Mor Vittorio Taviani, un gran del cinema italià

BarcelonaVittorio Taviani, un dels cineastes clau del cinema italià de l’últim mig segle, va morir ahir a Roma als 88 anys. Ell i el seu germà petit Paolo van formar un tàndem com a directors responsable de més de vint títols. L’últim, Una questione privata, el va presentar el Paolo fa pocs dies a la Filmoteca de Catalunya, que justament dedica actualment un cicle als directors. Allà, Paolo Taviani va explicar que la salut del seu germà era molt fràgil a conseqüència de les seqüeles d’un atropellament i que, amb “gran dolor”, havia hagut de dirigir Una questione privata tot sol.

El cinema dels Taviani sempre va tenir un fort compromís amb la realitat, potser arran d’una projecció de Paisà de Rossellini que els va commoure i els va despertar les ganes de fer pel·lícules. El Vittorio va estudiar dret a la universitat però la crida del cinema va ser més forta. Els Taviani es van iniciar en el documental ( L’Italia non è un paese povero ) i no van trigar a dirigir la seva primera ficció, Hem de cremar un home, sobre el conflicte entre un treballador sicilià i la Màfia. Els Taviani no van perdre mai de vista la classe obrera, una de les preocupacions constants del seu cinema.

Als 70 van llegir la notícia d’un pastor d’ovelles que havia après a llegir de gran i s’havia acabat convertint en professor de lingüística. Aquell retall de diari va ser la llavor d’una de les seves millors pel·lícules, Padre padrone, la colpidora història d’un pastor analfabet tiranitzat que el 1977 va guanyar la Palma d’Or. A Canes també va triomfar el 1982 La nit de Sant Llorenç, que evoca uns fets històrics del seu poble natal, San Miniato, on el 1944 una part dels veïns van fugir de les bombes alemanyes mentre la resta s’aixoplugaven a l’església.

La filmografia dels Taviani va anar creixent amb regularitat al llarg de les dècades següents, amb una nova pel·lícula cada dos, tres o quatre anys. Paolo Taviani explicava a la Filmoteca que les idees sorgien mentre passejaven els seus gossos cada matí per un parc de Roma pròxim a casa seva. “També hi passegem els cervells -deia-. Parlem de tot: la gent del nostre voltant, els llibres que llegim, les pel·lícules que veiem… Fa uns anys parlàvem de dones. I així van sorgint les idees”. Una d’elles va ser la de Kaos, que adapta cinc dels contes del recull Contes per a un any de Luigi Pirandello.

Dirigint a la presó

Un dels seus últims triomfs cinematogràfics va ser Cèsar ha de morir, que el 2012 va obtenir l’Os d’Or de la Berlinale. El documental va seguir el muntatge teatral que feien els reclusos de la presó de màxima seguretat de Rebibbia del Juli Cèsar de William Shakespeare. Els Taviani van passar sis mesos rodant la pel·lícula amb la complicitat del director escènic Fabio Cavalli, seguint proves de selecció, els primers assajos i la representació final, entrelligant ficció i realitat de manera poderosa i concisa.

Amb la mort de Vittorio Taviani desapareix una part important de l’última gran generació de cineastes italians, que també és la de Bernardo Bertolucci i Marco Bellocchio. Una generació que va rebre la pesada càrrega del neorealisme i el va fer anar més enllà amb una visió del cinema compromesa amb la realitat, filla de la Itàlia convulsa i polititzada dels anys 60 i 70.