A ningú li agrada malparlar del seu país. A mi tampoc. L’autocrítica fa mandra. És més fàcil relativitzar, mirar cap a una altra banda, veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi. És incòmode posar el dit a la nafra de les pròpies ferides. Quan la ferida està oberta, fa mal. En aquest article faig això: aplicar-hi un bon raig d’alcohol a veure si el nostre cos polític, social, econòmic i cultural reacciona. Confesso que no tinc gaires esperances. Els senyals d’alerta són diàfans.

L'ARA ha tornat a la localitat de Torre Pacheco, a la província de Múrcia, mig any després que la ultradreta es llancés a empaitar-hi immigrants marroquins, uns incidents que van marcar un abans i un després en l'agenda xenòfoba a l'Estat. "No sobren immigrants, sobren racistes", es podia llegir en una pancarta que exhibien fa uns dies treballadors del camp marroquins en una protesta laboral al poble.

En l’àmbit dels estudis migratoris, fa temps que analitzem una dinàmica tant inquietant com paradoxal: la trampa de les polítiques (policy trap). Es tracta d’aquella situació en què les accions públiques, lluny d’assolir els objectius per als quals van ser dissenyades, acaben provocant exactament l'efecte contrari. Avui, a Catalunya, ens trobem davant d’una d’aquestes trampes: una proliferació de plans institucionals "contra" el racisme que, en lloc de desactivar l’odi, podrien estar actuant com a combustible per a les narratives que pretenen erradicar.

Després de desembarcar al Parlament i amb la vista posada a les eleccions municipals, Aliança Catalana ha anat creant executives comarcals. Totes elles disposen de xats amb els dirigents i els militants de la comarca. Allà, comenten l'actualitat política i s'organitzen per muntar les parades informatives dels caps de setmana. La formació independentista d'extrema dreta també en té un de no oficial.

De tenir un cotxet per a criatures totalment de franc a passar per davant dels ciutadans autòctons per rebre una atenció sanitària o una prestació social. Són els rumors que alimenten els discursos d'odi contra els migrants, que sense cap base s'escampen entre una societat que ha vist com, malgrat les millores macroeconòmiques, hi ha molta precarietat social. La degana del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, Laura Morro, ha advertit que les professionals dels serveis socials municipals bàsics intenten desmentir que hi hagi un tracte favorable cap al veí d'origen estranger alhora que solucionen els problemes que plantegen els usuaris.

Leila Nachawati Riego, periodista i escriptora gallegosiriana, és una activa defensora dels drets humans. De pare sirià i mare gallega, ha desenvolupat la seva carrera entre els dos mons i, per això, és una veu que s’ha d’escoltar. Forma part de l’Associació pel Progrés de les Comunicacions, una xarxa internacional de drets humans que promou la justícia social a través de les tecnologies d’informació i comunicació. També imparteix cursos sobre violència i mitjans de comunicació a la Universitat Carlos III de Madrid.

Mesura exemplar per a l'ultra acusat d'incitar a les xarxes socials una cacera contra el col·lectiu magribí a la localitat murciana de Torre Pacheco. La jutgessa de guàrdia ha enviat a presó preventiva Christian L.F., el líder del moviment supremacista xenòfob Deport Them Now UE, segons ha informat aquest dijous el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). En aquest sentit, la titular del jutjat d'instrucció 1 de Mataró ha acordat l'ingrés en un centre penitenciari sense opció a fiança per al jove de 28 anys, a qui atribueix els delictes d'incitació a l'odi, pertinença a associació il·lícita per cometre delicte discriminatori i tinença il·lícita d'armes.

La Guàrdia Civil va detenir dilluns a Mataró el director del grup supremacista i xenòfob Deport Them Now [Deporteu-los ja, en anglès] pel seu suposat paper com a instigador dels aldarulls i de les "caceres" racistes que s'han produït aquests dies a la localitat murciana de Torre Pacheco. Segons han indicat a Efe fonts del ministeri de l'Interior, l'arrestat és un jove de 28 anys, que vivia a Barcelona i que el gener passat va obtenir l'habilitació per exercir com a escorta privat.

