A l’Empordà se l’ha mitificat. Se l’ha mimat. Els mitjans parlem sovint de Cadaqués, de Dalí, de Josep Pla. Molts barcelonins hi estiuegen. La tramuntana és un vent amb pedigrí. La civilització grecollatina ens va arribar per Empúries: Manuel Brunet va convertir aquell inici en la faula El meravellós desembarc dels grecs a Empúries. És "la plana riallera" que cantava Joan Maragall a la sardana d’Enric Morera o la que va mirar Jacint Verdaguer des de la Mare de Déu del Mont per escriure el poema èpic Canigó sobre els orígens de la nació catalana. El paisatge ventós i feréstec de l’Alt Empordà i el paisatge aturonat i ondulant del Baix, amb els seus petits nuclis rurals, són un lloc comú de la sentimentalitat catalana, i el mateix podem dir de les cales i les platges del litoral, tan concorregut.

És divendres d’hivern, i a l’Empordà petit els rètols que indiquen que és temps de garoinada són a tot arreu, especialment a les rotondes de benvinguda als pobles. A Palafrugell, dissabte de mercat, en venen només en una parada. Hi han posat un rètol que indica que són de Palamós, que les venen a 21 euros el quilo (n’hi entren dotze i vint segons el pes), i la curiositat és que n’han escrit el nom amb una ultracorrecció, garoïnes. Són petites, com em diuen els restauradors de la zona, de diàmetre més petit que l’habitual en altres anys (deuen fer 5 cm), però no puc comprovar si són buides o plenes perquè estan tancades, esclar.

Durant la llevantada de fa quinze dies que va colpejar amb força Catalunya, la plana empordanesa va quedar absolutament inundada. Sobretot tot el tram del Baix Ter, a banda i banda de les lleres, abans de la desembocadura, amb cultius negats, carreteres tallades i les platges plenes de sediments. Fins i tot es va trencar la rescolosa d'Ullà, un mur de contenció del segle XVII, amb danys estructurals des del temporal Gloria del 2020, que desviava l'aigua del riu per recs i rieres dels conreus dels voltants. Dues setmanes després, encara són visibles els desperfectes: queden camps coberts de bassals, camins rurals fets malbé, les rieres continuen baixant amb ganes i la Gola del Ter és plena de troncs i deixalles. Reparar-ho costarà milers d'euros als ajuntaments i als pagesos de la zona, que ja han demanat ajuda a la Generalitat.

Toti Soler (Vilassar de Dalt, 1949) s'adorm sovint escoltant la seva pròpia música: les peces lentes i subtils que ell i la seva filla anomenen transparències. Cinquanta anys després del cèlebre concert amb Ovidi Montllor a l'Olympia, Soler fa una vida silenciosa i tranquil·la. Nascut en una família de músics –el besavi era cantant d'òpera, la mare, pianista–, va trobar en la guitarra que li va regalar la seva tieta dues virtuts incontestables: el contacte directe del dit contra la corda, i la possibilitat de carregar-la a l'esquena i endur-se-la d'excursió. La resta ja se sap: més de 400 cançons i 37 discos, i haver estat l'acompanyant irreemplaçable de generacions d'artistes.

La revolta de la pagesia, expressada amb sorolloses manifestacions, però també amb accions provocadores com la col·locació de cap per avall dels rètols d'entrada als pobles, ha inspirat el nou festival Brots, que se celebrarà del 30 d'octubre al 2 de novembre a diversos pobles del Baix Empordà i que uneix música, dansa, arts visuals i gastronomia, amb l'oli empordanès com a fil conductor, com a homenatge a una terra on "fa mil·lennis la gent del rodal s'eslloma per treure or verd de les oliveres". Organitzat per Joventuts Musicals de Torroella de Montgrí, Brots és un antifestival que s'allunya de manera volguda, pel que fa a la concepció i a les dates, dels grans festivals d'estiu que atrauen multituds i se celebren majoritàriament arran de mar. "És una iniciativa pensada per a tothom, però especialment per a la gent del país i els pagesos, i per fer valdre aquest rerepaís que es descobreix quan es mira en terra i no cap al mar", indica Martí Sabrià, assessor del festival.

L’estiu és temps de festes majors. Dies assenyalats al calendari per a moltes petites poblacions que, un cop l'any, organitzen actes populars i celebracions nocturnes a les places per fer comunió entre veïns i visitants. Aquest estiu, però, a Gaüses, un petit poble del Baix Empordà amb una seixantena d'habitants, el que havia de ser una vetllada de festa i diversió va acabar com el rosari de l'aurora. La nit del dissabte 16 d'agost, pel pont de la Mare de Déu de l'Assumpció, mentre se celebraven els concerts a la plaça, un grup de lladres va entrar d'amagat a robar a diverses cases del municipi. Aprofitant l'ambient festiu, amb la gent distreta i molt de moviment de personal vingut de fora, els delinqüents van aprofitar per passar desapercebuts i regirar els calaixos d'algunes de les masies del poble a la recerca d'objectes de valor.

