Fa unes setmanes, Mikel Garikoitz, àlies Txeroki, que va ser cap militar d’ETA, va sortir de la presó de Martutene en règim de semillibertat. Ha complert disset anys de presó dels quatre-cents a què va ser condemnat. Surt del centre penitenciari per treballar i fer tasques de voluntariat, com estipula la justícia. A El programa de Ana Rosa els va faltar temps per esperar-lo a la porta i empaitar-lo per veure on anava. Manu Marlasca, el col·laborador expert en successos i altres temàtiques sòrdides, ho comentava amb sarcasme: “¡Oh! ¡Sorpresa! Diecisiete años después goza de un régimen de semilibertad que ha llegado, lógicamente, cuando el gobierno vasco se hace cargo de este tipo de consecuencias” I, irritat, preguntava al redactor si l’havien vist treballar: “¿Tú lo has visto trabajar mucho? ¿Tiene las manos llenas de callos, reventadas de trabajar?” Insistien en el mite de la gran vida dels etarres. Ana Rosa Quintana lamentava les dificultats per seguir-lo: “Él está protegido, no como la mujer violada”. Es referia a la víctima d’una notícia anterior.

ETA es va dissoldre l'abril del 2018, ara farà vuit anys, i havia abandonat l'activitat armada l'octubre del 2011, n'ha fet ja catorze. Afortunadament, és història. Però per a la dreta espanyola segueix sent l'últim recurs quan se li acaben els arguments sensats i raonables. Tant se val que la violència de la banda terrorista formi part del passat i que la societat basca, i també l'espanyola, hagin girat full. Però en l'univers mental de la dreta cada cop més escorada a l'extrem, segueix sent una arma llancívola recurrent. ¿S'acabarà mai aquest joc tan desagradable? I, passant a una altra qüestió, menys escabrosa però políticament tant o més rendible, ¿s'acabarà també algun dia el comodí de l'anticatalanisme més primari, simplista i demagògic?

Tot i que ETA ja fa catorze anys que va passar a millor vida, la Comunitat de Madrid ha començat a impartir tallers sobre ETA adreçats a alumnes de 4t d'ESO i batxillerat a 22 instituts públics. Sota el nom Passat i present del terrorisme d'ETA: el testimoni dels joves i organitzats per la direcció general de Joventut, el seu objectiu és que les noves generacions coneguin la història recent d'Espanya i creixin compromeses amb els valors de "la democràcia, l'estat de dret, la deslegitimació del terrorisme i el respecte a les víctimes", però sense incloure en aquests tallers les que van patir la violència dels GAL i d'altres grups parapolicials.

Pedro J. Ramírez (Logronyo, 1952) és un dels periodistes espanyols més influents del període democràtic i també dels més controvertits. Ara publica el seu segon volum de memòries (Por decir la verdad, Planeta), on defensa decisions tan polèmiques com les seves portades amb acusacions falses contra dirigents independentistes.

Al barri històric de Sant Sebastià (Alde Zaharra o Lo Viejo, com es coneix) hi ha el restaurant La Cepa, on és fàcil que els periodistes acreditats al Festival de Sant Sebastià hi hàgim sopat algun cop perquè s’hi menja bé, té una bona relació qualitat/preu i no està lluny del Teatre Principal, on es fan les projeccions de premsa del vespre. Però segur que més d’un ha descobert aquest dimecres en la projecció d’Un fantasma en la batalla que La Cepa és també on menjava el 1995 el regidor de l’Ajuntament de Sant Sebastià Gregorio Ordóñez quan ETA el va assassinar d’un tret al cap el 1995.

El periodista valencià Sergi Moyano (Carcaixent, 2000) publica Operació Apolo. El segrest de Luis Suñer a mans d’ETA politicomilitar de la mà de la Unió de Periodistes Valencians i la Institució Alfons el Magnànim. L'obra reconstrueix el rapte de l'empresari alzireny el 13 de gener del 1981 i en revela detalls fins ara desconeguts, com la participació de ciutadans valencians en l'operació.

