D’ells diem que són el millor amic que podem tenir. Fidels, servicials, empàtics, afectuosos, ocupen un lloc ben especial en la història de la humanitat i són la mascota més habitual a les nostres llars. I, tanmateix, encara no sabem des de quan ni on ni com els gossos van deixar de ser llops per esdevenir companys inseparables. Ara dos nous estudis publicats a Nature s’acosten una mica més a resoldre aquest misteri.

Trini Porta, una veïna de 52 anys de Montoliu de Segarra, viu sola amb un gos i dos gats. El passat mes de gener va perdre sobtadament el Cupi, un podenc que va adoptar de la gossera de Cervera fa deu anys. Una malaltia hepàtica irreversible va obligar-la a sacrificar-lo per tal d’evitar-li més patiments. El buit que li ha deixat encara està ben viu. No té gens de pudor en comparar aquesta pèrdua amb la d’una persona. “A mi m'ha marxat un membre de la meva família i això molta gent no ho entén”, admet Porta.

La Natali surt cada matí a passejar el seu gos pels carrers del Camp de l'Arpa del Clot de Barcelona. Entre els objectes que porta a sobre per al passeig matinal ja és costum trobar-hi la corretja o les bosses per recollir els excrements de l'animal, però també una ampolleta d'aigua per poder netejar l'orina del gos al carrer. Sempre la duu a la butxaca. Segons explica, és un hàbit que va incorporar quan va adoptar-lo ara fa un any. "Ja tenia amigues que ho feien. I havia sentit pel barri queixes sobre qui no ho feia", admet la veïna.

Qui més qui menys ha sentit a parlar dels programes de gossos de teràpia que acompanyen persones en hospitals, residències o escoles d'educació especial. La companyia dels gossos fa menys feixugues les situacions difícils i mostra beneficis en la salut mental i física dels participants. El que potser no és tan conegut és que aquests gossos també poden ajudar els infants a llegir.

La gran estrella d’aquesta edició del Festival de Sitges es diu Indy i és un retriever de Nova Escòcia que, malauradament, no ha vingut al festival. “S’ha quedat a casa dels meus pares i està molt feliç jugant amb el gos que tenen”, explica Ben Leonberg, el director de Good boy. L’Indy, esclar, és el seu gos, que apareix en gairebé totes les escenes d’una pel·lícula que subverteix les convencions del cinema de terror adoptant el punt de vista del típic quisso que, en aquestes pel·lícules, ensuma d’una hora lluny que a la casa hi ha alguna cosa maligna al soterrani o un esperit que corre per les golfes. A Good boy, l’Indy percep una presència sobrenatural que amenaça el seu amo i que li està consumint la salut, però no té manera d’explicar-l'hi. A través de la seva mirada preocupada, de l’expressió d’alerta o de les orelles alçades llegim totes les emocions d’un animal: la lleialtat, la impotència, l’angoixa i, sobretot, la por de perdre el que més t’estimes.

El periodista de llarga experiència i més solvència David Cantero ha dit aquesta frase al programa de ràdio que presenta i dirigeix des d’aquest setembre, Las tardes de RNE: “Si els gossos governessin la Terra, el nostre planeta seria un lloc infinitament millor”. I com que soc una amant dels animals, i els tinc a prop i els cuido, perquè cada dia em fan riure, em sumo al nou ordre mundial que proposa. Que governin els gossos, amb la seva manera de veure el món.

Es calcula que a Catalunya hi ha aproximadament un milió de llars amb gossos, els animals de companyia de referència al país. No és d’estranyar, doncs, que els programes que els tenen com a protagonistes acostumin a fer bones audiències. És el cas recent de Dog house, a RTVE, que ha estat una de les sorpreses de l’estiu per a la pública, amb audiències que han superat el 10% de quota de pantalla consistentment i li han donat el lideratge en prime time, tot i ser un format de baix pressupost. Repassem aquest i altres programes que tenen els cans com a protagonistes (i, fins i tot, com a destinataris).

