L'estratègia jurídica amb què Trump vol condemnar Maduro

WashingtonEl llenguatge tècnic que omple les 25 pàgines de l'acusació contra Nicolás Maduro, la seva dona i altres membres del govern veneçolà és la traducció jurídica del relat polític de Donald Trump sobre la seva guerra contra el narcotràfic. Dilluns al migdia, poc més de 48 hores després de ser capturats per la Delta Force, el president deposat i la seva esposa, Cilia Flores, escoltaven en una sala del tribunal de Manhattan el plantejament d'un cas que els Estats Units porten més d'una dècada construint. A través dels auriculars de traducció simultània, el matrimoni assitia a la lectura dels càrrecs que se'ls imputen i que s'emmarquen així: "Durant més de 25 anys, els dirigents de Veneçuela han abusat de les seves posicions de confiança pública i han corromput institucions que abans eren legítimes per exportar tones de cocaïna als Estats Units".

La "introducció" que fa la Fiscalia no només parla de narcotràfic, també retrata Veneçuela com una mena de narcoestat amb Maduro, la seva família i els seus col·laboradors al capdavant. S'explica com durant 25 anys la cúpula chavista ha aprofitat la posició "geogràficament valuosa" del país per facilitar el tràfic de cocaïna des de Colòmbia fins als Estats Units. Tot, a canvi de suborns arrelats en una "cultura de la corrupció" que vincula les elits del règim amb el càrtel de Los Soles. Dins d'aquest entramat de suposada convivència amb els narcos, se citen altres cinc organitzacions: les ja dissoltes FARC colombianes, l'ELN colombià, els càrtels de droga mexicans de Sinaloa i Los Zetas i el Tren de Aragua.

El fiscal Jay Clayton, que signa l'escrit, gairebé no exposa quines són les proves en les quals es basa per descriure dècades de corrupció sistèmica vinculada al narcotràfic. Tot i que cal dir que aquest caràcter genèric en la descripció de l'acusació és comú en els escrits d'imputació per tràfic internacional de drogues i que en el cas de Maduro moltes d'aquestes proves segurament són classificades.

El document subratlla el "coneixement" i la "intencionalitat" de les accions de Maduro i els seus col·laboradors a l'hora de, presumptament, facilitar l'enviament als Estats Units d'unes 250 tones de cocaïna a l'any. Al president deposat se li imputen quatre càrrecs: dos de relacionats amb possessió i tràfic d'armes, un per tràfic de cocaïna i un altre per narcoterrorisme. Aquest és el més greu, i per si sol li pot suposar una pena que pot anar d'un mínim de 20 anys de presó a cadena perpètua.

L'escrit explica que Maduro hauria venut passaports diplomàtics a narcos i que, juntament amb la seva dona, hauria ordenat segrestos i assassinats d'altres traficants que li devien diners. També incorpora altres acusacions més vagues per les quals el dirigent veneçolà hauria facilitat als narcotraficants operar dins de Veneçuela a canvi de suborns, uns narcos que al seu torn haurien rebut altres membres de la cúpula chavista i haurien permès la seva perpetuació en el poder.

Dels sis acusats que estableix l'escrit, els únics altres dos que també han estat inculpats per narcoterrorisme són Diosdado Cabello Rodón, l'home fort del règim, i l'exministre de l'Interior i Justícia Ramón Rodríguez Chacín. Cabello Rodón hauria ordenat a militars veneçolans que protegissin carregaments de droga. A Flores se li imputen càrrecs d'armes i tràfic de cocaïna. La Fiscalia sosté que va acceptar suborns per intermediar en reunions entre narcotraficants i funcionaris antidroga i que va rebre pagaments vinculats a vols de cocaïna.

Enmig de les exposicions sobre l'activitat dels càrtels i les guerrilles, també s'inclouen acusacions concretes que parteixen d'altres processos penals, com és el cas d'Hugo Armando Carvajal Barrios, també conegut pel sobrenom del Pollo. L'antic cap dels serveis veneçolans d'intel·ligència, va passar diversos anys amagat i després empresonat a Madrid fins que va ser entregat als EUA.