Dins el llarg historial d'utilització política que ha dut a terme el Partit Popular de les víctimes del terrorisme al llarg dels anys, i en particular de les víctimes d'ETA, la setmana passada es van produir dos episodis destinats a ser recordats. Un va ser la irrupció estel·lar al Senat, durant la intervenció de Pedro Sánchez, de la senadora pel PP Marimar Blanco, que va seure a primera fila al costat de Feijóo mentre era aplaudida dempeus per la bancada popular. L'altra va succeir al Congrés, on el portaveu popular Miguel Tellado va exhibir un cartell amb víctimes socialistes d'ETA, mentre afirmava que Sánchez i el seu govern “no els podrien mirar als ulls”, una de les frases-comodí amb què els polítics intenten donar a les seves intervencions un dramatisme postís i estarrufat. Les dues escenes feien de mal mirar i van generar multitud de comentaris precisament per això: per la seva inconveniència i la seva viscositat. Tot plegat era un intent de sortir del pas per “l'error”, segons els mateixos dirigents del PP, d'haver votat al Congrés a favor d'una esmena que permet als presos espanyols (també als etarres) acumular les penes que han complert en altres països de la Unió Europea. Van aconseguir posposar el debat al Senat fins a aquest passat dilluns, i aleshores Marimar Blanco —germana del regidor del PP assassinat per ETA Miguel Ángel Blanco— va tornar a preguntar-se com podien Sánchez i el govern “mirar als ulls”, etcètera, i va repetir el seu recital de com ofèn les seves “entranyes” el nom de Txapote. El senador de Compromís Enric Morera —president de les Corts Valencianes durant els anys del Botànic— la va posar en evidència en preguntar-li com era que no havia dit res quan l'Audiència Nacional va convalidar les penes de Txapote l'any 2014, quan governava el PP. Es veu que, aleshores, les seves entranyes no es van remoure gens.

És dubtós que l'informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil tingui una rellevància decisiva en el procés penal obert sobre la trama Koldo de corrupció, que hauria tingut en la pandèmia una oportunitat per desplegar les seves ales sobre el govern de Pedro Sánchez. Ara bé, les descripcions que conté aquest atestat sobre el modus operandi i els noms en clau i els àlies utilitzats per aquest grup organitzat no són només aptes com a base per començar el guió d'una sèrie d'èxit, sinó que proporcionen una important munició política per a l'oposició, sobretot si la saben emprar, que de moment no és el cas. El problema del PP en aquests casos és que als seus dirigents se'ls nota l'ansietat. Fa tant de temps que tracten d'obrir forats en les muralles de defensa que el PSOE ha aixecat al seu voltant, que amb freqüència malgasten arguments i energia. Si tan convençuts estan que al govern no hi ha un pam de net i que Sánchez és el cap d'una organització delictiva, no s'entén per què no l'han obligat a presentar-se davant d'alguna de les comissions d'investigació obertes al Congrés o al Senat.

En política, sembla que hi ha moments que no hi ha límits a la indecència. El PP fa temps que està verbalment desbocat. La figura de Feijóo va a pinyó fix: ni idees, ni propostes, la desqualificació permanent de l'adversari i els acudits generalment sense gràcia per desacreditar-lo. Però no em podia creure que anirien tan lluny com aquesta darrera setmana. Miguel Tellado, empleat del partit per a les tasques de verbalisme salvatge, ha portat al límit el desvergonyiment –amb la manifesta complicitat dels seus caps– en utilitzar els retrats de víctimes del terrorisme d’ETA contra el govern. Un exercici inaudit de frivolitat, d'insensibilitat i de misèria moral que ha provocat la justa indignació dels familiars i amics i de bona part de la ciutadania. Tot s'hi val en la seva lluita pel poder fins i tot utilitzar els morts. I el més greu és que no s’ha sentit entre ells ni una veu que demanés perdó o sentis vergonya. I tot per encobrir una decisió seva que ara ens volen vendre com un error involuntari: haver votat a favor de  la llei que estableix la possibilitat que els anys de presó complerts en presons estrangeres computessin amb els que s’han complert aquí.

