A l’inici de Diamanti, Ferzan Özpetek celebra un dinar amb les actrius amb qui ha treballat durant la seva trajectòria a Itàlia per transmetre el desig de reunir-les a totes en una nova pel·lícula. Es tracta d’una seqüència que normalment quedaria reservada per a icones que no necessiten presentacions, però que resulta un xic estranya si tenim en compte que, fora de les fronteres transalpines, ni el gruix del repartiment ni el director d’origen turc tenen un lloc central en l’imaginari cinèfil. Malgrat això, la convicció d’Özpetek en el film que està somniant és tan gran que no li costa conduir el públic més enllà del caprici metatextual i endinsar-lo en la ficció pura, que es desenvolupa a la dècada dels setanta, entre les parets d’un taller de costura per a cinema i teatre, regentat per les germanes que encarnen Luisa Ranieri i Jasmine Trinca. Elles, i les dones que tenen al seu voltant, són les encarregades de materialitzar els vestits que donen volada i color als anhels dels altres, entregant-se amb abnegació a la tasca, malgrat els drames que cadascuna pugui tenir a casa, siguin fills deprimits o marits maltractadors.

Cinc milions d’espectadors, gairebé un de cada deu italians, han vist al cinema Siempre nos quedarà mañana, el debut en la direcció de l’actriu Paola Cortellesi, també guionista i protagonista d’una pel·lícula ja en cartell que viatja a la Itàlia de postguerra que van filmar prèviament Rossellini o De Sica, però amb una mirada més contemporània i marcada per les preocupacions del nostre temps. Cortellesi interpreta la Delia, una mare de tres fills humiliada constantment per la sufocant misogínia del marit. Les pallisses a la dona són tan habituals que esdevenen una mena de coreografia de la violència, normalitzada fins al punt que la primera bufetada del dia pot caure abans de llevar-se del llit ("Bon dia, estimat", té només temps de dir la Delia abans de rebre una cleca).

Paolo Taviani, un dels grans noms de la darrera gran generació del cinema italià, va morir aquest dijous a Roma als 92 anys. Amb el seu germà gran, Vittorio, que va morir el 2018, va dirigir pel·lícules emblemàtiques com Padre Padrone, Palma d'Or del Festival de Canes del 1977; Good morning Babylonia (1987), i Cèsar ha de morir, que el 2012 guanyava l'Ós d'Or de la Berlinale. Hereus de la tradició neorealista i marcats per un fort compromís polític i social, els Taviani van dirigir plegats vint-i-un llargmetratges, que conformen una filmografia essencial per explicar el cinema italià de les últimes cinc dècades. Després d'Una qüestió privada (2018), el seu últim treball conjunt, Paolo Taviani encara va dirigir una pel·lícula més, Leonora addio, del 2022, una adaptació lliure dels contes de Luigi Pirandello, que ja havia inspirat el 1984 el seu film Kaos.

La cineasta italiana Lina Wertmüller, referent del cinema europeu que va obrir camí a les directores i va ser la primera dona nominada a l'Oscar de millor direcció, ha mort aquest dijous als 93 anys segons informa la premsa italiana. Considerada la gran dama del cinema italià del segle XX, Wertmüller va dirigir una trentena de pel·lícules d'una expressivitat única i personal, amb fites artístiques com Pascualino set belleses, Insòlita aventura d'estiu o el seu debut del 1963, Els basiliscos. Quan el 2019 van lliurar-li un Oscar honorífic, una altra directora nominada a l'Oscar, Greta Gerwig, va dir sobre ella: "No està al servei de cap ideologia. El que li interessa és trencar les regles. [...] Em meravella com a dona, com a pionera i com a padrina de totes nosaltres però, per damunt de tot, com a cineasta immensa".

Quan Pietro Marcello tenia 20 anys, el seu amic Maurizio Braucci va regalar-li una novel·la de Jack London que no coneixia sobre un mariner que s'acaba convertint en escriptor d'èxit. “Llegeix això. És la nostra història”, va dir-li. Més de dues dècades després, els dos amics han escrit un guió adaptant el llibre i Marcello ha dirigit un film que ha triomfat al Festival de Sevilla, ha guanyat la Copi Volpi al millor actor (un extraordinari Luca Marinelli) de la Mostra de Venècia i, per damunt de tot, s'ha endut l'ovació de la crítica internacional per la seva intensitat i bellesa.

