La revista Time del 15 de febrer del 1999 mostrava en portada tres homes amb posat condescendent i el titular "El comitè per salvar el món". Al mig, Alan Greenspan, aleshores totpoderós president de la Reserva Federal (la Fed, el banc central nord-americà), apareixia envoltat pel secretari del Tresor dels Estats Units, Robert Rubin, i el seu número dos, Lawrence "Larry" Summers. La revista va destacar el paper dels tres economistes per gestionar les recents crisis financeres a Mèxic, el sud-est asiàtic i Rússia.

Després d’un primer quadrimestre d’emocions fortes al sistema financer, ens hauríem de preguntar com pot ser que haguem tornat a col·locar-nos en una situació de dificultat i quines són les lliçons apreses derivades de les anteriors crisis. ¿Es podia haver evitat la crisi financera americana que es va iniciar amb la fallida del Silicon Valley Bank?

Ens ha sorprès una altra vegada una crisi bancària en què els reguladors han hagut de córrer per aturar el contagi a altres entitats i empreses. La pregunta és si n’hem après prou, de les crisis financeres que hem patit, sobretot la crisi global que va començar amb les hipoteques subprime als EUA el 2007, que va culminar amb la fallida de Lehman Brothers el 2008 i que es va complicar molt amb la crisi del deute a Europa a partir del 2010. Després de la crisi del 2007/2008 es va reforçar la regulació prudencial dels bancs amb requisits més estrictes de capital i de liquiditat, així com amb exercicis d’estrès del seu balanç per veure si aguantarien un sotrac. Tot això ha servit perquè les pertorbacions que hi ha hagut després de la crisi financera global, com la del covid, no hagin afectat el sistema financer.

Aquest dilluns, la banca espanyola era una de les més colpejades del món pel sotrac financer viscut als Estats Units amb la intervenció del californià Silicon Valley Bank (SVB). El Sabadell encapçalava les pèrdues de l'Íbex-35 amb una davallada de l'11,8%, el BBVA es deixava un 8,2%, el Santander perdia un 7,3% i CaixaBank veia caure el seu valor en un 6,2%. Per comparar-ho, el Commerzbank, la segona entitat d'Alemanya, queia un 12,7%, el Deutsche Bank –el primer banc germànic–, un 4,8%; a França, Societé Générale perdia un 6,2%, i al Regne Unit, HSBC queia un 4%.

Si la narrativa és poder, els economistes el va acariciar. Durant dècades, van tenir un paper protagonista en el competit món de narradors que pontifiquen sobre el que passarà, i el que cal fer perquè passi el que es vol que passi, o per evitar el que es tem que passi. Des de fa un temps, però, aquest rol privilegiat es qüestiona de manera permanent.  

El Congrés reprova el Banc d'Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) per la seva actuació en la crisi financera que va afectar Espanya. La cambra baixa els acusa de no haver fet prou per evitar el daltabaix bancari i d'haver "mirat cap a una altra banda" davant la bombolla immobiliària.

El Banc Sabadell no té previst per ara retornar la seu a Catalunya, com sí que ha fet Agbar. El seu conseller delegat, Jaume Guardiola, ha dit aquest dimarts que emportar-se la seu a Alacant "no va ser una decisió a curt termini" i que, malgrat que en un futur "mai se sap", no ha obert la porta a cap nou canvi perquè "la situació és la que és". Guardiola ha comparegut al Congrés de Diputats per abordar les causes de la crisi financera.

Quan Pedro Solbes va acceptar la proposta de José Luis Rodríguez Zapatero per pilotar el rumb econòmic d’Espanya segurament no ensumava el risc del càrrec que estava a punt d’assumir: la crisi econòmica més gran en dècades. Una crisi que el govern del PSOE no va veure venir, ni tampoc va voler reconèixer amb totes les seves lletres ni en la campanya electoral del 2008 ni els mesos posteriors. “Hauria d’haver sigut més valent”, va confessar ahir l’exministre en la comissió d’investigació de la crisi financera del Congrés, on va reconèixer errors de detecció de l’escenari: “Ens vam equivocar totalment en les previsions macroeconòmiques. No vam ser capaços de detectar la forta recessió espanyola el 2009 i es pensava tornar a una situació de creixement el 2010. Esperàvem un aterratge suau de la bombolla, però no va ser així”.

Amb la superioritat de qui ho ha estat tot en el món econòmic, Rodrigo Rato va entrar ahir al Congrés per explicar el seu paper en la crisi financera que ha esquitxat Espanya els últims anys i en va sortir repartint culpes i espolsant-se responsabilitats de qualsevol acusació. El clímax va ser una frase que va deixar perplexos els assistents: “És un saqueig? No. És el mercat, amic”. Així va respondre a Toni Roldán, portaveu de Ciutadans a la comissió que investiga la crisi financera a la cambra baixa espanyola, després de posar sobre la taula els milers de milions que van perdre els accionistes dels bancs i l’erari públic arran de la crisi i el posterior rescat.

Si el Banco Popular és ara part del negoci del Santander -i per només un euro- és gràcies a una operació envoltada de secretisme i sospites que van pilotar les autoritats europees. Ahir, la presidenta de l’entitat que es va encarregar d’aquesta resolució, Elke König, va sortir del Congrés de Diputats amb una carpeta plena de retrets i l’advertiment que rebria una allau de preguntes per escrit, totes les que després de tres hores de compareixença es va negar a respondre. Tots els partits sense excepcions van criticar la seva opacitat: malgrat això, König va continuar defensant que la liquidació del Popular va ser pertinent i que el seu preu “adequat” era d’un euro. Al mateix temps, es va negar a publicar tota la informació que així ho justificava.

Cap dels tres responsables dels grans bancs espanyols ni els dos presidents del govern espanyol durant la gestació i esclat de la bombolla financera compareixeran a la comissió del Congrés que s'encarrega d'investigar les causes que van provocar una de les recessions econòmiques més importants de la història espanyola.

Europa s'ha enfortit en els deu anys que han passat des de l'esclat de la crisi de les hipoteques 'subprime' –el pròleg del que un any després es convertiria en un terratrèmol financer–, però el camí cap a la recuperació no ha arribat al final. Aquesta és la conclusió del document amb què la Comissió Europea ha volgut recordar aquest dimecres la primera dècada de recessió a la Unió Europea (UE), coincidint amb el dia en què el banc francès BNP Paribas va tancar tres dels seus fons per l'exposició a les hipoteques escombraria amb origen als Estats Units.

“No suposarà cap cost per als contribuents espanyols”. Aquesta frase la van repetir el 2012 els diferents responsables del govern espanyol en referència al polèmic rescat al sector financer que es van veure obligats a demanar el 9 de juny d’aquell any. Tant el ministre d’Economia, Luis de Guindos, com el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, van insistir que el rescat era “un crèdit” a la banca i que en cap cas costaria un sol euro als contribuents. Cinc anys després, el Banc d’Espanya calcula que l’Estat només recuperarà tres de cada deu euros que hi va destinar, cosa que implica que els contribuents s’hauran gastat exactament 39.542 milions per salvar el sector financer. Uns diners que ja no es recuperaran.