No tots els periodistes són honestos i tots els mitjans cometen errors i tenen biaixos, però quan llegeixes que Trump ha demandat The New York Times per difamació i li demana 15.000 milions de dòlars, saps que ets al costat correcte de la història, per dir-ho amb l’expressió que aquests dies s’està fent servir fins a gastar-la.

Va començar divendres a la tarda amb un immens esclat que, segons els habitants, va reverberar per tota la ciutat de Khan Yunis, al sud de Gaza. Alaa al-Najjar, una metgessa pediatra, estava treballant a l'Hospital Nasser de la ciutat quan va sentir que al seu barri, al sud de la ciutat, havia estat víctima per un atac aeri israelià. Quan va arribar, els treballadors d'urgències estaven traient cadàvers dels seus fills, va dir Ali al Najjar, el seu cunyat, que també s'havia afanyat a anar al lloc dels fets.

La crisi de l'habitatge a Barcelona ocupa la portada de l'edició internacional en paper del diari The New York Times, amb una fotografia de la Casa Orsola per il·lustrar un reportatge titulat "Ciutat de llars i esperança perduts" (City of lost homes and hope, en anglès). En la seva versió online, l'article assenyala, també al titular, que la capital catalana s'ha convertit en "la zona zero del dilema de l'habitatge a Europa".

El nou paquet d'ajuda militar a Ucraïna i Israel dels Estats Units s'ha aprovat aquest dimarts al Senat. La llei, que preveu uns 95.000 milions de dòlars en ajuts, però, podria acabar bloquejada a la Cambra de Representants. A la cambra alta, disset republicans s'han unit a la majoria dels demòcrates per guanyar l'última votació prèvia per 66 vots a 33. Però la majoria dels republicans i Donald Trump, en campanya per ser candidat a la presidència, s'oposen frontalment al paquet.

El New York Times ha demandat als tribunals OpenAI i Microsoft per estar utilitzant, sense drets de propietat intel·lectual, els milions d'articles del rotatiu. El diari no sol·licita una indemnització, sinó deixar de ser utilitzat pels seus algoritmes.

A principis d'aquest segle vaig entrevistar Arthur Ochs Sulzberger Jr., aleshores president de The New York Times Company. Va ser molt amable. Després de l'entrevista em va passejar per les immenses instal·lacions del diari i em va convidar a un cafè. A un li pot agradar més o menys el New York Times, però era i és l'empresa periodística més gran del món. Longacre Square, a Nova York, es diu Times Square (segur que els sona) perquè allà, fins al 2007, s'hi alçava l'edifici del diari.

Fa uns anys, la Xina va prendre mesures enèrgiques contra els videojocs. Després va imposar límits a les transmissions en viu fetes per nens. Ara el govern xinès vol que passin menys temps utilitzant els seus telèfons intel·ligents. A primers d’agost, l’ens regulador d’internet del país va proposar algunes mesures que, si s’implementen tal com estan escrites, requeririen que els telèfons intel·ligents, les aplicacions i les botigues d’aplicacions integrin un "mode per a menors" en els seus productes. L’objectiu és restringir el temps que poden passar els nens en els telèfons i quin contingut poden llegir o mirar.

No fa gaire, aterrar un helicòpter en un escenari de Broadway era tot un repte. A l'encantador, emocionant i senzill espectacle de Broadway de l'il·lusionista Antonio Díaz, el Mago Pop, és una de les acrobàcies més petites. L'escenari està buit. De sobte, l'adorna un helicòpter vermell i platejat. Després torna a estar buit, excepte pels llums i les espurnes.

La veritable identitat de Richard Beauvais va sortir a la llum fa alguns anys, després que una de les seves filles comencés a interessar-se pels seus avantpassats. Ella volia saber més coses sobre les seves arrels indígenes (fins i tot pensava en fer-se un tatuatge) i va insistir al seu pare perquè es fes una prova d'ADN. Beauvais, que llavors tenia 65 anys, portava tota la vida descrivint-se com a "meitat francès, meitat indígena" i havia crescut en una cabanya amb els seus avis en un assentament métis.

Durant més d'un quart de segle, la Xina ha estat sinònim de desenvolupament implacable. A mesura que els seus 1.400 milions de persones van agafar gana per les mercaderies del món –pel·lícules de Hollywood, electrònica de Corea del Sud, mineral de ferro extret a Austràlia–, l'economia global va ser impulsada per un motor aparentment inesgotable. Ara aquest motor està començant a fallar i suposa riscos alarmants per a les llars xineses i les economies de tot el planeta. Havent sigut durant molt de temps la peça central d'una versió de la globalització que millora els beneficis, la Xina s'ha convertit en el comodí definitiu en un moment d'extraordinària incertesa per a l'economia mundial. Però els riscos s'han vist amplificats en les últimes setmanes.

Hi ha moltes raons per les quals no ens agraden el fred o la humitat, incloent-hi els efectes potencials que tenen aquests ambients en el nostre cos. Moltes persones sovint es queixen que quan fa fred o quan plou se'ls dispara el dolor que senten en ferides antigues, com ara fractures als ossos o esquinços, i també en dolors crònics com l'artritis. Hipòcrates es queixava del mateix fa uns 2.500 anys. “És així, és una cosa que he observat en els meus propis pacients”, comenta la metgessa i professora de cirurgia ortopèdica i rehabilitació de la Facultat de Medicina de la Universitat de Chicago, Jennifer Moriatis Wolf. "Els pacients em comenten que poden adonar-se de quan plourà o percebre quan nevarà", afegeix.