'Martin Eden'

(5 estrelles)

Direcció: Pietro Marcello. Guió: Maurizio Braucci i Pietro Marcello. 129 min. Itàlia, França i Alemanya (2019). Amb Luca Marinelli, Jessica Cressy i Carlo Cecchi. Estrena als cinemes

]]> Actor convertit en director, Sergio Castellito s'ha especialitzat rere la càmera en drames intensos de suposada vocació realista com No te muevas i Volver a nacer, tots dos protagonitzats per Penélope Cruz. A Fortunata torna a adaptar un text de la seva col·laboradora habitual, Margaret Mazzantini, amb una protagonista marcada per les seves tràgiques circumstàncies. És la dona del títol, una perruquera en procés de separació d'un marit violent que intenta tirar endavant la filla i un projecte de negoci propi. Castellito apel·la a referents com Mamma Roma de Pier Paolo Pasolini per presentar el seu film. És cert que la interpretació de Jasmine Trinka vol desprendre aquella intensitat més gran que la vida d'Anna Magnani, capaç d'atorgar l'aire tràgic d'un mite clàssic a una mare de raval. Però, poc subtils, els responsables de Fortunata recalquen les idees de la pel·lícula expressant-les tant de manera literal com metafòrica, començant pel títol, i recorren a ressorts que busquen l'emoció fàcil dels espectadors: des d'una història d'amor d'allò més inversemblant de Fortunata i el psiquiatre de la filla (un Stefano Accorsi amb el pilot automàtic) fins a les decisions de l'atzar que castiguen la mare quan no està pendent de la nena. Almenys, per compensar la tendència al tremendisme, acaben amb una reivindicació del fet d'aferrar-se a la vida malgrat tot.

]]>

Vittorio Taviani, un dels cineastes clau del cinema italià de l’últim mig segle, va morir ahir a Roma als 88 anys. Ell i el seu germà petit Paolo van formar un tàndem com a directors responsable de més de vint títols. L’últim, Una questione privata, el va presentar el Paolo fa pocs dies a la Filmoteca de Catalunya, que justament dedica actualment un cicle als directors. Allà, Paolo Taviani va explicar que la salut del seu germà era molt fràgil a conseqüència de les seqüeles d’un atropellament i que, amb “gran dolor”, havia hagut de dirigir Una questione privata tot sol.

]]> En veure el gran actor italià Toni Servillo passejant pels carrers de Roma amb un posat indolent, més d’un espectador es pot descobrir transportat a l’exuberància de La gran bellesa. Tanmateix, l’encanteri dura ben poc, just el temps que es pren Déjate llevar per revelar la seva naturalesa irreflexiva i alegrement frívola. I és que aquesta comèdia esbojarrada no té cap problema a l’hora d’abusar dels clixés: Servillo encarna un psicoanalista jueu, neuròtic i garrepa, mentre que la madrilenya Verónica Echegui interpreta una entrenadora de fitness grollera i experta a ficar-se on no la demanen.

]]> A El Decameró, Pier Paolo Pasolini recuperava les narracions de Boccaccio per dur a terme un cinema de vocació popular allunyat de la moral i l'estètica burgeses. En la nova adaptació que han dut a terme els germans Taviani hi trobem una voluntat d'acostar aquesta obra clàssica als joves i alhora reivindicar el poder de l'art per reconnectar amb la vida, un propòsit no tan diferent del que movia l'anterior Cèsar ha de morir (2012), aquell Shakespeare interpretat pels interns d'una presó. Als antípodes de la jovialitat desvergonyida del film de Pasolini, Paolo i Vittorio es decanten per una adaptació polida i d'una lluminositat serena. Els protagonistes són un grup de set noies i tres nois que fugen de la Florència assolada per la pesta i es refugien en un mas al bell mig del camp. Allà s'expliquen històries en què l'amor i la sensualitat triomfen per sobre de les dissorts. Els relats, per tant, funcionen com a reactivadors de les ganes de viure en un moment en què triomfa la mort. Malgrat que el film arrenca amb un home malalt tirant-se des del campanile florentí, amb prou feines hi ha al film imatges d'aquest món decadent ni de les víctimes plenes de bubons dels quals s'escapen els protagonistes. L'opció dels Taviani de fugir del tòpic de l'imaginari medieval que bruteja resulta prou interessant en el pròleg. Però, sense deixar de ser una adaptació bella i valuosa, Maravilloso Boccaccio també resulta massa ponderada i correcta en la seva exaltació d'una joia de viure en què els impulsos juvenils pesen més que les repressions morals i socials.

