Cada any passen pel port d'Algesires més de 3 milions de contenidors. També centenars de milers de camions. L'encarregat de controlar tot aquest material és Lisardo Capote, responsable del Servei de Vigilància Duanera (SVA) al Camp de Gibraltar. Ell lidera la lluita contra el narcotràfic i el blanqueig de capital al sud d'Espanya: la costa africana està a només 14 quilòmetres de la península Ibèrica.

Les ones virulentes colpegen l’espigó. És negra nit. Una nit plujosa i freda d’hivern. Al Bar del Chechu, a l’entrada del port de Barbate, joves i veterans desafien el temporal fumant i escurant la cervesa. La majoria ja no viuen de la mar, però la mar els crida. Un cotxe de la Guàrdia Civil passa lentament per davant del bar. Mirades de desconfiança dels uns i els altres. Poques hores després, a l’alba, la policia tornarà al recinte portuari. Una narcollanxa s’hi ha refugiat una estona per evitar el sacseig rabiüt de l’aigua. Les gomes dels narcotraficants busquen refugi als ports de la zona mentre esperen el seu moment.

L'antic moll al riu Barbate és un cementiri de fustes macerades pel temps. Les barcasses enfonsades sota l'aigua verdosa contrasten amb les façanes blanques de les cases reclamant una capa de pintura. L'asfalt està ple de solcs i esquerdes. A Barbate no hi ha transport públic. El teatre està en ruïnes. Els parcs, abandonats. Les instal·lacions esportives s'inunden quan plou. "Tenim un retard endèmic de 15 o 20 anys", assumeix l'alcalde del municipi, Miguel Molina.

La Costa del Sol, amb l'epicentre situat a la ciutat de Marbella, és la porta sud de l'entrada de la droga a Europa i un autèntic hub on conflueixen màfies de tot el món, fins al punt que les forces policials reconeixen la seva inferioritat respecte a organitzacions que mouen centenars de milions i no tenen pràcticament límits. L'ARA ha volgut conèixer de prop l'impacte del negoci de la droga a la costa andalusa amb dos grans reportatges, un centrat en Marbella i un altre, que es publicarà demà, en Barbate. Marbella és sinònim de luxe i glamur, però també de corrupció, des de fa moltes dècades. Barbate, en canvi, representa l'altra cara de la moneda, la de les antigues poblacions de pescadors on la pobresa ha empès cap al narcotràfic molts joves, que no són més que peons dels càrtels internacionals.

Recorrent-la en cotxe, des dels accessos fins a les principals avingudes, Marbella té allò de ser una ciutat que podria ser moltes altres ciutats. Més ben dit, qualsevol altra ciutat massificada de la Costa Daurada, de la Costa Brava, de la Costa Blava o de la mateixa Costa del Sol de la qual és emblema. Els edificis més alts són hotels i no oficines, els blocs d’apartaments, també imponents, tenen piscines comunitàries, i les muntanyes que queden a l’horitzó estan plenes de punts blancs; edificis que han destrossat el paisatge natural. Però si t’endinses en les carreteres que desfilen entre les muntanyes veus que no són xalets ni cases velles: hi ha moltes mansions, complexos, clubs de tenis i camps de golf exclusius. Les creus sanitàries van acompanyades de cartells que diuen “arzt” i “apotheke”, i no “doctor” o “farmàcia”. Les tanques publicitàries són en anglès i anuncien clíniques privades, la majoria per fer-se retocs estètics, per tractar la baixa fertilitat o la falta de cabells, i estan adreçats a un públic d’una certa edat que no vol –o almenys vol dissimular– fer-se gran.

Un equip de l'ARA ha viatjat al sud d'Espanya per conèixer a fons com funcionen les màfies que controlen els circuits de l'haixix i la cocaïna que entren a la Península i utilitzen l'AP-7 per transportar la droga fins a Europa.

La primera escena de la pel·lícula s'ubica en una piscina enorme en forma de guitarra envoltada de para-sols, palmeres, cambrers servint còctels tropicals a banyistes que floten de tranquil·litat. Sona una cançó –de les animades– de Julio Iglesias i alguns ballen. La càmera avança lentament fins a fixar-se en una taula concreta. S’hi asseuen dos homes amb posat seriós. Un d'ells és un advocat reconegut a la zona. L’altre és el client, un narcotraficant poderós. Parlen de droga. El cinema ha repetit aquesta escena en desenes de pel·lícules de mafiosos, des de Scarface fins a El padrí. Però aquesta escena és real i la va viure un advocat a l'hotel Hard Rock de Puerto Banús fa uns mesos. Ara és un dia qualsevol de gener i l'hotel està pràcticament buit. A fora plou i tres estrangeres caminen amb barnús pel hall. Hi ha una recepció per a vips i una per a gent normal. S'hi exposen jaquetes de Michael Jackson i guitarres de Jimi Hendrix.

