Des del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, la confiança en l'economia dels Estats Units s'ha vist tocada. La guerra comercial contra els seus socis comercials, els plans de retallades massives d'impostos i la inconsistència en la política exterior han danyat la reputació dels EUA com a primera potència econòmica. Això s'ha vist reflectit, en part, en un abaratiment del dòlar —la moneda de reserva global— i, per extensió, pot afectar el paper dels bons del Tresor nord-americans com a actius refugi indispensables per al funcionament de l'economia mundial.

Els sistemes monetaris i financers internacionals no són immutables, però no canvien amb freqüència. És per això que l'agitació esperonada per la guerra comercial i aranzelària de Donald Trump és tan notable. Per dilucidar què està passant, val la pena revisar la teoria de l'estabilitat hegemònica de Charles P. Kindleberger, que va exposar al llibre The World in Depression: 1929-1939 [El món en depressió: 1929-1939]. La teoria de Kindleberger afirma que un sistema internacional obert i estable depèn de la presència d'una potència mundial dominant.

Després de les vacances sembla que ja comencem a planificar les següents. En un any en què tot pujarà: dièsel, electricitat, impostos, etc., el pressupost familiar és clau. Avui introduïm una variable a l’hora de decidir quin país és més econòmic o més car per viatjar-hi: el preu de la seva divisa respecte a l’euro. Tot i que ara mostraré uns exemples concrets, sempre val la pena revisar-ho abans del viatge perquè no us passi com a mi: les vacances de Nadal m’han sortit un 10% més cares.

Lagarde està en guàrdia, però de moment no es mou. El consell de govern del Banc Central Europeu ha decidit aquest dijous no tocar ni un un mil·límetre les mesures de política monetària adoptades fins al moment tot i l'expectativa d'un rebot de l'economia el tercer trimestre. Aquesta expectativa, de fet, ha provocat que el BCE millori lleugerament les seves previsions per al PIB de l'eurozona per a aquest 2020, des de la caiguda del -8,7% que preveia inicialment fins al -8% que ha anunciat avui.

“El malalt d’Europa” és el dubtós títol que a la premsa anglosaxona es disputen regularment França i Itàlia. Els dos països són membres del G-7. Però, a diferència de França, Itàlia ha patit un acusat declivi econòmic en els últims 20 anys i, com la resta de la perifèria de la zona euro, no ha superat del tot l’anterior crisi.

La inflació continua baixa i la situació econòmica està cada cop "worse and worse", segons ha confessat Mario Draghi. És a dir: cada cop pitjor. En aquest escenari, el president i tot el consell de govern del Banc Central Europeu han decidit no fer cap canvi als tipus d'interès, que seguiran en el nivell actual (del 0%). Tampoc es tocaran els interessos que cobra a la banca pels seus dipòsits: actualment els cobra un 0,4% i es dona gairebé per fet que s'elevaran al 0,5% però, si això passa, serà en el futur. De moment, cap canvi.

La crisi econòmica i financera va obligar els estats de la Unió Europea a prendre mesures per enfortir el que ja havia de ser una unió econòmica i monetària. Però, amb el retorn del creixement econòmic, la voluntat de fer reformes per completar aquesta integració s'ha aigualit i, ara que l'economia ja perd pistonada i que comença una nova legislatura comunitària, queden moltes assignatures pendents. No existeix un fons europeu de garantia de dipòsits, els països de la zona euro no tenen un pressupost propi i comú que els doni suport en les reformes estructurals o en les inversions, tampoc hi ha un mecanisme que atorgui estabilitat als estats membres d'un club en cas de recessió i encara menys existeix un fons europeu per a desocupats. Instruments imprescindibles, segons l'actual Comissió Europea, per completar la unió econòmica i monetària i enfortir el rol de l'euro en un context internacional de tensions comercials i geopolítiques creixents.

Que l’entrada en circulació de l’euro el dia 1 de gener del 2002 va encarir els preus a causa de l’arrodoniment és un fet assumit per la gran majoria de la població. La frase “el que abans valia 100 pessetes va passar a valdre un euro” resumeix perfectament la percepció de molts ciutadans sobre l’impacte de la nova moneda en el seu dia a dia. Però, és certa aquesta percepció? La realitat i els estudis apunten que depèn del consumidor i del tipus de producte.

El deute públic de Grècia va tancar el 2018 per sobre del 180% del seu PIB, un producte interior brut que ha perdut gairebé un terç del que acumulava el 2008. Però, malgrat tot, encara és dins l’euro, i fins i tot torna a créixer. Aquest és el consol que institucions com la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional -units aleshores en l’anomenada 'troica'- han fet servir per vendre la història del rescat (múltiple i caríssim) de Grècia com un èxit. Però ara que ja pensa en retirar-se i que l’euroescepticisme no para de créixer, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, entona el 'mea culpa'. En un discurs per commemorar el 20è aniversari de l’euro, qui era mister euro quan va esclatar la crisi va reconèixer que Europa no va ser “prou solidària” amb Grècia. I que, de fet, va “insultar i injuriar” el bressol de la democràcia occidental.

