L'adquisició de l'arxiu de l'escriptor Juan Marsé s'ha convertit en la protagonista inesperada de la inauguració de les obres de la futura Biblioteca Pública de l'Estat. "Tot i ser la segona província de l'Estat més poblada, Barcelona encara no disposa d'una biblioteca pública central", lamentava Ernest Urtasun, actual ministre de Cultura, al solar del costat de l'estació de França on s'aixecarà, si tot va bé d'aquí cinc anys, un equipament llargament esperat. L'acompanyaven representants de la resta d'administracions implicades en el projecte: Generalitat, Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de la ciutat. Amb un pressupost de 82 milions d'euros, la Biblioteca Pública de l'Estat "disposarà d'una superfície útil de més de 16.000 m², distribuïda en vuit plantes", ha avançat el ministre: "En dimensions només la superarà la Biblioteca Nacional d'Espanya".

Juan Marsé va voler anar sempre pels seus propis camins. “Durant la primera meitat de la seva vida va fer veure que era un nen pobre i durant la segona va fer veure que era un vell enfadat, que tampoc era cert, però ell volia anar a la seva bola”, va dir ahir Eduardo Mendoza del seu amic durant l’homenatge que li va dedicar l’Ajuntament de Barcelona. Va ser a l'exterior de la biblioteca que porta el seu nom al barri del Carmel, coincidint amb el primer aniversari de la seva mort. Juan Marsé també va anar a la seva, i va enlluernar els seus col·legues, perquè va forjar la seva literatura assimilant tots els corrents de la literatura espanyola de postguerra, des de l’experimental fins al sentimental. Per això, com va dir també Mendoza, va ser “un mestre”, que va escriure en un “castellà barceloní amb moltes incorreccions” en el qual es reconeixen molts barcelonins. “Vam tenir la sort que ens vam trobar amb una Barcelona molt rica, molt viva i literàriament molt poc explotada. Teníem per a nosaltres un camp que ningú havia conreat”, va dir Mendoza.

"Sovint penso en els nois desemparats de les meves novel·les. Perquè amb ells i a través d’ells em reconec més viu i autèntic, i no quan em miro al mirall o quan em miren els meus semblants, i veig les despulles d’aquell nen que vaig ser", va escriure Juan Marsé el 13 de maig del 2004. Aleshores l’escriptor, que va morir el juliol de l’any passat, tenia 71 anys, i al llarg d’aquell any va escriure un diari. No va desistir malgrat que sovint deia que no tenia ganes d’explicar res i encara menys si tenia a veure amb ell.

L'Ajuntament de Barcelona va anunciar ahir un homenatge a dos autors barcelonins morts el 2020, Carlos Ruiz Zafón i Juan Marsé. La notícia va sorgir del ple de l'Ajuntament després d'un prec de Ciutadans. El tinent d'alcalde Joan Subirats va afirmar que s'estava parlant amb les famílies dels escriptors per fer-ho quan fos adient.

L'Ajuntament de Barcelona farà un homenatge als escriptors Carlos Ruiz Zafón i Juan Marsé, que van morir els passats juny i juliol, respectivament, segons recull Efe. L'Ajuntament ja s'ha posat en contacte amb l'entorn familiar per iniciar els actes de reconeixement a les figures dels escriptors.

L’obra de Juan Marsé (encara que molta gent li deia Joan) ha estat víctima d’una segregació absurda en el món de les lletres catalanes. Pel fet que va escriure sempre en castellà, la seva obra no ha estat mai considerada “nostra”.

“A sí, con el tiempo y casi sin darme cuenta, el escenario vital de mi infancia se me fue convirtiendo poco a poco en un paisaje moral, y así ha quedado grabado para siempre en mi memoria ”. Tota la literatura de Juan Marsé és una obra moral. Ho diu ben clar en aquest paràgraf d’ El embrujo de Shanghai, una novel·la que Marsé va escriure creuat l’agrest confí dels 60 anys. En una entrevista que, temps abans, havia fet a la tele, Marsé va deixar anar que, més que pertànyer a unes circumstàncies de la vida, la seva literatura procedia de llegir els escriptors. Escriure és per sobre de tot un acte d’immoralitat. I, per això, fer-ho es converteix en un permanent xantatge ètic. Trair el lector, i sobretot trair-se un mateix, no es fa amb els temes sinó fent trampa al moment d’escollir una paraula, de posar una coma, les quals no són les veritables. Cada lletra, cada caràcter que es posa al paper porta al darrere un abisme moral. Juan Marsé era de la gent que mai no fa trampes en res.

