La catifa vermella dels Gaudí ens anticipava els contrastos de la gala. Les entrevistes preliminars als protagonistes van navegar entre les pretensions glamuroses del Liceu, la logística del piscolabis al Foyer i l’abric sota el braç.

Sirat ha triomfat a la gran nit del cinema català. El film d'Oliver Laxe ha guanyat vuit premis Gaudí en una nit en què també s'han premiat, entre d'altres, Frontera i Sorda. La gala, que ha tingut una conducció coral formada per cinc dones –Nora Navas, Maria Molins, Laura Weissmahr, Carla Quílez i Maria Arnal–, ha deixat moments per al record.

Sirat ha afegit un altre gran triomf al seu currículum. La pel·lícula d’Oliver Laxe va guanyar ahir vuit premis en la gran festa del cinema català i és la clara vencedora de la divuitena edició dels Gaudí, celebrats per primera vegada al Gran Teatre del Liceu. Sirat es va endur el premi a millor pel·lícula en llengua no catalana per davant de títols com Sorda i Romería i va arrasar en les categories tècniques, amb premis a direcció de producció, direcció artística, música original, fotografia, vestuari, maquillatge i perruqueria, efectes visuals i so. La rave de Sirat al desert culmina amb un èxit que referma la seva condició de pel·lícula-fenomen de la temporada amb l’aval dels acadèmics catalans, que han seguit l’exemple del jurat que va premiar la pel·lícula al Festival de Canes i dels acadèmics de Hollywood, que l’han nominat a dos Oscars.

Els premis Gaudí han celebrat aquest diumenge la seva divuitena edició i, fidels a la voluntat amb què van néixer –reivindicar la qualitat del cinema català–, cada any ho fan emulant el format de Hollywood en versió esquifida: lliurament de premis, discursos, actuacions i, per descomptat, la catifa vermella amb famosos que llueixen les seves millors gales. Però… de debò que aquestes són les millors gales que pot mostrar el cinema català?

Elegància atemporal, molt negre, però també molt blanc. Aquests han estat tres dels eixos de la catifa vermella de la gala dels premis Gaudí, que enguany han celebrat la seva majoria d’edat. No hi ha hagut grans estridències però sí detalls sorprenents i simpàtics, com ara la preciosa jaqueta amb una silueta de guepard que ha lluït la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Judith Colell, i que signava Lola Casademunt, o el jersei vermell de llana d’Enric Auquer, que anava vestit de Pedro del Hierro.

Què és una pel·lícula en català? Intuïtivament diríem que una pel·lícula parlada en català. Però en una realitat cada vegada més diglòssica i marcada pel fenomen migratori, què passa quan el cinema pren una mirada naturalista per copsar el mosaic de llengües i cultures que conviuen en les nostres societats? Es pot continuar parlant en singular de la llengua d’una pel·lícula? Un exemple interessant d’aquesta situació és Molt lluny, el magnífic debut com a director de Gerard Oms, una història d’inspiració autobiogràfica sobre un aficionat de l’Espanyol que, després d’acompanyar l’equip en un desplaçament als Països Baixos, decideix no tornar a Catalunya i quedar-se a viure Utrecht, on no coneix ningú ni parla la llengua local.

Els Premis Gaudí arriben a la majoria d’edat amb una gala que posarà la música al centre i tenyirà el Gran Teatre del Liceu de color i llum. La divuitena edició dels premis se celebrarà diumenge, 8 de febrer, i reunirà 1.800 convidats en una vetllada que podrà seguir-se des de casa per 3Cat. La cadena retransmetrà la catifa vermella a partir de les 20.00 h i la cerimònia començarà les 21.30 h. Enguany, els Gaudí tindran un quintet femení de presentadores: Maria Arnal, Nora Navas, Laura Weissmahr, Maria Molins i Carla Quílez. 

Romería, la pel·lícula que tanca la trilogia familiar de Carla Simón després d'Estiu 1993 i Alcarràs, ha obtingut tretze nominacions als premis Gaudí, que celebraran la 18a edició el 8 de febrer del 2026 al Gran Teatre del Liceu. La pel·lícula de Simón lidera la cursa dels premis juntament amb Sirat, d'Oliver Laxe, que suma dotze nominacions. Laura Weissmahr i La Dani han llegit les nominacions en un acte que s'ha celebrat aquest dimarts a la Pedrera i que ha comptat amb la presència de la presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català, Judith Colell, que enguany també opta als premis amb el drama d'època Frontera.

Després de batre rècords de taquilla i producció el 2024, el cinema català aguanta el tipus i consolida la trajectòria a l'alça aquest 2025. Vuitanta-cinc produccions de cinema competiran als pròxims premis Gaudí, que l’Acadèmia del Cinema Català celebrarà el 8 de febrer del 2026 al Gran Teatre del Liceu. És una xifra de rècord en la història dels premis, que arriben a la majoria d’edat podent celebrar un creixement sostingut en diferents fronts. Dels quaranta-quatre llargmetratges a competició, prop del 40% s’han rodat en català (17). Tenint en compte que els Gaudí van arribar a tenir un mínim històric de només sis candidates en llengua catalana en les collites del 2020, 2021 i 2022, es tracta d’un creixement molt important, del 130% respecte a cinc anys enrere. Si s’hi sumen els documentals i curtmetratges preseleccionats –un format en què pràcticament domina del tot el català i que fa pujar la mitja–, el balanç de producció en llengua catalana arriba al 53%, un altre increment respecte als anys anteriors, que es quedava en el 40% i 47%.

