Llegim a l’ARA que el partit polític Ciutadans “ha fet una aposta als tribunals” i s’ha personat com a acusació popular en el cas Ábalos, sobre presumpta corrupció del PSOE i el govern espanyol, i en el de la gestió de la dana al País Valencià. Comprenen, els que mouen els fils, que això et dona visibilitat, com li va passar a Vox amb el Procés.

Amb Ciutadans fora de les institucions, els seus exdirigents s'han anat recol·locant al sector privat –en alguns casos de manera estrambòtica com Albert Rivera–, o en partits, especialment al PP. Encara hi ha, però, un territori on Ciutadans conserva els drets electorals i aspira –sense gaire confiança– a mantenir-los. Els taronges es presenten a les eleccions de Castella i Lleó, ara sí que previsiblement el seu últim ball electoral autonòmic.

S'ha fet habitual veure el govern espanyol perdre votacions o necessitar acords amb múltiples partits polítics. Però tot just fa deu anys que el PP o el PSOE van començar a tenir aquest maldecap. Les eleccions del 20 de desembre del 2015 van donar pas a una fragmentació inèdita al Congrés dels Diputats, i van acabar amb el bipartidisme històric: va perdre 83 escons, mentre que Podem i Ciutadans –procedent de Catalunya– van irrompre a la cambra baixa amb 69 i 40 diputats, respectivament. Malgrat les discrepàncies polítiques evidents, la nit electoral les dues formacions van fer el mateix diagnòstic: Pablo Iglesias, el líder dels morats, va reivindicar que havia “nascut” una “nova Espanya” i Albert Rivera, el rostre més visible de Cs, va celebrar que començava una “nova era política d’esperança i il·lusió”. Cap dels dos projectes té avui aquella força –Cs fins i tot ha desaparegut–, però el bipartidisme no s’ha recuperat. Ara són Vox i Sumar els que els han agafat el relleu per consolidar un sistema amb quatre partits estatals que conviuen amb el reguitzell de partits autonòmics que també són clau per a la governabilitat.

Aquesta peça, publicada originalment l'1 d'agost del 2025, ha estat actualitzada aquest dimarts dia 7 d'abril del 2026.

“Uns es venen la nació per càrrecs i xavalla i els altres la regalen a qui arriba remolcat per traficants i màfies. I mentrestant els catalans llevant-nos a les cinc del dematí per pagar la festa”. Són frases d'una intervenció de la líder d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols, al Parlament. Els que, segons ella, es venen la nació per xavalla són ERC; els que la regalen són el PSC; els que arriben remolcats per traficants i màfies són els immigrants que aconsegueixen sobreviure als viatges a bord de les pasteres. Amb aquella entonació que sembla sortida d'alguna gravació de TV3 dels anys vuitanta, la retòrica orriolista (una reducció de les efusions ideològiques del fundador del partit, Jordi Aragonès, cosiníssim del president Pere Aragonès) escup rancúnia contra tots els grups de la cambra, sobretot els de l'esquerra, i els fa culpables d'una Catalunya en la qual, segons ella, els catalans no poden viure. O no poden viure tranquils, ni amb horitzó d'expectatives raonable, condemnats a aixecar-se a les cinc de la matinada per sufragar els privilegis dels immigrants remolcats per màfies. Als grups de la dreta, especialment Junts, els tracta com als germans venuts al sistema, però germans al cap i a la fi, condemnats a entendre's un dia o altre.

Ciutadans és un partit desaparegut de les institucions, però que continua orgànicament viu. O això és el que intenta. Amb la direcció estatal renovada a finals d'octubre passat sota el lideratge del navarrès Carlos Pérez-Nievas, i amb presència de catalans com Mariana Boadella, el partit taronja també havia de tirar endavant la renovació del lideratge a Catalunya, que funciona amb una gestora liderada per l'exdiputat Joan Garcia. Les primàries autonòmiques s'havien de celebrar al febrer i, de fet, al gener l'ARA ja va explicar que només hi havia un candidat per liderar el projecte al Principat, Héctor Amelló, exdiputat i exregidor de Figueres originari de la Franja de Ponent. Ara bé, el procés ha estat molt tortuós, com admeten fonts del partit, i fins ara no s'ha pogut ratificar: no hi ha hagut votació de militants sinó que tan sols l'ha ratificat la Comissió de Garanties del partit. Això ha estat així perquè ningú més s'ha presentat per disputar-li el lideratge: divendres va començar el termini per presentar candidatures fins aquest dilluns i, un cop constatat que no hi havia més candidats, no ha calgut ni tan sols obrir les primàries i votar.

