Ho vaig veure tot amb els meus propis ulls: cranis destrossats, extremitats amputades, cadàvers al terra... El bombardeig pakistanès a un centre de rehabilitació per a drogodependents a Kabul la nit del 16 de març va ser devastador. Soc periodista i sé que la meva feina és anar als llocs, veure i informar. Però, en aquest cas, el que he vist m’ha remogut del tot. Tinc 25 anys. Em pregunto quants joves de la meva edat a d’altres països han vist el que he vist jo.

“T'enterraré aquí mateix”. Això és el que em va dir un talibà a Kabul el dia de Sant Valentí. Han passat dues setmanes des del 14 de febrer, però encara no puc oblidar aquell dia.

Mai ha estat habitual que les dones a l’Afganistan vagin al gimnàs. En algunes zones remotes del país, les dones ni tan sols saben què és un gimnàs. Per a elles, estar actives vol dir treballar al camp, portar aigua o passar hores i hores fent feina no remunerada a casa.

Ja era tard a la nit quan van picar a la porta. Una manera de picar que no era normal. No recordo quin dia va ser, ni quin mes, però sí que recordo perfectament el soroll dels cops i que eren les onze de la nit. A casa meva l’aire es podia tallar amb un ganivet.

Les persones que no han viscut mai a Kabul sovint s'imaginen l'Afganistan com un país sec i càlid. Molts se sorprenen quan els explico el fred que fa aquí a l'hivern. Kabul és una ciutat situada a uns 1.800 metres d’altura i envoltada de muntanyes, i cada hivern hi neva i les temperatures poden arribar als deu o quinze graus sota zero. És un hivern llarg i implacable. El fred et congela les mans en qüestió de segons, i l'aire és completament glaçador.

Sempre he somiat amb fer un màster de periodisme. Era un somni factible fins que els talibans van tornar al poder el 2021 i es van convertir en un malson per a totes les dones que vivim a l’Afganistan. Ens van expulsar dels instituts i de les universitats, i el nostre futur va quedar de sobte escapçat. Els plans que un dia semblaven factibles ara resulten totalment inassolibles. 

Madina Ayar escriu a l’ARA (podreu veure-li els ulls, però res més, en la fotografia que n’il·lustra el text) des de Kabul, sobre restaurants afganesos. Explica que “abans” eren un dels pocs llocs de lleure on homes i dones seien junts, però que l’últim cop que en va trepitjar un “la zona del jardí, que abans era on seien les famílies, s'havia convertit en un espai «només per a dones» i els homes no hi podien entrar”. Els cambrers van dir: "Senyores, quedeu-vos aquí. Senyors, heu d’anar a la secció dels homes". Tenien, sí, un segon menjador “unisex”, però era com la zona de fumadors dels nostres bars d’abans: sense finestres, ni aire.

No fa gaire, per a mi, anar a un restaurant no suposava només menjar fora, sinó una manera de respirar. Amb la flaire de l'arròs calent i del pa acabat de fer, i el soroll de les culleres i les rialles, podia oblidar durant hores el que passava fora d'aquelles parets. Per a la meva generació –tinc 25 anys–, els restaurants eren un espai a mig camí entre la llar i el món exterior, on la família, les parelles i els amics podien seure junts i tenir una vida normal.

Quan fa dos anys els talibans van ordenar el tancament de totes les perruqueries i centres d’estètica per a dones a l’Afganistan, les nostres vides també van quedar clausurades darrere d’aquelles portes. Recordo l'última vegada que vaig anar a una perruqueria a Kabul. L'espai feia olor d’estar a les acaballes, com el dia que t'adones que alguna cosa a la qual t'has acostumat està a punt de ser esborrada per sempre de la teva vida. La meva esteticista havia recollit totes les seves eines. Els petits pots de cremes i colors, els pinzells, els raspalls... Tot ho havia col·locat en una caixa vella.

Que una dona corri darrere d'una pilota, mai no va estar ben vist a l'Afganistan. Però amb l'arribada dels talibans al poder el 2021, va quedar totalment prohibit. Les dones no poden jugar a futbol a l'Afganistan, ni fer cap altre esport. Malgrat això, la selecció femenina de futbol afganesa ha renascut de les seves cendres i aquest octubre va tornar al terreny de joc i va participar en una competició internacional. Tot gràcies a Khalida Popal, que va ser la primera capitana de l'equip i s'ha negat a llençar la tovallola. "Ha estat un moment de molt orgull i la nostra manera de lluitar contra la ideologia que considera que les dones s'han de quedar a la cuina", diu convençuda. Això sí, el camí no ha estat gens fàcil.

Quan era estudiant a la universitat, entre els anys 2018 i 2022, tenia uns texans blaus que portava gairebé cada dia. Eren senzills i no gaire cars, però per a mi eren una part de mi mateixa. Amb el temps, la roba s'havia estovat i sobretot la part dels genolls s’havia desgastat, però m'hi sentia còmoda. Sempre els guardava al prestatge superior del meu armari, i sabia que els tornaria a triar per posar-me’ls l’endemà.

