Nova sotragada interna a Prisa, que afecta aquest cop un dels llocs més delicats de l’imperi mediàtic: la direcció del diari El País. Pepa Bueno deixarà de comandar el rotatiu els dies vinents, qui prendrà el relleu és Jan Martínez Ahrens, fins ara director d'El País América, tal com s’ha comunicat ja a la redacció. Aquesta és l’última de les baules d’una cadena de canvis operats pel president del grup, Joseph Oughourlian, que tenen una derivada política clara, consistent en marcar distàncies amb la Moncloa. Bueno dirigia el diari des de juliol del 2021.

Prisa té el diari generalista amb més lectors a Espanya. Prisa té la ràdio amb més oients. Però Prisa no té una televisió, després de diverses provatures fallides, i aquesta és una espina que seguirà clavada en el conglomerat mediàtic. L’anunci que el govern de Pedro Sánchez volia treure a concurs una nova llicència d’un canal generalista de TDT havia activat la maquinària del grup per poder-hi optar, confiant que la sintonia editorial amb el PSOE sumaria punts a l’hora d’obtenir-la. La iniciativa la liderava el president de Prisa Media, Carlos Núñez, però en els últims dies un canvi de guió brusc ha desfermat una divisió interna al si del grup. El president, Joseph Oughourlian, ha descartat tirar aquest projecte endavant, la qual cosa ha provocat la dimissió de Núñez.

Un dels arguments de l'unionisme per combatre l'independentisme sempre va ser que Espanya era un estat de dret on la separació de poders funcionava perfectament, mentre que una Catalunya sobirana ràpidament podia lliscar cap a una mena de Kosovo, un estat il·liberal ofegat en la corrupció. Però ves per on que ja tot l'espectre de l'esquerra espanyola, inclosos pilars tan bàsics del règim del 78 com el diari El País, parla obertament de lawfare, és a dir, de com la justícia interfereix en la resta de poders per motivacions polítiques.

Un dels grans debats periodístics dels últims anys és com tractar l'extrema dreta o personatges populistes que saps que utilitzaran tota finestra mediàtica per treure'n profit. O sigui, com fer compatible el dret a la informació dels lectors amb no ser manipulats i acabar beneficiant aquests actors polítics. Un bon exemple d'això és el que li ha passat a El País amb l'entrevista a Alvise Pérez que va publicar dilluns tant a l'edició de paper com a la web. Alvise va posar com a condició gravar l'entrevista perquè tenia por de ser manipulat. El País ho va acceptar, però va demanar un compromís per escrit en el sentit que no faria servir la gravació excepte en el cas que hi hagués una manipulació flagrant. El fet és que, com sempre passa en aquests casos, Alvise va incomplir el seu compromís i, abans que l'entrevista sortís publicada, va llançar per les seves xarxes un muntatge de l'entrevista en què recopilava les interrupcions que hi havia hagut i els moments de tensió amb el periodista, Miguel González, quan aquest intentava que no llancés falses acusacions ni insultés ningú. Al capdavall, doncs, l'entrevista ha servit a Alvise per victimitzar-se i fer-se propaganda, que era exactament el que El País volia evitar.

El consell d'administració de Prisa Media ha decidit, per unanimitat, destituir Juan Luis Cebrián com a president d'honor d'El País. El cessament del periodista, una figura clau en el món periodístic espanyol, ha estat per "incompliment de contracte": no havia sol·licitat l'autorització preceptiva per col·laborar amb un altre mitjà de comunicació, en aquest cas, The Objective. Però aquesta falta és només el pretext per tallar l'últim fil que lligava qui va ser ideòleg i factòtum del grup durant els seus anys de màxima esplendor: la distància entre qui va ser director fundador del diari més venut a Espanya i l'actual cúpula empresarial feia anys que s'anava eixamplant.

Hi ha dies que les portades dels diaris són un reflex bastant exacte del país o àmbit polític on es venen. En el cas d'aquest divendres 15 veiem, si el lector em permet la llicència, tres Espanyes: la d'esquerres, la de dretes i la catalana, que va al seu rotllo. La premsa d'esquerres, que bàsicament és El País, destaca a portada l'embolic del PP amb l'acte que volen fer contra l'amnistia a Madrid. "El PP rebaixa a míting el seu acte de Madrid per evitar Vox", titula el diari de Prisa. En canvi, en els diaris de la dreta el gran tema és l'expulsió de Nicolás Redondo Terreros del PSOE. "Sánchez purga Redondo Terreros per fer callar els crítics", diu l'Abc. "Sánchez intimida els crítics a l'expulsar del PSOE Redondo", titula El Mundo. Un lector extraterrestre trobaria que són dos mons completament diferents, sense connexió entre ells.