El càrtel de Los Soles

Si es compara l'acusació actual amb la del 2020, també es pot veure com ha evolucionat la narrativa de la guerra contra les drogues de l'administració Trump. El text de llavors parlava de Maduro com a líder del càrtel de Los Soles, acusant-lo d'"inundar" els EUA amb cocaïna i fer servir la droga com a "arma contra Amèrica". Aquestes acusacions cauen en el nou escrit del departament de Justícia. Després que el govern estatunidenc hagi justificat la seva campanya militar sobre Llatinoamèrica dient que Maduro liderava el càrtel de Los Soles, ara Justícia refreda l'afirmació i apunta que no és un grup real, sinó una terminologia per referir-se a l'entramat de corrupció entre membres del govern veneçolà i narcotraficants.

El gir es fa palès en què l'acusació textual del 2020 es dilueix sota una idea més genèrica entorn de conceptes com "cultura de la corrupció" i similars. Tal com recull el New York Times, aquest canvi en la formulació implica que Justícia accepta de manera tàcita el que molts experts en Llatinoamericà ja assenyalaven de feia anys: que en realitat és un terme col·loquial, inventat pels mitjans veneçolans als anys 90, per referir-se a funcionaris corromputs per diners del narcotràfic.

El precedent de Noriega

És destacable que en l'acusació actual la Fiscalia es refereix al règim chavista com un "govern il·legítim" i estableix que "ara" Maduro és el "dirigent de facto, però il·legítim". L'especificació no només té a veure amb el no reconeixement de Washington de la victòria de Maduro a les eleccions del 2024, sinó que també va encaminada a entorpir possibles al·legacions d'immunitat. Probablement, la defensa de Maduro busqui jugar aquesta carta. Quan ahir el mandatari deposat es va declarar no culpable davant del jutge, va afirmar "encara soc el president del país" i va denunciar que havia estat "segrestat". Flores feia el mateix al declarar-se no culpable: "Soc la primera dama de la República de Veneçuela".

Els precedents sobre la immunitat no semblen ser favorables al dirigent deposat veneçolà. La captura de Maduro i tot el procés penal són molt similars al cas del dictador panameny Manuel Noriega. El dirigent també va ser segrestat als anys 80 en una intervenció militar ordenada per George Bush pare, i portat davant la justícia estatunidenca. Tal com exposava Clark Neily, del grup d'experts del Cato Institute en un article publicat dissabte, Noriega va recórrer tots els aspectes del procés i va perdre en tots els punts: el de la violació del dret internacional amb la seva captura, el de la il·legalitat de la invasió de Panamà, el de la immunitat com a cap d'estat, i que el procés legal prohibia el seu judici després de ser apressat en una captura forçosa extraterritorial.

Els tribunals van desestimar l'argument de la immunitat perquè van donar preferència a la decisió del govern estatunidenc, que no va reconèixer mai Noriega com a president legítim de Panamà. El mateix pressupòsit que es desprèn ara de l'acusació contra Maduro amb la terminologia "dirigent de facto, però il·legítim". A més, Neily remarca que igual que "en el cas de Noriega, la conducta imputada no es presenta com a exercici de la sobirania estatal, sinó com a empresa criminal privada facilitada pel càrrec públic". Aquest enquadrament del cas, que es destil·la en el qualificatiu de Veneçuela com un "narcoestat", planteja la pregunta de si pot ser un mecanisme per esquivar futures acusacions d'accions de guerra contra un país estranger i d'haver violat el dret internacional. Al cap i a la fi, es retrata l'operació com una intervenció contra una trama de tràfic de drogues. L'ambaixador dels EUA davant l'ONU, Mike Waltz, qualificava ahir l'actuació de la unitat militar d'elit Delta Force com una "acció policial".

En el cas de Noriega, les acusacions de violació del dret internacional simplement van ser excloses del procés. El tribunal va rebutjar tractar suposades violacions del dret internacional com a defenses individuals en processos penals interns.

Pel que fa a les al·legacions d'haver estat segrestat, tal com denunciava ahir el veneçolà al tribunal de Manhattan, amb Noriega els tribunals van determinar que la manera com un acusat és portat davant la justícia dels EUA –encara que sigui per la força i des d'un territori estranger– no anul·la la jurisdicció penal.