Els fets i les imatges de Torre Pacheco ens posen davant del mirall de la política de l'odi atiada per la ultradreta, una realitat incendiària que s'escampa per Europa com la pólvora a través de les xarxes socials, buscant llocs on trencar la convivència amb enemics fàcils. En el punt de mira hi ha la població immigrant –tant se val que a vegades siguin segones i terceres generacions amb nacionalitat espanyola– i els entorns de marginalitat, tot regat amb el discurs islamòfob i racista. El cas de l'incendi de la nova mesquita de Piera, encara sota investigació, també podria respondre a aquesta lògica. En les seves diverses sigles, formes i versions, el discurs de fons i l'acció de carrer de la ultradreta europea responen al mateix patró, amb connexions digitals més que plausibles. Arreu es busquen comunitats on hi hagi elements per encendre una guspira i es fan crides a l'activisme violent. Comença llavors la cacera de l'immigrant. A remolc del caos, s'aconsegueix culpabilitzar genèricament el col·lectiu assenyalat i provocar un clima general de por, també entre la població autòctona. Així és com fàcilment es trenquen ponts i s'instal·la una cultura de la sospita.

L'auge de l'extrema dreta autoritària està posant contra les cordes la democràcia i la convivència. És un fenomen global molt preocupant al qual està donant ales el president nord-americà, Donald Trump, braç a braç amb el magnat tecnològic Elon Musk. L'onada fa temps que creix també a Europa, on ja governa a Itàlia i creix en gairebé tots els països. Catalunya i Espanya no se n'escapen. Al conjunt de l'Estat, Vox és la tercera força parlamentària, i aquí la ultradreta ha fet forat tant en el camp espanyolista com en l'independentista amb Vox i Aliança Catalana, dos partits que, més enllà de la seva adscripció nacional, comparteixen amb tota l'extrema dreta europea –Le Pen, Orbán, Weidel, Wilders, Meloni...– la islamofòbia i un discurs xenòfob antiimmigració sense cap concessió a la convivència ni a les fragilitats socials i econòmiques de famílies i persones sovint abocades a l'alegalitat i a feines precàries. Són partits que, lluny de buscar la integració cívica, lingüística i cultural dels nouvinguts, reforcen directament la seva estigmatització i branden la solució de l'expulsió. Precisament el seu discurs pot ser caldo de cultiu d'actituds radicals. La intolerància genera intolerància.

Des de diumenge, quan li vas etzibar a l'entrenador de l'Espanyol que no entenies el català "gràcies a Déu", que el teu nom és notícia. Comentem-la. Per començar, segur que ja saps que, en realitat, Déu no té res a veure amb el coneixement de llengües. La ignorància és cosa teva. Però tu vas anar molt més lluny, vas presumir de la ignorància, tot agraint al cel no entendre el català.

La vida és allò que passa entre dos extrems: el naixement i la mort. Els humans som els únics animals que som conscients que tenim un final i que ens en preocupem. I segurament això ens dona un propòsit mes enllà de la supervivència i la reproducció. És això el que ens fa humans? Salvador Macip (Blanes, 1970), metge, investigador, escriptor i divulgador, col·laborador del suplement de ciència de l’ARA, reflexiona a l’assaig La vida als extrems (Arcàdia, 2024) sobre l’impacte d’aquests dos moments determinants en la nostra existència i ens convida a intentar entendre els processos biològics i evolutius de la nostra espècie per poder controlar-los, modificar-los i construir societats més justes i igualitàries.

L’afirmació més política en el món del futbol és precisament la que fan els que insisteixen que no es pot barrejar política i futbol. És una afirmació hereva del famós consell del dictador: “Haga usted como yo y no se meta en política”. Fugim dels apolítics: sempre tomben cap al mateix costat. 

Les imatges d'una dona negra insultada pels seus veïns, un matrimoni blanc d'una seixantena d'anys i simpatitzants del Reagrupament Nacional (RN), el partit d'extrema dreta de Le Pen, han estat visualitzades per gairebé 12 milions de persones a X (ex-Twitter). "Marxa! Som a casa nostra! Això és França i a França fem el que volem. No m'interesses gens, així que ves-te'n a la caseta del gos", li etziba la dona. "Mira quines coses més repugnants porta als cabells", li diu al marit, en referència a les trenes que porta la víctima dels insults racistes, la Divine, que és auxiliar d'infermeria i fa trenta anys que viu a França.

