Aquest dimarts farà deu anys que va morir Johan Cruyff, i una enorme quantitat de culers encenem aquests dies una espelma de record a l’altar de les nostres devocions futbolístiques. Perquè Cruyff va canviar el futbol mundial, però el miracle el va fer a Catalunya. Les dues vegades que el Barça el va fitxar, Agustí Montal com a jugador el 1973 i Josep Lluís Núñez com a entrenador el 1988, va provocar (i que Espriu em perdoni) un alçament de llum en la tenebra.

Els Mossos d’Esquadra han detingut aquesta matinada a Tarragona un home de 51 anys com a presumpte autor de la mort violenta d'un altre home diumenge a Vila-seca, a la mateixa comarca, el Tarragonès. Els fets haurien passat a l'habitació d'un hotel d'aquesta localitat, segons fonts consultades per l'ARA. La investigació es troba en un moment inicial, però els agents ja han descartat que els implicats siguin turistes i que hi hagi conflictes vinculats al crim organitzat. Parlen d'una baralla que va acabar malament.

Cada vegada que algú entra, la porta insufla una glopada d'aire fred. La salutació és instantània, familiar. Per un moment, interromp el brogit de la cafetera i el dringar de les culleretes. També s'hi escolen alguns xisclets de canalla, igual d'imprevisibles. És prou d'hora per ser un dissabte.

Quan feia poc que l'endocrinòleg i catedràtic de medicina a la Universitat de Barcelona (UB) Ramon Gomis havia començat la seva carrera com a metge va ajudar una metgessa a atendre una dona que havia deixat de respirar de sobte. No li bategava el cor, i Gomis va posar-se a fer-li un massatge cardíac fins que la pacient va recuperar el pols. Era el primer cop que feia aquesta maniobra. "Físicament és cansat, però l’emoció et porta", va dir sobre la reanimació cardiopulmonar (RCP). Després que la dona recuperés el pols, el metge es va quedar amb un dubte: "Com quedarà aquesta persona? Què ha passat amb el seu cervell?". Aquella mateixa tarda la va visitar. La dona estava bé i podia parlar, al contrari del que l'havia preocupat, tot i que no recordava gens la cara del doctor. De fet, la dona va viure uns quants anys més. "Per al seu entorn era un miracle, però només perquè el concepte de mort era que no respira i el cor no batega. Avui sabem que no és així".

Aquesta dansa, més coneguda a Catalunya com “dansa de la mort” (en anglès i alemany, igual: dance of death, Totentanz; en francès, danse macabre), és un “ball” que es va originar al segle XIV, molt possiblement a causa de l’enorme mortaldat deguda a la pesta negra i a la devastadora Guerra dels cent anys. Va divulgar-se molt a tot el continent, i avui és poc visible com a representació escènica; però històricament ha estat molt present a les arts gràfiques i pictòriques. Els millors exemples es troben, o es trobaven –i se n’han conservat dibuixos–, a Basilea, a Dresden, o al claustre de la catedral de Sant Pau, a Londres. Holbein en va fer tota una sèrie de gravats d’enorme categoria, i encara s’editen. A banda d'això, Florence Whitney és autora d’una obra francament introbable, de cap al 1910, anomenada The Danse of Death in Spain and Catalonia, d’especial interès per a nosaltres.

Feia anys que els veïns no sabien res d'ell. Alguns creien que havia acabat en una residència, d'altres simplement que s'havia traslladat a un altre lloc. El que ningú s'esperava és estigués mort a l'interior del seu pis. El cadàver d'Antonio F. el van trobar aquest dissabte a València i la policia va confirmar que l'home portava "bastants anys" mort a casa seva, almenys quinze, segons el testimoni dels veïns recollit pel diari Levante-EMV. La principal hipòtesi és que va perdre la vida per causes naturals.

La mort recent de Jean Pormanove, estrímer francès conegut per retransmetre maratons d’humiliació i maltractament a la plataforma Kick, fa dies que sacseja Europa. En aquest cas hem pogut veure com el patiment, retransmès per la set de likes, deixa de ser una experiència humana per transformar-se en mercaderia. Les imatges, difoses en directe davant de milers d’espectadors, ens confronten amb preguntes incòmodes sobre regulacions i civilització. És la vida convertida en espectacle, al més pur estil de gladiadors en combat, el tipus de societat digital que volem? Preguntem-nos-ho bé i en totes direccions.

"M'agradaria que el meu comiat fos com un crepuscle al cercle polar durant l'estiu. És a dir, llarg i bonic". Així desitjava –i va deixar per escrit– que fossin els seus últims compassos de vida el savi i catedràtic de psicologia Ramon Bayés, que ha mort aquest dijous als 94 anys. Bayés va dedicar gran part de la seva vida a les persones, a entendre la seva conducta durant la vida i el seu sofriment quan s'acostava la mort.

A l’exalcalde de Puigverd de Lleida, Josep Solsona, l'han trobat mort aquest dimarts. Segons ha avançat Segre i han confirmat els Mossos d’Esquadra, Solsona, de 43 anys, s’hauria tret la vida. Va ser alcalde fins a l’1 de juliol de 2024, quan va ser destituït arran d’una moció de censura. El març del mateix any va ser detingut per un suposat delicte de violència de gènere en l’àmbit familiar, però la fiscalia va acabar arxivant el cas al cap de poc de ser destituït.

