Beth Noveck (Nova Jersey, EUA, 1971) deixa clar en cadascuna de les seves respostes que es nega a caure en el derrotisme. Ofereix solucions, posa exemples d'èxit i defensa que la IA pot ajudar a fer que el funcionament de les institucions millori. I sap de què parla, no només perquè és experta en com utilitzar la tecnologia per fer governs més oberts, sinó perquè coneix les institucions des de dins: va ser la primera directora de Tecnologia dels Estats Units durant el mandat de Barack Obama. Visita Barcelona per apadrinar la presentació de l'Estratègia 2026-2037 de la Universitat Pompeu Fabra.

L'expresident dels Estats Units Barack Obama ha provocat un titular inesperat aquest cap de setmana: els extraterrestres "existeixen". Ho ha dit en una bateria de preguntes ràpides formulada al pòdcast de Brian Tyler Cohen i el terrabastall ha estat tan sonat que Obama ha hagut de fer un comunicat per aclarir que no ha vist "cap prova que ho demostri".

El consell que Michelle Obama dona a les seves filles Sasha i Malia per trobar l'amor és senzill: tenir una vida sentimental molt activa. "Només vull que estiguin obertes a la gent", va explicar Obama en un episodi del pòdcast IMO with Michelle Obama and Craig Robinson. "El que jo vaig fer va ser tenir moltes cites. Quan el Barack va aparèixer, tenia experiències amb les quals comparar-lo". Els Obama es van conèixer el 1988 i es van casar el 1992.

Reed Brody (Brooklyn, 1953) s'ha passat tota la vida defensant els drets humans a tot el planeta i perseguint dictadors per tot l'Àfrica i el centre i el sud d'Amèrica, però també denunciant els líders dèspotes d'Occident gràcies a la seva feina a Human Rights Watcth i a les Nacions Unides. Va col·laborar amb les víctimes del dictador xilè Augusto Pinochet i a Atrapar a un dictador (Debate) explica el periple per condemnar el president del Txad, Hissène Habré, a cadena perpètua. Brody passa bona part de l'any a Barcelona amb la seva parella, la cineasta catalana Isabel Coixet.

La primera victòria de Trump –un candidat aleshores improbable– va ser per un marge estret. La segona –després que se sabés què volia fer– va ser incontestable. Ara la guerra aranzelària i altres mesures de l'administració Trump ens poden sorprendre, però no és creïble que els votants americans siguin persones “primàries” que no entenen les conseqüències de les seves accions.

"Quan creiem que escrivim les nostres lectures, en realitat estem escrivint la nostra vida", llegim a Canon de cámara oscura (Seix Barral), la nova novel·la d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). El llibre, explicat per algú que podria ser un androide –el primer que s'incorpora a la literatura vilamatiana–, ens endinsa en 48 hores d'escriptura obsessiva, motivada pel record d'un escriptor mort i la confecció d'un cànon literari confegit a partir de fragments escollits a l'atzar d'autors com Robert Walser, Franz Kafka, Joseph Roth i Carlo Emilio Gadda.

La implicació frenètica d’Obama a la campanya de Kamala Harris és un senyal que Trump pot guanyar. I el to de decència desesperada amb què Obama està intervenint revela que la tuneladora argumental demòcrata ha topat amb una roca molt sòlida que no la deixa avançar: la del masclisme i la de les mentides.

Han passat 16 anys des que Barack Obama va sacsejar la manera de fer campanyes als Estats Units. A la històrica convenció demòcrata del 2008 a Denver (Colorado) es va viure l’inici d’una confrontació electoral entre dos models que duria la societat nord-americana a una nova era política. Aquella campanya, en la qual vaig participar fent tasques de suport en comunicació política, va ser un moment molt potent que, quatre mandats després, Kamala Harris vol repetir. Aquest agost a Chicago (Illinois) la candidata demòcrata ha recuperat el missatge de canvi i esperança en una cursa cap a la Casa Blanca que recorda enormement la d’aquell any. Evidentment, amb matisos.

