La senyora Pi és ecologista. Va deixar de fer servir la cafetera de càpsules pel bé del planeta, compra sabó de la roba en pastilla per evitar la despesa d’aigua i intenta que els fills es rentin el cap amb un sabó ecològic que compra en una botiga a granel. Els fills li diuen que allò al cap no s’ho posen. Ella planifica estratègies. Els pren les ampolles mig plenes i les amaga. “Ja no veureu l’ampolla mig plena!”, riu diabòlica per dins. No fa servir desodorant d’esprai, li agrada més el de boleta, tot i que no està segura de quin deixa més empremta de carboni i això la fa patir.

La consciència mediambiental comença a ser omnipresent en el dia a dia de les cases i les ments europees, amb intents reiterats de donar una segona vida als béns de consum reciclant-los o reconvertint-los de diverses maneres. Però a vegades la fixació per la sostenibilitat es pot tornar perillosa. Un exemple és el de l’ajuntament de la ciutat belga de Gant, coneguda per tenir una política ecologista pionera, que va publicar un article a la pàgina web oficial del municipi com a part d’una campanya en què plantejava diverses opcions per reciclar els arbres de Nadal.

La cosa d’avui va de definir d’una punyetera vegada quin model de societat, o ciutat, o territori, volem, perquè una servidora ja no sap ni qui és. A veure, fa dècades es feien manifestacions per atraure la indústria a Tarragona, anaves a la Flash als setanta i sempre trobaves un paio que fardava de treballar en una nuclear. Salou estava ple de gent que només coneixia de la nostra llengua la paraula paella, i si anaven a un curset a Berlín, el màxim que arribaven a dir era flamenca. 

Muntanyes de fems i palla van cremar als carrers de Brussel·les el febrer passat. Els havien portat fins allà pagesos belgues que amb centenars de tractors han inundat la capital europea almenys tres cops en els últims mesos, per deixar clar el seu enuig. Una indignació que recorre tot el camp europeu i que ha desembocat en les protestes més massives de la pagesia arreu d'Europa, des de Brussel·les a Romania, passant per París, Berlín, Madrid o Barcelona. El descontentament dels agricultors amb les polítiques europees és patent i s'ha convertit en un dels cavalls de batalla que l'extrema dreta intenta capitalitzar per irrompre amb més força que mai a l'Eurocambra en aquestes eleccions.

No és casualitat que mentre els pagesos omplien de tractors el centre de Barcelona cada cop sembli més plausible la reelecció de Donald Trump. Convertit en la metàfora tragicòmica dels descontentaments de la nostra època, el trumpisme és la punta de l’iceberg d’un canvi profund en les societats occidentals. El corrent de fons és una reacció contra els excessos del neoliberalisme que va llimar les classes mitjanes d’Occident. El gran pecat de les noves dretes ha estat dur aquestes angoixes al camp de les guerres culturals per embolicar la troca guerracivilista sense canviar el model socioeconòmic que els beneficia. El gran pecat de les velles esquerres ha estat haver desaparegut del mapa. I el gran pecat del centre, més d’esquerres (Joe Biden) o més de dretes (Nikki Haley), ha estat respondre amb fórmules gandules per intentar que semblés que alguna cosa canviava, mentre tot continuava igual. Quan els treballadors del Cinturó de l’Òxid de Detroit demanaven proteccionisme, ho demanaven de debò. Quan els pagesos catalans demanen proteccionisme, també.

“La paraula ecologia la vaig aprendre amb 50 anys. Però naturista, vegetarià, aquestes idees ja les tenia amb 10”. En Joan Carulla no sembla gens conscient d’haver estat un pioner de l’ecologisme i dels horts urbans a Catalunya, però ho és. Per a ell és simplement una filosofia de vida, la mateixa que l’ha fet viure un segle. Quin és el secret de la longevitat? “Estimar l'aixada i els llibres, estimar la natura, les plantes, cada gota de rosada...”, poetitza aquest avi centenari, que acaba d’escriure unes memòries amb l’ajuda del periodista Carlos Fresneda, Mi siglo verde (Icaria Editorial). Aviat espera que en surti l’edició en català.

La confluència de diverses crisis en aquest mateix moment, arreu del planeta, pot semblar una coincidència, però no ho és. Recentment, l’historiador econòmic Adam Tooze ha popularitzat el terme policrisi global. El concepte és particularment adient per debatre el moment actual, ja que implica que totes aquestes crisis que patim –i les que podem patir en el futur– no tenen lloc de manera isolada, sinó que estan interrelacionades. És el funcionament ineludible del nostre planeta: el principi ecològic segons el qual tot es lliga a tota la resta. La complexitat d’aquest entramat de crisis dificulta tenir-ne una perspectiva completa i poder-ne resseguir la concatenació de causes i efectes. 

El gener de 2019 l’actual ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, es mostrava obertament contrària al projecte Midcat. No li faltaven arguments. Un detallat informe de la Comissió Europea acabava de desestimar el projecte pel fort impacte ambiental, la poca viabilitat futura, la dubtosa utilitat a llarg termini i uns costos estratosfèrics. La ministra recorria a l’informe, en compareixença parlamentària, per rebutjar el que qualificava de "projecte ruïnós". Ara ja no ho és? Ja ho veurem. La guerra d’Ucraïna ha capgirat massa coses, tantes que la UE ja considera verdes i aptes per a la transició l’energia nuclear i el gas. No és un acudit dolent –només l’estricta realitat–. De més grosses en veurem. I això que la contradicció principal –entre tantes contradiccions simultànies– va nua i despullada i ningú l’ha respost encara: on carai queda i quedarà l’objectiu, anunciat a bombo i platerets el juliol de 2021, per assolir el 2050 la descarbonització de la UE i l’abandonament d’uns combustibles fòssils esgotats. D’això fa un any i escaig i l’argumentari oficial era dur. Frans Timmermans, vicepresident de la Comissió Europea per al Pacte Verd, sostenia: "Si no ho fem, fallarem als nostres fills i nets, perquè si no arreglem això lluitaran en guerres per l’aigua i el menjar".