"Digueu-li a qui us hagi enviat que la pròxima vegada li tallaré el coll". La "pròxima vegada" els tres sicaris van encastar una cinquantena de bales sobre Catherine Isabelle Castagna i el seu marit, Jacques René Grangeon. Al clan de Lió no li va agradar l'amenaça de Castagna i van abatre el matrimoni al seu luxós xalet de la urbanització de Las Lomas de Marbella. 50 bales pels 500 milions de pessetes que Castagna i Grangeon els devien per haver perdut una partida d'haixix. Una bala per cada 10 milions (60.000 euros). El clan lionès s'acabava d'instal·lar feia pocs mesos a la Costa del Sol per controlar la ruta entre el Marroc i França i no estaven per romanços. Era la tardor del 1996.

Poques màfies són tan antigues com la Camorra, nascuda el segle XIX als carrers de Nàpols. Tot i la seva llarga trajectòria i que se n'ha parlat a bastament —des dels llibres de Roberto Saviano passant per desenes de pel·lícules— la Camorra continua sent una de les màfies més actives en el tràfic de drogues internacional. Ho diu, per exemple, l'últim informe antidroga del ministeri de l'Interior italià, que assegura que importa haixix i cocaïna d'Espanya, de Sud-amèrica, d'Àfrica i de la península Aràbiga. Ara, s'ha demostrat que la relació de la Camorra amb Catalunya també és estreta.

Els Mossos d'Esquadra han desplegat aquest dimarts a primera hora del matí un macrodispositiu policial contra una organització d'àmbit internacional que opera entre Catalunya i Itàlia en el tràfic de drogues. Segons fonts consultades per l'ARA, sobretot la banda es dedicava a moure grans quantitats de cocaïna, tot i que també tocava altres drogues com la marihuana o l'haixix. Com ja és tradició, Barcelona era el punt d'arribada de la droga i aquesta banda la movia fins a diverses ciutats d'Itàlia, on hi havia els compradors.

Cada narcopís és diferent, però hi ha tècniques que es repeteixen. Com la d'un home que xiula des del carrer i, per art de màgia, s'obre un portal. Immediatament després, en surt un altre home, balancejant-se i visiblement drogat, que orina en la primera paret que troba. Aquesta escena té lloc un divendres a la tarda al carrer Sant Pere Mitjà, al districte de Ciutat Vella de Barcelona. Ara mateix, segons denuncien els veïns, és un dels punts més crítics de tràfic de drogues de la ciutat.

L'11 de maig del 2020 era el primer dia de desescalada del confinament per la pandèmia de la covid. També és el dia en què va desaparèixer el Diego Vargas, quan estava en semillibertat per una condemna per conduir sense carnet. Mai s'ha localitzat el seu cos, ni el seu mòbil, ni hi ha hagut cap coincidència a les bases de dades internacionals amb les mostres d'ADN que han donat els seus familiars per comparar-lo amb víctimes sense identificar. Tampoc s'ha tornat a veure mai el seu cotxe ni l'ha detectat cap radar ni cap control policial, ni tan sols els que hi havia durant les restriccions per la pandèmia. L’acusat de matar el Diego i amagar-ne el cos, Luis B., era el seu soci en una plantació de marihuana.

Després de fugar-se dues vegades de presons mexicanes, el Chapo Guzmán, considerat el líder del temut Càrtel de Sinaloa, va ser extradit l'any 2017 als Estats Units, on va acabar condemnat a cadena perpètua. Ara està tancat en una presó de màxima seguretat de Colorado. La seva captura, però, no va comportar el final del Càrtel de Sinaloa. Lluny d'això, es considera un dels principals productors de drogues sintètiques, entre les quals el perillós fentanil, tal com apunta l'FBI en diversos informes, l'últim l'any passat. A més, el Càrtel de Sinaloa, conegut també com a Alianza de Sangre, ha intentat superar les fronteres mexicanes i ha posat el punt de mira en Espanya com un punt clau en les rutes de la droga. I un nou operatiu de la Policia Nacional ho exemplifica.

