Roman Krznaric: "És molt difícil construir moviments col·lectius sense el contacte directe i presencial"

BarcelonaSamuel ha-Naguid va ser un jueu que al segle XI es va convertir en un diplomàtic que gaudia de la confiança d’un rei musulmà a l’Al-Àndalus. "És un exemple de com el contacte en una relativa igualtat i la interacció redueixen els perjudicis, i un exemple de la capacitat que tenim els humans per portar-nos bé", assegura el filòsof australià Roman Krznaric (Sydney, 1971). "Edo, que avui es coneix amb el nom de Tòquio, era una ciutat japonesa que al segle XVIII no tirava res", explica. Tot es reparava, es reutilitzava o es convertia en alguna altra cosa. I es va aconseguir regenerar els boscos en una societat on la fusta era com el petroli d'avui. "Va ser la primera civilització ecològica de la història", afegeix. Si no hagués estat per la rebel·lió dels esclaus de Jamaica, les lluites per l’abolició de l’esclavitud en els territoris britànics s’haurien eternitzat. Són alguns dels exemples que proposa Krznaric a l'assaig Historia para el mañana. Mirar al pasado para caminar hacia el futuro (Capitán Swing).

La seva és una proposta original: si volem sobreviure a les turbulències del present, hem de mirar el passat. "No podem esperar que les noves tecnologies resolguin tots els nostres problemes o que la intel·ligència artificial (IA) s’ocupi de les desigualtats. Hem d’obrir els ulls i mirar maneres diferents d’organitzar les nostres economies o la nostra política en el passat", assegura Krznaric, que creu que s’han de reinventar completament les institucions. "No dic que hàgim d’eliminar la democràcia representativa, però sí que hi ha altres vies. Per exemple, al Regne Unit hi ha la Cambra dels Comuns i la Cambra dels Lords. Per què no convertir aquesta última en una assemblea ciutadana, rotativa? Així, almenys, tindries altres veus. Hi havia experiències similars a la Grècia clàssica, a la Suïssa dels segles XVI i XVIII amb l’Estat Lliure Rètic, basat en assemblees veïnals que va funcionar a gran escala durant un llarg període de temps", explica.

El filòsof recorda l’anècdota d’un granger que es va trobar un príncep en un camí alpí. Quan el príncep li va dir que el deixés passar, el granger va respondre: "Soc un home lliure rètic. Jo també soc príncep!". No era perfecte, esclar, perquè a l'Estat Lliure Rètic les assemblees eren exclusivament masculines. L’autor creu que les assemblees ciutadanes són una esperança, perquè els seus integrants tendeixen a tenir una mirada més a llarg termini que no pas els representants polítics. A Gal·les, per exemple, hi ha el Comissionat per a les Generacions Futures, que té en compte l’impacte de les polítiques públiques a trenta anys vista. "Hi ha molts exemples de descentralització. Crec que les idees transformadores tindran lloc a les ciutats i regions, i no als estats. Les ciutats són molt eficients resolent problemes i molts nous models s’hi estan aplicant", afegeix.

Delegar el vot als fills menors d'edat

"Necessitem una visió a més llarg termini, perquè mai en la història de la humanitat les nostres accions havien tingut conseqüències potencialment tan perjudicials per a les generacions de demà", afirma Krznaric, que porta les seves idees a molts àmbits de la seva vida. Per exemple, el 2019, va donar la papereta electoral als seus fills bessons, que aleshores tenien 11 anys, perquè fossin ells els que votessin. També porta un rellotge diferent que té deu hores en un dia. Cada hora són 100 minuts i, cada minut, 100 segons.

El filòsof és optimista perquè en el passat hi ha hagut rebel·lions que han desafiat el poder i han superat moltes crisis. "Una de les paraules més perilloses en política és inevitable. Ens diu que no podem canviar el sistema i que només hi hem de viure. És la narrativa que utilitzen els que tenen el poder. Qui vol cedir el poder a una assemblea ciutadana? El sistema existent funciona per a aquells que tenen el poder i sempre es necessitarà lluita social perquè ningú el cedeix gratuïtament. ¿La IA pot generar riquesa? ¿I qui farà que els que acumulin aquesta riquesa la distribueixin de manera justa? Ells segur que no", conclou.

Krznaric està convençut que la història és com una llavor sota la neu que espera germinar. Si en aquests moments pogués seure algú a la taula per debatre la situació actual, escolliria els sindicats sorgits al segle XIX, que es van plantar contra els grans empresaris que controlaven fàbriques tèxtils i mines en un context de concentració extrema de poder. En aquell moment, el sindicalisme era una activitat d’alt risc: els treballadors podien acabar empresonats o fins i tot assassinats. "Tot i això, a còpia d’organització i perseverança, aquests moviments van aconseguir conquestes significatives. Avui, però, un dels grans reptes del sindicalisme és la fragmentació del treball: els sindicats han estat més efectius quan els treballadors compartien un mateix espai, com una fàbrica o una mina, una realitat molt diferent de la dels repartidors, per exemple. És molt difícil construir moviments col·lectius sense el contacte directe i presencial", diu.