És dona, afganesa i directora de cinema. La combinació perfecta perquè els talibans la considerin persona non grata després d’haver arraconat les dones de la vida pública i haver prohibit el cinema a l’Afganistan. Roya Sadat (Herat, 1983) és a Catalunya per presentar la seva última pel·lícula, Sima’s song [La cançó de la Sima]. A més, aquest dilluns, a l’Asian Film Festival Barcelona es projectarà el seu documental The sharp edge of peace [La vora afilada de la pau], centrat en les quatre úniques dones afganeses que van participar en les converses de pau entre el govern afganès i els talibans, i que van acabar amb la presa de Kabul per part dels radicals.

Eren gairebé les deu de la nit, quan dues explosions van trencar el silenci de Kabul. El soroll va ser tan fort que em vaig quedar glaçada. Per un moment vaig pensar que la guerra havia tornat. Vaig córrer a comprovar que els meus familiars estiguessin bé. Quan els vaig veure sans i estalvis a casa, vaig sentir un alleujament. A fora, la ciutat estava massa tranquil·la, com si tothom contingués la respiració.

Les paraules amb què Shaharzad Akbar, directora de l'organització de defensa dels drets humans Rawadari, va inaugurar la sessió ja deixaven clar que aquella seria una jornada emotiva. “Tots els afganesos que estem en aquesta sala desitjaríem que aquest tribunal es pogués celebrar a Kabul”, va dir abans de fer una pausa, respirar profundament i fer un esforç per no començar a plorar. Després va seguir amb veu tremolosa fins que va aconseguir recuperar un to sostingut.

Eren les quatre de la tarda quan un amic periodista em va escriure per WhatsApp: "Probablement l’internet per fibra òptica quedarà tallat a tot l'Afganistan". Seria una molèstia, però no em va preocupar. L’internet del mòbil continuaria funcionant i podria mantenir-me connectada al món.

El seu últim whatsapp és de dilluns a les 13.43 h. Tres quarts d'hora més tard, vaig contestar-li jo, però el meu missatge ja no li va arribar. Amb tot, no em va estranyar. Vaig pensar que probablement la bateria del mòbil se li devia haver esgotat i que, com que els talls del subministrament elèctric són constants a Kabul i a la resta de l'Afganistan, no l'hauria pogut recarregar. Aquest dimarts al matí, però, la meva col·lega afganesa continuava sense respondre i això ja va fer que tingués la mosca darrere l’orella. Vaig intentar trucar-li per telèfon, però no hi havia línia.

A les universitats de l'Afganistan, on només poden estudiar homes, a partir d'ara tampoc no s'hi poden llegir llibres que hagin estat escrits per dones: estan prohibits. El govern talibà ha retirat els títols on les autores fossin dones del sistema d'ensenyament universitari, dins d'un conjunt de noves directrius que va aprovar a finals d'agost i que la BBC ha pogut verificar. Les noves normes també inclouen la prohibició d'ensenyar fins a 18 assignatures que tracten temes relatius a les dones, com gènere i desenvolupament, el paper de les dones en la comunicació o sociologia de les dones, que ja no es podran impartir perquè es consideren "en conflicte amb els principis de la xaria".

“He estat durant nits amb un dolor insuportable fins que per fi ha arribat una metgessa que m’ha pogut atendre”, lamenta Qamro Jan, una dona afganesa que ha estat agonitzant durant dies després de resultar greument ferida pel terrible terratrèmol que dilluns va sacsejar la província de Kunar, a l'est de l'Afganistan. Kunar és una de les províncies més conservadores del país i els metges homes no solen atendre les dones. És a dir, només una metgessa les pot assistir. Amb els talibans, aquesta situació encara s'ha agreujat més i el terratrèmol ha resultat devastador: centenars de dones ferides han hagut d'esperar hores i dies sense atenció mèdica fins que doctores d'organitzacions internacionals han arribat a la zona. I, tot i això, no són suficients.

Serà cosa de la grandeur, però quina facilitat té el cinema francès per dialogar amb la realitat immediata i treure pit en clau nacional de qualsevol petita gesta. El director de la recent adaptació d’Els tres mosqueters porta a la pantalla l’episodi real de l’evacuació d’emergència de centenars de refugiats afgans realitzada in extremis per un grapat de policies de l’ambaixada francesa durant la caiguda de Kabul en mans dels talibans. Basada en el llibre del responsable de l’operació, 13 días, 13 noches pren, per tant, el punt de vista del comandant de policia, un veterà pragmàtic i a punt de retirar-se que ha de bregar amb el caos absolut d’un país trencat, la desesperació extrema dels civils afgans, l’amenaça dels talibans i els dubtes dels altres policies i dels seus superiors.

Quan escolto notícies sobre l’Afganistan, sovint sento una fredor que em fa tremolar. Aquest any, només el 2025, més de 2,5 milions d’afganesos deportats de l'Iran i el Pakistan –gairebé la meitat dones i nenes– han estat forçats a tornar a un país governat pels talibans: una realitat que a elles les exposa a la pobresa, a la violència i a restriccions sense precedents.