Bon dia des de l’ARA. És dilluns, 20 de juliol del 2020. Avui la temperatura pujarà més que ahir, i des d'ara i fins dijous la calor serà difícil d'empassar, al migdia el termòmetre s'acostarà als 40 graus a Ponent i la sensació de xafogor superarà els 35 graus a la costa. Aquest migdia el cel quedarà enterbolit i hi haurà tempestes al Pirineu.

“El Govern amplia l’àmbit de les restriccions”, aquest és el titular principal de la portada de l’ARA del dilluns 20 de juliol del 2020, dedicada també a la mort del gran escriptor barceloní Juan Marsé, “referent literari” i autor d'Últimas tardes con Teresa. A més, hi destaquen els temes següents:

“És quan dormo que hi veig clar”, deia el vers de J.V. Foix que Juan Marsé citava al començament de la seva novel·la més explícitament cinèfila, El fantasma del cine Roxy. En els somnis forjats a la llum dels projectors de les sales de reestrena del Guinardó, Marsé hi va trobar una veritat ètica i estètica que va nodrir la seva literatura. Aquest viatge va ser d'anada i tornada, perquè l'obra de Marsé també va alimentar els somnis de directors que la van portar al cinema, però si Marsé va ser un espectador feliç de cinema clàssic –en va parlar abundantment en articles i crítiques, algunes reunides al seu llibre Momentos inolvidables del cine–, les adaptacions de les seves novel·les el van fer patir fins al punt de convertir-lo en l'arquetip d'escriptor frustrat per les versions cinematogràfiques de la seva obra, sempre renegant de les pel·lícules i carregant contra els directors.

Últimas tardes con Teresa

Beneïda amb el premi Biblioteca Breve de Seix Barral, Últimas tardes con Teresa (1966) va representar la consagració de Marsé després de dues novel·les que l’autor ha deixat circular més aviat poc, Encerrados con un solo juguete (1960) i Esta cara de la luna (1962). Explica, amb un estil hereu del millor realisme, el contrast entre la Barcelona burgesa i la de classe obrera, escenificat a partir de l’idil·li entre Manolo Reyes Pijoaparte, lladre de motos del Carmel, i Teresa, universitària que viu a Sant Gervasi.

]]>

Un bon dia vaig rebre un correu de Juan Marsé. Quatre ratlles, en resposta a una Carta elèctrica sobre les implicacions d'escriure sota censura en què sortia associat a Joaquim Amat-Piniella. Vam quedar i em va explicar que l'amic anònim gràcies al qual s'havia publicat K.L. Reich era ell. Que cada dia assistia a dos aperitius: el de la colla dels republicans de Manresa, entre ells Ferran Planes i Joaquim Amat-Piniella, a l'Apeadero de Balmes, i el de la colla d'en Barral, en un bar que no recordo com es diu però que deu poder citar qualsevol coneixedor de la vida literària barcelonina, i no és poc interessant veure on són les llacunes informatives.

]]>

Em va rebre amb bata i sabatilles i el diari a mig llegir a la mà. Em va fer seure al seu despatx, enmig de tots els seus llibres i records. Fotos de Rita Hayworth penjades a les parets i una amb el seu gran amic Jaime Gil de Biedma i una altra amb Vázquez Montalbán i el Perich dels anys de Por favor! Ja estava malalt, la salut delicada i diàlisi cada setmana. Ja no tenia vida social ni donava entrevistes. La seva filla Berta em va ajudar a fer que volgués veure’m per parlar una estona de Bocaccio, la mítica boîte del carrer Muntaner sobre la qual jo estava fent un llibre. “No sé si podré ajudar-te gaire, Bocaccio eren sobretot copes i amics i aquestes coses s’expliquen ràpid”. I tant que em va ajudar. Li vaig portar uns quants objectes que el van fer recordar. Una targeta de la presentació a Bocaccio de La muchacha de las bragas de oro, la pel·lícula de Vicente Aranda, no pas la novel·la. Uns quants exemplars de la revista Bocaccio, de la qual va ser el redactor en cap gràcies a la recomanació que Rosa Regàs va fer al seu germà Oriol i a José Ilario, l’editor de la publicació. “Allà hi fèiem entrar de tot, escrivíem de tot, amb una sola condició: fer-ho amb molta conya”. I sí, Marsé va escriure molt a Bocaccio. Signant amb el seu nom però també amb multitud de pseudònims: Samuel Cramer, Popea Smith i també Juan Faneca, el seu nom de naixement. Va escriure-hi entrevistes, peus de foto, consultoris sentimentals, notes de safareig, qüestionaris impossibles, relats eròtics. De tot. Amb versatilitat, estil, ironia, subversió.