Els resultats de les últimes eleccions europees obliguen a plantejar-se com combatre el discurs de l'odi que l'extrema dreta i influencers populistes han aconseguit que es faci un forat a les institucions. Però la pregunta és com frenar una narrativa que ataca drets fonamentals i que s'ha armat amb missatges simplistes que ja han començat a penetrar en barris amb una alta exclusió social, on han atret col·lectius que, en realitat, estan en la seva particular diana. On el nosaltres [els locals, els occidentals] contra els altres [immigrants] no funciona, s'ha explotat la defensa d'uns valors suposadament tradicionals que consagren la família i els rols de gènere convencional com a pilars essencials de la societat. Persones joves i també immigrades, gitanos o fidels de determinades interpretacions evangelistes i islàmiques ultraconservadores s'han sentit atrets per un discurs contra els drets de les dones, ple de LGTBI-fòbia, antigitanisme i racisme.

La independència de Catalunya no serà possible sense la immigració. Hi ha un creuament sociopolític que em permeto simbolitzar en un creuament semàntic: immigradència i indepegració.

El delegat del govern espanyol a Catalunya, Carles Prieto, ha demanat a l'Ajuntament de Ripoll que en un termini de 20 dies hàbils entregui un informe sobre la gestió del padró del municipi, davant les denúncies de traves a l'hora d'accedir als tràmits que han de fer les persones immigrants per registrar-ses com a veïns a la localitat.

És entranyable veure de quina manera el xenòfob s’empassa tot el que li diuen per exorcitzar la seva por als estrangers. Ara li han anunciat que expulsaran quatre lladregots reincidents i amb això s’acabaran tots els seus problemes. El xenòfob, innocent, ha mossegat l’ham populista. L’escenificació que va fer Junts de la suposada gran victòria en matèria d’immigració ha fet creure a molta gent (ja són ganes de creure, ja) que realment hi haurà un abans i un després del pacte tan publicitat. "Ha vist quin gol els ha clavat el Puigdemont?", em preguntava un taxista l’altre dia minuts abans que jo li pagués la carrera amb els meus diners d’immigrant que no va pas rebutjar, tot i ser jo una d’aquestes impures dignes de ser posades sota la lupa d’un control social específic. Calla, va, calla, em vaig dir. No et posaràs ara a discutir amb aquest senyor. Però no me’n sé estar, perquè quan callo agafo contractures i el físio és molt car. “Si no fos per la immigració, Catalunya tindria dos milions d’habitants”, vaig dir jo, i va ser com obrir l’aixeta dels tòpics que va culminar amb no sé què sobre el Soros i el seu suposat objectiu de diluir les societats. 

Sostenia la setmana passada a "És possible la unitat nacional?" (ARA, 11 de gener), i encara abans a "És Catalunya, encara, un projecte col·lectiu?" (ARA, 21 de desembre), que era difícil aconseguir la independència de Catalunya sense una unitat nacional cívica. Una unitat que havia de ser prèvia a l’estrictament política, i prou “madura en el vincle i estable en el temps”. I opinava que ara mateix estàvem lluny de tenir-la.

L'octubre marca a les Canàries un punt d'inflexió amb més de 10.500 migrants arribats des de la costa africana i amb tota seguretat se superaran les xifres rècord de la gran crisi dels cayucos del 2006. En les dues primeres setmanes del mes hi han arribat més de 10.500 persones, i des del començament d'any la xifra de supervivents augmenta a unes 29.000 persones, entre les quals milers de menors d'edat. Com fa sempre el govern espanyol quan hi ha arribades excessives en un punt, fa setmanes que està distribuint aquestes persones per les Canàries i també per la Península. De moment, ja són 1.988 les que s'han traslladat fins a Catalunya per ser ateses per entitats integrades en l'anomenat sistema d'acollida estatal. A banda, hi ha una trentena de menors d'edat que anaven sense cap adult de referència que han entrat als centres per passar a ser tutelats per la DGAIA.