Si els veus junts ja et pots imaginar com devien ser els seus vermuts de cap de setmana. Jordi Puntí, Miqui Otero i Irene Pujadas compartien una secció de radiocontes a El suplement de Catalunya Ràdio. L’origen de la idea, que és d’en Puntí, té excusa literària: es veu que Paul Auster va demanar als oients de la Ràdio Nacional Pública nord-americana que enviessin les seves històries i ell, amb el mínim retoc, en feia un relat i el llegia en antena. La versió catalana de l’experiment es titulava Sembla mentida i es tractava que els oients enviessin a la ràdio pública catalana anècdotes per WhatsApp d’un minut de durada, que els escriptors n’agafarien l’essència i, com si fossin una màquina de fer literatura, els convertirien en relats.

Una de les poesies més conegudes de Seamus Heaney (1939-2013) és la titulada Cavant (Digging), la primera peça canònica del seu cançoner. Fill de generacions de camperols irlandesos, el jove Seamus degué ser el primer de no seguir la tradició pagesa de la família. “Entre el meu índex i el meu polze / reposa la ploma rabassuda”, comença dient aquesta poesia. I acaba talment, però amb l’afegitó d’un darrer vers: “La faré servir per cavar”. No és un tema original de Heaney: sense allunyar-nos de la tradició pròpia, podríem recordar l’insigne poeta i fangador verdaguerià (que, de fet, era ple poeta per vocació i només, si de cas, fangador per origen familiar). O, encara més, aquell prodigi de Guerau de Liost titulat Obaga de castanyers, els darrers versos del qual no em sé estar de reproduir, perquè transmeten una emoció ben pròxima a la dels del premi Nobel irlandès de 1995: “L’obaga creix a poc a poc, vencent / d’eixut i de pugó els perills. / El pare meu ja deia, fet confident el llavi, / al més gran dels meus fills: / —Para-hi esment: / aquesta obaga l’ha plantada l’avi / i tu la tallaràs.— / I jo que dic: —Ai, las! / Quin serà mon esmerç? / No us tinc enveja: / sóc l’inútil senyor que s’hi passeja / i li dedica un vers”.

Encara que tingui poc més de 30 anys, Carles Morell (Artés, 1992) ja ha publicat mitja dotzena de llibres. Va debutar fa més d'una dècada amb Els vapors que maten (Galerada, 2014), que va rebre el premi Amadeu Oller, i des de llavors ha combinat la poesia, amb títols com Disponibilitat (Pagès, 2018); els dietaris, amb Notes per a un solo de Scriabin (A Contravent, 2017), i l'edició de correspondències com la de Joan Vinyoli i Eudald Puig (CCG, 2018). Les variacions del pols (Quaderns Crema, 2025) trenca un silenci editorial de set anys, però conté notes escrites fa gairebé una dècada en què l'autor reflexiona sobre l'amistat, l'amor, el naixement de la vocació literària i l'educació actual.

A què es refereix Natalia Ginzburg quan diu que La Història és la novel·la més bella del segle XX? No només al fet que és una obra literàriament ambiciosa, sinó a una altra cosa: va al moll de l’os. Les gairebé vuit-centes pàgines de La Història, d'Elsa Morante (Roma, 1912-1985), ens fereixen allà on fa més mal, que és al cor. La història –ara en minúscules– de l’Ida Ramundo i el seu fill Useppe, que no aixeca dos pams de terra, se’ns clava molt endins. Aquesta cabalosa novel·la coral és un cant a la resistència humana i a l’heroisme quotidià dels més febles, capaços de mostrar una fortalesa numantina.

"Una casa freda no és casa: ho sembla, però no ho és", ha recordat Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, 1963) a la tercera sessió dels Diàlegs d’ètica i filosofia moral celebrats al monestir de Pedralbes, coorganitzat per l’Ajuntament de Barcelona i el diari ARA i comissariat pel filòsof i assagista Daniel Gamper. El cicle ha comptat, de moment, amb la participació de Victoria Camps, Remedios Zafra i Josep Maria Esquirol, catedràtic de filosofia a la Universitat de Barcelona i autor d’assajos com La resistència íntima (2015), Humà més humà (2021) i L’escola de l’ànima (2024).

"Ara els veus com surten de les classes, / espumejants els ulls, / entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones, / i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós, / tot pensant què és el que t'atreu, encara, / d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut". Així comença un dels poemes de L'edat d'or (Quaderns Crema, 1983), llibre de poemes que va consolidar la veu reflexiva, serena i enamoradissa de Francesc Parcerisas. En aquells moments, l'autor, traductor i professor nascut a Begues el 1944 s'acostava als quaranta anys. Ara que està a punt d'arribar als vuitanta, s'ha decidit a reunir, a Triomf del present (Quaderns Crema), l'obra poètica escrita entre el 1965 i el 2000.

