"Sempre escric sobre coses que em preocupen i que estic vivint", afirma la dramaturga i directora Marta Buchaca (1979) per parlar de la seva última obra de teatre, Una bufetada a temps. Pràcticament un any després de Kramig, Buchaca torna a la cartellera amb una nova comèdia que apunta als diferents models d'educació i al xoc entre la manera de fer dels anys 80 i 90 i l'actualitat. "La guerra que tinc ara mateix a casa meva és amb els meus fills i contra els meus pares. A la meva època, els pares feien i nosaltres anàvem darrere seu, ara és just el contrari", reflexiona Buchaca. D'aquest contrast, la creadora n'ha fet el cor de l'espectacle, que és protagonitzat per Ramon Madaula i Montse Guallar i s'estrena aquest dimarts a La Villarroel, on es pot veure fins al 17 de maig.

La primera vegada que Mariona Esplugues va trepitjar la consulta d'un psiquiatre tenia 10 anys. L'home va preguntar-li si sabia multiplicar i, quan ella es va posar a plorar, li va donar una coca-cola. Han passat dues dècades des d'aquell moment, que ara Esplugues es mira amb sentit de l'humor i, fins i tot, ha transformat en teatre. Ella és l'artífex de Boja, un espectacle que va arrencar amb només dues funcions programades al Teatre Eòlia i que ben aviat es va convertir en un petit fenomen: des d'aleshores, ja fa més de quatre anys que es representa. Reconegut amb el premi BBVA de teatre 2025 i amb el premi al millor espectacle per a joves de la Mostra d'Igualada 2025, el muntatge arriba el 10 de febrer a La Villarroel, on celebrarà la funció número 100 i on es podrà veure fins a l'1 de març.

Hi ha pocs espectacles a la cartellera catalana que reuneixin actors i actrius de primeríssima línia i els donin papers protagonistes pensats perquè tots brillin a escena. Els fills, de Lucy Kirkwood, és una d'aquestes oportunitats, i de fet el públic ho sap i ho ha fet notar: abans de començar funcions el dissabte 7 de febrer a la Villarroel ja s'han venut més de 15.000 entrades, un nou rècord de venda anticipada de la sala. Les quatre primeres funcions estan exhaurides i a moltes de les altres (l'obra es representarà fins al 29 de març) només queden unes últimes localitats. Els tres grans reclams de l'espectacle són els actors Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas i Mercè Aránega, que protagonitzen una tragicomèdia sobre la responsabilitat de les generacions actuals respecte al futur. David Selvas n'és el director, en una producció de La Brutal amb traducció de Cristina Genebat.

El teatre de Jordi Casanovas es mou entre les múltiples arestes de la comèdia humana i el compromís del drama polític sobre la realitat més propera. Amb Göteborg l’autor de Jauría, Ruz-Bárcenas, Un menú tancat, Idiota o Vilafranca s’aboca a la comèdia sentimental. Ho fa amb una història agredolça sobre el sobtat retrobament d’una parella ja madura 30 anys després del viatge de fi de curs a Göteborg amb els companys d’institut. Allà va néixer alguna cosa entre ells. La Paula (Maria Molins) ha recuperat un vell diari de la seva adolescència, esperonada per la inquietud de desvelar què va passar realment entre ells. Per aclarir-ho, es presenta sobtadament a casa del Sergi (Roger Coma). Així s'estableix un diàleg, gairebé un interrogatori, al llarg del qual eixirà la manera d’entendre l’amor de tots dos. Fins i tot es plantejarà que, si bé el passat no es pot canviar, potser sí que es pot modificar el record d’aquell passat, encara que no canviï res. 

