El Govern Basc ha demanat formalment al govern espanyol el trasllat del Guernica al museu Guggenheim de Bilbao entre l'octubre del 2026 i el juny del 2027. L'exposició de la icònica pintura de Picasso serviria per celebrar el 90è aniversari del primer Govern Basc i del bombardeig a Gernika –la Legió Còndor va bombardejar sense descans el municipi el 26 d'abril del 1937 per ajudar en l'avenç franquista–. Per al lehendakari Imanol Pradales seria "una fórmula de reparació simbòlica i de memòria històrica" de cara al poble basc i "un missatge per al món" sobre "el que suposa una guerra i l'atrocitat que es deriva de les dictadures".

La cantant Rosalía s'ha retractat de la seva opinió sobre Pablo Picasso, que expressava en una entrevista amb l'escriptora argentina Mariana Enríquez organitzada per Spotify. A la conversa, les dues artistes debatien sobre Picasso i Rosalía deia: "M'agrada molt Picasso i mai m'ha molestat diferenciar l'artista de l'obra. Potser no m'hauria caigut bé per les coses que m'han explicat, però qui sap, potser sí. No ho sé i no m'importa; gaudeixo de la seva obra".

Miquel Barceló no fa gaires jerarquies entres disciplines artístiques ni períodes històrics. Considera que la ceràmica és "la mare de la pintura", i a partir d'aquest dimarts 58 de les seves ceràmiques dialoguen amb 36 de Picasso i 33 peces arqueològiques del Museu d'Almeria a l'exposició Reflexos. Picasso x Barceló. El punt culminant del recorregut de la mostra a Almeria és un enginyós "pessebre-teatre", tal com diu el mateix Barceló, que escenifica una Nativitat. Ell mateix el va muntar dilluns al matí, "desconstruint" la feina que havia fet l'equip del museu, com diu sorneguera la seva directora, Tania Fábrega. De fet, des de fa 30 anys Barceló fa cada any un pessebre amb els fills amb figuretes fetes per ell mateix. "Vaig portar peces del meu taller que eren fragments, coses inacabades i figuretes, i les hem combinat amb les altres sense identificar de qui són. És molt bonic, perquè sovint hi ha un toro de Picasso, un petit toro meu i un altre de fenici, i estan fets amb els mateixos gestos o amb uns de molt semblants, amb una argila molt semblant i cuits d'una manera semblant. És com si et mengessis una pizza feta a Pompeia fa dos mil anys, una feta a Palma i una que t’ha fet la teva mare", diu l'artista.

Alain Moreau, un col·leccionista francès, ha publicat al butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el text titulat Picasso i l'art primitiu. Els 'negres' de Picasso surten de la Catalunya francesa, les tesis del qual han estat àmpliament recollides per diferents mitjans espanyols i internacionals. Moreau sosté que els frescos medievals de Campdevànol, Sant Martí de Fenollet i el Devot Crist de Perpinyà van influir en la pintura de Picasso Les senyoretes d'Avinyó (Les demoiselles d'Avingon, 1907), i descarta la influència de l'art negre. Aquestes afirmacions són fake news per la manca de rigor històric i documental. Al difondre la seva “visió”, Moreau contamina l'opinió pública que, sense prou elements de judici, es forma una idea errònia sobre una de les pintures més importants del segle XX i genera falses expectatives picassianes entre els habitants de Campdevànol.