Caram, quina patxoca que fa la collita d’animació de Netflix d’aquest 2025. Després d’excel·lents llargmetratges com la nova de Wallace & Gromit o el fenomen Las guerreras K-pop i de sèries tan reeixides com Devil may cry i Astèrix i Obèlix: el combat dels caps, només els faltava acabar-ho d’adobar amb una poca-soltada com Despelote. Aquesta comèdia d’animació per a adults, i molt per a adults, arriba, a més, amb signatura d’autor: la del gran Genndy Tartakovsky, creador, entre d’altres, d'El laboratori de Dexter i Samurai Jack i director de Las Supernenas, Star Wars: clone wars i Hotel Transsilvània. Aristocràcia del cartoon.

Jaume Fatjó, director de la càtedra Fundació Affinity Animals i Salut i veterinari clínic de Vet Partners, ens dona alguns consells útils per a trajectes amb gos o gat. En el cas d’un viatge en cotxe amb un gos, primer cal acostumar-lo al vehicle. No és recomanable fer un trajecte llarg si l'animal no està familiaritzat amb el cotxe o la camioneta. Això requereix un aprenentatge: començant amb desplaçaments curts amb una experiència agradable (fent ús de joguines o premis, per exemple). Es poden anar allargant a poc a poc. Tot i això, la resposta variarà molt en funció de la personalitat de cada gos. Si hi ha una reacció inicial negativa, Fatjó recomana posar-se en contacte amb el veterinari, que en casos així pot subministrar-li medicació per evitar el mareig o suplements a la dieta perquè es pugui enfrontar millor a situacions estressants. 

Després de passar, com a mínim, tres dies lligats i tancats en un cotxe abandonat a la muntanya de Tor, al Pallars Sobirà, quatre gossos han estat alliberats i traslladats a unes instal·lacions privades del municipi a l'espera de portar-los a una protectora d'animals. Segons han explicat a l'ARA fonts del cos d'Agents Rurals, l'operatiu per alliberar els animals es va posar en marxa aquest dimarts després que un veí del municipi alertés a través d'una trucada al 112 que els animals feia diversos dies que estaven tancats a l'interior del vehicle. 

Com cada any es multipliquen els desplaçaments per carretera coincidint amb l’arribada de l’estiu i les esperadíssimes vacances. Es calcula que a Espanya hi ha més d’11 milions de mascotes, el 85% de les quals són gossos i gats, i una part molt important es desplacen acompanyant els tutors o famílies durant els viatges d’oci i descans dels mesos d'estiu.

El programa anomenat Cita bestial que ara emet TV3 cada dimecres explica alguna cosa més que la necessitat que els gossos abandonats siguin adoptats per persones que en volen tenir un. Els visitants dels establiments corresponents fan un gran favor als animals mateixos i, de passada, a les protectores d’animals. El programa va més enllà del que, anys enrere, havia dirigit Pol Izquierdo, que es deia Bèsties, en què s’exhibia la cura que els amics dels gossos tenen per aquests animals —segurament la creació més perfecta de totes les que surten al Gènesi, encara que no se’n parli expressament.

Dimecres al vespre, Una cita bestial va passar de la plataforma digital a la televisió com a preliminar de la programació d’estiu. El programa, presentat per Candela Figueras, promou l’adopció de gossos. Va ser el tretzè programa més vist a Catalunya aquell dia, amb una audiència de 179.000 espectadors i un 10,7% de quota. No és per tirar coets, però és un resultat molt més digne i eficaç que formats que han costat molts més diners a la cadena. 

La gent passa per davant i s'hi fixa. És una botigueta petita però de color groc llampant. Som davant de Voilà Concept Store (plaça Narcís Oller, 1), la primera pastissera per a gossos de la ciutat de Barcelona. La seva propietària és Milly Yang i tot just fa uns mesos que viu a Barcelona. Va néixer a la Xina i amb vint anys va anar a estudiar a Tolosa. Allà va sentir a parlar de Catalunya i del català i va ser també en aquella època en què va visitar Barcelona per primer cop. Un cop acabats els estudis es va traslladar a París, on ha treballat durant deu anys per a marques de roba de luxe com Louis Vuitton o Dior. "Durant un temps vaig canviar molt de feina perquè quan era jove creia que el fet que t'ascendissin és el que donava sentit a la vida", diu Milly Yang. "Després d'una bona temporada em vaig adonar que no era feliç". Fa set mesos va arribar a Barcelona de vacances i no volia tornar a París. "París és una ciutat preciosa, malgrat els parisencs. Aquí la gent és molt més agradable. Allà tothom viu molt més estressat", explica, i després arriba el seu xicot, Boris Meyer, que és fotògraf i parisenc, i ho confirma.

