Es diu Sara Cohen, és metgessa especialitzada en trastorns cerebrals i està cansada de guardar el secret. L'escriptora de la saga literària L'assistenta, que ha venut milions de llibres arreu del món, s'ha convertit en un dels bestsellers de més impacte dels darrers anys i se n'ha fet una pel·lícula homònima protagonitzada per Sydney Sweeney i Amanda Seyfried, ha revelat al diari nord-americà USA Today la seva veritable identitat. Fins ara, Cohen s'amagava rere el pseudònim de Freida McFadden. "Estic en un punt de la meva carrera en què estic cansada que això sigui un secret, que la gent debati si soc una persona real o si soc tres homes. No tinc res a amagar", afirma l'escriptora. La revelació arriba poc abans de la publicació del pròxim llibre, Benvolguda Debbie (en català a Rosa dels Vents), i de la confirmació de la segona pel·lícula de L'assistenta, que tornarà a protagonitzar Sweeney.

El teu llibre preferit, el que t’ha atrapat completament, que t’ha fet reflexionar, que t’ha emocionat, divertit, o que t’ha permès evadir-te del neguit que t’envolta... i que potser ja has recomanat a la teva parella o a un amic, pots recomanar-lo aquest Sant Jordi als lectors de l’ARA, si n’ets subscriptor.

Quan Hitler es va suïcidar tenia setze mil llibres. Actualment, se’n conserven uns 1.300 als Estats Units, entre la Biblioteca del Congrés i la de la Universitat de Brown. Són llibres subratllats i amb anotacions seves als marges de les pàgines. Què explica una biblioteca del seu propietari? Aquesta és la pregunta que vol contestar el documental Els llibres que Hitler no va cremar, que va emetre el Canal 33 aquest dimecres a la nit. Val la pena que el recupereu de la plataforma 3Cat. Produït per la televisió pública alemanya i el canal Arte, s’endinsa en la col·lecció de llibres de Hitler de la mà de Timothy Ryback, el gran expert mundial en la seva biblioteca. Hitler era un gran lector i un bon coneixedor de la literatura europea i de la història de la ciència. Però en cap cas el documental tracta d’investigar els seus gustos. El documental es fa preguntes més ambicioses: què ens expliquen aquests llibres sobre l'origen de les idees assassines de Hitler? Què ens expliquen de l’extrema dreta actual?

Vermuts Miró protagonitza el primer volum de la Biblioteca d’Història Empresarial, impulsada per MaserGrup. L’obra, escrita per la historiadora Isabel Martínez (Cambrils, 1973), repassa l’evolució de Vermuts Miró des de la seva fundació l’any 1914 fins a la seva adquisició l’any 2020 per part de MaserGrup, contextualitzant la trajectòria de la marca dins la història de la producció de vins i vermuts al Camp de Tarragona fins a l’actualitat. El llibre es presentarà el proper 7 d'abril a la Casa Navàs.

La periodista Mar Bermúdez (Barcelona, 1998) va denunciar el seu cap a El Principal, l'exdirector de Catalunya Ràdio Saül Gordillo, el desembre del 2022 per una agressió sexual. Un cas que acabaria en condemna dos anys més tard. I el 2025 Gordillo va acordar una pena d'un any i mig de presó per l'agressió sexual a una segona treballadora del mitjà que dirigia el 2022, El Principal. Ara Bermúdez relata l'experiència viscuda a Els pecats d'una feminista: el despertar d'un me too periodístic (Ara Llibres), un llibre que narra, des d'una òptica feminista i amb una estructura basada en els pecats capitals, el que suposa denunciar una persona poderosa amb amics influents.

Una arpa, una cadira, una pala per fer la bugada, un plomall, una impremta, un vestit, una urna o una cotilla. Aquests són algun dels 25 objectes que la periodista Sílvia Marimon Molas, redactora de Cultura de l'ARA, ha fet protagonistes en el llibre Inventari d’històries silenciades (Eumo Editorial), un recorregut imprescindible i molt didàctic per alguns objectes quotidians que han estat essencials per dibuixar la nostra societat d’avui. Objectes que Marimon vincula a dones reconegudes o anònimes que massa sovint han estat les grans oblidades en els llibres d’història.

Quan li van dir que El jardí adormit (Univers/Espasa) encaixava perfectament entre les novel·les de healing fiction (ficció curativa), Carla Gracia Mercadé (Barcelona, 1980) no sabia gaire de què li estaven parlant. "Vaig escriure el llibre que jo necessitava, un refugi on entrava quan les coses anaven malament", explica l'escriptora. Evocadora i plena de bellesa, la cinquena novel·la de Gracia és la història d'una dona que viu amb el pilot automàtic i un dol latent fins que marxa a l'Empordà per despertar un jardí adormit. L'Iris trobarà en les plantes una llar i una pau de valors incalculables, però per arribar-hi abans haurà de decidir qui vol ser.

La 39a edició de la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara es va tancar el passat 7 de desembre amb xifres rècord d’assistència i participació, consolidant-se, un any més, com una de les grans cites literàries del calendari mundial. En aquest context d’èxit, Barcelona ha exercit el paper de ciutat convidada d’honor, una invitació que ha permès projectar internacionalment el dinamisme cultural i creatiu de la capital catalana.

La Casa Navàs és la protagonista d’un nou llibre dedicat íntegrament a aquest icònic edifici modernista obra de Lluís Domènech i Montaner situat a Reus. El volum, titulat La Casa Navàs i escrit per l’autor Raimon Portell, ofereix una mirada profunda a l’essència arquitectònica i artística d’aquesta joia única del Modernisme europeu.

