El 2023, JD Vance, aleshores senador novell per Ohio, manifestava el seu suport a la candidatura de Donald Trump en una columna al Wall Street Journal titulada “Trump’s Best Foreign Policy? Not Starting Any Wars” (“La millor política exterior de Trump? No començar cap guerra”). Volia dir que, tot i la falta de diplomàcia de la seva retòrica, Trump era un estadista i s’adonava que “l’interès nacional dels Estats Units s’ha de defensar d’una manera implacable, però també amb cautela, amb paraules contundents però amb molta contenció".

La guerra a l'Iran que va començar dissabte és molt més que un teló de fons de la nostra vida de cada dia. No és aquell conflicte del qual veiem imatges però ens queda lluny, perquè té el potencial de complicar-nos el dia a dia, i molt: ha augmentat el preu del petroli i del gas, hi ha disrupcions al comerç internacional, ha augmentat la inseguretat mundial, França li ha recordat a l'Iran –i a tothom en general– que té un arsenal nuclear. 

Dissabte al matí, l’atac dels Estats Units i Israel contra l’Iran va activar els especials matinals. Antonio García Ferreras no es va fer esperar, i va convertir la informació d’última hora en un minut i resultat adrenalínic que afegia encara més ansietat als esdeveniments: “¡Buenos días! ¡Estados Unidos e Israel están atacando Irán! ¡E Irán está respondiendo con misiles contra Israel y contra varios países de la zona! ¡Regionalización del conflicto! Está ya en marcha según el departamento de guerra de Estados Unidos, la que denominan... ¡Operación Furia Épica!”.

Tots plegats hem hagut de tornar a la normalitat sense fer l’escalfament: el 3 de gener Trump va bombardejar Caracas i va emportant-se'n el president Maduro perquè el jutgin a Nova York.

El trumpisme ha obligat el món a reubicar-se. Com es pot llegir a l’informe El món el 2026: deu temes que marcaran l’agenda internacional, del CIDOB, el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca va suposar l’inici d’una nova era en la instrumentalització de la coerció econòmica i tecnològica, la intensificació de la competició pels recursos i la necessitat de buscar relacions comercials alternatives als Estats Units, que ha accelerat una carrera global per diversificar els amics i refer ponts amb aliats de conveniència.

L’escena va tenir lloc el passat setembre en un restaurant refinat d’Estrasburg, ciutat molt europea. Dues veus rellevants del Parlament Europeu parlaven de tancs, de drons i de risc de guerra a Europa mentre degustaven un poulet a la crème. La conversa transcorria amb total normalitat entre els assistents a taula: polítics i periodistes. “Europa té prou soldats per lluitar?”, “Els exèrcits europeus han de modernitzar-se, els tancs ja no guanyen guerres”, “Si Rússia ens ataqués, amb l’armament que tenim, només podríem aguantar uns dies”. Van ser consignes que es van sentir durant el sopar.  

Dilluns de la setmana passada, una escena sorprenent tenia lloc al centre de Barcelona: dos soldats ucraïnesos, vestits de rigorós militar, feien temps davant de l'Estació del Nord. Esperaven un autobús. El cap d'Internacional de l'ARA, Francesc Millan, se'ls va trobar de casualitat. Després d'una conversa, els dos militars van accedir a explicar anònimament la seva història a l'ARA. Eren desertors, que havien fugit feia uns dies del front després d'estar tres anys i mig lluitant a l'exèrcit d'Ucraïna. Acabaven d'arribar a Barcelona i havien dormit al carrer les dues primeres nits. La història sencera la vam publicar el cap de setmana al diari. La podeu recuperar en aquest enllaç si encara no l’heu llegit.

No estem en guerra, ben bé, però d’haver-n’hi, n’hi ha. A veure com es menja (com ens mengem) aquesta contradicció en ella mateixa. Ha començat el curs escolar, dimecres ve el PSG a jugar la Champions a Barcelona, tothom que ha pogut ha marxat de vacances aquest estiu i l’altre dia vaig assistir a una conversa familiar sobre a qui li toca fer Nadal i a qui Sant Esteve. Però, mentrestant, la invasió russa d’Ucraïna fa més de tres anys i mig que dura i ara Rússia ens convida a entrar en guerra pel provocador procediment d’enviar-nos drons. 

El govern de Nayib Bukele ha fet un nou pas en la seva estratègia de control i disciplina social. La capitana de l’exèrcit i actual ministra d’Educació, Karla Trigueros –una doble condició que resultaria un oxímoron en qualsevol estat de dret–, ha anunciat les noves normes sobre la indumentària escolar. L’objectiu declarat: reforçar la disciplina de l’alumnat. Les mesures obliguen a portar l’uniforme net i endreçat i, en el cas dels nens, adoptar un “pentinat escaient”: un tallat de cabells curt i uniforme que exclou estils populars entre el jovent, com el mohawk (cresta) o el conegut corte Edgar (tassa). Els que incompleixin aquestes regles s’exposen a sancions que van des de la rebaixa de notes fins a treballs comunitaris. Les imatges de fileres d’infants esperant que els rapin, més pròpies d’un quarter militar que no pas d’una escola, s’han viralitzat a les xarxes. La pregunta és inevitable: per què Bukele considera necessari rapar els nens d'El Salvador? I quina càrrega simbòlica amaga un element aparentment tan fútil com un pentinat?

Sabies que tornaries d’una passejada i t’estaria esperant una altra desgràcia al mòbil en forma d’incendi o de massacre. A la sobretaula, una jove et deia que tenia la sensació d'estar jugant als jocs de la fam. Una persona molt gran comentava que els joves potser podrien canviar les coses en el futur, però que l’entristia veure que les aspiracions de la seva joventut, els drets humans, la democràcia o la justícia social, semblava que ara ja no tinguessin cap valor.