]]> Marco Bellocchio –probablement, el millor cineasta italià viu– fa pel·lícules sobre fantasmes des de fa anys: l'espectre del feixisme a Vèncer, l'esperit d'una dona que desitja morir a Bella addormentata, els fantasmes d'una Itàlia primitiva i corrupta a Sangue del mio sangue. El seu nou film, Felices sueños, l’adaptació d'una novel·la de Massimo Gramellini, proposa una aproximació en clau interior a aquest univers espectral, a través d'una mirada frontal i fulgurant a la melancolia de l'orfandat. Un viatge poètic que parteix de l'esfera íntima dels personatges per acabar conquerint un discurs d'una escala gairebé còsmica.

]]> Tot i que els grans festivals de categoria A puguin semblar una bombolla cinèfila elitista, enguany tant Berlín com Canes han volgut ser altaveu dels problemes polítics i socials de la realitat europea del nostre temps. A la Costa Blava, Ken Loach s’alçava amb el guardó al millor film per Yo, Daniel Blake sobre les vides baquetejades per la crisi, i a la capital alemanya guanyava Fuego en el mar, el documental sobre la crisi migratòria a les costes del Mediterrani de Gianfranco Rosi (que, per cert, ja sap què és tenir un premi gros als prestatges de casa: va triomfar a Venècia el 2013 amb Sacro GRA). Ergo: els festivals de cinema no són tan escapistes com semblen.

]]> Tot i que amb comptagotes i una mica d’amagatotis, hem pogut tastar el gust del thriller televisiu italià contemporani a casa nostra. Entre Comisario Montalbano, Roma criminal, Gomorra: la sèrie i 1992, hem pogut comprovar que l’spaghetti noir, diguem-ne així, no té res a envejar a les ficcions de TV de gènere negre que arriben dels Estats Units, del Regne Unit i d’Escandinàvia, per citar només tres denominacions d’origen molt més reconegudes. I, a més, lluint un caràcter indentitari propi que, sens dubte, no es pot explicar sense tenir en compte que en la història i la realitat d’aquest país el crim organitzat ha tingut un protagonisme gairebé consubstancial (almenys en algunes zones). En aquestes obres es percep una auctoritas que ni de bon tros podem ensumar en creacions d’altres països.

]]>

“Un mestre de la increïble i aguda capacitat per llegir Itàlia, la seva societat i els seus canvis, per llegir el sentiment del temps i per tenir una consciència civil que deixa un buit enorme en la cultura italiana”. Així resumia el president italià la figura d’Ettore Scola, mort ahir als 84 anys en un hospital italià. Estava en coma des de diumenge. El ministre de Cultura italià, Dario Franceschini, el va recordar com “un gran mestre, un home extraordinari, jove fins a l’últim dia de la seva vida”. La seva carrera, amb més de 50 pel·lícules, resumeix la grandesa del cinema italià.

]]> La història d'amor entre el director i actor italià Vittorio De Sica i l'actriu catalana Maria Mercader, reviurà al film La porta del cel, dirigida pel nét de tots dos, Brando, i interpretada pel fill de la parella, Christian, que farà el paper del seu pare.

]]>

El cineasta italià Mario Monicelli, el mestre de la comèdia italiana, ha mort en caure de la cinquena planta de l'hospital San Giovanni de Roma, on estava ingressat a causa d'un càncer de pàncrees terminal, segons han informat diferents agències a partir de fonts del centre sanitari. El seu pare, un reconegut poeta i escriptor, també va treure's la vida el 1946.

]]>