Per molt que es digui que els gossos i els humans són millors amics, de vegades els representants de les dues espècies no congenien. Renunciar a una mascota amb la qual no encaixem ens pot trencar el cor i, si l'animal és un gos de treball car, també pot ser una ruïna econòmica. L'ensinistrament d'un gos pigall, per exemple, pot costar fins a 50.000 dòlars. De fet, aproximadament un terç d'aquests animals es retornen perquè no congenien amb l'amo assignat.

Què faries si poguessis allargar la vida de la teva mascota? La start-up estatunidenca Loyal vol llançar una pastilla per fer-ho possible abans que acabi aquest any, segons la mateixa companyia. De fet, la setmana passada va fer un pas més per aconseguir-ho: l'Administració d'Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA) va certificar l'eficàcia d'un dels seus fàrmacs, la pastilla LOY-002. Es tracta d'un tractament diari destinat a prolongar la vida saludable dels gossos de més de 10 anys. Ara bé, no seria apte per a tots: només seria viable per als que pesessin menys de 6,35 kg.

A mesura que arribava a la fi l'era glacial del plistocè tardà –conegut per les extincions massives i les migracions–, les persones i els llops van començar a relacionar-se. Però els detalls de com i quan va passar encara són objecte d’un intens debat. Un estudi ha obtingut una pista crucial en forma d’os de pota de 12.000 anys d'antiguitat procedent del jaciment arqueològic de Swan Point, a Alaska. L'ADN va revelar que la mare de l'animal havia estat un llop, però una anàlisi química va demostrar que el cadell tenia una dieta rica en peix que probablement li proporcionaven els humans, segons els investigadors.

L’Avril és una advocada amant de les causes perdudes a qui el seu superior suplica que, per favor, guanyi almenys un judici. Tanmateix, no es pot resistir a acceptar el cas d’un home a qui els tribunals amenacen amb matar el seu gos per haver mossegat i desfigurat la cara d’una dona. La condemna sembla segura, però el cas pren un gir quan l’Avril convenç el jutge que si és la vida del gos la que està en joc, és l’animal a qui s’hauria de jutjar, no l’amo. Així arrenca El juicio del perro, que arriba als cinemes aquest divendres i que, tot estirant les situacions fins a l’absurd, planteja un debat engrescador sobre el paper de les mascotes en la nostra societat, un tema cada vegada més rellevant: segons un cens de 2023, a Catalunya hi ha 1.254.211 gossos; és a dir, un per cada 6,3 persones.

Hi ha persones que tenen gos i es comporten com cal: treuen la bèstia a passejar lligada amb una corretja, en recullen els excrements i no trepitgen aquells espais que els estan vetats de manera explícita. Després hi ha una mena de bèsties suposadament humanes, membres de l’espècie més evolucionada, la que diuen que és intel·ligent i dotada de raó, que mereixerien un estudi exhaustiu per part d’algun primatòleg interessat en animals d’incomprensibles costums. Em refereixo a les persones que tenen un gos i es pensen que això els dona dret a fer el que els doni la gana, a saltar-se lleis i pixar-se damunt dels drets dels altres. Si els observem amb atenció, en alguns casos fins i tot és possible que hi detectem clars indicis de psicopatia, tot i que ells creuen tenir sentiments més elevats que la resta, es pensen que són més bones persones perquè estimen les bèsties.

L'11 de novembre, un home encaputxat va acostar-se a la tanca d'una casa de Navata (Alt Empordà), va agafar pel coll el gos que rondava pel pati, el va arrossegar per la força fins a dins d'un cotxe i va fugir ràpidament. L'animal sostret era en Lucky, un border collie, i, des d'aquell dia, la família propietària no n'ha sabut res més. El mateix dia van presentar una denúncia als Mossos d'Esquadra amb imatges de la càmera de seguretat, però, un mes després, encara no l'han trobat i temen el pitjor.