Un lector del diari El País, de nom clarament plurinacional, Xosé María Torres Bouza, es queixa a la defensora del lector, Soledad Alcaide, pel fet que a Carles Puigdemont se l'anomeni "fugat de la justícia" a les seves informacions. I ho fa amb arguments molt convincents: a) Està localitzat a Waterloo; b) Està a disposició dels tribunals belgues; c) Usa la seva defensa legal com qualsevol acusat. A partir d'aquí, Alcaide recorre a un catedràtic de dret penal, Manuel Cancio, que afirma que "fugat" no és un terme jurídic perquè no existeix el delicte de fuga i explica que, tècnicament, Puigdemont és "una persona que ha estat processada en rebel·lia". Com que el catedràtic no li resol la papereta, Alcaide recorre al director adjunt de l'edició catalana del diari, Miquel Noguer, que afirma que en periodisme "s'ha de fer servir un llenguatge comprensible i que descrigui la realitat". Noguer considera que "fugat encaixa descriptivament" amb la situació de Puigdemont (tot i que quan va marxar a Bèlgica no hi havia cap ordre de detenció contra ell), mentre que creu que exiliat o represaliat afegeixen una connotació de persecució política.

El diari El País publica una enquesta aquest dilluns que no només preveu que si es repetissin les eleccions el bloc PSOE-Sumar sortiria reforçat respecte a PP-Vox, sinó que l'electorat progressista avalarà sense gaires problemes una amnistia per als encausats del Procés. En efecte, la del diari de Prisa és la primera enquesta que pregunta explícitament sobre si està a favor de "desjudicialitzar el conflicte català", i la resposta és que un 44% hi estan molt o bastant d'acord, mentre que només un 40% hi estan bastant o molt en contra. I si mirem l'electorat socialista, que és l'únic que de veritat podria preocupar Pedro Sánchez, la realitat encara és més favorable: un 61,9% hi estan a favor.

De les ruïnes de Ciutadans segueixen fugint-ne els aprofitats i els oportunistes que hi van acudir quan el partit taronja semblava un cavall guanyador. L’últim (en el moment d’escriure aquestes línies) ha estat l’inefable Nacho Martín Blanco, aquell individu que qualificà les tertúlies de TV3 de “circo del odio” (ell és tot amor, tal com demostrà després al Parlament) i que ara busca refugi en les llistes del PP per a les generals del juliol. Liberal? Conservador? De dreta extrema? Es tracta de no haver-se de buscar feina i de mantenir una nòmina pública, estúpid!

El periodista Pere Ríos, que durant anys es va encarregar de la informació de tribunals al diari El País a Barcelona, ha mort aquest dissabte als 60 anys, després de no superar el càncer que patia, segons han indicat a Efe fonts pròximes a la família. Nascut a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) el 1962, comptava amb més de quaranta anys d'experiència en revistes locals i diversos diaris barcelonins a l'àrea de societat. Des de mitjans dels anys noranta treballava al diari El País, on a part de la informació judicial també va cobrir, posteriorment, la informació política.

El País se suma avui amb un editorial a l'àmplia campanya mediàtica i política de defensa del propietari de Mercadona, després que Ione Belarra l'assenyalés com a responsable de pràctiques abusives i el titllés de "capitalista despietat".

Sí, segurament vàrem ésser massa prudents, cauts o timorats a l’hora de dir-ho en veu alta, perquè el fenomen no ha estat mai un secret: em refereixo al naixement i la consolidació a Madrid, de la Transició ençà, d’un tipus de diguem-ne periodisme ensuperbit, arrogant fins a la patologia, convençut que la seva missió no era analitzar i explicar la realitat político-social, ni fiscalitzar les administracions públiques, ni tan sols denunciar males praxis o corrupcions; que, erigint-se en primer –res de quart!– poder de facto (si bé lliure de qualsevol escrutini democràtic), creia i creu que el seu rol consisteix a fer tremolar un ministre mitjançant una columna d’opinió agressiva, a posar contra les cordes un president del govern –o un aspirant a ser-ho– gràcies a un grapat d’editorials hostils, a dictar el rumb, la gestió i el discurs de l’executiu de torn... Que aquest “periodisme king’s killer”, eventualment aliat amb poders econòmics o altres, hagi prosperat a Madrid infinitament més que a Barcelona té una explicació senzilla: és allà on resideix el poder de veritat, la Moncloa, els ministeris, el BOE, els grans centres de decisió financera, judicial, etcètera.