Fa tot just una setmana, aquesta columna comentava la fascinació que produeixen els canvis en l’opinió pública, a compte del que s’havia registrat en la figura de Donald Trump. D’ogre a quasi vencedor in pectore de les eleccions, per mèrits propis. Però això era fa una setmana, i en política, una setmana pot ser un sospir o una eternitat. Fa vuit dies comentàvem que aquests canvis en l’opinió pública acostumen a ser graduals, però de vegades passen de manera més abrupta.

L'expresident dels Estats Units Barack Obama ha avalat aquest divendres la campanya de Kamala Harris per a la nominació presidencial demòcrata. El de l'expresident és el suport més important que faltava fins ara a la vicepresidenta, ja que havia aconseguit tenir al seu costat els líders més influents del Partit Demòcrata. En un comunicat en el seu nom i en el de l'ex primera dama Michelle Obama diuen que faran tot el que puguin "perquè Kamala Harris sigui elegida com a nova presidenta dels Estats Units". Harris ha agraït el suport en una trucada telefònica que la seva campanya ha difós en un vídeo.

La història té els ulls posats en nosaltres. La decisió del president Biden de posar fi a la seva campanya ha sigut l’acte de patriotisme més pur que he vist en la meva vida. També hauria de ser una crida a l’acció perquè la resta de nosaltres continuem la seva lluita a favor de l’essència del nostre país. Les pròximes quinze setmanes no seran comparables a res del que aquest país ha viscut políticament, però no ho dubteu: aquesta és una carrera que els demòcrates poden guanyar i han de guanyar.

La imatge d'un Trump invicte després del tiroteig ha debilitat els demòcrates. Però mentre tothom parlava de Trump, ningú es fixava en Biden, i semblava que el president havia aprofitat la situació per tornar a agafar impuls. Ara s'ha acabat la treva i es reactiven les pressions dins del partit perquè deixi pas. I ara Obama s'ha apuntat a la pressió. Biden estaria pensant fer un pas al costat aquest cap de setmana, segons avança Axios aquest dijous, tot i que l'equip del president ja ha sortit a negar-ho. El drama polític que envolta la candidatura de Biden va acumulant capítols i Trump ha de fer el seu primer discurs com a candidat republicà aquesta matinada a la convenció de Milwaukee, mentre el seu rival està en aïllament per haver donat positiu de covid. La quarantena que està passant a la seva casa de la platja, a Rehoboth, escenifica l'aïllament que pateix dins del seu partit, una imatge que contrasta amb la d'un Trump sent abraçat per les masses republicanes al Firsev Forum.

No ens enganyem: ens agrada pensar que som persones comprensives, atentes i empàtiques, però a l’hora de la veritat admirem qui persegueix el seu objectiu sense escoltar, qui pren decisions dures sense tremolar, qui dona un cop de puny sobre la taula “quan fa falta”. Així, la força de les tradicions s’imposa als desitjos de millora i la distància entre ambdós es fa cada cop més profunda i irresoluble.

El que ens sembla llunyà sovint és també al nostre costat sense ser-ne conscients. L’autoritarisme està creixent al món, i és prou evident per a tothom, però també augmenta a les organitzacions del nostre entorn, i sovint no ens n'adonem. Amb models autoritaris, globals o locals, no podem esperar democràcia, i sense democràcia no hi haurà benestar ni igualtat.

Barack Obama ha estrenat un nou documental a Netflix per continuar treballant pels valors humans, socials i econòmics del país. El 2019, amb American factory, reflexionava sobre l’evolució de la indústria als Estats Units i les implicacions de les aliances empresarials amb la Xina. Ara, amb Working: What we do all day, observa tota l’escala social a partir dels llocs de treball que ocupen els nord-americans. Obama explica a l’inici que s’inspira en la idea d’un llibre de l’historiador Studs Terkel dels anys setanta. Va ser un pioner a l’hora de distanciar-se dels resultats de les estadístiques per conversar amb els treballadors del país: si els agradava la feina, si se sentien ben pagats, si existia una vocació o treballaven només pel sentit del deure... Cinquanta anys després de la publicació d’aquell llibre, Obama fa el mateix. Les respostes són un indicatiu de les necessitats, les preocupacions i les emergències del país. Ell explora els àmbits de l’atenció domiciliària, la tecnologia i l’hostaleria en tres punts geogràfics diferents. A cada capítol puja un graó en l’escala social. Quatre episodis que mostren des dels treballadors no qualificats fins als directius de les grans empreses.

