Recollim els millors moments de l'Enfoquem: el Fòrum de les Solucions del diari ARA, que ha celebrat la seva primera edició amb un objectiu clar: lluitar contra el fatalisme amb diàleg i pensament.

Contra el fatalisme, diàleg i pensament. Aquest és el fil conductor d'Enfoquem: El fòrum de les solucions, jornades de debat organitzades per l'ARA que comptaran amb ponents com l'exdirectora editorial de Le Monde, Sylvie Kauffmann; la investigadora del Cidob Blanca Garcés; l'arquitecta Maria Sisternas i el cardiòleg Valentí Fuster. Les sessions seran moderades i conduïdes per firmes reconegudes de l'ARA, com Mònica Planas i Albert Om, però també hi participaran altres periodistes com Laura Rosel i Roger Escapa. La primera edició d'Enfoquem tindrà lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) els dies 23 i 24 de gener.

S'han de publicar els noms i les fotografies dels pederastes? Denunciaries el teu fill si descobreixes que té un vídeo en què fa assetjament escolar? Li diries al teu fill que no porta els teus gens? Aquestes i més preguntes, es contestaran al programa I tu, què faries?, presentat per Patrick Urbano, que arriba a partir d'avui a les 23:05 hores a La 2 Cat, amb periodicitat setmanal. L'objectiu d'aquest nou format és vincular el pensament filosòfic amb l'actualitat.

En un moment en què la memòria democràtica ocupa un lloc central en l’agenda pública, l’ARA ha reunit aquest dimecres tres veus expertes per analitzar com Catalunya i Espanya afronten les discriminacions que han travessat la seva història i que encara persisteixen. A la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, al cor de Barcelona, Lluís Rambla, treballador social, professor de treball social i patró de la Fundació LGTBIQ+; Laia Gallego, historiadora i arqueòloga, i Antumi Toasijé, historiador, escriptor i artista, van dir que sense transparència, pluralitat i una voluntat clara d’incorporar totes les veus silenciades, “no hi pot haver un relat democràtic complet”.

"Com pot ser que les xarxes socials ens connectin, si utilitzar el mòbil a taula és de mala educació?", pregunta una noia, com si es tractés d'una batalla cos a cos entre gladiadors i acabés de desarmar el contrincant que, amb ànims de guanyar temps per idear un contraatac, respon amb un simple però efectiu: “Com?”

La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que avala el dret del Tribunal Constitucional a vetar la tramitació de mocions a favor del dret a l’autodeterminació o contra la monarquia resulta sens dubte una galleda d’aigua freda i un bany de realitat per a l’independentisme. És veritat que la decisió del TEDH fa equilibris entre els drets dels diputats i el TC, però també sembla que la idea que la justícia europea acabaria donant la raó a l’independentisme en tots els seus casos contra l’estat espanyol ha resultat no ser certa. No és tan fàcil, per tant, que els jutges europeus desautoritzin una decisió del màxim intèrpret de la Constitució d’un estat membre.

Quines espècies ens estan envaint i quins perills tenen? Aquesta era una de les principals preguntes que han intentat respondre dos experts en un acte organitzat aquest dimarts per l'ARA i l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). I la resposta, com gairebé sempre, la trobem en els humans. Perquè és l'Homo sapiens qui va decidir construir, i ampliar, i tornar a ampliar el canal de Suez perquè les mercaderies de l'oceà índic arribessin fàcilment al Mediterrani, i això va provocar que moltes de les espècies d'orient també viatgessin, pel mar o enganxades a sota els vaixells, a occident. També han sigut els humans els que han decidit comprar, per qüestions merament estètiques, plantes ornamentals d'altres continents que ara s'han fet seu el nostre. I, de nou, és l'acció humana la que ha provocat una emergència climàtica que escalfa les aigües i trastoca els ecosistemes.