Fa deu anys, Maria Molins (Barcelona, 1973) va prendre una decisió radical: deixar el teatre. L'actriu ja s'havia sembrat aleshores una prolífica carrera als escenaris –va cocrear i coprotagonitzar CabaretA (2017), que va ser finalista als premis Max–, al cinema –amb pel·lícules com El bosc (2012)– i a la televisió, gràcies a la qual va fer-se especialment coneguda pel seu paper d'Isabeleta a El cor de la ciutat (2001-2009). El naixement de la seva filla va allunyar-la del teatre i va portar-la a Madrid, on els darrers anys ha treballat moltíssim en l'àmbit audiovisual. Ara Molins fa un cop de volant a la seva trajectòria i torna als escenaris amb Göteborg, un espectacle de Jordi Casanovas que protagonitza juntament amb Roger Coma. Berta Rabascall i Jan Mediavilla completen el repartiment d'aquesta història sobre segones oportunitats i vides sinceres, que s'estrena aquest dissabte, 20 de desembre, a La Villarroel, on es podrà veure fins al 18 de gener.

"Estimo Shakespeare i estimo Chaplin", diu el còmic i director argentí Gabriel Chamé Buendia (Buenos Aires, 1961) per explicar l'essència de les seves obres. De l'admiració per aquests dos grans referents en surten els seus espectacles, en què versiona les obres del dramaturg britànic mitjançant el llenguatge del clown. Chamé va debutar a Barcelona el 2016 amb Othelo (termina mal) i ara torna a la ciutat amb una proposta que comparteix les coordenades d'aquell espectacle. Medida por medida (La culpa es tuya) refà la comèdia de Shakespeare per posar el focus en l'abús de poder amb connotacions sexuals del protagonista, el Duc, sobre Isabella, una novícia. L'espectacle s'estrena aquest dissabte a La Villarroel i forma part del festival Flaix de Tardor.

Feia temps que l'actor Pol López volia tornar-se a trobar amb l'angloirlandès Martin McDonagh (Londres, 1970), un dels dramaturgs més passats de voltes de l'escena contemporània. L'actor va interpretar el 2017 el protagonista de La calavera de Connemara, que es va representar a La Villarroel sota la direcció d'Iván Morales. Dos anys després, McDonagh va tornar a la cartellera catalana amb La reina de la bellesa de Leenane, que va dirigir Julio Manrique a la Biblioteca. El públic que conegui les obres anteriors del dramaturg angloirlandès sap què s'hi trobarà: personatges políticament incorrectes, humor negre, una tensió escènica a punt d'explotar i girs sorprenents l'un darrere l'altre. Això és, justament, tot el que es cou a La mà, que es representa a La Villarroel del 19 d'octubre al 16 de novembre, traduïda per Martí Sales, sota la direcció de Pau Carrió i amb Pol López de protagonista.

Per tercer any consecutiu, els teatres del Grup Focus han batut un rècord històric de públic. El Teatre Goya, el Romea, el Condal i La Villarroel han acumulat la temporada passada 517.000 espectadors i 10,9 milions d'euros de recaptació. "Hem assolit una fita impensable. Superar el mig milió d’espectadors i arribar a aquesta recaptació marca nous rècords. Són unes xifres trampolí que enfoquen cap a un futur encara més prometedor", ha afirmat el president del Grup Focus, Daniel Martínez de Obregón, durant la presentació de la temporada. "Els ingredients de l’èxit hi eren i els hem ben aprofitat per aconseguir un consens prou rellevant sobre l’elevada categoria artística de la nostra producció i exhibició", ha afegit.

Tot i que, ara com ara, la majoria dels diaris incorporen ostentoses guies gastronòmiques de suposats experts per a gurmets afamats i esnobs adinerats, no crec que hi hagi cap oferta com la que prepara un xef estrellat a la sala Villarroel per als seus amics.

El Mateu, l'Eduard i l'Oriol són amics de tota la vida. Ara tenen 50 anys i no s'han vist mai plorar. La situació, comuna entre moltes amistats masculines, esclata en un sopar quan l'Oriol llança la gran pregunta: "Per què ens costa tant als homes plorar en públic? Som amics. Per què no ens hem vist mai plorar?" Aquest és el detonant d'Un menú tancat, la nova comèdia de Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) que arriba aquest divendres a La Villarroel després d'haver passat pels teatres de 40 municipis catalans. Dirigida per Llàtzer Garcia i produïda per Hause & Richman, l'obra furga en les dificultats dels homes per expressar les emocions a partir de tres personatges amb tres maneres diferents d'encarar-se a la seva masculinitat.

