De portar esquís amb dos anys a ser l'esquiador català més gran de tots els temps

BarcelonaTota una vida esquiant. Amb dos anys Quim Salarich ja portava esquís, ja que amb la família pujava als Pirineus per passar una bona estona a la Molina. Com tantes famílies catalanes. Però el seu germà tenia traça i li van demanar si volia entrar a competir, i ell va acabar seguint els seus passos. Tres dècades més tard, amb 32 anys, l'osonenc s'ha convertit en el millor esquiador alpí català de tots els temps. Cal anar fins a Paquito Fernández Ochoa –guanyador d'un or a Sapporo el 1972 a l'eslàlom especial– per trobar un esquiador de la delegació espanyola amb tants bons resultats a escala internacional. "Arribo bé, en forma. Els entrenaments han anat bé", explica l'esquiador nascut a Vic. Va ser abanderat espanyol a la cerimònia inaugural, però va decidir no quedar-se a Itàlia i tornar a casa uns quants dies per entrenar-se a la Molina, escenari clau en la seva història. Per treballar amb calma, concentrar-se i, de pas, fer una calçotada amb els seus amics. El temps no va acabar d'ajudar, amb nevades i vent, però Salarich creu que arriba en un moment òptim a la prova d'eslàlom d'aquest dilluns. ¿El repte? Treure's de sobre el mal regust de boca dels seus altres Jocs.

Perquè Salarich ja porta tres Jocs. Avui debuta a la cita de Milà-Cortina després d'un viatge accidentat cap a Itàlia, ja que el vent va posposar més de 24 hores el retorn als Alps. En els seus primers Jocs, el 2018 a Pyeongchang (Corea del Sud) va sortir del recorregut en la prova d'eslàlom. "Vaig saber que hi anava pocs dies abans. Era jove, vaig arribar amb poc temps d'adaptació i no va anar com esperàvem", explica. Quatre anys més tard a Pequín, hi va arribar amb més experiència, però li va passar el mateix: va sortir del recorregut per voler arriscar massa. "Quan vaig sortir del recorregut estava en un temps de lluita per medalles", recorda. Salarich sap que és molt complicat pensar en medalles, perquè altres haurien de fallar, però aspira a acabar entre els quinze primers en aquesta tercera cita olímpica. Una cita en què vol demostrar el bon nivell que ha demostrat els darrers anys a la Copa del Món, amb resultats molt bons, com la tretzena posició a la prova de Madonna di Campiglio el gener passat. Salarich competirà amb un casc amb la imatge de la Nala, la seva gossa, que va morir fa uns mesos.

"No ha estat fàcil arribar fins aquí. Quan era jove el pare va morir, i jo havia de decidir si anava a viure a Suïssa per poder dedicar-me a l'esquí en un moment en què no hi havia gaires ajudes per als esportistes", explica. El pare, el Claudi, havia estat federat participant en proves d’esquí als anys 80. El Xavier, el germà gran, també esquiava, així que el Quim va tenir l'opció de seguir el seu camí quan va començar a competir amb sis anys. Salarich, llicenciat en administració i direcció d’empreses per la UOC, va fer el pas de marxar a Suïssa per formar part d’un equip professional, l’Steffen-S1, que li donava tot el que no trobava als Pirineus. Allà hi va viure tres anys, i va guanyar una experiència que li ha permès ser tres cops olímpic en una disciplina en què molts cops se sent sol. "Altres països tenen sis, set o vuit esquiadors alpins, i això no passa amb la delegació espanyola", explica un home que participarà en una competició on també hi haurà un dels noms de moda dels Jocs, el brasiler Lucas Pinheiro, nascut a Noruega, de pare noruec i mare brasilera. L'home que ha guanyat la primera medalla en uns Jocs d'Hivern de tot l'esport sud-americà. "No és una gran sorpresa perquè ja venia en molt bona forma. Sí que és una sorpresa que hagi guanyat l'or amb tant de marge, però no és una sorpresa que hagi estat al podi", va dir Salarich a l'agència Efe. Si el Brasil ha fet festa grossa als Alps, tot pot passar. I Salarich arriba disposat a gaudir i a "donar-ho tot".