Un home ha mort aquest dimarts a l'aeroport de Bèrgam - Orio al Serio, al nord d'Itàlia, després d'irrompre a la pista i ser succionat pel motor d'un avió que s'estava preparant per enlairar. L'avió involucrat és un Airbus A319 de la companyia espanyola Volotea que tenia com a destí l'aeroport d'Oviedo.

Vist que l’esquinçament de vestidures del món per l’anorreament de Gaza i els més de 50.000 morts ha estat bàsicament declaratiu (amb especial contenció en la resposta dels països àrabs) i que Rússia té altra feina a Ucraïna, Israel ha convertit el Pròxim Orient en l’autopista dels desitjos més cobejats dels seus falcons: Gaza primer i ara l'Iran.

"Me fui cuando tuve la íntima convicción de que todo estaba perdido y ya no había nada que salvar, cuando el terror no me dejaba vivir y la sangre me ahogaba."

Arran d'un problema tècnic, el parapentista Peng Yujiang va acabar xuclat per un corrent ascendent que el va portar fins a 8.598 metres d'altura, segons el mitjà xinès Guangming Daily. Malgrat aquest viatge inèdit, el procés de congelació que va arribar a experimentar i la falta d'oxigen que va patir durant uns minuts, va poder aterrar sa i estalvi, perquè en cap moment va perdre el coneixement. Tot plegat va passar dissabte a la regió muntanyosa de Qilian, al nord-est de la Xina, i els vídeos enregistrats per la càmera de 360 graus que duia enganxada al parapent estan acaparant titulars als mitjans internacionals i vídeos a les xarxes. Però com va ser possible que arribés tan amunt i en tornés viu?

Bill Maher, el comediant de referència de la progressia nord-americana (la gent que allà s’anomenen liberals) ha sorprès la seva parròquia explicant una recent trobada amb Donald Trump a la Casa Blanca, amb sopar inclòs. Maher i Trump tenen un llarg historial d’insults creuats, fins i tot alguna demanda, però això no ha estat obstacle perquè Maher, en el seu xou, expliqués que el president havia estat “amable i mesurat” en la trobada, que va tenir lloc el 31 de març. En el sopar van intercanviar punts de vista, bromes i fins i tot alguna coincidència (com, per exemple, que Europa s’ha de fer càrrec de la seva pròpia defensa). “I si això molesta els haters de Trump, se me’n fot”, va afegir l’humorista, que a més va atacar els que “en lloc de dialogar prefereixen escriure el mateix editorial un milió de vegades”.

Pelegrins de tots els racons de l'Índia emprenen viatges que duren dies, amuntegats en autobusos i trens desbordats. L'etapa final del trajecte la fan en petits vehicles de pedals coneguts com a rickshaws o, en alguns casos, a peu. Per a ells, el més important és arribar al destí.

L'illa de Pasqua, la petita part de terra remota al mig de l'oceà Pacífic, està atrapada en un vòrtex oceànic de plàstic. Segons dades municipals de Rapa Nui –el nom local– aquesta illa rep unes cinquanta vegades més plàstics i microplàstics que les costes de Xile. Això es deu en gran part a la seva ubicació al gir del Pacífic Sud, que porta escombraries d'Austràlia, d'Amèrica del Sud i també de vaixells de pesca. "El microplàstic que trobem a les costes no és nostre", explica Moiko Pakomio, biòloga marina del govern local, que afegeix que en l'àmbit mundial la majoria de microplàstics provenen de vaixells pesquers que llencen els seus residus a l'oceà. "Aquests residus plàstics es descomponen a mesura que viatgen pels corrents i es degrada fins a convertir-se en microplàstics", denuncia.

Hi ha un racó al món, com molts altres, on la història mai farà net. On les paraules, els llibres o qualsevol obra no podran descriure els seus horrors i l'únic que ens quedarà serà un clot i una creu de fusta com a testimonis. Aquest lloc, a Ucraïna, es troba a la població d'Izium, a la província de Khàrkiv, on hi ha una de les principals fosses comunes de la història recent d'Europa. Fins a 451 persones hi van ser enterrades en un bosc amagat, per evitar la seva putrefacció als carrers, arran dels obusos i els esclats que els russos van fer servir per entrar en aquesta població, majoritàriament de camperols i treballadors, durant els primers mesos de la invasió. Les vergonyes a la guerra es tapen amb unes altres vergonyes i, després de la retirada de l'exèrcit, les forces armades ucraïneses van descobrir un terreny erm que encara avui resta intocable com a memòria de la barbàrie contemporània.

Ja fa trenta anys que va aparèixer La cultura de la queixa, l’assaig de Robert Hughes que satiritzava la correcció política. I heu-nos aquí, encara, queixant-nos tot el sant dia. No em refereixo només a l’anomenat wokisme, sinó també a la nova dreta, que ha fet un tirabuixó argumental queixant-se de les queixes alienes i formulant-ne de pròpies. Com a resultat, tothom se sent víctima i tothom pot promoure o rebre un linxament, gràcies a l’efecte multiplicador de les xarxes socials. L’opinió pública s’ha democratitzat, però la democràcia sempre té truc; en el cas de les xarxes el truc és que els debats estan orientats, que la major part dels debatents són bots o agitadors a sou, i que l’algoritme premia la bipolarització. Vivim en una societat d’agressors i agredits intercanviables, mentre els més assenyats tenen por de manifestar-se (aquesta era la gran amenaça que albirava Hughes) perquè la possibilitat de trepitjar un ull de poll, utilitzar un terme incorrecte o causar un dany col·lateral és tremendament elevada.