Avui s’acaba el debat de política general al Parlament amb la votació de les resolucions, que és el conegut joc de "a veure qui pacta què amb qui". En el cas que ens ocupa, servirà per comprovar si el govern d’Illa té més o menys suports d’Esquerra i Comuns, si Junts es queda sol o si l’independentisme és capaç de pactar res. Però el debat va quedar dat i beneit ahir. I què s’hi ha vist?

El PP ha sigut aquests dies víctima de la seva pròpia estratègia de continuar utilitzant ETA com a arma política tretze anys després de la seva desaparició. Resulta que el fet d'aprovar la transposició de normativa europea que fixa un principi tan lògic com que en el recompte d'anys de reclusió d'un condemnat s'han de convalidar els que s'hagin passat en una presó de la UE ha derivat en una crisi majúscula dins del PP perquè ara veuen amb consternació com el seu vot a favor servirà, sense adonar-se'n, per escurçar la condemna a alguns etarres que ja van estar tancats a França. Ni els tres diputats del PP que van participar en el debat en comissió, ni tampoc els de Vox, es van adonar que hi havia una esmena de Sumar que anul·lava l'excepció per als condemnats per terrorisme que va introduir el govern Rajoy el 2018, quan va ser conscient dels seus efectes. Per tant, aquí es barreja la desídia d'uns diputats amb el fet que, tretze anys després de la desaparició d'ETA, el PP encara no és capaç de girar full i sortir del paradigma punitivista i venjatiu.

La denúncia dels crims d'ETA, gairebé 13 anys després de la fi de la banda terrorista, és una part nuclear de l'argumentari del PP. Apareix habitualment en els discursos dels seus dirigents i és un hit de les campanyes electorals. Durant la de les eleccions generals del 23-J, Alberto Núñez Feijóo fins i tot va fer un acte a Ermua, el municipi del País Basc on era regidor Miguel Ángel Blanco, coincidint amb l'aniversari del seu assassinat per ETA el 13 de juliol del 1997. Els vincles amb algunes associacions de víctimes, com l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), són estrets. D'aquí que "l'error" en la votació de la reforma legal que permetrà reduir el temps que passin etarres en presons espanyoles ha obert una crisi interna al partit i ha generat un fort malestar a les seves files.

Carolina Yuste (Badajoz, 1991) trepitja fort allà on passa. Guanyadora d’un Goya per Carmen y Lola (2018) i d'un Gaudí per Saben aquell (2023), és una de les actrius espanyoles del moment. Autèntica, valenta i fresca, però profunda i sensible en tot el que s’enfronta, la intèrpret s’ha guanyat el cor del públic pel seu talent i personalitat. Aquest divendres estrena La infiltrada, un thriller dirigit per Arantxa Echevarría sobre el cas real d’una policia (Aranzazu Berradre) que va estar vuit anys infiltrada a ETA des de finals dels noranta.

Per la porta del darrere, la majoria de la investidura va introduir una reforma legal que podria provocar la rebaixa de penes de presos d'ETA i que, de manera sorprenent, va comptar amb el vistiplau del PP i Vox. La dreta espanyola va avalar al Congrés una proposició de llei que aquest dimarts havia de rebre el vistiplau del Senat, però els conservadors han estudiat la manera d'aturar-la tan bon punt han llegit a El Confidencial els efectes que podria tenir. Segons el recompte de l'Associació de Víctimes del Terrorisme, 44 persones es descomptarien els anys que han complert a França i set serien excarcerades en els pròxims mesos. Aprofitaran la seva majoria absoluta a la cambra alta per retirar la votació de l'ordre del dia del ple.