Fa deu anys, l'Ajuntament de Girona, amb Carles Puigdemont com a alcalde, va comprar el fons del crític d'art Rafael Santos Torroella per 3,9 milions d'euros. Es tracta d'una col·lecció d'obres, cartes i documents d'artistes del segle XX, clau per entendre les avantguardes a Catalunya i la seva relació amb el context europeu, amb noms destacats com Tàpies, Miró, Picasso o Dalí. La compra va generar una gran polèmica per l'elevat cost en un context econòmic de vaques magres i el fet que no existís cap espai a la ciutat per exposar el material. El consistori va argumentar llavors que l'objectiu era exposar el fons de manera permanent en un nou museu d'art modern. Seria davant per davant de l'escalinata de la catedral de Girona, a la Casa Pastors, antiga audiència provincial de la ciutat. Però una dècada després el més calent és a l'aigüera i no es preveu que el museu obri fins, almenys, el 2029, si és que no hi ha cap nou cop de timó al consistori. Les obres s'han anat endarrerint fins avui, perquè el 2023, durant els treballs de condicionament de l'espai, es van trobar restes arqueològiques que van obligar a redefinir l'ús de l'immoble. De moment, a Girona, les peces més importants del fons només s'han pogut veure en una mostra temporal l'any 2022, que encara es pot visitar de manera virtual.

Diuen que el pintor Pablo Ruiz Picasso pintava, escrivia i dibuixava damunt de la taula de la cuina i que per això té tants quadres amb referències culinàries. Avui n’hi ha més. La casa de Barcelona on va viure el pintor del Guernica l’ocupa l’Hotel Serras (passeig de Colom, 9), on hi ha dos restaurants imprescindibles per conèixer la cuina catalana i la italiana. D'una banda, l’Informal, dirigit pel cuiner Marc Gascons, situat a l’última planta de l’hotel, i de l'altra, l’Agreste, el restaurant temporal amb data de tancament (provisional) la primera setmana d’agost.

L’any que ens deixarà d’aquí a uns dies s’ha commemorat el 50è aniversari de la mort de Pablo Picasso amb una cinquantena d’exposicions arreu del món. S'ha revisat la seva creativitat des dels punts de vista més variats que es puguin pensar. Però, i l’home que convivia amb l’artista? I l’amic, l’amant, l’espòs, el pare? D’això se n’ha ocupat una companyia de pallassos, Rhum & Cia, que s’ha sumat a l’efemèride de motu proprio. O sia, a la perifèria. Ho fa des del circ, un món que el pintor va visitar amb especial dedicació durant tota la vida i no solament en el període rosa.

Al final de la fabulosa exposició sobre Miró i Picasso, tant al museu del carrer Montcada com a la fundació de Montjuïc, s'hi projecta una breu entrevista a Joan Miró, ja gran. Li demanen què recomanaria a un artista jove. Respon, concís: “Treballar, treballar i treballar”. Miró i Picasso, dotats d’una energia fenomenal, van passar-se la vida treballant, creant, investigant. Miró investigava cap endins, Picasso cap enfora. Eren molt amics. Un dia, en una visita del Joan al Pablo, al jardí del segon, davant d’una escultura, Miró diu: “Però si això és meu!” I Picasso li respon: “No, és de nosaltres”. S’estimaven, eren fruit de la mateixa revolta artística, es copiaven. Eren tan iguals i tan diferents. L’entrevista, en francès, acaba amb un comiat en català adreçat a l’amic –sí, entre ells parlaven en català–: “Adeu, Pablo, adeu!”

La inversió en cultura té un efecte multiplicador sobre el valor afegit brut total d'1,7 vegades l’import de la inversió realitzada i d'1,4 de la despesa feta. Són dades tretes de l'estudi sobre l'impacte econòmic i social del Pla de Museus de Catalunya. Evidentment, els museus tenen un gran impacte social i cultural a la ciutat, però, a més, els grans equipaments, com el Museu Picasso i la Fundació Joan Miró, tenen també un gran impacte econòmic. Difícil de mesurar, això sí. "Hi ha un impacte econòmic, en el cas del Museu Picasso i la Fundació Miró és evident", explica el filòsof i gestor cultural Xavier Fina. El problema és calcular-lo. En el cas d'aquests dos equipaments en podem saber l'impacte directe, perquè presenten els seus comptes anuals auditats. Però és molt més difícil d'establir l'impacte indirecte i, sobretot, l'induït, que tenen en l'economia de Barcelona i Catalunya.

