No és cada dia que neix una revista a Girona amb la voluntat d’arribar a tots els Països Catalans. I menys des d’un projecte que, com una “matrioixca”, ha anat creixent durant cinc anys des del cor del Barri Vell fins a expandir-se per tota la ciutat, la demarcació i ben aviat arreu del Principat. Aquesta setmana s’ha presentat en societat El Foment, una nova publicació trimestral de mínim 116 pàgines editada en el “temps rècord”, en paraules del director, de només quatre mesos.

Entrevistem Josep Vicent Frechina. Activista, divulgador i crític musical valencià. És també coordinador de Caramella, l'única revista sobre cultura popular dels Països Catalans. Fundada per les entitats Carrutxa, Tramús i Solc, enguany compleix 25 anys, tota una fita per a un projecte "autogestionat i independent" de clara vocació social.

"Abans d'acabar l'acte vull dir que resistència no és sinònim de victimisme i que hem de continuar amb alegria". Qui parla és Màriam Serrà, directora de Llengua Nacional, que pren la paraula al final de la taula rodona organitzada per l'ARA a l'Ateneu Barcelonès en suport de les revistes censurades per Vox a la biblioteca municipal de Borriana (Plana Baixa) amb l'objectiu d'aixecar l'ànim dels presents després d'un debat en què s'ha posat de manifest la precarietat de tot el sector cultural català. El cert és que el cas de Borriana ha servit de revulsiu i ha posat en el focus unes publicacions que sobreviuen gràcies a la militància i el compromís d'una comunitat de lectors massa reduïda. La part positiva és l'onada de solidaritat que han rebut aquests dies, tal com reconeix la directora de Cavall Fort, Mònica Estruch, que ha explicat que els havien arribat moltes subscripcions des de l'estranger, per exemple de Kènia. Joan Escrivà, director de la revista valenciana Camacuc, també ha enviat un vídeo per ser-hi present.

Un, dos i tres. La primera publicació periòdica en català des de 1714 dura tres números. És 1841 i Lo Pare Arcàngel vol fer riure amb l’òrgan musculós de la terra erma. Es veu que n’hi ha que no els fa gràcia. Ja ho diuen el darrer dia del paper: “Circumstàncies imprevistas no han permès cumplir ab lo que prevé la lley”. Però com sempre passa en aquest país de grans oportunitats laborals en el sector dels kamikazes, el 1843 tres imprudents del vol formiga treuen al carrer la segona: Lo Verdader Català. Arriba al cim letal amb sis números. I aquí és on hi ha el carboni 14, la gènesi, el motlle, l’esperma de les revistes en català. 

Es compleix un quart de segle d’un fenomen editorial que va canviar, i per a bé, l’ambient social per al col·lectiu homosexual. Els 120 números mensuals que va aguantar la revista Zero al mercat van servir per fer un pas de gegant en la visibilitat de la comunitat gai. Va ser a través de les seves portades que moltes personalitats van sortir de l’armari i es van reconèixer públicament com a homosexuals, per contribuir a la seva normalització. Movistar li ha dedicat una minisèrie documental de dos episodis. Amb el títol Zero, la revista que sacó del armario a un país, examina la trajectòria d’aquesta publicació, que va acabar tancant ofegada en deutes.

Estic molt contenta. Llegeixo a l’ARA les meravelloses conseqüències immediates del pacte del PP i Vox al poble de la meva àvia paterna: Borriana. Han ordenat que es “retirin de la biblioteca municipal les revistes en català Camacuc, Llengua Nacional, Cavall Fort, El Temps, Sàpiens i Enderrock”. No sé si me’n deixo alguna. El regidor de Cultura, Jesús Albiol, de Vox, va anar a la biblioteca a intentar confiscar les pernicioses revistes i després va publicar aquest tuit: “El @ajuntburriana no seguirá promoviendo al (sic) separatismo catalán con el dinero de los burrianenses. No somos catalanes de segunda, somos valencianos y españoles de primera”. El tuit acabava amb un “Al carrer”, escrit en majúscules, que entenc que és en valencià i no en català, perquè llavors se l’hauria de suspendre de sou. El tradueixo, doncs: “Al carrer” vol dir aproximadament “al carrer”.

Després de 46 anys de batallar, tanca la revista L’Avenç. 46 anys i 500 números. Ras i curt: aquest país té un problema, i molt greu, amb la seva cultura i el seu sistema cultural. 1.200 subscriptors, només, en el país del 52%! Desapareix una estructura cultural d’estat, el que seria una pota fonamental d’un sistema cultural normal i consolidat; i fins i tot TV3 se n’ha fet ressò. Quan fou mort el combregaren.