“Jo estic convençuda que les persones canviem i que tots mereixem una segona oportunitat, i que aquestes persones que van fer tant de mal i estan en la tessitura de reconèixer el que van fer se la mereixen i jo els hi vull donar. Si algú no ho entén, em sembla correcte i respectable. No em considero millor ni pitjor que ningú, però que em deixin fer”. Maixabel Lasa (Legorreta, 1951) és un dels rostres que millor personifica els esforços de la societat basca per girar full de l'època de la violència i apostar per la reconciliació i la convivència.

La novetat en la campanya de les eleccions basques no haurà estat que s'hi aparegués el fantasma del terrorisme etarra, sinó que ho hagi fet invocat pels socialistes, i no pel PP (Vox no hi pinta res: un al·licient més de la política basca). El candidat socialista a la Lehendakaritza, Eneko Andueza, es va recordar sobtadament de Santiago Oleaga, el director financer d'El Diario Vasco que va ser assassinat per ETA, de set trets per l'esquena, l'any 2001. Ho va fer en un acte organitzat per aquest mitjà, i en fer-ho va interpel·lar el seu rival d'EH Bildu, Pello Otxandiano, recriminant-li que no es referís a ETA com a banda terrorista. En efecte, EH Bildu no sol parlar del terrorisme d'ETA perquè exigeix que abans es reconegui l'existència del terrorisme d'estat (de l'estat espanyol) que durant molts d'anys va actuar també al País Basc. Andueza va qualificar Otxandiano de “covard”, i Otxandiano se'n va anar per les bardisses plantejant si hem de considerar terrorisme el que fa avui Israel a Palestina (de fet, ens permetem afegir, moltes veus dins la comunitat internacional ho qualifiquen de genocidi), i va intentar d'aquesta manera defugir la qüestió que se li plantejava. Naturalment, la confrontació que han cercat els socialistes amb EH Bildu, que juntament amb el PNB deuen ser els socis més sòlids amb què compta Pedro Sánchez de fa cinc anys, s'ha d'entendre en el context d'una recta final de campanya en què tots els vaticinis apunten a uns excel·lents resultats de l'esquerra abertzale, mentre que se n'esperen uns de prou dolents per al PSE, que vindrien a afegir-se al fracàs obtingut a les eleccions gallegues. I naturalment, també, la cerca del cos a cos del candidat socialista amb el d'EH Bildu va actuar com un reclam per al PP: Feijóo va sortir tot d'una amb la indecent matraca que la dreta espanyola remena des dels temps d'Aznar, l'assassinat de Miguel Ángel Blanco, la creació de ¡Basta Ya! i altres moments estel·lars de la infàmia.

L'estratègia de l'extrema dreta no canvia: en moments assenyalats com unes eleccions, actua als tribunals per sacsejar la campanya. Ho va fer en el seu moment Manos Limpias, també Vox i ara l'associació Dignidad y Justicia, dirigida per un diputat del PP a l'Assemblea de Madrid que dilluns va presentar una querella contra Arnaldo Otegi per l'assassinat d'un directiu de Michelín, Luis María Hergueta, l'any 1980. L'Audiència Nacional obre diligències i pregunta a la Fiscalia si ha d'incorporar aquesta denúncia a la investigació que ja hi ha oberta des de 2005 per aquest cas.

Per més que el PSC va al davant a les enquestes i vol marcar un ritme tranquil (al cap i a la fi, encara falta un mes i dos dies per a les eleccions del 12 de maig), i per més que Aragonès es multiplica, el factor Puigdemont pesa, i molt. Per això l’actualitat encara viu avui de les paraules del president a l’exili a RAC1: 

Pressupostos. Falten 24 hores per a la votació de demà al Parlament. En el moment en què els parlo, no hi ha acord entre el Govern i els comuns, però n’hi pot haver.

Avui és 11 de març i, per tant, avui fa vint anys dels atemptats de Madrid, en què el terrorisme de signe islamista va assassinar 192 persones. Aquell drama, gestionat amb una gran mentida pel govern d’Aznar, va provocar la victòria electoral del PSOE de Zapatero tres dies després.