Emilio Montiagut encara recorda la calor sufocant que va passar la primavera del 2010 a Ouagadougou. Llavors, era vistaire de l’Espanyol i el club el va enviar a Burkina Faso per cercar joves talents en “una mena d’Operación Triunfo futbolístic” amb jugadors vinguts de diferents parts del continent africà. “N’hi havia més de cent i cada dia mirava sis o set partits”, diu el buscapromeses periquito, que va anotar a la seva llibreta el nom d’Eric Bertrand Bailly, de la Costa d'Ivori: “Va fer de lateral, pivot i central; era un portent físic, un espectacle de futbolista”. Tenia quinze anys i era propietat d’una filial regional de Promoesport, l’agència de representació que va organitzar aquelles jornades al cor de l’Àfrica Occidental.

Lamine Yamal té ganes de gresca. Tres genialitats de les seves han permès derrotar el Vila-real, el tercer classificat de la Lliga, just abans d’afrontar la missió més difícil: remuntar una eliminatòria de Copa contra l’Atlètic de Madrid que sembla perduda. Un repte utòpic, si t’atures a pensar-ho. Però quan Lamine Yamal somriu com ho ha fet contra el Vila-real, tot pot passar. I si hi sumes la màgia de Pedri, és normal tenir llicència per somiar. El futbol no és una ciència exacta, però si a les genialitats de Lamine hi afegeixes el joc deliciós del canari, el resultat solen ser bones notícies per al Barça.

Victòria molt important del Barça per tancar el 2025 a la Lliga. Els de Hansi Flick han sumat tres punts d'or a La Ceràmica contra el Vila-real en un compromís en què Lamine Yamal ha estat a punt de prendre mal (0-2). A continuació, uns apunts en calent.

Feina feta, aquest 2025. Un any d’alegries en què el barcelonisme s’ha engrescat amb un equip que ha aixecat títols, connectat amb els aficionats i trobat la forma de navegar per aigües mogudes quan tocava. Per tancar l’any, triomf a Vila-real sense focs d’artifici (0-2), en un partit en què s’ha enyorat molt Pedri i ha vingut bé un moment de follia de Renato Veiga, que s'ha fet expulsar quan més bé jugaven els locals. Però ha estat un triomf just, en què Raphinha ha marcat el ritme i Lamine Yamal ha fet de les seves. Flick pot anar-se'n de vacances satisfet, amb un coixí de quatre punts sobre un Reial Madrid que sembla esquerdar-se de mica en mica. El Barça, en canvi, s'ha anat fent fort amb el pas de les jornades. El vent bufa a favor de l’equip blaugrana, que aquest any ha aconseguit fer un canvi generacional a la porteria amb èxit. Just la setmana en què Ter Stegen havia tornat a jugar a la Copa, Joan Garcia ha signat una de les seves actuacions més completes i ha sigut tot un malson per als locals. Cada aturada seva enfonsava Marcelino, però a la vegada alegrava el cor d'un barcelonisme que ha viscut un any gairebé rodó. Només va fer mal la nit tràgica de Milà.

En el futbol modern, la paciència és un bé escàs, especialment en una posició tan exposada com la porteria, on una errada pot pesar més que desenes d’encerts. Aquesta exigència constant, tant tècnica com mental, defineix la carrera dels porters. I pocs ho exemplifiquen millor que Arnau Tenas.

L'any 2007, Gerard Moreno va fitxar pel juvenil del Badalona perquè l'Espanyol no el volia. Allà, va conèixer un Manolo González que començava el seu camí a les banquetes i que el va formar. Va acabar fent carrera a Primera i tornant com a ídol a l'Espanyol, el club del qual és aficionat des de petit. Entre llàgrimes va marxar al Vila-real i anit, el primer cop que s'enfrontava amb el seu "pare futbolístic", va fer un gol i va dirigir el triomf dels groguets a l'RCDE Stadium, fet que va trencar el cor als gairebé 30.000 periquitos que van ovacionar-lo quan van anomenar el seu nom a l'onze.

