El valuós arxiu de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau obre les portes per al Club Prèmium de l’ARA

Fa fred al dipòsit de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, situat al mateix recinte modernista, a sota del vestíbul, l’antic hub del centre hospitalari, on temps enrere es feien els registres d’entrada i per on passaven els carros amb pacients que es dirigien als pavellons que els corresponien: dones amb malalties infeccioses, dones amb malalties no infeccioses... (i el mateix per als homes). La temperatura aquí dins sempre és baixa perquè es conservin bé els valuosíssims documents que custodia (en una sèrie de compactes).

Una vintena llarga de subscriptors de l’ARA, membres del Club Prèmium, ben abrigats, repassen amb els ulls ben oberts els lloms dels documents. N’hi ha d'escrits en llatí, en català, en castellà... La llengua indica amb força precisió l’època de cadascun. "Mira, documentació de l’any 1711, poc abans de la pèrdua de les llibertats nacionals. Tot escrit en català, esclar", destaca un subscriptor.

La peça estrella de l’arxiu són els set volums del projecte de construcció de l’hospital on som ara, que va deixar d’acollir pacients fa uns quants anys (ara és exclusivament per a visites turístiques i activitats culturals i científiques). Aquests set volums estan molt ben guardats dins d’una capsa de fusta –"Com la capsa que contenia el projecte de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992; la «caixa màgica», se’n va dir", remarca un altre subscriptor–. A cada llom d’aquests volums diu (en castellà: som a l’any 1911): "Proyecto de Hospitales de la Santa Cruz y de San Pablo". Hi ha quatre volums dedicats al pressupost! Sara Garcia, tècnica d’aquest arxiu, obre un d’aquests quatre volums amb molta cura (du uns guants d’un blanc immaculat per no fer-los malbé), per mostrar-lo als visitants.

"L’Hospital de la Santa Creu, origen d’aquest hospital, de la Santa Creu i Sant Pau, es va fundar per acollir els pobres, els sensellar, els «expòsits», els orfes, els «folls»... Inicialment, no era per guarir", subratlla Miquel Terreu, cap de l’arxiu. "Els recursos de l’hospital no venien dels malalts ni de les seves famílies sinó d’almoines, de donacions, d’herències... També de privilegis reials: disposicions amb rang de llei que suposaven ajuts indirectes, ja fos evitant despeses o obrint les portes a fonts d’ingressos", explica Miquel Terreu. Al sostre del vestíbul, entre molts altres símbols, hi ha la Creu de Sant Jordi, que representa els "ciutadans honrats de Barcelona", que durant segles han sostingut l’hospital. "Tot plegat generava molta documentació de caràcter econòmic. Per això, bona part del que hi ha a l’arxiu són documents amb números", afegeix.

"Els metges, en aquest hospital, visitaven els malalts gratuïtament. Aquest sistema «caritatiu» va funcionar fins als anys 60 del segle XX", destaca el Miquel.

Tot seguit el grup accedeix a una sala on hi ha una llarga taula amb llibres, plànols i documents diversos que pertanyen a l’arxiu, però els n’han separat a propòsit perquè es puguin veure bé. Destaca un "llibre de taula" del segle XIII –d’abans de la impremta, doncs– i un altre de la Casa de Convalescència amb la història dels hospitals de Barcelona, que conté unes boniques il·lustracions més o menys fidedignes. "Són facsímils?", pregunta un subscriptor al responsable de l’arxiu. "No! Nosaltres no tenim pressupost per fer facsímils –li respon–. Tot són originals".

El Miquel explica que durant segles l’Hospital de la Santa Creu va tenir l’exclusivitat de les representacions teatrals a la ciutat de Barcelona. Es feien al teatre que duia el seu nom, Teatre de la Santa Creu, situat a la Rambla. "Aquest privilegi el va concedir Felip II de Castella, després de vuit anys de gestions per part de l’hospital", explica el Miquel. "Sí, Felip II, el que es va inventar la burocràcia espanyola!", diu amb un somriure. Aquesta exclusivitat es va perdre amb l’obertura del Liceu, ubicat a la mateixa Rambla, una mica més amunt. Un cop perdut el monopoli teatral, el Teatre de la Santa Creu, com que volia continuar tenint protagonisme, va passar a anomenar-se Teatre Principal.

Finalment, els membres del Club Prèmium s’han endinsat per un túnel subterrani per visitar lliurement alguns pavellons del que és el conjunt modernista més gran del món (un espai equivalent a nou illes de l’Eixample).

Aquest gran centre hospitalari –que va ser finançat per Pau Gil, banquer barceloní resident a París que va morir sense descendència directa i va deixar bona part del llegat per fer un nou hospital per als pobres, amb la condició que es digués Sant Pau, i que va quedar inacabat– és, al costat del Palau de la Música Catalana, l’obra més important de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner –que va continuar el seu fill, Pere Domènech Roura– i és, ben justificadament, Patrimoni Mundial.

Recorda que si ets subscriptor i et sumes al Club Prèmium podràs gaudir d'altres avantatges com navegar per l'Ara.cat sense publicitat o regalar una subscripció digital completa a qui vulguis.