1. Als Estats Units, Bruce Springsteen és gairebé un sant laic, i no només per als votants del Partit Demòcrata. Al llarg de la seva vida professional i personal no ha comès cap errada remarcable. És un bon músic i, pel que sembla, també un bon home. Se li poden fer ben pocs retrets. Les seves cançons parlen de la dignitat de la gent normal i corrent (parlo pel que he llegit: no en conec ni una, tret d'aquella de Born in the USA). Tot just aterrar a Barcelona, va ploure generosament: els sants laics, ja ho veuen, també fan miracles. Si la sequera persisteix, se l'hauria de retenir al territori fins que els pantans catalans estiguin com a mínim al 70% de la seva capacitat, al·legant força major o alguna altra excusa administrativa per l'estil.

El matrimoni Spielberg i Michelle Obama, ex primera dama dels EUA, han visitat aquest diumenge al matí el Museu Picasso de Barcelona aprofitant la seva visita a la ciutat amb motiu de l'inici de la gira europea de Bruce Springsteen. Segons fonts del museu, tots tres s'han mostrat molt interessats en l'obra de Picasso, la història del museu i la vinculació de l'artista amb la ciutat de Barcelona i han agraït reiteradament "l'esforç" que ha fet l'organització del museu per rebre'ls amb prou seguretat.

El matrimoni Obama i el matrimoni Spielberg segueixen acaparant titulars amb cada pas que fan. Aquest dissabte al migdia han arribat envoltats per un ampli dispositiu de seguretat a la muntanya de Montserrat. Allà, davant la mirada incrèdula d'estrangers i locals, han travessat la plaça de Santa Maria per entrar a veure la Mare de Déu de Montserrat, només dos dies després que se celebrés la seva onomàstica. L'expresident nord-americà i els seus acompanyants han estat rebuts per una representació dels monjos benedictins que custodien el temple i han pogut saludar el prior, Bernat Juliol, i l'abat, Manel Gasch. Tal com ha pogut saber l'ARA, l'abat ha estat qui ha fet als Obama totes les explicacions que ha sol·licitat. Al matrimoni Spielberg, en canvi, ha estat el prior qui els ha acompanyat durant la visita. De fet, el prelat ha aprofitat la magnífica ocasió per assenyalar-li les virtuts del monument per rodar-hi una pel·lícula.

De vegades cal que vinguin de fora perquè et facin valorar el que tens. Aquest fenomen pot passar a escala individual però també col·lectiva, i aquesta és la sensació que estan vivint aquests dies molts barcelonins amb l'esdeveniment mundial en què s'ha convertit l'arrencada de la gira europea de Bruce Springsteen. Pocs concerts havien provocat tanta expectació i, sobretot, havien creat una atmosfera tan especial a la ciutat, que de sobte s'ha convertit en un focus d'atracció mundial. Veure l'expresident dels Estats Units Barack Obama i la seva esposa Michelle passejant per llocs emblemàtics de la capital catalana acompanyats del matrimoni Spielberg s'ha convertit en el millor espot possible per a una ciutat que els últims temps semblava haver caigut en una mena d'espiral melancòlica. Per això la màgia que s'hi respira aquests dies és tota una injecció d'autoestima que ha de servir per dissipar dubtes i veure les coses tal com són. Amb més alegria i menys pessimisme.

Bruce Springsteen no va conquerir Barcelona ahir, perquè ja ho va fer el 1981, al Palau d’Esports. Ahir, a l’Estadi Olímpic, Springsteen es va limitar –i no és poca cosa– a refermar el seu regnat com l’artista internacional amb una connexió més intensa i viva amb el públic barceloní. El concert va ser un nou capítol d’una història d’amor de més de quatre dècades que ha viscut moments històrics com el retrobament amb la E Street Band del 1999 al Sant Jordi, íntims com els dos concerts al Tívoli o emocionants com el d’ahir, enèsima demostració de poder i carisma.