Els capitans i futbolistes de Primera Divisió es planten contra la Lliga i el partit que volen portar a Miami. L'Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) ha anunciat una protesta durant la jornada 9, que es disputa aquest cap de setmana. Els jugadors s’aturaran durant 10 segons a l’inici de cada partit. El motiu que argumenten és "una protesta simbòlica com a reivindicació per la manca de transparència, diàleg i coherència" de la patronal espanyola que dirigeix Javier Tebas. Des del sindicat de futbolistes afegeixen que han deixat al marge els jugadors del Vila-real i el Barcelona, els dos equips que hauran de jugar als Estats Units abans de Nadal, per tal que no s’interpreti com una "mesura contra cap club".

Doncs el Barça jugarà un partit de Lliga a Miami. Si el Vila-real - Barça es jugarà a Florida és, bàsicament, per guanyar diners, ras i curt. Com la Supercopa a terres àrabs. La quantitat de diners que paguen els saudites és tan escandalosa, que tothom acaba abaixant el cap, perquè els diners arriben a tots els clubs. I en el fons, tots tenim un preu. Després dels saudites, ara toca Miami. "Welcome to Miami. Bienvenidos a Miami", com cantava Will Smith en una cançó bastant dolenta, però que s'enganxava.

Acceptem amb resignació i normalitat anar perdent-ho tot. Bé, uns ho perden i altres s'ho venen. Milers de persones viuen resignades. "És el que toca", diuen. "És com van les coses, no s'hi pot fer res", afegeixen. "Esteu en contra de tot, sou la gent que sempre diu no", responen si els qüestiones les coses. Sempre que gent amb poder pren una decisió polèmica, es defensen així: no diguis no, accepta que és una evolució natural. Quina vergonya.

La marca valenciana de roba esportiva Luanvi s'ha vist forçada a entrar en un concurs de creditors després d'acumular un deute de més d'11 milions d'euros. Fins a arribar a aquest punt, ha hagut de fer front a un canvi del seu model de negoci durant la pandèmia, basat en la compra de material a la Xina, i la pèrdua en la DANA del seu conseller delegat i fundador, Vicente Tarancón. La firma valenciana, reconeguda per haver vestit diversos clubs de futbol de Primera Divisió i equips de bàsquet, es troba en la pitjor crisi des de la seva fundació.

Barcelona és una festa si ets del Barça, tot i que el Vila-real es va endur els tres punts cap a la Plana i va celebrar de passada que jugarà la Champions. Catalunya s'emociona amb un equip que no vol perdre ni les costellades els dies que tens ressaca. Però és impossible competir igual quan ja ets campió i quan la setmana ha estat llarga, amb un derbi exigent i una rua antològica. Després de fer sortir mitja ciutat als carrers, el Barça va celebrar el títol de Lliga amb una nova festa a l’Olímpic Lluís Companys que va començar després de caure amb el Vila-real en un partit en què l’únic que va acabar amb cara de pocs amics va ser Lewandowski, que ja sap que aquest any no serà el màxim golejador de la Lliga. No es pot tenir tot, en aquesta vida. Aquesta tot just és la primera derrota a la Lliga aquest any 2025. Un èxit sense esquerdes, en què ningú pot dubtar del joc d'un equip excitant.

Hansi Flick fa passos de gegant per ser canonitzat com a sant del barcelonisme. Sis partits a la Lliga i sis triomfs. El Vila-real, que rebia els blaugranes amb la condició d’imbatut, va encaixar la primera derrota contra un Barça que s’encomana a la fe indestructible del seu entrenador (1-5). El tècnic tindria una llarga llista de motius per enrocar-se en les excuses o per plorar les desgràcies, com la malastrugança amb les lesions: Ter Stegen és la novena cara que se suma a la ja poblada infermeria blaugrana. Però Flick, metòdic i pragmàtic, treballa i treballa, sense fer gaire soroll, i obra miracles que fa només alguns mesos semblaven impensables. L’últim: golejar un dels conjunts més en forma del campionat en un estadi de la Ceràmica ple a vessar. I, a més, un equip amb fins a tres rotacions inicials de jugadors amb poquíssims minuts a la Lliga, com Pablo Torre, i futbolistes que en circumstàncies normals haurien de jugar al filial, com Sergi Domínguez i Gerard Martín. 