És molt possible que per les meves venes corri un bon raig de sang hebrea, o que l'ascendència del meu llinatge patern sigui jueva, o totes dues coses alhora. Abans de la seva mort, el meu besavi va deixar encarregat per a ell i els seus descendents que a la làpida de granit del panteó familiar, en comptes de la clàssica creu llatina –símbol del cristianisme–, es gravés un símbol que anomenava "el Risco de Salomón". Així pot veure's encara avui, mig ocult per la molsa, al poblet de Caroi, a les terres altes de Cotobade, a les muntanyes orientals de la província de Pontevedra. Imagino que en un temps en què ser jueu o hebreu no tenia gaire bona fama, l'expressió Risco de Salomón (en gallec, un dels significats de risco és relleu) era la manera de dissimular l'origen d'aquell símbol que era gairebé idèntic a l'estrella de David. Ell hi està enterrat a sota. El seu primer fill home el va anomenar Isaac, nom bíblic i jueu per excel·lència. Fins i tot el fenotip transmès a part de la família és molt proper al de les tribus d'Israel. Morè, cara allargada i ossuda, nas prominent... El meu avi Isaac li va transmetre al meu pare, ell a mi, i jo al meu fill Mario.

De guàrdia civil a amic dels independentistes. D'UPyD i Ciutadans a oferir-se al PSOE el 2023 per fer d'enllaç amb Carles Puigdemont per construir la majoria plurinacional que va investir Pedro Sánchez. El recorregut polític d'Alexis Marí (València, 1972), que aquesta setmana ha estat notícia per aparèixer en els missatges entre l'exsecretari d'organització socialista José Luis Ábalos i el president espanyol, ha estat molt i molt singular.

Les últimes eleccions municipals a Catalunya van deixar un panorama desolador per a Ciutadans: tan sols deu regidors en nou municipis. Santa Coloma de Gramenet va ser l'única ciutat on van aconseguir-ne dos. Van ser els seus millors resultats el 2023, i tanmateix van ser agredolços: la candidatura d'ERC, liderada per Gabriel Rufián, els va passar per davant i els taronges van deixar de ser el primer partit de l'oposició. La sorpresa va saltar després dels comicis: l'aleshores alcaldessa i ara consellera d'Interior, Núria Parlon, els va oferir entrar al govern malgrat que tenia majoria absoluta —17 edils de 25—. Quasi dos anys més tard, i ja amb la nova alcaldessa, Mireia González, el pacte va sobre rodes i totes dues formacions en treuen pit. Sota la batuta socialista, el líder de Cs a la ciutat, Dimas Gragera, és tinent d'alcalde de Promoció Econòmica, mentre que el regidor de Cs Salvador Tovar té responsabilitats en matèria de seguretat.

El 2017, Ciutadans va fregar el cel a Catalunya: amb 36 diputats, es va convertir en la primera força al Parlament i agafava embranzida per l'assalt definitiu al Congrés a les eleccions del 2019. El resultat als primers comicis espanyols d'aquell any va ser històric. Albert Rivera va aconseguir situar-se com a tercera força, amb Inés Arrimadas com a número dos. Però igual d'històrica va ser la patacada a la repetició electoral set mesos després: la formació va passar de 57 escons a 10. El partit cauria aleshores en una espiral de baralles internes i en una pèrdua de lideratges (amb una OPA hostil del PP inclosa) que l'han dut a la pràctica desaparició de les institucions. Però, què se n'ha fet de les velles glòries del partit taronja?

En ple auge d'Aliança Catalana, el partit de Sílvia Orriols ha anat incorporant exregidors de Junts o ERC descontents amb la paràlisi del Procés, però també n'ha arreplegat, sorprenentment, de formacions espanyolistes com Ciutadans, tot i ser netament independentista. És el cas de Kiko Ferrer, que va ser cap de llista de Ciutadans a les eleccions municipals del 2019 a Sant Just Desvern i va ser regidor d'aquesta formació i s'ha fet fotografies amb militants de Vox en aquesta localitat del Baix Llobregat.