"Hem sabut que Sánchez ha mentit sense escrúpols als seus companys. Hem comprovat que les seves oscil·lacions a dreta i esquerra ocorrien només en funció dels seus interessos personals, no dels seus valors ni de la seva ideologia, bastant desconeguts tots dos. Admetem que no tenim una gran confiança en la seva capacitat de rectificar. Però volem fer, malgrat tot, un esforç final i cridar Sánchez a rectificar: que mediti sobre el dany que ja ha causat al seu partit i que se'n vagi per no causar-n'hi encara més". Aquest text podria ser perfectament part de l'editorial d'El Mundo d'aquest dilluns, però pertany a un que va publicar El País fa cinc anys. Com han canviat les coses! El diari de Prisa va haver de rectificar la seva deriva liberal amb Antonio Caño (va arribar a ser el diari de capçalera de Ciutadans) perquè s'estava quedant sense lectors (i sense suport institucional), i avui, tres directors i directores després, les coses són com sempre, és a dir, El País al costat del PSOE i El Mundo, La Razón i l'Abc amb el PP.

La periodista Pepa Bueno (Badajoz, 1963) serà la nova directora d'El País. Segons informa el mateix mitjà, Bueno ha estat proposada pel president i conseller delegat del diari, Carlos Núñez, i el consell d'administració ha iniciat el procés per nomenar-la directora. Bueno substituirà Javier Moreno, que dirigia la capçalera de Prisa des del juny del 2020. La proposta de nova direcció es traslladarà ara al comitè de redacció d'El País, que la sotmetrà a una votació sense caràcter vinculant de tota la plantilla. Després d'aquesta consulta, el consell d'administració ratificarà el nomenament.

El periodista Antonio Caño, que va ser director d'El País entre 2014 i 2018, ha sigut acomiadat de Prisa, segons ha confirmat ell mateix a través del seu compte personal de Twitter. Caño, que actualment era assessor digital del grup empresarial, publicava una columna d'opinió mensual al rotatiu que havia dirigit i al qual s'ha dedicat gairebé en exclusiva des que va entrar a formar part de la seva redacció l'any 1982. Caño està considerat afí a Juan Luis Cebrián, que quan era president de Prisa el va designar com a director d'El País, una elecció que es va interpretar com un moviment que intentava reforçar el gir conservador que el rotatiu havia iniciat uns anys abans.

A mesura que es van coneixent més detalls sobre el rei emèrit Joan Carles i els seus creativíssims moviments de diners, la premsa apuntaladora es veu obligada a sofisticar les seves giragonses editorials. L’última moda consisteix a descobrir que no hi havia un Joan Carles, no, n’hi havia dos. Resulta que, d’una banda, hi havia un rei excel·lent que sostenia la democràcia i aturava cops d’estat. De l’altra, hi havia una “persona privada”, totalment deslligada de la primera, que caçava elefants i s’afartava de xocolata suïssa. Aquest diumenge trobem un exemple d’aquest desdoblament a l’editorial d’El País: “El comportament personal de Don Joan Carles ha decebut la immensa majoria d’espanyols, per més que la seva actuació política mentre va estar al capdavant de la Corona mereixi reconeixement”. El text es dedica aleshores a criticar Sánchez i Iglesias, per les seves declaracions, i aïlla totalment Felip VI de l’assumpte, en un esforç ímprobe per fer creure que l’actual incumbent vivia als llimbs mentre el seu pare feia anar la caixa registradora. Certament, la nova/vella direcció del diari es comença a notar.

Dos anys després de ser nomenada, Soledad Gallego-Díaz deixa la direcció d'El País, segons ha confirmat la capçalera de Prisa. La rellevarà en el càrrec Javier Moreno, que ja va ser al capdavant del diari entre 2006 i 2014. Gallego-Díaz, la primera dona en dirigir un rotatiu de paper d'abast estatal, va agafar les regnes d'El País després del mandat d'Antonio Caño (2014-2018), una època en què van quedar clares les dificultats del diari per continuar sent un referent de l'esquerra i per aturar la caiguda de les vendes.