]]>

A la seva novel·la Lush life, Richard Price posava l’exemple d’un cérvol per explicar la manera en què alguns barris teixeixen una mena de teranyina física i sentimental on alguns queden atrapats per sempre. “El cérvol –llegim– mai s’allunya més d’un parell de quilòmetres del lloc on va néixer i sempre recorre el camí dels seus avantpassats”. Juan Marsé, escriptor-cérvol, va ser un creador d’arrels, d’alguna manera no va marxar mai dels carrers on, de petit i d'adolescent, va jugar i gaudir de la seva formació sentimental, però on també va ser testimoni de la tristor i la misèria que el cercaven. Fent bona aquella màxima de Rainer Maria Rilke segons la qual la veritable pàtria d’un home és la seva infància, l’autor de Rabos de lagartija va edificar la seva geografia literària sobre la seva geografia primigènia i íntima. Els barris del Carmel, el Guinardó i Gràcia, amb les seves zones limítrofes (gairebé de superposició), constitueixen la retícula fonamental on la fabulació i la història personal de Marsé es barregen en un arc temporal enquadrat entre la postguerra i els anys 60.

]]>

Nombroses personalitats del món de la política i literatura han lamentat la mort de Juan Marsé. L'autor d'Últimas tardes con Teresa va morir als 87 anys dissabte a la nit a Barcelona.

]]>

Juan Marsé va morir dissabte a la nit als 87 anys a l’Hospital de Sant Pau a conseqüència dels problemes renals que patia des de feia temps. Marsé, nascut a Barcelona el 8 de gener del 1933, va ser un dels grans autors de la generació dels 50, autor de novel·les de referència com Últimas tardes con Teresa, guanyador del premi Planeta per La muchacha de la bragas de oro i reconegut amb el premi Cervantes l’any 2009. I, per sobre de tot, un gegant de Barcelona, la ciutat que va convertir en personatge dialèctic de la seva obra literària.

]]>

Durant anys, la pregunta sobre quina era la gran novel·la que s’havia escrit sobre Barcelona va ser recurrent. Entre els títols que hi apareixien hi havia Vida privada, de J.M. de Sagarra; La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. El consens costava de trobar, i les veus més sarcàstiques asseguraven que si no hi havia cap gran novel·la de Barcelona és perquè encara no existia. “La idea canònica, totèmica, d’una novel·la que ho expliqui tot és impossible”, aventura Andreu Gomila, coeditor amb Diego Piccininno de Barcelona: títol provisional, que acaba de publicar l’Ajuntament de Barcelona amb la voluntat de demostrar que cal defugir la intenció de trobar el llibre més representatiu de la ciutat.

]]>

El manifest 'Retirar la declaració unilateral d'independència. Convocar eleccions', publicat avui a tres pàgines al diari 'El Periódico de Catalunya' està signat per més de 5.000 personalitats del món cultural català i espanyol. Demana, en primer lloc, "la retirada de tots els actes, lleis i declaracions que puguin conduir a una DUI, que la majoria de la població rebutja" perquè "només així podrà aconseguir-se una solució basada en un ampli consens, el diàleg i l'entesa".

]]>

Estava orgullosa de la meva idea, que se’m va acudir al cotxe, en una d’aquelles eternes caravanes de diumenge. Pels 50 anys del meu pare el sorprendria amb un àlbum amb totes les notícies de premsa (sobre ell, s’entén) aparegudes fins avui (finals del 1982). L’agència Carmen Balcells em va fotocopiar el material que tenien. Articles, ressenyes i entrevistes que vaig anar retallant i enganxant en dues llibretes amb espiral, adornant de tant en tant amb dibuixets i sanefes d’allò més cursis –tant blanc i negre em semblava insuls– i missatges intimidatoris del tipus: “T’agrada? Doncs és teu. T’agrada o no? Doncs ho he fet jo per a tu. Aquest és el meu regal, t’agrada o què?”

]]>

El riu Huangpu, un afluent del mític iangtsé, mostra les dues cares de Xangai, una gran ciutat de 24 milions d’habitants. A una banda hi tenim el Bund, el passeig vora el riu on s’alinea el poder d’abans, amb edificis monumentals de l’època colonial que acullen bancs, hotels, duanes, consolats... A l’altra banda del riu hi ha Pudong, el districte on s’alcen els gratacels de la nova ciutat financera. És com si tinguéssim a un costat el poder d’abans i a l’altre el nou poder, el que emergeix del boom econòmic de la Xina actual.

]]>