L’historiador Josep M. Muñoz, biògraf de Jaume Vicens Vives i director de L’Avenç els últims 23 anys, anuncia en aquesta entrevista que l’emblemàtica revista nascuda el 1977, en plena Transició, deixarà de publicar-se. L’últim número, el 500, serà el del mes d’abril. La falta de suports institucionals i privats, i la progressiva reducció del nombre de subscriptors, fa inviable la seva continuïtat tal com és avui. Muñoz i Núria Iceta, copropietària de la històrica capçalera, han trucat a diverses portes sense trobar solucions. La seva voluntat és mantenir una pàgina web i continuar amb l’editorial de llibres, però la revista en paper, si no es produeix un miracle, arriba al seu final.

Qui va ser director de la revista Interviú durant deu anys, Alberto Pozas, ha compartit un fil a Twitter amb les deu portades que més li van funcionar. Només han passat cinc anys justos des que la revista va desaparèixer, però totes aquelles primeres pàgines semblen ja ben bé de dècades enrere. Repassant-les, sobta l'explotació impune de la intimitat (aliena, esclar). Per exemple, una de les portades que més va fer augmentar vendes va ser la de Pilar Rubio amb un nu que pertanyia als seus inicis com a model, catorze anys enrere, i que es va publicar sense que n'hagués donat el consentiment. També van triomfar –amb altres directors– la d'Elsa Pataki, amb unes fotos fetes a traïció en un rodatge, i la de Marta Sánchez, de qui es deia que va acceptar fer una sessió a contracor perquè els paparazzis l'havien enxampada nua en unes imatges gens afalagadores. De la tirallonga de concursants de Gran Hermano –era tradició que apareguessin a la revista–, Chiqui va ser la més exitosa. El fet que mesurés 129 centímetres fa pensar que, en aquest cas, a la cosificació habitual s'hi sumava el morbo d'exhibir un cos no normatiu. La foto de la duquessa d'Alba en topless també era antiga i es venia com l'oportunitat de veure "les imatges que han estat amagades trenta anys". Segons explica Pozas, l'advocat de la noble li va proposar querellar-se i la duquessa li va demanar si hi sortia guapa. El lletrat li devia respondre que sí, perquè no va arribar cap demanda a la redacció.

Desvetllar els que dormen i encoratjar els que vetllen. Aquest era el propòsit al qual s'encomanava la revista L'Estevet en el seu número fundacional, aparegut fa un segle, el 26 d'agost del 1921. Aquest "setmanari nacionalista popular" és només una de les múltiples publicacions sorgides en aquella època efervescent i que feien servir la sàtira com a palanca de denúncia i eina per fer política. En aquest cas, amb Manuel Carrasco i Formiguera al davant, que va fer servir la capçalera per denunciar els militars espanyols i la participació de l'exèrcit en la Guerra del Marroc. Finalment, l'editor va ser jutjat i condemnat a sis mesos i un dia de presó, que va haver de complir lluny de Barcelona, a Burgos.

La branca britànica de la revista Marie Claire va deixar d'editar-se en paper el novembre del 2019. El magazín perdia lectors a palades i veia com les seves vendes en paper queien un 25% any rere any. Així que, després de més de tres dècades apareixent cada mes als quioscos, l'edició anglesa del magazín va abandonar les impremtes per convertir-se en una revista íntegrament digital. Aleshores el portal web de Marie Claire rebia prop de dos milions d'usuaris cada mes, i els seus responsables -el conglomerat TI Media, que la primavera del 2020 va ser comprat per Future PLC- van decidir destinar tots els esforços a fer créixer l'audiència virtual i convertir aquest consum en un negoci. La transformació de Marie Claire no va consistir només en deixar enrere el paper, sinó que la revista va posar en marxa un fort desplegament digital basat sobretot en una estratègia: impulsar el màrqueting d'afiliació. Un any després -i amb la crisi econòmica provocada per la pandèmia pel mig-, Marie Claire no només ha aconseguit sobreviure, sinó que el novembre del 2020 va duplicar els beneficis del 2019.

Quan el moviment underground va sacsejar la Catalunya dels 70, totes les revistes, espectacles, festivals, còmics i artistes que en formaven part funcionaven sempre al marge de partits polítics, subvencions i, en general, de qualsevol teixit cultural institucional. Mig segle després, l'exposició L'underground i la contracultura a la Catalunya dels 70, que s'ha inaugurat aquest dimarts al Palau Robert i que neix com un encàrrec de la direcció general de Difusió de la Generalitat, institucionalitza el moviment com a peça clau de la memòria col·lectiva del país i del camí recorregut per arribar on som ara.