Artur Ramon (Barcelona, 1967) és segurament una de les persones que els últims anys més han treballat per difondre l’art a Catalunya. Des de la seva galeria, hereva d’una tradició familiar centenària; des de la ràdio –ara amb Ricard Ustrell, abans amb Josep Cuní–, i també escrivint llibres com Art trobat o Les obres mestres de l’art català. Parlem de Picasso i de Miró, però també de com visitar un museu o de l’amant que té a Madrid i que va a veure sempre que pot. Aquest historiador de l’art, galerista i antiquari parla tal com vesteix: net i endreçat. Però no s’està de dir res.

Pablo Picasso va anar per primer cop a Horta de Sant Joan l'estiu del 1898, quan encara no havia fet els 17 anys. El mas Tafetans, convertit en estudi provisional pel futur autor del Guernica i el seu amic pintor, Manuel Pallarès, es conserva tal com era a finals del segle XIX. "Encara hi ha rastres de pintura en alguna paret. És meravellós", diu el fotògraf Jean Marie del Moral, que acaba d'inaugurar a l'Institut Francès de Barcelona l'exposició Horta Picasso Miró Mont-roig.

El poeta alquímic i estudiós picassià Josep Palau i Fabre escrivia el 1999, abans que els mòbils colonitzessin les nostres vides: "Vivim assetjats i assaltats constantment per imatges de tota mena: anuncis lluminosos, cinema, televisió, revistes il·lustrades, fulls publicitaris. No és gens estrany que el geni més contundent i característic del segle XX s’hagi revelat en termes plàstics i visuals. Contra tot el que pot semblar, Picasso és el gran antídot a la droga diària i embrutidora de les imatges estereotipades que ens assalten". Encara no hi havia mems ni YouTube, Instagram o Tiktok. Però la lletra i la paraula ja havien cedit pas a la cascada visual com a mitjà de comunicació i d’expressió preponderant.

París. Gener del 1928. Pablo Picasso s’encaterina d’una joveneta que s’està emprovant barrets a les Galeries Lafayette. És Marie-Thérèse Walker, que poc temps després va convertir-se en musa i amant del pintor malagueny mentre aquest encara estava casat amb la ballarina russa Olga Koklova. El coup de fou amb Walker també es faria extensible als barrets, un accessori que va conrear obsessivament fins al final de la seva carrera. Ho testifiquen retrats de Marie-Thérèse i la petita Maya, així com de les dones que van succeir-la en una vida sentimental intensa: Dora Maar, Françoise Gilot –amb qui va tenir la Paloma– i Jacqueline Roque, segona esposa i última companya de Picasso.

La gran exposició sobre la relació d'amistat entre Pablo Picasso i Joan Miró comptarà amb algunes de les obres més emblemàtiques dels dos artistes. El Museu Picasso i la Fundació Miró de Barcelona col·laboren i acullen per primer cop aquesta gran mostra que, emmarcada en els actes de la Celebració Picasso 1973-2023, se celebrarà del 20 d'octubre al 25 de febrer. Ja han començat a donar informació sobre les obres que s'hi podran veure, algunes de les quals no s'havien vist mai abans a Barcelona o s'hi han pogut admirar poques vegades.

Claude Ruiz-Picasso, fill del pintor malagueny Pablo Picasso i la pintora francesa Françoise Gilot, ha mort als 76 anys a Suïssa, segons ha confirmat el seu advocat, Jean-Jacques Neuer. Nascut l'any 1947 a Boulogne-Billancourt, al llarg de la seva vida va ser fotògraf, empresari i realitzador. Entre 1963 i 1974 va viure a Nova York, on va ser assistent del fotògraf Richard Avedon, i va estudiar cinema a l'Actors Studio. També va treballar com a fotoperiodista per a revistes com Time Life i Vogue. Entre 1989 i 2023 va ser l'administrador de Succession Picasso, l'empresa que gestiona els drets lligats al pintor i a la seva obra. Fa un mes va cedir el càrrec a la seva germana Paloma. Entre altres responsabilitats, Claude Ruiz-Picasso va ser membre del patronat del Museu Picasso de Barcelona.