Un dels gèrmens de la unió econòmica europea ha renascut com el principal obstacle perquè la UE culmini -o comenci- la seva integració política la setmana que ve. En l’època del Renaixement italià, diverses ciutats del Bàltic i del nord d’Europa també van florir i es van aliar en defensa dels seus interessos comercials en l’anomenada Lliga Hanseàtica (del mot Hansa, que volia dir gremi en l’alemany de l’època). Ara els estats que ocupen aquella antiga ruta comercial s’han tornat a aliar justament per aturar la reforma de l’eurozona que abanderen França i Alemanya i que secunda, entre d’altres estats, Espanya. És el motiu pel qual la reunió extraordinària de l’Eurogrup de fa set dies va acabar en un acord de mínims. I és també per això que la cimera de l’euro d’aquesta setmana tornarà a tancar l’any sense l’esperada i anunciada “refundació” de l’eurozona.

La majoria de ciutadans que fan servir l'euro preferirien no tenir el moneder ple de monedes d'un i dos cèntims. Ho diu l'Eurobaròmetre publicat aquest dimarts per la Comissió Europea, que constata que un 63% dels europeus preferirien eliminar aquestes dues monedes i arrodonir els preus –a l'alça o a la baixa– a cinc i a zero cèntims. En el cas d'Espanya, aquest percentatge es redueix al 56%. Aquest és un debat que va començar el 2013, quan la Comissió Europea va obrir la porta a eliminar-les perquè considerava que el cost d'emetre-les és massa elevat. I precisament Bèlgica està tramitant una llei en aquesta línia.

El Banc Central Europeu (BCE) ha presentat aquest dilluns els nous bitllets de 100 i 200 euros, que entraran en circulació a partir del pròxim 28 de maig, segons ha informat la mateixa autoritat monetària.

L'arribada de l'euro l'any 2000 va comportar molts avantatges per a la Unió Europea i els països membres que van poder assolir els objectius de Maastricht i accedir a la moneda única. D'una banda, va facilitar la lliure circulació de béns i serveis, així com de persones i capitals. Amb uns tipus de canvi fixos i eliminant els costos de canviar divises, resulta més econòmic l'intercanvi dins de la UE i s'eliminen possibles riscos comercials. El fet que l'euro s'adoptés com a moneda única també va comportar el seu enfortiment, ja que va esdevenir una divisa de referència mundial per a les transaccions, com el dòlar.

Hi havia esperances que la sintonia de l’eix franco-alemany i el seu acord previ a la cimera per avançar en les reformes de l’euro servirien per -aquesta vegada sí- fer avenços significatius. Completar la unió monetària i bancària és un dels horitzons més importants, i difícils, que té la Unió Europea, però tot i estar d’acord en la necessitat de completar l’arquitectura de la moneda única per prevenir futures crisis, els socis europeus són incapaços d’aprovar reformes ambicioses.

El Banc Central Europeu està preparant l’escenari postcrisi. Aquesta és la percepció que tenen els economistes i analistes sobre la reunió que el consell de govern del banc emissor té prevista per dijous a Riga. Es dibuixa un escenari en el qual els anys més durs queden enrere i l’economia remunta; és a dir, on ja no fan falta tots els estímuls econòmics que l’organisme va posar en marxa durant la crisi per ajudar l’economia i salvar l’euro.

El president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, ha donat gairebé per fet que aquest any no s’apujaran els tipus d’interès de la zona euro. “Hi ha molt poques probabilitats que els tipus es puguin apujar aquest any”, ha admès el banquer italià en la primera roda premsa d’un 2018. Aquest any està previst que el BCE deixi de comprar deute públic i privat, però la pujada de tipus previsiblement quedarà per al 2019, segons ha dit el seu president. En bona part perquè la inflació segueix sense mostrar la força que el BCE consideraria desitjable.

Emmanuel Macron va assumir la presidència de França al maig i ho va fer amb una ambiciosa reforma de l’euro com a prioritat en l’escena europea. Va ressuscitar idees que havien quedat aparcades temps enrere per fer una unió econòmica i monetària (UEM) més eficaç i més ben preparada de cara a futures crisis. En aquesta llista de desitjos destacaven la creació d’un superministre de l’euro i la proposta de posar en marxa un pressupost comú per als països de l’euro, idees que la Comissió Europea va assumir i va posar formalment sobre la taula.

L'Íbex-35, el selectiu de la borsa espanyola, ha obert aquest dilluns amb pèrdues i es desmarca de la resta de borses europees, ja que la majoria de mercats evolucionen a l'alça. Els dos bancs catalans de l'Íbex-35, el Sabadell i Caixabank, lideraven les pèrdues.

L'euro ha perdut força als mercats asiàtics aquest dilluns, a l'espera del que faci un cop obrin els mercats europeus.