Daniel Torres (Teresa de Cofrents, 1958) va començar a publicar les aventures retrofuturistes de Roco Vargas a la revista Cairo el 1983. Això vol dir que, amb les seves aturades i represes, la sèrie fa prop de quatre dècades que és viva, una fita només a l'abast d'institucions del còmic espanyol com Paracuellos i Mortadel·lo i Filemó. Després de Júpiter (Norma, 2017), una entrega crepuscular on s'intuïa la possibilitat d'un final per a la saga de l'explorador de l'espai, la sèrie torna amb un volum especial, un spin-off que recupera el personatge Archi Cúper, un detectiu privat amb les faccions de Robert Mitchum que es presentava i moria al segon àlbum de la sèrie, El misterio del susurro, del 1985.

Els sector dels mitjans en català s'amplia amb el naixement de la revista Arrels, una nova publicació de la cooperativa Som que des d'aquest dimarts està disponible en quioscos, botigues Abacus i supermercats Bonpreu. La publicació, de periodicitat trimestral i dirigida per Josep Sucarrats, està dedicada a la natura i al món rural i s'estrena amb un monogràfic centrat en els boscos i la fusta.

Nou mesos després del seu adeu, Rockdelux torna. Això sí, en format exclusivament digital i amb un model de subscripció de pagament, "l'únic viable per a aquesta nova etapa", segons assenyalen els responsables del projecte. La revista, que en aquesta nova etapa rep el suport de Primavera Sound, arrencarà la seva nova vida a partir del 14 de desembre amb el lema "Igual però diferent". Segons detalla Primavera Sound, la capçalera torna "amb nous continguts, una imatge completament actualitzada i un enfocament que unirà l'experiència de la capçalera amb la visió renovadora de la nova generació digital". El retorn de Rockdelux serà per la porta gran: l'estrena serà amb un dels seus continguts més populars, les llistes del millor de l'any.

Premi reconeixement

Muntanya

]]>

"Som l'únic sector de la cultura catalana que no ha rebut cap suport en aquesta situació extrema". Germà Capdevila, president de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), va obrir amb contundència la vintena Nit de les Revistes i la Premsa en Català. Una gala atípica, sense públic, amb els premiats intervenint des de casa seva i que es va poder seguir telemàticament. Al contrari del que ha passat en les últimes edicions, més que una festa anual dels editors va ser un altaveu de reafirmació i una ocasió per denunciar l'estat que viuen les publicacions del país: "És una situació realment complicada per a tots els editors de revistes i premsa en català; la pandèmia ens està afectant de ple", va dir Capdevila, que va alertar sobre la possibilitat que el teixit de publicacions en català, ara "potent i musculat", torni a temps passats. "Ens podem trobar amb un 2021 en el qual hagi desaparegut bona part del nostre ecosistema de revistes. Ens caldran 20 o 30 anys per tornar a la situació que teníem ara", va dir el president de l'APPEC.

]]>

El número que ha aparegut avui als quioscos de la revista Rockdelux és l’últim que s’editarà. Tanca així una singladura editorial de 35 anys durant els quals la publicació s’havia fet un lloc en el cor –i les lleixes– de molts melòmans gràcies al seu olfacte a l’hora de detectar tendències i també per una visió no sectària però plena de criteri a l’hora de parlar dels diferents gèneres. O per les seves imprescindibles llistes de final d’any, que servien per assegurar-se una bona discoteca.

]]>

Els editors de revistes, premsa comarcal i local i digitals demanen que la Generalitat intervingui perquè temen que les empreses del sector no puguin superar els efectes de la crisi sanitària. Entre els perjudicis que estan patint hi ha "l’aturada de l’activitat d’una part important de les impremtes, la decisió de Correus de no distribuir revistes i també el tancament dels punts de venda, biblioteques i punts de lectura". Segons consignen, els ingressos per la venda d’exemplars i per publicitat "han caigut en picat". Les empreses editores han hagut de suspendre les activitats complementàries que serveixen habitualment per quadrar els comptes de les capçaleres i atraure nous lectors.

]]>

Una mala elecció de vestit. ¡AARG! Un mal pentinat ¡AARG! Un mal dia a la platja ¡AARG! Des del seu naixement, l'any 2006, la revista Cuore s’ha dedicat a posar el dit a la nafra als errors estètics dels famosos –més de les dones que dels homes– amb un llenguatge irreverent i sovint ridiculitzador. Però des d’aquesta setmana els seus icònics ¡AARG! –que apareixien ben grossos i a tot color quan algun personatge cometia un error suposadament imperdonable– són història. La directora de la publicació, Araceli Ocaña, explicava aquest dimecres a través de les xarxes socials que la revista, que en els últims anys ha patit una important caiguda de les vendes i de lectors, comença una nova etapa en que serà "tot (i només) amor". "¿Us estic insinuant que els ¡AARG! han desaparegut? Ho hauríeu de saber. Així és", ha revelat Ocaña a través dels seu perfil de Twitter.

]]>