Cultura 06/08/2017

Cent anys de Robert Mitchum, l’antiheroi definitiu del cinema clàssic

La Filmoteca homenatja amb un cicle el protagonista de ‘La nit del caçador’, un mite de l’era daurada de Hollywood

Xavi Serra
4 min
Cent anys de robert mitchum, l’antiheroi definitiu del cinema clàssic

BarcelonaEl 1967, Robert Mitchum va visitar Espanya per rodar Villa cavalca! amb Yul Brynner. A Madrid van organitzar-li un gran homenatge amb motiu de l’estrena d’El Dorado amb projeccions de les seves millors pel·lícules: La nit del caçador, Només Déu ho sap, Tres vides errants... Un Festival Robert Mitchum en tota regla al qual l’actor va declinar assistir al·legant que havia aconseguit no veure cap d’aquelles pel·lícules i no tenia intenció d’espatllar-ho llavors. “No em paguen per veure-les -deia sovint-. I trobar pàrquing a prop del cinema és un infern”.

Quan avui es compleixen cent anys del seu naixement, costa d’imaginar un altre actor que cultivés amb tant d’èxit una imatge de cinisme tant dins com fora de la pantalla. L’actor es va prendre la seva professió com un joc i recordava sovint que una de les grans estrelles de cinema del món havia sigut Rin Tin Tin. Seleccionava els papers en funció del nombre de dies lliures que tenien i va filmar quaranta de les seves prop de 120 pel·lícules amb el mateix impermeable. En una entrevista per a la BBC, ja gran, quan el periodista insistia a destacar les seves qualitats com a actor, Mitchum el va interrompre. “Només tinc dues maneres d’actuar: a cavall o a peu”. I subscrivia el mètode interpretatiu de Spencer Tracy: “T’aprens els diàlegs i intentes no topar amb els mobles”.

Descregut i indiferent als elogis, Mitchum no era pas una persona amargada. Simplement, mai es va permetre oblidar els seus orígens. Nascut el 1917 a Bridgeport, en una família de nòmades gairebé sense arrels, el seu pare va morir treballant a les vies del tren i la Gran Depressió el va enxampar d’adolescent i va esculpir el seu caràcter escèptic i alhora indòmit. Amb 14 anys va abandonar l’escola i la família per convertir-se en un rodamon, fent autoestop per un país arrasat per la precarietat i la violència, colant-se en trens de mercaderies i treballant de qualsevol cosa. A Georgia va passar una temporada a la presó fent treballs forçosos, encadenat a la resta de presoners. A diferència de Dylan i Kerouac, Mitchum no viatjava a la recerca “del veritable rostre d’Amèrica”, però el va conèixer.

Nascut per al cinema negre

Per a Mitchum, el Hollywood dels 40 era una fàbrica, no gaire diferent de la planta de Lockheed on havia treballat de jove i que va deixar quan l’estrès laboral va provocar-li una crisi nerviosa que el va empènyer a buscar feina com a actor. Va començar fent d’extra en westerns de sèrie B però es va anar obrint camí en la indústria fins a trobar el seu lloc en el gènere negre, que semblava fet a la seva mida. When strangers marry (1944) va ser el seu debut, i la magistral Retorn al passat (1947), la consagració de Mitchum com a antiheroi definitiu del gènere -amb el permís de Bogart-.

El mite de Mitchum va néixer en les pel·lícules que va fer per a l’estudi RKO, en què va perfeccionar el seu personatge d’home dur, fatalista i malgrat tot romàntic. La seva presència en pantalla era única: un físic musculós, imponent, coronat per una actitud seca i una mirada somnàmbula. La violència era una possibilitat, però no a l’estil agressiu i masculí de l’època. La foscor, l’humor negre i l’ambivalència feien d’ell l’actor ideal del gènere, l’home sense arrels ni lligams, que redacta el seu propi contracte amb les convencions socials i les lleis. Potser per això la seva sonada detenció per possessió de marihuana no va tenir conseqüències: el públic percebia la coherència entre el personatge i l’actor, dues cares de la mateixa moneda.

L’èxit no va canviar Mitchum, que va deambular pel sistema d’estudis com havia fet de jove per les carreteres dels Estats Units, canviant d’aires i gènere (bèl·lic, western, melodrama...) quan convenia i ficant-se en embolics, com el del rodatge de Carreró sagnant (1955), d’on va ser expulsat per barallar-se amb els productors. Al cim de la seva carrera va fer pel·lícules mediocres, pel·lícules bones i obres mestres com La nit del caçador (1955), de Charles Laugthon, que avui inaugura el cicle que la Filmoteca dedica a l’actor pel seu centenari. Pocs actors s’haurien atrevit a encarnar un personatge tan monstruós com Harry Powell, el psicòpata que enganya una família fent-se passar per reverend per endur-se els diners amagats d’un company de cel·la. La foscor de Mitchum també ressorgiria en la magnífica El cap de la por (1962), on tornaria a encarnar un criminal decidit a saldar comptes pendents amb l’advocat que el va defensar (Gregory Peck). En un registre més amable, formaria una parella memorable amb Deborah Kerr a Tres vides errants, Pàgina en blanc i el melodrama bèl·lic Només Déu ho sap, de John Huston. Mitchum es va acabar fent amic de Huston, un rodamon vitalista i aventurer com ell per a qui el cinema tampoc era la prioritat.

Esplendor en la maduresa

Entre els seus escassos amics a Hollywood també hi havia John Wayne, amb qui donaria sortida al seu talent còmic al western de Howard Hawks El Dorado (1966). Mitchum no solia relacionar-se amb la reialesa de Hollywood i preferia la companyia de tècnics i personatges excèntrics. Se’n va anar al llit amb centenars o milers d’actrius i starlets, però sempre tornava amb la seva dona, la Dorothy, el seu amor de joventut, que l’hi tolerava tot. Als 70, quan la seva estrella s’hauria d’haver apagat, la seva carrera va viure un nou esplendor. De sobte, el tipus de personatge que ell havia encarnat era el nou patró or de Hollywood: Steve McQueen, Clint Eastwood, Lee Marvin, Charles Bronson... L’home dur carregat de cinisme i un punt burleta. Mitchum protagonitza alguns dels seus millors films: els thrillers Yakuza (1974) i Els amics de l’Eddie Coyle (1973), la reinvenció crepuscular de Philip Marlowe Adeu, nena (1975) i, fora del seu personatge habitual, La filla de Ryan (1970), sensible incursió en l’èpica intimista de David Lean.

Els seus últims anys, però, no van ser de glòria. L’alcohol el va empènyer per un camí sense retorn de pel·lícules cada vegada més mediocres, batusses amb la premsa, polèmiques per comentaris antisemites... Va mantenir el seu personatge fins al final i es va negar a rebre tractament per al càncer de pulmó que va posar fi a la seva vida el 1997, un dia abans que James Stewart. Amb ells moria el Hollywood clàssic, l’època daurada del cinema nord-americà.

stats