"El Museu Picasso de Barcelona forma part de l’obra del mateix Picasso. Es va fer per desig seu i va supervisar tot el procés, tot i no haver-hi posat mai els peus per no trepitjar l’Espanya franquista. Fins i tot en tenia una maqueta a casa seva", explica amb entusiasme el director del museu barceloní, Emmanuel Guigon, mentre passeja per les sales del Fernán Gómez Centro Cultural de Madrid. Allà Guigon, juntament amb el museògraf Ricardo Feriche, ha preparat la mostra Picasso en foto. Arxius del Museu Picasso de Barcelona, que divendres va inaugurar el certamen PhotoEspaña 2023 i es podrà veure fins al 28 de juliol.

"Hem intentat preparar la celebració sense amagar res i aprofundint en tot", ha assegurat avui dissabte, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, durant la visita que ha fet al Museu Picasso de Barcelona en el 50è aniversari de la mort del pintor. El museu barceloní és una de les institucions que participa en la Celebració Picasso 1973-2023. Ho farà amb l'exposició Miró-Picasso que s'inaugurarà l'octubre del 2023 i es podrà veure fins al febrer del 2024. "Serà una gran exposició amb una gran repercussió internacional, ja que tindrem préstecs de museus d'arreu del món i de col·leccions privades", ha assegurat el director del museu, Emmanuel Guigon. L'exposició, que es fa amb la col·laboració de la Fundació Joan Miró, vol mostrar la relació entre els dos artistes, que van ser amics i l'obra dels quals s'entrellaça sovint.

Picasso ha mort, visca Picasso! Després de presentar obres polèmiques com una escultura de Franco dins una nevera, l'escultor Eugenio Merino ha convertit l'estand de la galeria barcelonina ADN a la fira Arco en la capella ardent del pintor malagueny amb l'escultura Aquí va morir Picasso, un ninot hiperrealista que representa el cadàver de l'artista malagueny. "És un treball del 2017 que hem volgut reactivar amb motiu del cinquantè aniversari de la mort de Picasso", diu el galerista Miguel Ángel Sánchez. El preu de l'escultura és de 45.000 euros i la de la fira és la segona de tres exemplars. El tercer el farà Merino després de vendre aquest.

Daniel-Henry Kahnweiler (Mannheim, Alemanya, 1884-París, 1979) va ser més que un galerista llegendari. Va ser, sobretot, “un home de cultura”, com diu Brigitte Leal, conservadora general honorària de Patrimoni de França i la comissària de la gran exposició que el Museu Picasso dedica al llegat del galerista, titulada Daniel-Henry Kahnweiler. Marxant i editor. Es tracta d’una mostra excepcional perquè inclou 98 obres del Centre Georges Pompidou de grans artistes com André Derain, Juan Gris, Henri Laurens, Fernand Léger, André Masson, Paul Klee i del mateix Picasso. També 65 llibres de bibliòfil i altres publicacions de la biblioteca del museu parisenc. La mostra, que es podrà visitar fins al 19 de març, és també la primera a Barcelona dels actes commemoratius del 50è aniversari de la mort de l’artista malagueny. “És una de les grans exposicions que es poden veure avui a Europa”, comenta el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon.

De l’article de Sebastià Gasch (Barcelona, 1897-1980) a La Publicitat (10-VIII-1932) sobre un número extra de Cahiers d’Art, la revista del crític Christian Zervos (Cefalònia, 1889 - París, 1970). L’any vinent farà 50 anys de la mort de Pablo Picasso (Màlaga, 1881 - Mougins, 1973). L’aniversari es commemorarà a Barcelona amb una exposició conjunta de la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso.