L'escriptora Zoraida Burgos va morir aquest diumenge amb 92 anys al mateix lloc on va néixer el 1933, durant la Segona República: Tortosa. Des d'allà, arrelada als arrossars, "a la perifèria", en deia ella, va bastir una obra poètica que parla de la identitat, el pas del temps, la bellesa, les contradiccions de la vida i el misteri de la mort, des de l'esperit combatiu dels anys 70 fins a la fondària de la maduresa. El seu últim llibre, Convivència d'aigües, que n'aplega tota la poesia, publicat el 2017 per LaBreu i que li va valdre el Premi de la Crítica catalana 2018, és el que va recuperar per als lectors l'obra d'aquesta poeta, que fins llavors havia tingut publicacions disperses, menudes o desafortunades. El 2023 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Lluís Calvo, que és un poeta-filòsof (per entendre’ns), és capaç de sorprendre el lector avesat al seu univers amb passatges sentenciosos d’un lirisme extrem, ja en el poema que fa d’íncipit: “De l’abellot al rusc, / de l’alè a la ventada: / escolta el so, / la pau que et crida / amb veu de mare”. En una obra tan profusa no és, potser, estrany que el poeta, rigorós com és, jugui amb una panòplia a la qual no li manca res. Endemés, a cada pas podem topar amb la tradició: “Perquè en un roc / i en un grapat de molsa / hi ha l’univers sencer”. Això és Verdaguer. Però també, naturalment, la saviesa grega arcaica, i, fent marxa enrere, la dels alts coneixements i sabers de l’Orient, que és el tema que ens ocupa en aquest Talismà. Un viatge físic que val com a pretext al poeta per mostrar un viatge espiritual, de l’Índia a Occitània, dels Upanixad als trobadors. Calvo sap que l’essència és una, que no hi ha res de nou sota el sol, i que tot forma part d’un cicle de repeticions, iteracions i reencarnacions (això darrer ja és qüestió de fe), tot allò que Mircea Eliade va exposar magistralment al seu El mite de l’etern retorn. Com ja ens indiquen els epígrafs al recull, Calvo també planteja la qüestió d’Orient en els termes que han elaborat ja des del segle XVIII, i abans, els nostres escriptors, i intel·lectuals en general. Que som fills de constructes culturals que carreguem com una creu.

La publicació d’'A butxacades' el 2011 va ser una petita gran aportació al gènere del conte en català. Joan Todó (La Sénia, 1977) hi aplegava una dotzena de narracions publicades, majoritàriament, a la revista digital 'Paper de vidre' entre el 2007 i el 2010. El llibre va inaugurar la col·lecció Cicuta de LaBreu, que des de llavors ha publicat novel·les de Max Besora, Joan Jordi Miralles, Jordi Cussà i Susanna Rafart. Va exhaurir dues edicions i va rebre crítiques molt positives. 'Lladres' (LaBreu, 2016) repeteix la jugada –plena de textos minuciosos i delicats– cinc anys després, durant els quals Todó ha publicat un recull de poemes, 'El fàstic que us cega' (LaBreu, 2012), una novel·la, 'L’horitzó primer' (L’Avenç, 2013) i la traducció al català d’'Els homes de la terra i el mar' (Proa, 2015), de Sebastià Juan Arbó.

El poeta Màrius Sampere (Barcelona, 1928) tancarà l'any 2015 havent publicat quatre llibres: 'L'esfera insomne' –que LaBreu farà arribar a les llibreries el dia 7 de setembre– s'afegirà a 'Ignosi' (Edicions Poncianes), 'Dorm / Els espais ocupats' (Pont del Petroli) i l'antologia '123' (Edicions del Buc). Reconegut recentment amb el Premi de la Crítica Catalana per 'Ningú més i l'ombra' (Proa, 2014), Sampere es troba en un dels moments de més presència editorial de la seva trajectòria, que va arrencar l'any 1963 amb el premi Carles Riba per 'L'home i el límit'.

Una tarda de juny el senyor Andesmas, un home d'edat avançada, visita la casa aïllada que acaba d’adquirir per a la seva filla Valérie. La casa, encerclada pel bosc, té vistes al mar i al poble, on se celebra un ball. Andesmas té una cita amb el contractista del poble, Michel Arc, per pressupostar la terrassa que vol construir, al gust de la seva filla: semicircular, a dos metres del precipici de llum. El temps se li escola entre la somnolència i les visites intercalades d’un gos que volta, una nena i una dona. Petites dosis de dramatisme esquitxen la plàcida tarda, una tarda de vent i ombres perfumades per una felicitat dolcíssima i inabastable. Un dolor antic s’esquitlla entre les capcinades d'Andesmas, assegut a la butaca de vímet, al ritme de la música llunyana i els sons que arriben del bosc.

1. Les visions immortals de John Milton

1. Les visions immortals de John MiltonHa calgut que passessin sis dècades perquè la versió catalana d’ El paradís perdut, de John Milton (1608-1674), torni a ser reeditada. Se n’ha ocupat Adesiara: com és costum en l’editorial, presenta un volum atractiu, i ho fa amb un valor afegit innegable, que es concreta en les dues versions acarades -anglès-català-, un estudi preliminar fet per l’especialista Rosa Flotats i el miler de correccions que el traductor, Josep Maria Boix i Selva (1914-1996), va anar fent des que Alpha en va publicar la segona edició, el 1953.

]]> Des dels 14 anys vas començar a fer les teves pròpies revistes - sense títol , ars vituperat -, vas muntar una microeditorial -la cèl·lula- i vas començar a participar regularment en accions i recitals.

]]> El món s'acaba, no troben? Ho sap tothom i és profecia. Cauen les borses, tanquen les fàbriques, els músics declaren davant els jutges i un poeta mor apunyalat al carrer. La cultura esdevé sospitosa, i la indústria editorial es prepara per a l'Apocalipsi. I els petits editors, i els ciutadans, i els poetes, premen el matxet que duen entre les dents i aguanten. Esperen. Que peti tot. Que arribi el moment en què la resistència silenciosa que exerceixen cada vegada que obren un llibre i giren l'esquena al món, o cada vegada que inauguren una col·lecció de narrativa catalana i l'anomenen Cicuta , sigui tan potent com el començament d'aquest llibre al·lucinat i visionari: com un acte d'autèntica Resistència, la d'un home que, davant la imminent erupció del volcà del seu poble, prefereix quedar-se a casa llegint. I que peti tot.

]]> Labreu és una de les empreses editorials més curoses de Catalunya. S'esmerça a portar-nos coses noves, a descobrir talents, veus joves. I fa poc va sorprendre'ns amb una traducció al català de La maleta, de Sergei Dovlatov. La col·lecció Alabatre, especialitzada en poesia, ha publicat els versos de Pau Gener, Anna Gual o Silvie Rothkovic. Demà, 30 de novembre, treu a la llum, per segona vegada, una obra de Jordi Vintró, La bassa de les oques. Seguint la línia de la col·lecció, tapa verda i un cuc arrossegant-se.

]]>