Inspirada en el llibre She said de les periodistes Jodi Kantor i Megan Twohey, Al descubierto segueix l'estela de l'esplèndida Spotlight de Tom McCarthy a l'hora de reconstruir el procés d'investigació dut a terme per aquestes treballadores del New York Times per desvelar els abusos de Harvey Weinstein. Lluny del registre èpic o aventurer de tants films sobre periodisme, aquí es ressegueix la rutina de llarga durada que suposa la tasca d'investigació d'aquestes corredores de fons de la notícia. A més, la pel·lícula dirigida per la també actriu alemanya Maria Schrader adopta una perspectiva feminista que no es redueix al tema del reportatge: la conciliació familiar de les dues protagonistes s'integra de forma orgànica en el retrat del seu dia a dia laboral.

Els pares d'en Max Mendoza es van desvetllar quan clarejava amb el soroll d'un tret, i van sortir corrent de la seva habitació per trobar el seu fill de 12 anys recolzat al sofà, amb uns ulls de dolor ben oberts; terror i sorpresa. "És real, és real", xiuxiuejava en Max, agafant-se el pit, en xoc pel fet que una arma d'aspecte barat, que semblava de joguina, pogués acabar amb la seva vida en un instant. I ho va fer. Investigadors d'aquesta ciutat al sud de San Diego encara intenten treure l'aigua clara de què va passar exactament aquell dissabte de juliol al matí. El que està clar és el tipus d'arma que va matar en Max: una pistola fantasma.

Quan la cambra baixa del Parlament rus, la Duma, es va reunir el mes passat per primera vegada després de les eleccions de setembre, un dels seus membres més novells era un nom molt més conegut als Estats Units que al seu país natal. Maria V. Butina va protagonitzar titulars quan va ser condemnada, fa tres anys, per haver operat com a espia i haver intentat infiltrar-se en cercles polítics conservadors influents abans i després de les eleccions del 2016 a la Casa Blanca.

La primera vegada que Abbas Karimi va saltar a una piscina, l'aigua li va permetre refrescar-se de la calor de Kabul. Karimi, de 24 anys, va néixer sense braços. I la piscina també li donava una sensació de llibertat i protecció. A mesura que avançava ràpidament per l’aigua, primer amb una armilla salvavides i després guanyant curses, va descobrir un lloc on podia superar els tràngols que havia patit.

La vida artística del pintor Chuck Close (1940-2021) es va dividir en tres fases: en dues va tenir èxit; en la tercera, no. Des del 1967 fins a finals del 1988 va ser un pintor cèlebre, un fotorealista singular conegut pels seus retrats enormes de grisalla dels seus amics íntims i familiars (i d'ell mateix, probablement el seu tema preferit), tots realitzats sobre una quadrícula de llapis amb pintura diluïda i un aerògraf. La seva obra tenia en la seva essència despertar el desig de l'espectador. Els museus i els col·leccionistes privats van començar a disputar-se-la fins i tot abans que Close fes la seva primera exposició individual en una galeria de Nova York el 1970. Tenia el poder instantani del pop art; de fet, l'artista havia expressat el seu desig de deixar el públic bocabadat. Però també tenia l'aprovació més altiva i conceptual del postminimalisme, possiblement l'últim moviment artístic d'avantguarda de l’art modern clàssic. Era admirat tant pels entesos com pel públic.

Que Trump sigui un taujà narcisista no treu que la mirada sobre la realitat americana que impera als mitjans europeus sigui paternalista –pobrets, els rednecks– i en excés simplificadora. I a les xarxes ja és demencial: com si per haver-se fer un parell de fotos amb l’Elmo de Times Square ja et donessin un màster en politologia ianqui. Un dels clixés és el de les dues Amèriques. No hi ha dubte que Biden i Trump representen valors molt diferents (però al capdavall són dos homes cristians, rics, vells, blancs i heterosexuals). Tanmateix, la fractura és un fenomen més complex de com s’explica. Per exemple, el mapa de resultats que hem estat cremant a foc lent al fons de la retina dibuixa unes taques vermelles i blaves eloqüents: que si les costes demòcrates i els interiors republicans, urbà versus rural, etcètera.

Imagineu-vos que esteu tancats a casa, amb el gos com a únic interlocutor, esperant que passi alguna cosa i amb la sensació, cada vegada més intensa, d’estar a punt d’esclatar. És una escena que pot resultar familiar després d’aquests últims mesos de confinament a tot el món, però també és l’argument del nou curtmetratge de Pedro Almodóvar, The human voice, protagonitzat per Tilda Swinton i estrenat al Festival de Venècia.

EN EL CAPÍTOL NOU DE la segona temporada de Seinfeld, Kramer irromp diverses vegades a l’apartament del Jerry preguntant: “T’ha arribat el diari?” En una d’elles apareix el personatge de l’Eleane fullejant un exemplar del New York Times d’aquella època, principis dels 90, quan més que un diari era una enorme col·lecció de suplements amb pàgines mida llençol. A les primeres temporades de la sèrie Friends, que és una mica posterior (any 1994), el famós rotatiu novaiorquès forma part de la quotidianitat dels seus personatges, gent que tot just arriba a la trentena però que té el diari sempre a mà, damunt la taula o a punt per consultar alguna dada. Llavors tot just començaven a aparèixer els mòbils en pantalla, i internet encara no havia nascut. Si algú volia saber, per exemple, les cotitzacions de la borsa, s’havia de comprar el diari o consultar-ho al teletext. A les sèries ambientades en l’època actual els diaris han desaparegut. Ja no formen part del paisatge.

Els Estats Units s’enfronten a una crisi econòmica que no es veia des de la Gran Depressió, si es fa cas a les dades presentades aquest divendres.