A l'estiu l'arribada massiva de turistes i visitants multiplica per més del doble la població de la Costa Brava. Tots els serveis queden alterats per la dinàmica estacional de la comarca i un dels que més pateix és la sanitat. A l'Hospital de Palamós, l'únic del Baix Empordà, el personal sanitari denuncia una situació de "saturació extrema" que col·lapsa el servei d'urgències. Els treballadors lamenten que el centre sanitari, amb una trentena de boxs d'urgència, no pot fer front a tota la demanda dels estiuejants que, mentre estan de vacances, pateixen d'alguna afecció que requereix atenció mèdica.

De les nou comarques de Catalunya sense ni una sola parada de tren, el Baix Empordà és amb diferència la més poblada. Hi viuen prop de 150.000 persones, repartides en municipis com la Bisbal, Palamós, Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols, la majoria a més de mitja hora en cotxe de les estacions de tren de Flaçà, Camallera o Girona. I sense cap tram de línia ferroviària a prop, l'únic servei de transport públic és l'autobús. Fa anys que, amb l’excepció d’un petit tram al nord de la comarca, gestionat per la companyia AMPSA, el monopoli d’autobusos al Baix Empordà el té l'empresa Moventis Sarfa, que opera sota concessió pública de la Generalitat. Ara bé, molts usuaris coincideixen que el funcionament d'aquesta xarxa de transport públic és precari i deficient.

Fa cent anys, la indústria més gironina de les indústries era líder en exportacions al conjunt de l’Estat. En plena crisi econòmica després del boom productiu de la Primera Guerra Mundial, des de Palafrugell, al Baix Empordà, s’enviaven arreu del món grans carregaments d’aglomerat. Eren fets amb suro, un material que va marcar durant dos segles tots els pobles al voltant del massís de les Gavarres. Ara, un segle després del moment més àlgid de Manufactures del Suro SA, la fàbrica que va donar vida al gran recinte industrial de Can Mario a Palafrugell, el Museu del Suro ha inaugurat aquesta tardor l’exposició permanent que reviu la civilització que es va crear entorn de la manufactura i indústria d’aquest material tan i tan polivalent. Una visita que recrea els canvis socials que va comportar primer la fabricació manual de taps d’ampolla i la posterior mecanització, convertint-se en el museu més gran del món sobre el suro.

Un simple tomb per la Bisbal deixa entreveure com la ceràmica ha modelat i encara modela la capital del Baix Empordà. Per una banda, la vintena de xemeneies que inunden el paisatge. Per una altra, els comerços del carrer de l’Aigüeta amb l’oferta variada de vaixelles i testos pintats amb emblemàtic esmalt groc i verd. L’artesania local viu un “moment dolç”, com destaca el director del Tarracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal, Xavier Rocas, amb una quarantena de petits tallers que cada cop tendeixen a fer peces més artístiques. Però a punta i punta del municipi, a Corçà i Vulpellac, també bateguen amb força les úniques dues empreses que resten del passat industrial, quan la Bisbal era un referent en la producció de materials de la construcció.

La cuinera del restaurant La Xicra, de Palafrugell, explica com preparar el rostit de l'Empordanet, el qual necessita una herba aromàtica, el marduix. També requereix paciència, perquè el temps de cocció del plat és de dues hores, i després cal deixar-lo refredar abans de tallar-lo.

Som a Palau-Sator, un indret del Baix Empordà on sembla que el temps s'aturi. Els ocells refilen amb força i els camins ens transporten a una terra medieval amb una rica tradició agrícola i ramadera. A prop hi trobem Peratallada, Torroella de Montgrí, Pals, Girona i el Mediterrani en tota la seva esplendor. Difícil de millorar.

Hi ha poques capitals de comarca catalanes que puguin dir que gaudeixen d'una salut pastissera tan bona com la Bisbal d'Empordà. Durant dècades, tres pastisseries han anat conreant entre la població generacions de paladar molt fi. Una mena de competició sana a la recerca del millor producte que fa que avui en dia sigui normal trobar-se un grup d'amigues berenant a plaça un tall de pasta o pastís espectacular fet en un obrador, en lloc d'un croissant congelat. Això és gràcies al triangle format per tres pastisseries de llarga tradició i amb receptes úniques, així com les galetes de Can Graupera. Parlem de Can Massot, amb el seu tradicional rus; Can Font, amb el càntir i el mil·lenni que ara venen també en una cafeteria; i Can Sans, amb unes de les postres més emblemàtiques de l'Empordà, el mític bisbalenc.

El petit poble empordanès de Púbol té dos castells. Un, construït els segles XIV-XV, té fama internacional: ubicat al nucli antic, és el que Salvador Dalí va regalar a la seva amant, Gala. Avui en dia conforma una de les parades obligatòries del triangle dalinià, juntament amb el museu de Figueres i la casa-museu de Portlligat, a Cadaqués. Però n’hi ha un altre, molt més recent, que no ha passat als annals de la història i que ara pica a la porta per reescriure i actualitzar el passat artístic de la zona. És el Kastell de la Bruguera, una masia amb quatre hectàrees de terreny reconvertida dels anys 70 als 90 en espai per a festes excèntriques, d'accent surrealista, per al que va ser el primer secretari de Salvador Dalí, el britànic John Peter Moore.

