Creta viu aquests dies sota un cel tenyit de taronja per l’arribada d’una massa de pols del Sàhara impulsada pel vent. El fenomen ha reduït de manera dràstica la visibilitat i ha alterat la normalitat a tota l’illa. L’impacte es nota sobretot en el transport aeri, amb operacions afectades i vols desviats davant la dificultat d’operar amb seguretat. També s’han registrat incidències puntuals en altres serveis.

"És una feina molt dura", diu Kostas Mattarellis des de dalt de la màquina de batre, gairebé cridant per sobre del soroll que fa. Mattarellis viu a Lisvori, al centre de l’illa grega de Lesbos, la terra on es produeix l’ouzo, el famós licor d’anís conegut arreu del món. El Kostas té alguns camps d’anís, propietat de la destil·leria d'Isododos Arvanitis de Plomari, i que cultiva amb l’ajuda de la seva família. "Mira –diu somrient mentre treu un grapat de llavors d’un sac ple–: "és perfecte, no està ni humit ni cremat pel sol". La majoria de les destil·leries de l’illa fan servir llavors d'anís de Lisvori i competeixen per aconseguir els camps que són considerats els millors per la seva proximitat al mar i la quantitat de sol a què estan exposats.

Amb una coberta de tons verdosos, L’orella escapçada és un àlbum de les aventures de Tintín que va aparèixer en llengua catalana l’any 1965, gràcies a la traducció del genial Joaquim Ventalló i sota el segell de Juventud, l’editorial de Josep Zendrera Fecha (a qui vam dedicar un perfil en aquesta sèrie). La història transcorre a les repúbliques de Nuevo Rico i San Teodoro, dos països ficticis de la Llatinoamèrica andina. Un dels personatges que hi apareix és un enigmàtic home de negocis anomenat Basil Bazaroff, que pot semblar sorgit de la imaginació d’Hergé, però que en realitat és el transsumpte d’un personatge real, el traficant d’armes Basil Zaharoff, el més important del món de la seva època.

Estic segur que han sentit a parlar de l'extraordinària transformació de Grècia, de la seva metamorfosi de cas perdut a història d'èxit, de ser l'alumne més gandul d'Europa al millor de la classe. Però aquest article no és sobre Grècia. Va dirigit als europeus que poden patir el mateix que ha patit Grècia si se'ls enganya perquè imitin la història d'èxit grega.

Els encarregats de gestionar la platja han posat un cartell gegant i dues fotografies al costat: Zorba's Beach. És una mica de mal gust, el cartell. I, de fet, el veritable nom de la platja és Stavros, però molts turistes ho ignoren. Quan voltes per Grècia, podries fer una llista de restaurants, bars, negocis i racons batejats amb el nom de Zorba i en sortirien centenars.

A la capital grega, passat i present s’entrellacen en una mescla de ruïnes antigues, barris moderns i una cultura vibrant que la fan única. L’Acròpoli, símbol indiscutible d’Atenes, s’alça majestuosa sobre la ciutat, i ofereix una vista panoràmica que captiva tots els visitants. Aquest complex arqueològic alberga el Partenó, una icona de l’art i l’arquitectura clàssica, que té una majestuositat que transcendeix els segles. Passejar per les seves runes és submergir-se en la història de l’Antiga Grècia i entendre el llegat que ha donat forma a la civilització occidental tal com la coneixem avui. A pocs passos d'allà, es troba l’Àgora romana, un antic centre polític i social on es discutien les idees i decisions que regnaven en aquella època. Avui dia, les seves columnes i restes arqueològiques ofereixen una finestra al passat imperial d’Atenes, que complementa perfectament l’experiència cultural.

Després de publicar dos poemaris i diversos contes, Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) va patir un bloqueig creatiu. Cinc anys més tard, la poeta i traductora trenca aquell silenci literari amb Metamorfosi (L'Avenç), una crònica íntima de dos viatges que va fer al poble grec de Metamorfosi i que la van transformar per dins. Al primer, Cano hi va acompanyada de dos grans amics, en Borja i la Júlia, i la filla d'aquesta, un nadó. Al segon, l'escriptora comparteix l'estada amb la Júlia i la seva mare, la Nuri, que acaba de perdre el marit. A través d'ells, el llibre explora l'amistat i la pèrdua, alhora que convida a viure a poc a poc, gaudint dels plaers senzills —menjar, conversar, no pensar gaire— i acceptant-se a una mateixa sense pors.