Com un cop de puny amb guant de vellut. Com una carícia amb guant de ferro. No és fàcil fer riure, entretenir i commoure tot parlant del càncer de mama. No era fàcil, però Cristina Clemente assoleix el repte en un virtuós equilibri entre la comèdia i el drama, gràcies també a l'excel·lent direcció de Sergi Belbel i de tres actrius en estat de gràcia. 

A vegades les amistats més sinceres són també les més inesperades. Yolanda Fuster, Patrícia Moya, Aïda Cerdanya, Loli Guart i Íngrid Icra es van conèixer arran de patir càncer de mama. La malaltia les va unir, però el vincle va molt més enllà. "Les nostres converses no giren al voltant del càncer. Quan ens veiem parlem dels fills, de la vida", diu Fuster, i Icra afegeix: "I de sexe". Tenen entre 40 i 50 anys i, fa uns mesos, van veure com la seva experiència amb la malaltia es transformava en una obra de teatre, Dones de ràdio, escrita per Cristina Clemente i dirigida per Sergi Belbel. Clemente –autora de muntatges com Lapònia (2019) i Una teràpia integral (2022)– va infiltrar-se en aquesta amistat col·lectiva per construir els personatges de tres dones que a l'escenari interpreten Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Sara Diego. Dones de ràdio s'estrena a La Villarroel el 22 de març després de fer gira amb èxit per diversos teatres del país. Elles ja l'han vista i l'han celebrat: "És un espectacle que t'arriba molt endins, i que ens va fer riure molt", subratlla Icra.

A l'Antiga Grècia, els homes es posaven màscares quan feien teatre per interpretar els personatges femenins i, més tard, als teatres isabelins d'Anglaterra es vestien amb roba de dona amb el mateix propòsit (les dones tenien prohibit actuar en públic). El lligam entre transformisme i teatre ve de lluny i, a casa nostra, el món de les plomes, els maquillatges extremats i els lluentons va brotar amb fervor a Barcelona a partir del segle XX –vinculat al col·lectiu LGBTIQ+– amb travestis revolucionàries com Leopoldo Fregoli, Ocaña, Carmen de Mairena i Ángel Pavlovski. Però tot i la llarga tradició, el transformisme sovint ha estat un art menystingut, reprimit i considerat de segona. Massa brillant, d'Oriol Puig Grau, i Jo, travesti, de Josep Maria Miró i Roberto G. Alonso, arriben als teatres per reflexionar sobre el llegat d'aquesta pràctica i els prejudicis que encara arrossega i per celebrar tot el que representa.

Sia per una correlació sideral dels astres, per la reivindicació de les ànimes en pena o per influència del gran èxit de la primera entrega d’Escape room, el primer trimestre de la temporada i últim de l’any ha vist arribar a la cartellera fins a tres textos catalans originals de teatre de terror o de comèdia de terror, més ben dit, ja que l’objectiu no és tan sols provocar algun ensurt com fer riure com més millor.

Una masia entre boscos i muntanyes al Pirineu. Una nevada que deixa aïllada la família. Dos germans s'han reunit perquè el pare està a punt de morir. Una metge es troba a la casa per assistir les últimes hores d'en Climent. Tot passarà en una nit. La presència és un thriller sobrenatural que explora una sensació poc viscuda al teatre com és "el suspens, la intriga, la por", diu l'actor Pau Roca. Pau Carrió dirigeix a La Villarroel per Nadal (del 19 de desembre al 12 de gener) un espectacle que parla sobre la família, sobre models de vida i sobre l'espiritualitat però des d'un gènere especialment difícil de fer rutllar sobre un escenari. De fet, és un repte nou per a tots els intèrprets: Anna Sahun, Nausicaa Bonnín, Pau Roca i Marc Rodríguez.