Albert Rivera torna a l'arena pública. Conferències, entrevistes i pòdcasts ultraliberals tornen a comptar amb la seva presència, fins i tot amb polèmiques. L'home que va portar Ciutadans a acariciar la glòria i després el va fer descendir a l'infern està fent una gira que passa per tota mena de fòrums en un moment en què manté distàncies amb el PP, té nul·les relacions amb Ciutadans i viu allunyat de Vox. Rivera vol continuar dient la seva, però no té intencions de tornar a la política.

Ciutadans es va quedar sense representació en les eleccions catalanes del 12-M, també en les eleccions europees del 9-J, i ja havia quedat fora del mapa polític espanyol tant en les institucions estatals com en la resta d'autonomies. De fet, també es va acomiadar de la seva última seu a Barcelona, situada a la ronda Sant Pau, per estalviar diners. Mort políticament, va decidir a l'octubre mantenir l'estructura i intentar ressuscitar a l'Estat amb el navarrès Carlos Pérez-Nievas al capdavant. La direcció catalana del partit encara s'ha de triar, però segons ha pogut saber l'ARA, ja hi ha un candidat que es presentarà a les primàries del febrer, sense que ningú més hagi fet el pas: serà un català de la Franja de Ponent, Héctor Amelló Montiu.

“Aquests són els mestres catalans de la infàmia”, era el titular (en castellà a l'original) d'una crònica publicada pel diari El Mundo, el 29 d'abril de 2019. La peça anava signada pel diguem-ne periodista Javier Negre, un dels difusors més habituals de les falses notícies de la ultradreta espanyolista, a qui darrerament s'ha pogut veure abraçant-se amb gent com Javier Milei o Carlos Mazón. La publicació presentava nou professors de l'IES El Palau de Sant Andreu de la Barca com a culpables d'un delicte d'odi contra els fills de guàrdies civils que estudiaven al centre, a pesar que encara no s'havia celebrat judici. La crònica anava acompanyada per les fotos dels docents i una fitxa per a cadascun, amb dades de la seva vida personal i laboral. Per si no n'hi havia prou, qui era aleshores l'influent líder d'un partit anomenat Ciutadans, Albert Rivera, va publicar la crònica de Negre per a El Mundo al seu compte d'X (aleshores Twitter), enriquida, no cal dir-ho, amb una aportació pròpia. També en castellà, deia: “Els mestres separatistes que van assenyalar públicament els fills de @guardiacivil a Catalunya. La fiscalia els investiga per delictes d'odi, però el govern d'Espanya diu que no els obrirà expedient. Amb covardia mai es venç el nacionalisme”. Les acusacions de covardia solen venir sempre de covards, i Rivera no va ser cap excepció.

L'advocat de l'Estat i exdiputat de Ciutadans Edmundo Bal va acabar enfrontat de ple amb la cúpula del partit, després de les davallades electorals i amb la renúncia a presentar-se als comicis espanyols del 2023. Rebotat de la formació i denunciant que s'havia abandonat el centre polític, va abanderar l'última idea per construir aquest espai polític a Espanya, que no ha acabat de trobar històricament el seu forat. Primer va constituir l'associació Nexo el setembre del 2023 i ha tirat endavant el partit Cree, que es va constituir el febrer del 2024 i que ara ultima el desembarcament a Catalunya mentre albira el seu congrés el febrer de l'any que ve. Té alguna opció o està destinat al fracàs?

Carlos Carrizosa no va aconseguir salvar Ciutadans del desastre en les eleccions del 12 de maig. Llavors, va deixar el Parlament un diputat flagell de l'independentisme i protagonista de xocs i polèmiques amb dirigents com Quim Torra, Laura Borràs, Carme Forcadell, Pere Aragonès i el mateix Carles Puigdemont. Ja no se senten per boca seva les controvèrsies per la llengua ni es pronuncien denúncies als "espies als col·legis, matons de les universitats i comissaris polítics". L'exlíder del partit taronja a Catalunya va deixar a contracor la primera línia política com va passar amb altres soldats del partit fruit de l'enfonsament taronja i quatre mesos després viu una vida completament diferent, tot i haver renunciat a l'any sabàtic que ell mateix s'havia receptat.

