèmia. Les multes d'aquesta llei, creada per mantenir la sacralitat de l'islam al país, arriben fins a la pena de mort. Aquest moviment es va convertir en un partit polític, el TLP, que en les darreres eleccions va aconseguir tres milions de vots, sense arribar a tenir representació. Tot sembla molt llunyà, però d'aquestes sigles n'ha derivat una ideologia radical, violenta i terrorista que assassina blasfems i que ha arribat a casa nostra.

Fa uns anys vaig fer, amb la psicòloga Pilar Arlándiz, un club de lectura a la biblioteca pública de Ripoll. Entre les persones que van assistir a l’activitat hi havia Sílvia Orriols. Encara faltava temps perquè entrés a l’ajuntament. La vaig reconèixer quan va intervenir per fer-me una pregunta la resposta de la qual, si jo la donava amb honestedat, només podia confirmar els seus postulats racistes i xenòfobs. La situació no era nova per mi, la d’Aliança Catalana podria ser ben bé filla d’un altre essencialista el partit polític del qual només tenia un punt al seu programa electoral: el de fer la vida impossible als seus veïns moros. Em refereixo a Josep Anglada, que, quan jo anava a l’institut, es va dedicar a atiar el foc contra la immigració en barris com el nostre organitzant activitats com la recollida de firmes contra l’obertura d’un oratori. La diferència del líder de Plataforma per Catalunya amb la també vigatana alcaldessa de la capital del Ripollès és que a ella no se li pot retreure el passat netament feixista que tenia Anglada, que havia estat membre de Fuerza Nueva. Tot i que veient els ullets que posa a Vox quan li convé, saltant-se a la torera el fet que es tracti d’una formació que odia profundament la catalanitat, no m’estranyaria que l’aliança l’acabés establint amb aquest altre nacionalisme, espanyol però tan excloent i moròfob com el seu. 

Dues taules esplèndides ocupen la meitat del menjador. La Sali i la Nadia, que són germanes, han tingut cura de tots els detalls. Avui és el primer dia de Ramadà i, a més, venen dos periodistes a casa. Batut d'alvocat i plàtan, te, la harira (que és una sopa que porta de tot, menys porc, evidentment), dolços, empanades i dàtils, com marca la tradició musulmana. Els fills de la Sali, el Yassin, de vuit anys, i la Rodayna, de deu, es miren la taula com si també haguessin estat tot el dia sense menjar, però ells encara són massa petits per fer el dejuni. "Jo he intentat fer el Ramadà, però he encès la televisió i a tots els canals estaven menjant... i m'ha entrat gana", diu el petit frustrat mentre la família riu.

El company Xavi Tedó escrivia un reportatge sobre les impressions de la “comunitat musulmana” de Ripoll que duia aquest titular: "Sílvia Orriols no vol que ens integrem, ens vol fora d'aquí". El subtítol feia: “La comunitat musulmana de Ripoll, decebuda amb Junts per haver-se desmarcat de la moció contra Aliança Catalana”. Al reportatge parlaven Mohamed Bahloul, que estava prenent un te a la cafeteria Esperanza, “punt de trobada de la comunitat musulmana a Ripoll”; Bilal Elkasmi, president de l'Associació El Fath, que gestiona una de les dues mesquites; Rashid Elmarajie, un fidel que sortia de resar, i Omar Elabdali, president de l’Associació Marroquina Juvenil del Ripollès.

El príncep Rahim Aga Khan V ha estat nomenat aquest dimecres el 50è líder espiritual dels musulmans ismaelites després de l'obertura del testament del seu pare, Karim al-Husseini Aga Khan IV, mort dimarts a Lisboa als 88 anys. La fundació Xarxa de Desenvolupament Aga Khan (AKDN, per les sigles en anglès), ho ha informat en un comunicat en què ha recordat que el nou imam "és un descendent directe del profeta Mahoma a través de la seva filla, Hazrat Bibi Fatima, i el cosí i gendre del profeta, Hazrat Ali". La nota també recorda que al llarg de la seva història mil·lenària, els ismaelites, una comunitat d'entre dotze i quinze milions de fidels repartits a més de 35 països, "han estat dirigits per un imam viu i hereditari". No tenen un territori concret, però des de fa deu anys, per un acord amb el govern portuguès, estan establerts a Lisboa.

Un dels activistes antiislam que van promoure les cremes de l'Alcorà a Suècia el 2023 ha mort assassinat a trets a casa seva a Södertälje, al sud d'Estocolm. Salwan Momika, un iraquià cristià de 38 anys, estava citat justament aquest dijous a comparèixer al tribunal de districte d’Estocolm, que havia d'anunciar el veredicte per les acusacions d’incitació a l’odi ètnic que pesaven sobre ell i un altre activista, Salwan Najem, que també estava citat als jutjats i n'han posposat la vista.

No totes, per sort, però a algunes els agafa per explicar-nos a les que hem nascut en aquest context què vol dir ser nosaltres i arriben a conclusions força curioses. Ara és una sociòloga de la Universitat de Londres de nom Sara Farris qui ha decidit que “atacar el vel significa atacar l’islam”. Això és el que li va dir no fa gaire a la Carla Turró en una entrevista en aquest diari. La sentència de l’acadèmica m’ha fet recordar dues cosines meves que em tenien fascinada quan era petita i vivia al poble: eren germanes i van ser les primeres universitàries de la família. Una d’elles anava amb el cap destapat i vestia a la manera occidental, crec que portava pantalons. L’altra vestia d’una manera diferent de com ho feien les adultes de llavors, que duien uns vestits llargs fins als peus però amb un coll força obert i mànigues curtes. La meva cosina sempre es posava colors foscos, no ensenyava els braços ni a casa, amb la família, i feia servir un imperdible per ajustar-se el mocador sota la barbeta. Mai no havia vist que algú se cenyís de manera tan precisa la tela damunt del cap. Com no havia vist ningú d’aquesta edat que resés a les hores que tocava. No ho sabia, però la meva cosina no era només musulmana, sinó islamista. Tampoc sabia que on havia adoptat aquesta forma més rigorosa d’islam havia sigut a la universitat. Als anys noranta aquest moviment religiós va tenir força influència entre els estudiants després que els opositors d’esquerres quedessin esborrats per la repressió ferotge de Hassan II.