Davant la sequera persistent, les restriccions i l’estat d’emergència previst que es decreti aquest dijous, imaginació per trobar solucions. Una empresa d’Ullà (Baix Empordà), Aquamarina Costa Brava, ofereix aigua de mar per omplir piscines particulars. La iniciativa està tenint molt bona acollida, i fins a finals de gener ja n’han omplert quatre, aviat tres més, i tenen una llista d’espera d'entre quaranta i cinquanta piscines més “algunes perquè encara s’estan fabricant”, explica Judit Puig, sòcia fundadora de l’empresa. “L’any passat ja en vam omplir algunes durant l’estiu, i ara, que ho tenim tot més ben estructurat, ens hi hem posat molt més aviat –afegeix–. I si la demanda cresqués molt, podríem posar més camions cisterna”. “L’acollida és molt positiva perquè la gent s'ha adonat que l’aigua de mar és en aquests moments l’única alternativa per resoldre aquesta situació”, diu Puig.

La Fàtima, una dona de 45 anys d'origen marroquí, va arribar fa una dècada a Torroella de Montgrí, al Baix Empordà. Hi ha viscut des del 2014, quan es va empadronar en aquesta localitat d'11.000 habitants, i hi ha treballat en el món de la restauració des de llavors. Primer ho va fer a Torroella i ara treballava en un bar a Verges. Aquest diumenge la van trobar morta a dins d'un vehicle en un camí de terra a la zona de la Gola del Ter. Estava asseguda al seient del conductor i tenia ferides de diverses ganivetades. Els Mossos d'Esquadra ho van començar a investigar com un homicidi i amb el pas de les hores, segons fonts properes al cas, una hipòtesi està agafant força: el de la Fàtima podria ser un crim masclista.

Arriba pedalant sobre una bicicleta de reduïdes dimensions i em convida a passar la porta que ens condueix a una altra dimensió. Som en terreny desconegut per al gran públic. Però en una finca plena d’històries extravagants que han alimentat tota mena de llegendes a la zona i que aviat podreu llegir al Comarques Gironines. Una piscina de boles de colors ens dona la benvinguda i passem ràpidament un fossar fins al pati d’un castell contemporani. És l’antiga casa del que va ser el primer secretari de Salvador Dalí, John Peter Moore. Amant dels luxes, l’hedonisme i els excessos –a la finca encara hi ha les gàbies on tancava linxs–, el capità Moore va arribar a tenir la millor col·lecció privada d’olis de Dalí, que li va generar importants beneficis. Però va acabar la seva trajectòria embolicat en acusacions de falsificacions i robatoris.

A qui li agrada no pot parar de menjar-ne i a qui no li agrada no la pot ni veure. Tot i ser un producte de carnisseria, té un gust dolç i s'acostuma a menjar per postres, cuinada amb poma o acompanyada de llesques de pa o de llonguet caramel·litzades. És la botifarra dolça, un producte tradicional d'algunes comarques de la demarcació de Girona que, segons el Gremi de Xarcuters i Carnissers Artesans de les Comarques Gironines, s'elabora amb tres quarts de quilo de sucre per cada quilo de carn, pela de llimona, sal i, opcionalment, canyella. De tota manera, no hi ha una única recepta per elaborar la botifarra dolça i la proporció d'ingredients, igual que la decisió d'afegir-hi o no canyella, pot variar segons el criteri dels xarcuters i els gustos dels consumidors.

Després del boom del pa industrial, que va suposar una dura patacada per a les fleques tradicionals, amb un difícil relleu generacional, ha tornat la febre del bon pa: amb massa mare, fermentacions llargues i blats antics o seleccionats i, en alguns casos, de km 0. Però com podem saber que no et venen gat per llebre i que entre mans tenim un bon pa?

De camí a la Bisbal des de Girona, poc abans que la carretera que mena a Palamós trenqui a l'esquerra per anar en direcció a Torroella de Montgrí per Rupià i Parlavà, des de la primavera que una bandera grega dona la benvinguda a la plana empordanesa. És la del nou restaurant Meraki, a la Pera, un espai on teletransportar-se al país hel·lènic. Dos grecs i una catalana regenten un ampli espai, tant interior com amb una gran terrassa, que vol oferir el sabor modernitzat de les àvies gregues, així com una gran selecció de cafès grecs. Si mai heu viatjat al país mediterrani a l'estiu, segur que vau al·lucinar amb el cafè frappé i freddo, que els grecs es beuen ben a poc a poc durant hores amb una palleta. Doncs bé, una parada a la Pera amb un cafè a la mà és un petit viatge a una illa grega sense sortir de l'Empordà.