A Montilivi hi han passat moltes coses, en aquest curs històric. Algunes d'estel·lars, com la classificació per a la Champions després de marcar tres gols en nou minuts al Barça. Unes altres de cardíaques, com la victòria en el temps de descompte contra l'Atlètic de Madrid. Gairebé tot, de fet, ha estat positiu, perquè a l'estadi ben pocs rivals han aconseguit rascar-hi les engrunes: el Madrid (l'única derrota, fins ahir, datava del mes de setembre), l'Athletic i la Reial Societat (dos empats). La resta, una festa contínua, amb remuntades, golejades, un joc preciós i un estat de plaer permanent. El que encara no s'havia vist, però, era començar un dia i acabar un altre; un fet que es va viure contra el Vila-real, un duel fixat per dimarts que va durar fins dimecres. Els visitants van assaltar el fortí blanc-i-vermell (0-1) i el Girona, que punxa per segon cop consecutiu, lliura en safata de plata el segon lloc al Barça, que té un punt més i un partit menys.

Després de la derrota (2-3) del Reial Madrid contra el Vila-real, el futbolista blanc Fede Valverde va propinar un cop de puny a Álex Baena, jugador del Vila-real. Segons recull la premsa madrilenya, l'agressió es va produir de camí a l'aparcament dels autocars dels dos equips. L'uruguaià l'hauria estat esperant en aquesta zona. "Digue'm ara el que m'has dit sobre el meu fill", li hauria dit el migcampista de l'equip madrileny abans de l'agressió.

El control ha arribat a uns nivells d’absurditat alarmants. El futbol tracta els espectadors com a veritables idiotes. De fet, són consumidors més que espectadors. L’últim episodi: l’expulsió d’Álex Baena, el jugador del Vila-real que va veure la segona groga per aixecar-se la samarreta i mostrar un missatge de record a José Manuel Llaneza, vicepresident dels groguets que va morir als 74 anys. "Gràcies per tot, Llaneza", duia escrit Baena a la samarreta de sota que va mostrar diumenge. Targeta i al carrer.

Després de passar uns dies grogui, el Barça ja torna a caminar en la direcció correcta. Ho ha passat malament, estabornit, incapaç de fer dues passes seguides. Però entre els canvis a l’equip de Xavi i el lideratge de Robert Lewandowski, l’equip blaugrana va recuperar l’autoestima golejant un Vila-real massa fluix (3-0). Gairebé sempre que Unai Emery arriba al Camp Nou en marxa escaldat. Els groguets eren els convidats ideals en un partit trampa, ja que en cas que el Barça hagués punxat haurien sonat les trompetes que alerten d’una nova crisi en un club que necessita pau. En canvi, tornen a sonar violins. 

El Liverpool serà el primer finalista de la Lliga de Campions. Els anglesos van derrotar el Vila-real gràcies a una brillant segona part en què van enfonsar el somni que els groguets havien teixit a la primera. Fabinho Tavares, Luis Díaz i Sadio Mané van acabar amb els dubtes en una eliminatòria que durant una estona va estar empatada gràcies a una sortida fulgurant dels locals.

El Liverpool està a les portes d'una nova final de la Lliga de Campions. L'únic equip capaç de fer la guitza al Manchester City de Pep Guardiola viatja a Vila-real després de guanyar 2-0 a Anfield per segellar la classificació aquest dimarts (21 h, Movistar Liga de Campeones) per a la final de París. El Liverpool és la tempesta perfecta: pressiona de manera agonitzant i ataca per tots costats. La seva proposta, molt rica en resiliència i atreviment, respon a la història de vida del seu entrenador: Jürgen Klopp. Fa uns anys treballava de matinada en un magatzem carregant caixes; ara està a punt de portar el seu Liverpool a la tercera final de Champions.

Qualsevol nen i nena que comença a xutar una pilota somia en escoltar algun dia l'himne de la Lliga de Campions. Aquest dimecres se citen a Anfield per disputar l'anada de les semifinals (21 h, Movistar Liga de Campeones) el Liverpool i el Vila-real, dos equips formats per jugadors que s'han hagut d'emparar en la resistència de la classe obrera del futbol per fer carrera i veure's capaços d'alçar l'orelluda. Les històries de quatre futbolistes demostren que, a vegades, el futbol et torna el que li dones.