La campanya electoral se saldarà amb quatre debats a vuit –més un de Pimec a cinc–, que és alhora la fórmula més plural i la més difícil de seguir per als espectadors, que amb prou feines recorden el que ha dit el primer candidat quan arriba el torn del quart o del cinquè. El sistema electoral català no és presidencialista i té tot el sentit que les forces amb representació parlamentària –s'hi podria afegir fins i tot alguna que aspiri a ser-ho– participin en els debats, l’escenari òptim per confrontar les propostes en campanya.

La campanya escalfa motors amb el primer debat electoral de cara al 12-M. Un acte organitzat per Pimec aquest dilluns al matí al Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona i que ha tingut una absència destacada: la de l'expresident de la Generalitat i candidat de Junts, Carles Puigdemont. A més del cap de llista de Junts, que s'ha reunit a Perpinyà amb la direcció de Foment del Treball, els organitzadors han deixat fora la CUP, Ciutadans i Vox, i han demanat als candidats que expliquessin les propostes econòmiques de cada partit. El finançament autonòmic de Catalunya, les infraestructures o el model productiu i empresarial català han centrat un debat on la pugna Junts-ERC ha tornat a aflorar. Seguint l'estratègia dels últims dies, el president del Govern, Pere Aragonès, ha atacat Junts perquè Puigdemont hagi declinat l'oferta de participar en el debat per via telemàtica. Fins al final de l'acte, Josep Rull, que és qui ha substituït l'expresident, no ha replicat al candidat d'ERC, a qui ha retret que no sigui "sensible" amb aquesta qüestió.

El pròxim dilluns 15 d'abril tindrà lloc el primer debat de candidats a les eleccions catalanes del 12 de maig. Sota el títol Les pimes, motor de Catalunya, la patronal Pimec organitza un col·loqui sobre economia i empresa que se celebrarà davant de més de 200 empresaris al Born Centre de Cultura i Memòria.

Atenció, perquè el que ha passat aquesta setmana marcarà la política catalana dels pròxims anys, i amb tota seguretat fins a les pròximes eleccions. Perquè hem posat sobre la taula la paraula més delicada, connotada i emocional que hi ha a la política i, segons com, a la vida. I la paraula és immigració. 

Internet té la capacitat de diluir fronteres, de crear un espai mental compartit que sembla anul·lar la corporalitat. Aquesta capacitat de transcendir la matèria té alguns avantatges clars: Twitter ha fet quasi tangible, i d’alguna manera ha enfortit, la comunitat dels Països Catalans. Però la cultura de la confrontació que regna a la xarxa també posa a prova la nostra cohesió com a grup (en perill d’extinció).

Malestar docent, aprenentatge, polítiques de llarg recorregut, segregació, finançament... Són paraules escrites en una pissarra d'una aula de l'Institut Miquel Tarradell de Barcelona. Són les deu del matí i quatre persones que coneixen amb profunditat la realitat de les aules catalanes s'han assegut a les cadires que, fins al dia d'abans, ocupaven adolescents. El motiu de la trobada és tenir una conversa serena sobre una notícia que ha alarmat la societat catalana: la davallada de nivell dels alumnes de secundària als últims informes PISA.

Nikki Haley, exgovernadora de Carolina del Sud i aspirant a la presidència dels Estats Units, es ven com la candidata d'aquells que voldrien les polítiques de Donald Trump, però estan cansats del seu esperpent, les distraccions i els comptes pendents amb la justícia de l'expresident. Haley, que està pujant com l'espuma a les enquestes i està a punt de desbancar el governador de Florida, Ron DeSantis, en la segona posició, s'ha convertit aquest dimecres a la nit, en el quart debat republicà de primàries, en la diana preferida dels seus contrincants.

