Per fi està sobre la taula, i amb un ampli consens polític i tècnic, la proposta d'incloure una prestació universal per a la criança dels fills. Avui la defensa a l'ARA el president de la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, Xavier Trabado. Les entitats fa temps que avalen una mesura d'aquest tipus. Amb aquesta iniciativa, que el govern espanyol vol incloure als pressupostos del 2026 –caldrà veure si s'aproven–, les famílies rebrien 200 euros al mes per cada menor de 18 anys a càrrec (2.400 euros a l'any per fill). Dinou dels vint-i-set països de la Unió Europa disposen d'una assignació similar. És una bona idea? És socialment justa? Per a què serveix? Funcionaria?
Espanya i, especialment, Catalunya tenen els índexs més elevats de pobresa infantil d'Europa. En concret, les dades diuen que el 36,5% dels menors d'edat que viuen a Catalunya estan en situació de pobresa, un percentatge que a Espanya és del 34,6%, només superat per Bulgària. Un de cada tres infants catalans pateix situacions de vulnerabilitat, és a dir, problemes d'habitatge, alimentació, pobresa energètica, etc. És una realitat enquistada que té molts costos per a la societat, tant humans com econòmics: comporta, sobretot, riscos de salut i abandonament escolar prematur, o un nivell deficient de seguiment dels estudis (els mals resultats PISA hi estan vinculats). És un llast que impedeix la cohesió social i el progrés col·lectiu. I que acaba revertint en ineficaces i recurrents despeses socials per fer front a situacions límit.
A part de generar demagògiques acusacions de pagueta per part de la ultradreta, els ajuts ad hoc, contra els tòpics falsos i malintencionats, no són en cap cas un colador, al contrari. En el cas del complement d’ajuda per a la infància (CAPI) de l’Estat, per exemple, gairebé el 80% de les famílies que hi tindrien dret no el cobren per desconeixement o per burocràcia. En realitat, un ajut universal, que d'entrada podria semblar injust perquè beneficia també famílies benestants que potser no el necessiten, a la pràctica és eficaç, perquè es dona automàticament a totes les famílies sense necessitat de sol·licitar-lo. Així s'aconsegueix que arribi a qui ha d'arribar. De passada, també és una mesura a favor de la natalitat. Cal recordar que, de nou, Catalunya i Espanya estan en mínims històrics, i a la cua mundial en naixements.
El Comitè de Drets dels Infants de l'ONU defensa els ajuts universals contra la pobresa infantil, i els recomana especialment per a Espanya. No és tant una aposta ideològica com una estratègia pràctica per incidir de debò en el problema. De totes maneres, s'enquadra en la mateixa línia política que la gratuïtat universal de la sanitat o l'educació, que també arriba a tothom independentment dels ingressos familiars. La igualació redistributiva es busca per la via d'un model fiscal progressiu. En aquest sentit, per cobrir el cost que tindria aquesta aportació de 200 euros per fill al mes (suposaria entorn d'un 1% del PIB), l'executiu espanyol vol crear un impost a les grans fortunes que gravi amb un 2% anual els patrimonis superiors als 100 milions d'euros.