Kotor és un una ciutat d'una mica més de 10.000 habitants ubicada al sud de Montenegro. Envoltada de muntanyes i de mar, és una localitat molt turística, que defineix com poques el paisatge escarpat i imponent d'aquest país dels Balcans. Però Kotor també va ser la ciutat fundacional d'una màfia molt activa a principis de segle, sobretot dedicada al tràfic de drogues. Els seus tentacles cada vegada es van fer més extensos per Europa i fins i tot van arribar al port de València. Era el 2014 quan hi va desaparèixer un carregament de cocaïna. Segons un informe de l'Observatori Europeu de les Drogues, es tractava d'una operació de la màfia de Kotor que va fer fallida. Aquest carregament va desencadenar una guerra interna en el si d'aquesta màfia i va deixar dos bàndols clarament diferenciats: els Skaljari i els Kavac. La guerra encara dura i en els últims mesos Catalunya en pateix les conseqüències.

Catalunya és el gran centre de producció de marihuana d'Europa. Se'n produeix en masies abandonades de les Garrigues, als boscos del Pallars, en naus industrials abandonades de l'àrea metropolitana de Barcelona o en xalets aixecats a la perifèria de molts pobles de la Selva. "A Vidreres i a Maçanet hi ha urbanitzacions on una casa sí, una no, tenen plantacions de cànnabis a l'interior", expliquen els cossos policials. Tot i això, malgrat que Catalunya s'ha convertit en el gran graner del continent, ara la marihuana arriba també de fora. L'Agència Tributària ha comissat a l'aeroport del Prat i al Port de Barcelona 1.214 quilos de marihuana provinents de Tailàndia i el Canadà. Aquí, però, cal sumar-hi 467 quilos que van entrar pel port de Huelva i 642 kg més que la policia canadenca va aturar al port de Montreal i que es dirigien cap a Barcelona. Són més de dues tones de droga intervingudes en set operatius durant els últims sis mesos.

"Ens estem tornant bojos", afirma un comandament de la Policia Nacional per expressar la dificultat cada cop més elevada de perseguir els càrtels de la droga. En un món globalitzat i canviant, el tràfic de drogues també supera les fronteres i innova constantment en les formes de moure els seus tentacles. Tradicionalment, l'heroïna ha vingut en forma de pols o en massa de l'Afganistan —es calcula que abasteix el 80% dels consumidors d'opiacis de tot el món— per una ruta terrestre que passa per Turquia. Però tot això està canviant, com demostra l'última troballa a Madrid. Per primer cop, s'ha trobat heroïna en pastilles a Europa i al món provinent de Colòmbia.

L'Audiència de Barcelona ha absolt els dos mossos d'esquadra acusats de col·laborar amb una trama de narcotraficants per col·locar droga i armes al cotxe d'un estibador del port de Barcelona, Carlos L. La Fiscalia demanava per als dos agents 18 anys i 9 mesos de presó, però el tribunal els exculpa perquè no considera prou acreditat que participessin en la col·locació de la droga i, a més, anul·la les escoltes que els mateixos Mossos d'Esquadra van fer als dos agents, ja que els jutges consideren que no existien "indicis suficients" per prendre aquestes mesures i que les sospites sobre la seva implicació en la trama tenien un "pobre bagatge indiciari".

Cop policial contra el tràfic de drogues al districte de Ciutat Vella de Barcelona. Aquest dilluns al matí, fins a 200 agents dels Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana han omplert els carrers de Barcelona en un macrooperatiu contra els narcopisos i els traficants que els subministren. S'han fet una quinzena d'escorcolls i més de deu detencions, segons ha pogut saber l'ARA.

Des de la terrassa de l'Snack Bar 2001 es controla un llarg tram del carrer Major de la Jonquera, a l'Alt Empordà. A pocs metres, tres o quatre ciutadans d'origen magribí esperen pacientment recolzats a la paret. Van i venen, xerren entre ells, s'asseuen a fumar, intercanvien quatre paraules amb el venedor de l'ONCE. A la cantonada més propera, l'escena es repeteix. Fins que un cotxe dels Mossos d'Esquadra aparca davant i el grup es dissol. Aquests individus que es passen el dia parapetats en diversos punts estratègics del carrer Major són els que reparteixen la droga als clients francesos que travessen la frontera per obtenir cocaïna o haixix més barat.

Amagat en el hall d'un hotel, només cal esperar-se uns segons per començar a veure la desfilada. El vidre és translúcid, però deixa una petita escletxa transparent a l'altura dels ulls que habilita una visió clara i lúcida del portal. És important amagar-se. Els traficants estan pendents de si algú observa més estona del compte i, davant del dubte, sempre opten per avortar la transacció. La recepcionista no s'oposa al fet que l'hotel es converteixi en un espai de vigilància i uns turistes miren encuriosits què fa una persona amorrada contra un vidre.