La Generalitat de Catalunya ha engegat el procés de creació del Conservatori del Litoral Català i en la seva memòria preliminar planteja que s’integri a l’Agència de la Natura de Catalunya. La creació de l’Agència, després d’una ferotge oposició de sectors forestals i agraris, és una fita històrica que ha costat vora dues dècades de negociacions enmig de crisis econòmiques i canvis de govern. L’Agència ha d’esdevenir el màxim organisme de protecció i salvaguarda del medi natural, per revertir les tendències de pèrdua de biodiversitat reportades a l’Estat de la Natura 2020 i per fer-ne un ressort de resiliència i adaptació al canvi climàtic.

“Per què no plorem quan tallen un arbre?”, es pregunta desconsolada una jove intèrpret al costat d’una soca enorme i plena de clivelles. El camí que surt de les Fonts de Sant Roc i s’endinsa al bosc dels Tossols d’Olot ha canviat aquest divendres els passejadors de gossos i corredors habituals per un grup d’espectadors del festival Sismògraf que ensumen les fulles i acaricien els arbres. La companyia Acting For Climate creu que la millor manera d’estimar la natura és endinsar-s’hi de ple, i dit i fet: dues de les intèrprets s’enfilen com un llamp pels troncs fins a arribar a més de 10 metres d’alçada. A tocar de la capçada dels arbres, salten i es capgiren en unes acrobàcies verticals que deixen els de terra bocabadats. “Quant de temps em puc quedar aquí?”, entonen en català, i el públic acaba cantant a viva veu que, per favor, els boscos no desapareguin. 

En les nombroses entrevistes que ha protagonitzat, el seu discurs polític eloqüent i ferm sobre ecologia xoca perquè surt de la boca d'un nen de 12 anys. Francisco Vera és un activista colombià i fundador del moviment ambiental Guardianes de la Vida. Una nova veu en representació de les generacions futures. Amb milers de seguidors a les xarxes socials i actiu en diverses mobilitzacions, ara ha fet un pas més assistint a la seva primera Cimera del Clima de l'ONU, la COP26 de Glasgow.

Pocs espais són tan fascinants com el fons marí. Ens sedueix i ens espanta a parts iguals, però el cert és que les experiències d’oci al mar van guanyant adeptes. El busseig amb escafandre, per exemple, ha esdevingut una activitat popular amb més de 28 milions de bussejadors arreu del món. I si ens centrem en la Costa Brava, anualment s’hi fan més de 160.000 immersions, només tenint en compte els capbussadors titulats. L’snorkeling és una altra pràctica en creixement continu i durant el 2019 el 80% dels centres de l’Associació de Centres Turístics Subaquàtics de la Costa Brava, per exemple, van oferir aquest servei, i s’espera que aviat l'ofereixin tots. I no ens ha de sorprendre, perquè els 200 quilòmetres de litoral des del delta de la Tordera fins a Portbou són un territori submarí molt ric en fauna i flora.

Fotografies de platges plenes de brossa, consells sobre com reciclar o frases informatives sobre els perills del canvi climàtic. Des de fa uns anys, a Instagram no només s'hi troben publicacions referents a les últimes vacances idíl·liques o els sopars d’estrella Michelin dels influencers del moment, sinó que cada vegada hi ha més perfils on s’aposta per fer activisme i divulgació sobre com cal cuidar el planeta i del medi ambient. Són perfils com els de Carlota Bruna (@carlotabruna), activista i nutricionista vegana que té més de 177.000 seguidors; Victoria Moradell (@victoriamoradell), periodista que explica com fer cosmètica natural als seus més de 87.000 seguidors, o el de la model i activista mediambiental Marina Testino (@marinatestino), que amb gairebé 50.000 seguidors reivindica la moda sostenible. Hi ha qui les coneix com a green influencers, però més enllà de l’etiqueta, les seves accions ja han captat l’atenció dels experts. 

El 2019 el Parc dels Aiguamolls de l’Empordà difonia al seu Facebook una dura imatge. Una cigonya penjava estrangulada d’una branca d’un arbre, amb una soga de plàstic estrenyent-li el coll, just davant el seu niu i la seva parella. L’ocell s’havia entortolligat amb un plàstic desfilat, que probablement havia agafat dels camps del mateix parc natural o de l’abocador proper de Pedret i Marzà. Potser volia fer el niu més tou per als pollets que estaven gestant o potser simplement ho havia recollit per la seva aparença mengívola. 

Qui no ha plantat una mongeta en un got de vidre ple de cotó i l’ha cuidat fins que ha germinat? Molts ho recorden com l’exercici que més gaudien a classes de ciències naturals, però per als fundadors de Sheedo és una solució per a la constant generació de residus i una alternativa sostenible als plàstics d’un sol ús. Sheedo dissenya des de productes de marxandatge per a empreses a targetes de regal fent servir paper fet de fibra de cotó i llavors que, un cop usat, es pot plantar.