L'escriptor suís Peter Stamm (Münsterlingen, 1963) escull amb una meticulositat elogiable les premisses de les seves novel·les. A l'última d'elles, L'arxiu dels sentiments (Quaderns Crema, 2024; traducció de Marina Bornas Montaña), un documentalista madur que s'ha quedat sense feina s'obsedeix amb retrobar la companya d'institut de qui es va enamorar fa dècades. Mentre rumia com arribar-hi –ella és ara una cantant melòdica famosa que defuig els seguidors– repassa la seva vida, amb por d'haver-la malgastat.

Joel G. Morera (Barcelona, 1977) es defineix com a "badoc de professió" perquè al llarg dels anys ha anat explorant feines, països i aficions molt diverses que han acabat desembocant en l'escriptura de la seva primera novel·la, 3 a Denver, publicada a Quaderns Crema. "Tinc una dotzena de llibres a mig fer, i m'agradaria reprendre'n uns quants tan aviat com pugui", admet. Va ser arran del confinament pandèmic, el 2020, després d'haver viscut en ciutats com Londres, Tòquio i Hong Kong, que Morera es va marcar "començar una novel·la que pogués acabar". El resultat ha estat l'aventura, enginyosa, divertida i inclassificable de tres comercials d'una empresa de màrqueting digital que viatgen a Denver durant una fira d'activitats a l'aire lliure per captar nous clients. Res anirà tal com preveuen, perquè els protagonistes –en Woshley, en Limpsey i l'Stuart– quedaran subjugats per les peculiars troballes que fan a l'apartament on s'estan durant la fira.

De vegades amb resultats esplèndids i de vegades amb resultats espantosos, Hollywood sovint ha convertit l’horror i el drama de la guerra en un espectacle trepidant. En contra d’aquesta tendència ha proliferat una altra mena de pel·lícules bèl·liques, que retraten i conten l’horror i el drama de la guerra sense espectacularitzar-lo, centrant-se en la intimitat dels civils i no en l’èpica de l’acció multitudinària militar, buscant més el realisme versemblant i menys l’entreteniment. La classificació no implica cap valoració creativa: hi ha pel·lícules bèl·liques espectaculars i artísticament boníssimes, i n’hi ha d’íntimes i realistes d’una pedanteria i una vulgaritat soporíferes. Tampoc no implica cap judici o jerarquització de caràcter ètic: és possible fer espectacle sense fer sensacionalisme frívol i deshumanitzat (Kubrick, Kurosawa, Aldrich, Coppola, Klimov, Weir, Spielberg: la llista és molt llarga) i és possible fer un art cínic i amoral des de la presumpta empatia i la falsa intimitat.

"El viatge comença quan torno, quan començo a llegir sobre el lloc on he estat i descobreixo que no he vist res", assegura Enrique Vila-Matas, un dels autors que ha inspirat Jordi Galli a escriure La ruta invisible (Quaderns Crema, 2024). L'editor barceloní ha debutat poc abans de fer 60 anys amb una proposta singular que parteix dels gairebé 4.000 quilòmetres que l'autor i la seva parella van recórrer el 2016, resseguint tota la Ruta 66, que arrenca a Chicago, capital de l'estat d'Illinois, i arriba fins a Califòrnia, passant per sis estats més, entre els quals hi ha Missouri, Texas i Nou Mèxic.

Sota l’aparença d’un recull de contes autobiogràfics, l’escriptor i periodista Sergi Pàmies (París, 1960) ens torna a aixecar la camisa amb A les dues seran les tres (Quaderns Crema). Emocions que no passen pel sentimentalisme xaró, tendresa que recorre a la ironia per no caure en melodrama, narració eloqüent sobre uns fets reals que, passats pel seu sedàs literari inconfusible, esdevenen la més gran de les ficcions.

L'esperat retorn de Sergi Pàmies (París, 1960), A les dues seran les tres (Quaderns Crema), cinc anys després de L'art de portar gavardina, és un llibre de relats que experimenta amb els límits del temps i dels gèneres literaris.

El professor i assagista italià Nuccio Ordine (Diamante, 1958) ha dedicat bona part de la vida a transmetre la importància de la literatura i les humanitats: ho ha fet des de les aules universitàries –ha ensenyat a Calàbria, París, Londres i Yale–, dirigint col·leccions de clàssics literaris en diversos països i, sobretot, a partir de l'èxit internacional de La utilitat de l'inútil (Quaderns Crema, 2013), que s'ha traduït a 24 llengües. A Els homes no són illes (Quaderns Crema, 2022; amb traducció de Jordi Bayod Brau) s'ha decidit a connectar amb el present una cinquantena de joies literàries, des de la Metafísica d'Aristòtil a Les ones, de Virginia Woolf, passant per El rei Lear de Shakespeare, els Assaigs de Montaigne i la poesia d'Emily Dickinson. Hi recorda, amb vocació divulgativa, el valor de l'amistat, la contemplació i l'esforç i adverteix del creixent egoisme i mercantilització de la nostra societat.