Un nou terratrèmol de magnitud 6,1 ha sacsejat les illes gregues de Creta i Santorini aquest dijous a la matinada. Tot i que l'epicentre s'ha localitzat a uns 82 quilòmetres de la ciutat d'Iràklio, capital de Creta, el sisme ha arribat a notar-se a Turquia, Egipte, Xipre i Israel. En un primer moment, el Centre Sismològic Euromediterrani ha emès una alerta de tsunami, però les autoritats gregues l'han acabat desestimant perquè el terratrèmol s'ha produït força lluny de la costa i a molta profunditat, aproximadament a uns 64 quilòmetres.

"De ben petits ja entabanava els fills amb històries tretes de l'Odissea i la Ilíada. Potser va fer el seu efecte", recorda Miquel Desclot, pseudònim de Miquel Creus (Barcelona, 1952), amb el qual el veterà traductor, poeta i narrador ha signat desenes de llibres. Al costat hi té l'Eloi, amb qui ha acabat esculpint a quatre mans una excepcional i llegidora versió en vers de l'Orestea d'Èsquil (Eleusis, 525-524 aC - Gela, 456-455 aC), l'única trilogia de tragèdies gregues que ha arribat, gairebé intacta, fins als nostres dies.

Al punt d'informació del Museu Britànic, situat a l'anomenat Great Court, on hi ha la històrica biblioteca i la sala de lectura, s'han acostat els últims dies no poques persones preguntant on són els famosos Marbres d'Elgin, com es coneixen al Regne Unit les escultures i part del fris del Partenó, que es conserven al museu des del 1817. "Per veure-les abans que les retornin a Grècia, potser?", pregunta aquest corresponsal al mateix assistent que l'hi ha comentat. La resposta és flegmàtica: "De moment són allà, a la sala 18". I hi són des que Lord Duveen of Millbank va finançar la galeria que les acull, inaugurada el 1939 com a ampliació de les dependències del monumental edifici de Bloomsbury. Abans eren en un altre espai del mateix recinte.

El govern francès ha estat censurat per una majoria de diputats a l'Assemblea Nacional de França. El primer ministre, Michel Barnier, havia estat proposat per Emmanuel Macron i votat per l’Assemblea a inicis de setembre. El govern ha durat tres mesos exactes, el més breu de la V República, i és la primera vegada des de 1962 que un govern és cessat així. La majoria de 331 vots que ha censurat el govern de Barnier la formen diputats d’ambdós extrems de l’arc parlamentari: l’extrema dreta del Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen i els seus aliats; i l’extrema esquerra de França Insubmisa i els seus aliats. No és possible tornar a fer eleccions legislatives fins a l’estiu, i ara França tindrà, potser, un govern encara més dèbil fins a noves eleccions.

En cercle, a l'ombra d'un porxo abandonat, es presenten d'un en un davant del mar cristal·lí: "Soc en Salah [nom fictici], i vinc de Síria. Sé nadar bé", exclama amb orgull un jove de físic atlètic. Són gairebé trenta avui al curs de natació que organitza Yoga and Sports With Refugees, una ONG activa des de 2018 a l'illa grega de Lesbos. La platja reflecteix el sol de la tarda de juliol en un blanc encegador. Tots s'han posat el banyador, alguns porten les ulleres de natació. "Soc en Hussein [nom fictici], soc de l'Iran i no sé nedar", diu un jove alt i prim estrenyent els braços. "Soc en Hassan [nom fictici], soc de l'Afganistan i sé nedar més o menys bé", diu un altre somrient, amb un eloqüent gest amb la mà. Tots junts van a l'aigua acompanyats per instructors de natació, un parell d'ells ja amb aletes i fent bromes amb imitacions de pas militar. Es divideixen en grups segons els nivells, des de principiants que han de familiaritzar-se amb l'aigua fins a nedadors més experts que volen perfeccionar-se. Alguns es queden a la costa: "Entrem a poc a poc, no hi ha pressa", diu en Salah, ja dins l'aigua fins a la cintura, mentre segueix amb la mirada els passos insegurs dels seus companys.

El 2011 Grècia estava sumida en el rastre de pobresa deixat per la crisi financera i les mesures d'austeritat de la Troika. Milers d'empreses tancaven per sempre i la taxa d'atur acabava aquell any per sobre del 20%. Si aquesta història hagués seguit el curs habitual d'una gran desfeta econòmica, tots els treballadors de l'empresa de productes químics per a la construcció Viome a Tessalònica s'haurien quedat al carrer i la fàbrica no hauria tornat a produir mai més. Però, malgrat els entrebancs, aquest no va ser el desenllaç.