La Nora Tejerina (Buenos Aires, 1942) i l'Amadeu Gratacós (Barcelona, 1931) esperen amb candeletes, al lloc de trobada, l'arribada de la Mireia Palmer (Palma, 2003) i l'Anna Maurel (Tarragona, 2000). Han quedat per a anar a veure plegats l'obra de teatre Un matrimoni de Boston, a La Villarroel. Uns minuts després, les noies arriben i els saluden amb efusió. “T'he trobat molt a faltar”, exclama l'Amadeu en veure l'Anna. “Vas molt elegant”, diu la Mireia a la Nora. Tots quatre formen part de Grans Teatrerus, un projecte cultural del Grup Focus en què joves voluntaris acompanyen gent gran al teatre. La iniciativa, que celebra la seva segona edició aquesta temporada, té com a objectiu lluitar contra la solitud de les persones grans, propiciar vincles intergeneracionals i acostar el teatre a grans i joves.

Un matrimoni de Boston és una obra estranya en l’àmplia producció del ja septuagenari dramaturg David Mamet. L'obra és una mirada realista al desconcert dels homes i les falses expectatives sobre l’estat del benestar. És una obra que juga a l’alta comèdia en la línia de La importància de ser Frank, sense l’acidesa d’Oscar Wilde però amb una prosa exuberant de diàlegs incisius que en la posada en escena de la Sala Villarroel llisca meravellosament gràcies a les tres magnífiques intèrprets, a la traducció diàfana de Joan Sellent i a la direcció vibrant de Josep Maria Mestres. El director reincideix en una obra que va estrenar fa quasi vint anys al Lliure de Montjuïc amb l’enyorada Anna Lizaran, a qui acompanyaven justament Emma Vilarasau i Marta Marco, protagonistes de la nova versió, que incorpora Emma Arquillué. Un text literàriament brillant on es barreja amb tota naturalitat l’argot contemporani, les paraules bíbliques, la dissertació filosòfica i les expressions procaces.

"És emocionant sentir que ets la baula d'una cadena, que abans teu va haver-hi gent i també n'hi haurà després; que formes part d'això durant una època però un dia te n'aniràs i arribarà gent nova", diu l'actriu Emma Vilarasau al vestíbul de La Villarroel de Barcelona. Al seu costat, Marta Marco i Emma Arquillué es miren emocionades, amb una certa solemnitat. Saben que l'ocasió ho mereix. Gairebé vint anys després d'estrenar Un matrimoni de Boston a l'Espai Lliure, el director Josep Maria Mestres s'ha proposat fer-ne una nova versió, que es podrà veure del 4 al 6 d'octubre al Teatre Municipal de Girona, dins el festival Temporada Alta, i del 12 d'octubre al 17 de novembre a La Villarroel.

Superats els 80 anys i els 60 de carrera, Carme Sansa (Barcelona, 1943) encara un nou repte interpretatiu: el monòleg Rose, de Martin Sherman, el testimoni d’una jueva nascuda a Rússia i emigrada primer a Israel i després als Estats Units, la vida de la qual ha estat marcada pels grans fets històrics del segle XX. Per a Daniel Anglès, que la dirigeix a La Villarroel (del 28 de setembre al 15 d’octubre), Sansa era no només l’actriu idònia pel seu bagatge, sinó la persona que millor podia encarnar la Rose pel seu compromís polític. "Sempre he pensat que abans d’actriu soc jo, soc una persona que pensa", exposa Sansa, que troba que hi ha pocs periodistes a la presentació de l'obra.

El Grup Focus ha batut "un rècord històric d'espectadors" per segon any consecutiu. Si ara fa un any el Teatre Romea, el Teatre Condal, La Villarroel i el Teatre Goya celebraven un total de 410.000 espectadors i més de 9 milions de recaptació, les dades de la temporada 2023-2024 són encara més positives: 471.000 espectadors i 10,3 milions d'euros de recaptació, una xifra que suposa un increment de l'11% respecte a la temporada anterior. "Tant de bo es converteixi en una notícia crònica", ha dit el president de Focus, Daniel Martínez, durant la presentació de la temporada 2024-2025. Segons Martínez, aquestes xifres "aclaparadores" permeten començar la nova temporada amb "el camí ja fressat i molt bones expectatives". Els quatre teatres presentaran durant aquest curs 14 produccions pròpies i 9 coproduccions, entre les quals hi ha reposicions de temporades anteriors.