El debat dels vuit candidats catalans a TV3 i Catalunya Ràdio va servir sobretot per constatar (ja ho sabíem) que els partits independentistes catalans han decidit agafar el camí de la irrellevància, degut sobretot a l'obsessiva, patològica disputa que mantenen entre ells. Les eleccions de diumenge són frontistes, i les forces catalanes hi han arribat com a elements despenjats no tan sols de la pugna que s'hi lliura, sinó també de la realitat, pura i simple. Sentir els seus representants barallar-se encara sobre com s'ha de fer la independència de Catalunya, i qui se n'ha allunyat més i per què, provoca cansament i un punt de vergonya aliena. Com a molt, ERC pot aspirar a seguir donant suport a un eventual nou govern presidit per Pedro Sánchez, però amb una capacitat d'influència tant o més limitada que l'actual. Junts i la CUP ni això, per pròpia decisió. I aquest fan de l'ampliació de l'aeroport, en Muntañola, a banda de tenir unes perspectives magres, a penes es pot proposar com una pàl·lida versió d'en Duran i Lleida. Les picades d'ullet, per cert, a no “criminalitzar” el feixisme nostrat com el de l'alcaldessa de Ripoll i les opinions que el sustenten fan ensenyar a certa dreta catalana una fastigosa poteta supremacista.

Se’n recorden de la pregunta que feia ahir? Esquerra, Junts i la CUP què demanen a Pedro Sánchez per investir-lo? Doncs tots tres partits l'han contestat en les últimes hores.

Que un polític que pretén ser president d’un govern democràtic es negui a participar en un debat electoral a la televisió pública del seu país és un escàndol. El rebuig del candidat del PP hauria de ser entès, per tant, com un missatge polític. Assistir als debats de la televisió pública és un deure dels polítics i, sobretot, és respectar un dret dels ciutadans a veure’ls, conèixer-los i escoltar-los. Per tant, el debat de candidats a RTVE va quedar estrany i, sobretot, coix.

Els espanyols van poder veure ahir un debat estrany a la televisió pública, ja que hi faltava el candidat favorit a les eleccions del 23-J: Alberto Núñez Feijóo. Vist el debat, es fa difícil saber quin és exactament el guany de Feijóo. En canvi, els altres tres candidats van tenir una oportunitat d’or per exposar els seus arguments en prime time. Això sí, cadascú va jugar un paper diferent. El candidat a la reelecció, Pedro Sánchez, va defensar sense manies el seu ticket amb Yolanda Díaz, a la qual va tractar amb guant blanc i a la qual es va referir diverses vegades com a “Yolanda”. En canvi, Díaz intentava no ser víctima de l’abraçada de l’ós i marcava distàncies amb el PSOE i, sobretot, va ser molt més contundent amb el cap de cartell de Vox, al qual sempre relacionava amb Feijóo. Santiago Abascal, finalment, va poder repetir el seus arguments ja coneguts i ho va aprofitar per llançar algun dard al candidat absent. “El PP coincideix molt més amb vostès que amb nosaltres”, va dir parlant de política econòmica.

En el debat dels candidats catalans a TV3, el joc inicial de les preguntes entre els diferents representants era una bona idea per intentar aportar una dinàmica innovadora al format, però l’execució va resultar fallida. I per una raó: els polítics s’han convertit en interlocutors programats per llançar el seu missatge i incapaços d’adaptar-se a propostes diferents de diàleg i participació. Els candidats llançaven mítings abans de fer la pregunta, perdent-se la intensitat del joc i la força de l’interrogant. I a l’hora de contestar esquivaven la resposta que se’ls demanava o fins i tot es limitaven a fer un nou míting repetitiu. I el problema és com els candidats han normalitzat aquesta manera de procedir sense ser capaços de veure que són aquestes estratègies comunicatives les que els distancien de l’electorat. Nogueras, negant-se a fer la pregunta al candidat de Vox, li va regalar un minut de discurs fàcil a la ultradreta, i Rufián repartint revistes amb un truc que ja li havíem vist i Batet deixant anar un discurs memoritzat van ser decebedors.