Els efectes personals de Stefanos Kasselakis, fins fa uns dies líder de Syriza, ja no són al setè pis de l'oficina que el partit té a la plaça Koumoundourou, a Atenes. Escollit no fa ni un any enmig de diverses polèmiques, l'exassessor de Goldman Sachs va patir fa dues setmanes una moció de censura que va prosperar, així que el partit d'esquerres torna a estar sense líder. Els pròxims passos ja estan clars: l'executiva de la formació ha decidit convocar un congrés extraordinari per al cap de setmana de l'1 al 3 de novembre amb la intenció de pautar un full de ruta i presentar els candidats a les primàries. Aquestes, d'altra banda, se celebraran el 24 de novembre i, si calgués una segona ronda, l'1 de desembre. Pesos pesants de la formació com ara Pavlos Polakis o l'actor Apostolos Glentzos ja han dit que volen ser candidats.

Dins de l’església hi ha una cabra morta. Les mosques han començat a fer feina i ja són dins la boca de l’animal que jau, amb la panxa inflada, just al mig del menut temple. Una església tan petita que t’has d’ajupir per entrar-hi, com si l’haguessin construït així per obligar els devots a entrar amb el cap baix, en senyal d’humilitat. L’església d’Agios Philippos costa de trobar. De lluny sembla un grup de pedres, un graner no més alt que una persona. Però és una de les esglésies més velles de Grècia, amb més de 1.400 anys d’història. No hi ha cap placa que ho recordi, malgrat les seves pintures de sants a l’interior. A dins, a més de la cabra morta i les pintures, hi ha fems d’animals i una espelma encesa per qui sap qui, ja que no es veu cap humà a la zona. Així és el sud de Grècia, brutal. Miris on miris, la bellesa de la natura et colpeja, amb cruesa. Aixecant la vista, veus l’extrem sud de la Grècia continental. Terra, mar, aire. Oliveres, farigola i pedres. No hi ha res més. No cal res més.

L'incendi forestal declarat diumenge, que ha obligat els bombers a evacuar desenes de milers de persones, segueix cremant per segon dia consecutiu als afores d'Atenes, però de manera controlada. Més de 700 efectius de bombers, amb 200 camions, i diversos avions i helicòpters cisterna, treballen per evitar que el vent revifi les flames. Les autoritats gregues han trobat un cos carbonitzat a la seu d'una empresa situada a la zona urbana de Vrilisia, al nord d'Atenes, arrasada pel foc. La víctima podria ser una dona d'uns 60 anys, propietària del negoci en què s'ha trobat el cos. La situació ha millorat dimarts al matí, ja que no hi hauria un front actiu, sinó centenars de focs menors més dispersos.

El príncep Miquel de Grècia i de Dinamarca ha mort aquest diumenge a l'edat de 85 anys a l'hospital d'Atenes, tal com ha informat el diari grec Kathimerini. El príncep era l'últim net viu del rei Jordi I i a la vegada era el cosí segon de Sofia, amb qui va mantenir una estreta amistat fins als últims dies de la seva vida. Des de feia més de mig segle havia renunciat formalment als seus drets dinàstics al casar-se amb la burgesa Marina Karella, malgrat que la seva desvinculació amb la reialesa venia de molt enrere: una joventut marcada per l'exili a Itàlia, l'orfandat als 14 anys i un interès en la producció literària, periodística i històrica que el va acabar d'allunyar dels actes reials.

Fa cinquanta anys que el temps es va aturar a Varosha. Com en una pel·lícula distòpica de l’endemà de l’apocalipsi, la vegetació ha reconquerit hotels, piscines i botigues de souvenirs en edificis que cauen a trossos. Caminant per l’avinguda de la Democràcia, el passeig principal, trobem bars desballestats amb anuncis de Marlboro, agències de viatges amb noms d’aerolínies que ja no existeixen i el que queda de moltes botigues de revelat de fotografies. “You may place your order here for handmade suits”, diu un rètol rovellat penjat sobre les restes d’una sastreria. Són els vestigis del que havia sigut una de les destinacions turístiques més populars del món, a l’est del Mediterrani, amb platges paradisíaques on passaven les seves vacances Elizabeth Taylor, Paul Newman o Brigitte Bardot, i tota la jet set de Hollywood.

Vaig créixer a Grècia, i un dels meus records d'infància més alegres és l'anunci que la setmana escolar (i laboral) es reduiria de sis dies a cinc. Com que també recordo que els meus compatriotes estaven igualment entusiasmats amb el canvi, em va sorprendre saber que, gràcies a una nova llei, els empresaris d'alguns sectors podran ara tornar a implementar horaris de sis dies.

Estiu. Per a molts, sinònim del nostre pont de mar blava: el Mediterrani, a l’Orient del qual hi batega l’exhausta Grècia, bressol de tot el que som. M’hi acosto de la mà del llibre Res en excés. Encara parlem grec, de Toni Batllori, Pere Led i Toni Merigó. Gràcies, companys de viatge. També de la mirada històrica d’Un català a Grècia, de l’hel·lenista Eusebi Ayensa. Europa, Grècia, Catalunya.