Després de quedar-se fora del Parlament i del Congrés dels Diputats, Ciutadans es nega a desaparèixer i ja s'han donat a conèixer els primers noms per al "rellançament" de partit, avançats per The Objective i confirmats per l'ARA. Celebraran un congrés a finals d'octubre i la candidatura que impulsa el coordinador estatal del partit, l'exdiputat i exconseller navarrès Carlos Pérez-Nievas, compta per dirigir la formació amb la filla del polèmic actor Albert Boadella, impulsor d'Els Joglars, del mateix partit i també president de la imaginària Tabàrnia. Es tracta de Mariana Boadella (Barcelona, 1980), que ocuparia un lloc en la direcció –juntament amb el regidor a Santa Perpètua de Mogoda Kevin Romero– si Pérez-Nievas surt vencedor. Qui és la filla del dramaturg?

Mai no han tingut una gran quota de poder, però haurien pogut arribar a tenir-ne més. Van participar en governs autonòmics, van arribar a guanyar unes eleccions a Catalunya i van estar a punt de condicionar la política al Congrés dels Diputats amb els seus 57 escons, l’any 2019. Però la caiguda de Ciutadans va ser encara més meteòrica que el seu ascens. Amb tot, encara avui mantenen algunes petites resquícies de poder, sobretot a escala municipal. Enlloc, però, com a la seva petita Gàl·lia: El Astillero.

Fa uns anys, el delicte d'odi, i la noció mateixa d'odi, es van convertir de cop i volta en elements clau de la política espanyola. També de la catalana. Qui els va posar al centre dels enfrontaments polítics va ser Ciutadans (Vox encara no existia, o tot just començava) i tot seguit s'hi va afegir el PP, que durant un temps va haver d'anar a rebuf de l'empenta i el furor patriòtic d'Albert Rivera, Inés Arrimadas i companyia. I naturalment, la premsa madrilenya que cada dia surt a salvar Espanya dels seus enemics, i la magistratura convertida en salvaguarda de la unitat eviterna de la nació espanyola, s'hi van apuntar amb entusiasme. Un llaç groc podia ser delicte d'odi. Una pintada o un nas de pallasso podia ser delicte d'odi. Un mem a les xarxes socials podia ser delicte d'odi. Tot això era possible gràcies a la llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, més coneguda com a llei mordassa, aprovada pel PP el 2015 i que avui dia continua sense haver estat derogada, a pesar que aquesta és una de les promeses més subratllades amb què Pedro Sánchez i el PSOE van arribar al govern. La llei mordassa va fer possible la tergiversació del delicte d'odi: de ser una figura legal pensada per protegir col·lectius i persones especialment exposades a la violència d'altres (migrants, LGTBI, dones) es va passar a utilitzar per presentar com a víctimes subjectes tan desprotegits com els cossos i forces de seguretat, o la unitat mateixa d'Espanya. Per als qui ho vam veure, serà difícil d'oblidar la desfilada, al judici del Procés, d'agents de policia protegits per l'anonimat, recitant de forma quasi mecànica un mateix missatge: que durant el 20 de setembre i l'1 d'octubre de 2017 havien sentit en la seva pell por i odi (per part dels catalans que ells mateixos havien inflat a garrotades) com mai en la seva vida. Era un missatge tan memoritzat que algun dels fiscals –els mateixos que ara es rebel·len a aplicar la llei d'amnistia, dins el context d'esfondrament del poder judicial que contemplen en temps real– arribava a recitar-lo en veu baixa quan algun dels agents s'encallava, com si els fiscals fossin apuntadors d'una mala obra de teatre.

Un mes i mig després de les eleccions catalanes i dues setmanes després de les europees, Ciutadans està en estat de xoc. Tant al Parlament com a l’Eurocambra han perdut les últimes resquícies de poder institucional que els quedaven, més enllà del poder municipal, que és també minso. Per a més inri, qui era el líder del partit a escala estatal, Adrián Vázquez, va saltar del vaixell de Ciutadans al del Partit Popular quan faltaven 40 dies per a les eleccions europees, i el líder a Catalunya, Carlos Carrizosa, ha dimitit aquesta setmana. Què en queda, doncs, de Ciutadans?