No van arribar ni a fer cap llista. El local estava al passatge Calders i és un autor que els agradava. Per això la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas van tenir clar el nom amb el qual tirar endavant una llibreria sense bestsellers i amb molta edició independent que ja suma més de 10 anys de vida. 

"No en tinc ni idea. Que morís Franco me la portava floja, laxa y pendulante. Havia de morir d'una manera o altra". Vet aquí la resposta de Raimon, dimecres, a la pregunta d'Helena Garcia Melero al Tot es mou, sobre què feia quan va morir Franco. No va ser l'únic moment que va fer riure els espectadors, i això que parlava de la censura en temps de dictadura. Però, en realitat, suposo que ja és això: de tan absurd com era, en surt humor. L'escriptora i guionista Anna Manso, que era al plató, li va preguntar què diria als joves que minimitzen el que van representar la dictadura i el franquisme, i Raimon va respondre que, als pares, poc cas els faran –tampoc nosaltres els fèiem cas, va dir, quan érem joves–. Per això, proposava que s'expliqués bé a les escoles, "allà on aprenen". Jo hi era, a la tele, per parlar de l'últim llibre de Mercè Ibarz, Una noia a la ciutat (Anagrama), una crònica de la seva arribada a Barcelona (ella és de Saidí), amb disset anys. Les paraules de Raimon em van portar a un fragment del llibre on em sembla que Ibarz diu una cosa important: "Amb freqüència em demano com és que la paraula dictadura s'ha sentit i s'ha escrit tan poc al llarg d'aquests anys des de llavors. Diem i escrivim postguerra, franquisme, el règim, però dictadura no gaire. El buit d'aquesta no-paraula s'ha introduït durant dècades en el periodisme i en la literatura mateixa. Com si fos una paraula generacional que no pertoqués als nascuts a partir dels anys setanta. Doncs sí que anem bé. Què deu significar, això. No val la pena ni pensar-hi?" Segur que sí, que val la pena pensar-hi. Un cop més, la importància de dir les coses pel seu nom, d'utilitzar paraules que tenen continguts "plens" i amb un sentit clar.

Habitualment, periodistes i politòlegs comparen les estratègies actuals de comunicació dels polítics amb les de fa unes quantes dècades, però en pocs casos es comparen amb referents de fa més de 5.000 anys. És el que fa el periodista Toni Aira al seu nou llibre, Mitólogos. El arte de seducir a las masas, fruit de la "fusió de dues passions": la Grècia clàssica i la comunicació política. En tots dos contextos hi ha hagut "enganys", diu Aira, però adverteix que malgrat que ara "ens creiem més informats", en realitat "som més manipulables que mai".

L'últim llibre de Rob Riemen (Països Baixos, 1962) està ple de grans noms de la història del pensament. Hi apareixen George Orwell, Simone Weil o Thomas Mann, però no ho fan en grans textos feixucs sobre filosofia, sinó a través d'una sèrie d'històries que recorden més aviat la tradició oral, contes que pares, avis i professors ens poden haver explicat des de petits. A través d'ells, Riemen reivindica l'humanisme, la cultura clàssica europea i la paraula per combatre el feixisme. La paraula vencedora de la mort (Arcàdia) és, en les seves pròpies paraules, un assaig per entendre el que és la veritable grandesa.

L’any passat, com que la Copa Amèrica tenia prioritat, van traslladar la Setmana del Llibre del Moll de la Fusta al passeig Lluís Companys. Anant-hi ara, vaig pensar en aquesta jerarquia en relació al destí que Trump preveu per a Gaza i la seva població una vegada sotmeses: dedicar-les al turisme.

El temps lliure i el descans dels dies d'estiu són una oportunitat ideal per enganxar els més petits a la lectura. A la platja, a la muntanya o a casa: qualsevol indret és bo per treure un llibre de la bossa i acabar aquell capítol que hem deixat a mitges. Segur que les famílies ja teniu a punt una pila de llibres recomanats. Ara Marta Gil, llibretera d'El Gat Pelut, fa una selecció d'alguns llibres per als infants i els joves de la casa.

La Llibreria Gaudí de Reus compleix 60 anys. Si hi entreu, trobareu entremig dels llibres un recull de fotos que evoquen aquells primers anys de l’establiment, amb Isidre Fonts al capdavant, i controlat per la policia franquista. Ara hi ha les seves filles al capdavant i el sector de les llibreries ha canviat molt. En parlem amb Montsant Fonts.

A la llibreria Dictum, que Shahzaib Khan (conegut per tothom com en Miquel) va obrir fa cinc anys on les grans naus del polígon industrial de Banyoles limiten amb el senyorial barri vell de la població, les prestatgeries plenes de llibres retornen el llibreter d’origen pakistanès a la seva infància al Caixmir, on va néixer. Fill d’una mestra i un cap de policia, en Shahzaib recorda que casa seva era plena de llibres i que el sorprenia que a les cases dels seus amics als prestatges només hi hagués objectes decoratius. "Que no llegeixen, en aquesta casa?", li preguntava a la seva mare, a qui deu la seva afició a la literatura. En lloc de dur-lo a ell i als seus germans al parc a jugar, la mare els portava a clubs de lectura, al cinema o a veure un espectacle.

El veterà periodista Lluís Foix i Carnicé (Rocafort de Vallbona, 1943) acaba de complir 82 anys i ha celebrat l'últim Sant Jordi amb una nova publicació, La força de les arrels (Grup62), un compendi de relats curts que ha anat escrivint en els últims anys sobre el món rural.