Mentir per sobreviure. Autoenganyar-se. Mentir perquè els altres no es fiquin en la seva vida. Mentir com a rebel·lió per continuar vivint com ella vol. La Sara, la protagonista de La mentidera (Més Llibres), la novel·la amb la qual debuta Eva Pitarch, menteix constantment. El seu marit creu que va a treballar, però bada pels carrers de Barcelona o es tanca al pis de l'àvia. La Sara és incòmoda, perquè recorda constantment els morts, entre ells la seva filla de sis anys. En canvi, els altres s'obstinen que ha de deixar-los enrere.

L'exdiputada del PP català Esperanza García (Barcelona, 1975) ha mort aquesta matinada de dijous amb només 50 anys, segons ha informat a X el líder popular al Principat, Alejandro Fernández, i la mateixa Junta d'Andalusia, per a qui exercia de delegada a Catalunya. La seva defunció causada per un càncer ha provocat consternació a la militància del PP, amb mostres de condol de la primera plana de dirigents catalans del partit, però també de Ciutadans, on va començar la seva trajectòria política.

Felip II va morir al monestir de Sant Llorenç de l'Escorial el 13 de setembre de 1598 després d'una llarga agonia. Abans de deixar anar l'últim sospir, com la majoria dels seus contemporanis, havia detallat al testament tot el que s’havia de fer després. Entre altres coses, havia ordenat que se celebressin vint mil misses per a la seva salvació. Com més misses, menys temps al purgatori, deia l'Església.

El jutjat d'instrucció 4 de Santa Coloma de Farners ha obert diligències per investigar la mort de l'exregidor d'Amer (la Selva) Moisès Garcia Milans i la del seu germà. Malgrat que encara estan a l'espera de l'informe de l'autòpsia, fonts pròximes a la investigació apunten que ara mateix la principal hipòtesi és que l'exregidor va ofegar el seu germà i després es va suïcidar. Per la seva banda, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha informat que la causa judicial s'ha obert per dues morts no naturals.

Lluís Pastor, professor de comunicació social de la UOC, és un dels noms que apareixen sovint als mitjans per analitzar aspectes relacionats amb la comunicació política. Però fa anys que a la comunicació entre vius hi ha sumat una línia d'investigació que és, com a mínim, peculiar: la comunicació amb els morts. És el que analitza al seu últim llibre, Los mismos muertos vuelven (Editorial Luciérnaga).

A casa hem rebut una notícia que ens ha trasbalsat. El fill d’un vell amic ens escrivia per explicar-nos que l’Alzheimer del seu pare havia evolucionat molt ràpidament i que estava arribant al final. Dit això, ens explicava que el seu pare –un home vital i responsable– quan va rebre el diagnòstic va voler fer un document de voluntats anticipades on deia com volia viure i, en el cas que no es donessin les condicions, com volia morir. 

Aquest matí hem vist per primera vegada la imatge del papa Francesc de cos present. La seva mort ens ha tornat a recordar que un fil molt més prim que no sembla separa la vida de la mort. Aquest diumenge encara va beneir els fidels a la plaça de Sant Pere i diumenge que ve ja estarà enterrat a la basílica de Santa Maria Major.

Aquests dies de Setmana Santa, sigui un creient o no, es connecta de manera inevitable amb la mort. Són dies en què en esglésies i sales de concerts s'interpreten misses de rèquiem (Mozart, Verdi…), en què veiem processons pels carrers o les recullen els mitjans de comunicació, en què les mateixes festivitats del calendari es diuen “Divendres Sant” o “Diumenge de Resurrecció”.

He tingut la desgràcia d’haver viscut la mort tràgica del meu marit marroquí, fa set mesos, al Marroc. Qualsevol idea feta quan dic “marroquí” xocarà amb la persona que va ser: oberta, polifacètica, sàvia i, en moltes coses, excepcional. De fet, sempre m’ha divertit veure l’alleujament que suscita en l’interlocutor quan afegeixo que era també canadenc i espanyol. No és aquest el lloc per parlar de prejudicis ni tampoc l’espai per fer-li un panegíric. Voldria només constatar com el fet d’haver viscut el dol per una mort inesperada en unes circumstàncies dramàtiques en un cantó i l'altre del Mediterrani (Casablanca i Barcelona) m’ha permès de constatar fins a quin punt estem desemparats i sense recursos a l’hora d’encarar la mort en aquesta societat hipertecnificada i individualista en què ens estem convertint. 

La pèrdua d’un familiar és un moment que esquinça i fa trontollar les estructures internes. Encara que remogui o que la situació sigui incòmode, les criatures i els adolescents necessiten trobar respostes a les seves inquietuds sobre la mort. A la família, és l’hora de la conversa: que aflorin les creences que es tenen i se’n pugui parlar de manera reposada i oberta. L’avi ha anat al cel? O la vida s’acaba i ja està? El que fem i diguem, marcarà, en gran manera, com infants –i de retruc també nosaltres– transiten per aquest dol. Veure el cos inert l’ajudarà a adonar-se que l’avi ja no tornarà a ser-hi com abans? Aquesta i d’altres qüestions al voltant de com viuen la mort infants i joves les respon Marta Butjosa, educadora i terapeuta.

És l’obsessió dels poetes. “Torna la pols a la pols? / Torna l’ànima al cel? / Tot és vil matèria, / podridura i llot?”, es preguntava Gustavo Adolfo Bécquer. Altres recreen la dimensió desconeguda que hi ha al darrere: “Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà: / veuré llavors un altre firmament”, augurava Joan Vinyoli, mentre que Sylvia Plath descrivia: “Alguna altra cosa / m’arrossega per l’aire / –cuixes, cabells; / escates dels meus talons”. També la vinculen amb els records: “Quan la nit sigui la meva memòria. La meva memòria serà la nit”, que deia Alejandra Pizarnik.