Quan el guionista Eduard Sola va guanyar el Gaudí per Casa en flames va recordar-se dels seus orígens humils i "orgullosament xarnegos". I quan va guanyar el Goya va dedicar-lo a les "supermares" que, com la seva, ho han sacrificat tot pels fills. "Mama, això és per a tu. T’estimo moltíssim", li va dir en català. Dos mesos després, ens trobem amb Eduard Sola i els seus pares, superada ja la voràgine dels reconeixements i la ressaca pel debat polític que va aixecar la paraula xarnego.

Ha quedat clar que de la manca d’espectadors al cinema català i en català no n’és culpable l'“en català”, sinó el “cinema”. I és que si tens una bona història, l’expliques bé amb un bon guió, disposes de bons intèrprets, i està ben dirigida i ben produïda, tindràs els espectadors que et calen. I arriba allò de “ja l’has vista?”, “encara no hi has anat?”, o “no te la perdis!”. En cap cas la llengua catalana no és l’obstacle per al cinema català i en català com s’ha vist amb Casa en flames i El 47. Com ja ho havíem vist abans amb Pa negre.

El Palau de la Música era ple a vessar. A la fila del darrere nostre, un home feia broma: “Espero que hi hagi uns quants desfibril·ladors”, referint-se a la mitjana d’edat dels espectadors. Mentre esperem que comenci una immensa majoria mira el mòbil en lloc de contemplar la bellesa que té damunt del cap: la pandèmia del mòbil, doncs, també ha infectat la tercera edat.

És curiós perquè el discurs d'Eduard Sola, guionista de Casa en flames, en recollir el Gaudí al millor guió original (la reivindicació dels xarnegos no hi sobrava: si de cas una mica de llenguatge corporal, però són els nervis del directe) segurament hauria estat un discurs molt aplaudit en temps del pujolisme. Jordi Pujol sempre va estar molt pendent de la qüestió dels immigrants espanyols a Catalunya, de la seva integració i la seva aportació a la societat catalana, de com esdevenien catalans. Va ser admirador i amic de Paco Candel, de qui enguany se celebra el centenari, i a redós del llibre Els altres catalans va construir la famosa frase “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Es va interessar molt en el seu moment per una pel·lícula com Yo soy la Juani, de Bigas Luna, o per una cançó com "Jennifer", d'Els Catarres. És possible que, si l'ha vista, li hagi agradat El 47. Tot i que se'l va acusar sovint de no fer-ho, el pujolisme no es va desentendre de la cultura: es va cuidar prou de no dedicar-li atenció. El Procés, en canvi, es va fer expressament d'esquena a la cultura: tenien dret a intentar-ho, però el resultat va ser el que va ser. No va fracassar només per aquest motiu, però també per aquest.

La gala dels Gaudí va fer honor a l’expectació de derbi entre Casa en flames i El 47 de què venia precedida. L’èxit del film sobre la immigració extremenya a Torre Baró va provocar un crescendo emocional col·lectiu suficient perquè J.A. Bayona comentés que estava quedant una nit prou xarnega.

La 17a gala dels Gaudí va arrencar de manera impecable amb el musical de Paula Malia fent el recorregut fins a arribar a l’escenari. Un viatge metacinematogràfic de les bambolines (tècnics, treballadors de la neteja, maquilladors...) al glamur, apel·lant a aquesta idea de construcció de l’espectacle, de mostrar els trucs de la màgia. Malia té el registre perfecte per assumir aquesta mena de reptes que necessiten protagonistes versàtils. L’actor Marc Clotet semblava més superat pel propi espectacle davant la immensitat de la sala. “Aquest any per fi ens ho creiem”, deien. I apel·laven a l’opulència com a al·legoria de l’autoestima. El xou semblava recuperar la majestuositat perduda l’any passat.

Aquest dissabte s'ha celebrat la 17a edició dels premis Gaudí. Des de l'ARA recopilem els millors moments de la gala i la catifa per on s'han passejat els famosos. Us fem cinc cèntims del més destacat de la cerimònia.

No hi ha qui aturi l’autobús d’El 47. La pel·lícula de Marcel Barrena sobre la lluita veïnal de Manolo Vital continua el seu recorregut imparable i, després de batre rècords successius de taquilla als cinemes, ahir va triomfar als premis Gaudí que es van celebrar a L’Auditori Fòrum del Centre de Convencions Internacionals de Barcelona (CCIB). El 47, que partia com a favorita gràcies al seu rècord històric de 18 nominacions, es va endur finalment set premis: millor pel·lícula, actor (Eduard Fernández), actriu secundària (Clara Segura), direcció de producció, vestuari, efectes visuals, maquillatge i, de propina, el premi especial que vota el públic.

Tenim clar que els Gaudí no compten amb la repercussió d’uns Oscars o del festival de Canes, però això, en matèria de moda, no té per què anar-nos en contra, si no que, més aviat, ens rema a favor. Afortunadament, Catalunya no ha pujat al carro d’imposar dress codes estrictes i absurds de tints masclistes que condemnen les dones a ser gerros xinesos, en contrast amb uns homes terriblement esmorteïts. Malgrat lluir moda de primeres marques, la pressió mediàtica és tan gran que aquesta acaba sent conservadora, per evitar que una pífia estètica afecti la carrera professional.

L'esplendor que enguany ha pogut gaudir el cinema català als cinemes també s'ha projectat a la catifa vermella dels Gaudí. Les generacions més joves s'han fet seu l'atreviment i han portat llum a la catifa vermella tenyint-la de conjunts blancs, brillants i trencadors. Després de disset edicions, els nominats i presents a la gala han agafat les regnes de l'estilisme i, lluny dels vestits de cues llargues, lluentons i corbates estretes, els protagonistes de la nit d'aquest dissabte han optat per dissenyadors de proximitat i trencadors.