Escriure és mentir, s'adona Parcerisas en un dels fragments “cosits i recosits” als quals interroga al diari La tardor em sobta (Quaderns Crema). Es demana “com podem convertir aquestes engrunes en un tot que tingui una mica de sentit” i ho fa escrutant-se a ell mateix com si fos un altre, com advertia Ricardo Piglia que porta a fer aquest gènere (“al transcribir, uno ya es otro”). Parcerisas intenta posar ordre "inútilment" a aquests fragments trobats a les butxaques dels pantalons, en llibretes i calaixos, al revers dels tiquets de compra, i s'adona que no sap si la vida és una continuïtat que es disgrega en trossos o si és una intermitència a la qual, a pilota passada, volem dotar de sentit i unitat. El volum és una apologia del fragment com a “generador simbòlic”, una filosofia del cosir, de la metonímia com a activitat de la mirada densa que és escriure.

La feina d’anostrar poetes és, per a una cultura literària que s’ho valgui, una tasca indefugible i colossal. No són tants els qui s’hi embarquen, entre altres coses perquè és una feina que implica entrega, temps i liberalitat. Ningú no ho ha demanat, ningú no paga el que val, i costa molt trobar editors que hi apostin. I, per acabar-ho d’adobar, no se sap del cert quants lectors tindrà una obra traduïda, i dels pocs que tingui, quants apreciaran el combat lliurat pel traductor amb les llengües (l’altra i la seva), els problemes d’interpretació i els de formalització, que són verament diabòlics. La pèrdua i el guany proverbials... amb els quals el traductor haurà fet equilibris indescriptibles (o, de fet, prou ben descriptibles, perquè allí han quedat xifrats, en el resultat final). També hi ha la qüestió de si cal que el qui emprengui una traducció poètica hagi de ser, o no, poeta. La també proverbial invisibilitat del traductor, que, tanmateix, ha estat rebatuda, de fa anys, des de les associacions de traductors i les facultats de traducció, sembla que comença a desaparèixer, almenys en les editorials sensibles a la qüestió. Aquí el nom del traductor apareix a la portada, cosa que honora l’editorial. Perquè, al capdavall, el traductor ha reescrit, fil per randa, tots els versos originals, i és perquè, fent una observació que no té, naturalment, cap base filològica, la paraula “autor” la trobem continguda, com camuflada gairebé, en la paraula “traductor” (i aquí no hi han tingut res a veure les dèries que puguem covar jugant al Paraulògic). 

Fa 25 anys l'escriptor Sergi Pàmies (París, 1960) va dinamitar el debat sobre la inexistència d'una gran novel·la barcelonina publicant un llibre de contes que va batejar, justament, amb el títol de La gran novel·la sobre Barcelona. "Cada cert temps apareixia algun pròcer lamentant-se d'aquesta absència. El meu sabotatge ha funcionat, perquè sempre que, des de llavors, s'ha buscat aquesta gran novel·la se cita allò que vaig fer jo", diu ara Pàmies, amb el volum reeditat a Quaderns Crema: conté un pròleg minuciós de Jordi Puntí i un epíleg de l'autor.

A Tòquio, estació de Ueno, Miri Yu presenta la història vital d'en Kazu, nascut a Fukushima l’any 1933, el mateix any que l’emperador. L’efecte mirall és immediat: en Kazu no té la sort dels rics i les tragèdies, tant seves com de la seva família, són el fil conductor del llibre. Fins i tot el tsunami a la seva ciutat natal reapareix al final de la novel·la. Premiada amb el National Book Award 2020, la novel·la situa el lector en la profunda bretxa social que escindeix el Japó de la postguerra.

L’editorial Quaderns Crema publica per primera vegada en català l’escriptora Imbolo Mbue (Camerun, 1980) amb Quan fèiem goig, traduïda per Neus Bonilla. La novel·la és una elegia impregnada de sentit de comunitat que utilitza el llenguatge poètic i les tècniques i ritmes propis de la narració oral.

Sovint –o sempre– les virtuts i els valors d'una novel·la es poden mesurar pels diferents nivells de lectura que ofereix, per les moltes històries que hi pot encabir i per la capacitat de parlar del present de l'autor, encara que sigui a través d'una llunyana història temporal, de dècades o de segles enrere. És un dels molts encerts de Mar obert (Quaderns Crema/Tusquets), de l'anglès Benjamin Myers, una petita joia literària, vuitena novel·la de l'autor i primera que es publica a l'Estat.

El primer dels diversos dietaris i textos autobiogràfics aplegats en aquest magne volum és redactat, sobretot, a París, i abraça del setembre del 1912 a la primavera del 14. No té res a veure amb els dos que vindran a continuació, corresponents al primer i segon any de guerra, durant la qual l’autor va prestar servei a l’Arxiu de la Guerra. El parisenc és el testimoniatge d’un escriptor a la trentena, que comença a fer-se un nom. Juga a escacs, parla de sexe amb els amics, en practica força i en deixa constància: “Al vespre quedo amb Marcelle i allibero tota la càrrega mental en l’intens joc físic fins a arribar a l’extenuació”. Es fa amb Schnitzler, Rilke, Verhaeren, Romain Rolland, que esdevé un dels seus amics més constants i admirats al llarg dels anys. Són les pàgines d’un diletant que escriu sobre Shakespeare i Dostoievski, que compra manuscrits de Racine i Stendhal...