El Festival Art Explora ha obert aquest dimecres les seves portes al moll de Barcelona, al Port Vell, en la seva primera parada a Catalunya. La cita, que s’allargarà fins al 6 d’abril, ofereix entrada gratuïta –amb reserva prèvia per accedir al vaixell-museu– i es podrà visitar diàriament de 10.00 a 22.00 hores, amb última entrada a les 19.45 hores.

A la històrica Down House, la casa on va viure Charles Darwin durant 40 anys a la localitat anglesa de Kent, hi havia un espai que va ser clau per desenvolupar la teoria de l'evolució que donaria renom mundial al naturalista anglès. I no és la taula on va escriure L'origen de les espècies, sinó el seu jardí. Allà, Darwin hi va passar hores fent petits experiments amb plantes, com l’anomenada orquídia de Darwin o orquídia de Nadal, procedent de Madagascar. És una espècie molt particular, que té un nectari extraordinàriament llarg, de més de 20 centímetres. El científic va predir l’existència d’un insecte capaç d’arribar al nèctar ocult. La papallona seria descoberta dècades després, confirmant una intuïció basada exclusivament en l’observació botànica.

A la recepció de CaixaForum Barcelona, petits grups conversen en veu baixa i amb gestos prudents. Són un grup de cuidadores. Algunes ja es coneixen, d'altres no, i avui visiten l'exposició immersiva Som Natura, una experiència que els regala alguna cosa que el dia a dia els nega: una pausa, perspectiva i la certesa que no estan soles. L'activitat, impulsada per la iniciativa Cultura per a Tots juntament amb els programes socials de la Fundació "la Caixa", els recorda que la cultura no és un luxe, sinó un dret.

La pel·lícula La Nuit de Varennes (1982), d'Ettore Scola, és el relat del debat entorn del sorgiment d'un nou món sobre les runes d'un altre: el que il·lumina la Revolució Francesa per l'enfonsament de l'Antic Règim. El cineasta italià aprofita l'episodi històric de la fugida de París de Lluís XVI i Maria Antonieta –juny del 1791– per ajuntar en un mateix carruatge tres personatges reals: Restif de la Bretonne, un escriptor llibertí i popular –avui en diríem populista, potser amb tendència a les fake news–; Thomas Paine, l'intel·lectual revolucionari anglès, i el famós viatger i seductor Giacomo Casanova, ja gran i prou deteriorat físicament.

‘Sardenya: l’illa megalítica’; aquest és el nom que encapçala l’exposició inaugurada el passat 16 d’abril i que es podrà visitar en el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) a Barcelona fins al pròxim 2 de novembre de 2025. La mostra, que incorpora un dels gegants de la necròpolis de Mont'e Prama a Cabras a més de 200 objectes arqueològics excepcionals, presenta la riquesa i la diversitat del megalitisme sard, i al mateix temps, dona a conèixer les formes de vida, els costums i les creences de les comunitats que el van edificar, entre elles, la civilització nuràgica.

“He vist coses que no creuríeu”, deia el replicant Roy Batty en el memorable monòleg final de Blade runner. Aquesta frase icònica inspira enguany la tretzena edició del Festival Revela’t, que torna a convertir Vilassar de Dalt en l’epicentre de la fotografia analògica i els processos fotogràfics alternatius. Fidels a l’esperit de sorpresa i desconcert que evoca la cita, des del festival es proposa un recorregut per més d’una vintena d’exposicions de fotògrafs i artistes internacionals, a banda de tota mena d’activitats paral·leles, com xerrades, tallers i un mercat fotogràfic.

Cada segon que passa desapareixen animals que encara no hem vist ni estudiat. Espècies que viuen en racons remots del planeta, que s’escapen de la mirada humana o que han estat mal documentades, deixen d’existir en silenci. En aquest context, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona presenta una exposició singular i provocadora: Animals invisibles: mite, vida, extinció, desextinció, que obre les portes al públic aquest dissabte, 17 de maig del 2025, i es podrà visitar fins al mateix dia de l’any 2026.

“Totes nosaltres ens hem conegut teixint”, diu la Magda, una de les tretze artistes del col·lectiu Tramadoras que formen part de l’exposició Entre fils, habitant el teixit. Van coincidir al Taller Escola Tèxtil Teranyina i les seves obres estan exposades al castell de Cornellà fins al 27 d’abril. “Estem entre els fils, quan teixim habitem”, explica. Esther Vigara, comissària de l’exposició, diu que sovint es relaciona l'acte de teixir amb un passatemps, una activitat per entretenir-se, però mai com una forma d’art. “Moltes persones veuen el tèxtil com una manualitat o un treball casolà, no com una expressió artística de plenitud creativa”, afirma. 

L'agenda d'exposicions d'aquest any arriba plena de grans projectes, entre els quals la gran mostra del 30è aniversari del Macba, Projecta un planeta negre. La llista de grans noms serà impressionant, des de Zurbarán i Van Gogh fins a Anselm Kiefer, passant per Maruja Mallo, Tarsila do Amaral i Ramon Masats. Serà tota una experiència descobrir els elements escultòrics i la veu de Laia Estruch dialogant amb l'antic edifici Sabatini del Museu Reina Sofia.

A través de més de vuitanta obres de figures icòniques com Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi, Eduardo Chillida i Jorge Oteiza, i altres noms actuals com Anish Kapoor i Cristina Iglesias, l’exposició Art en pedra –que es pot visitar fins al 2 de febrer a la sala d’exposicions de La Pedrera– ofereix una mirada a la naturalesa de l’estructura de l’edifici, que la potencia i la utilitza per dialogar amb les obres exposades. Aquesta és la primera vegada que s’han retirat les cortines de l’exposició amb l’objectiu d’aconseguir aquest diàleg entre l’edifici arquitectònic i les obres dels artistes.

Des del 2 de juliol fins al 23 de febrer del 2025 el Castell de Vila-seca acull una nova exposició en el marc del conveni de col·laboració signat entre l’ajuntament del municipi i la Fundació Vila Casas. Es tracta D’artistes, eines i territori... de Salvador Juanpere, una mostra que es planteja com un homenatge a l’aspecte més latent i invisibilitzat de l’escultura des d’un vessant íntim, personal i honest que aspira a il·luminar la pràctica artística d’un escultor del segle XXI a cavall entre el virtuosisme tècnic de l’art clàssic i l’afany postmodernista de transparència absoluta amb la seva pròpia obra.

La identitat camaleònica de Gala Dalí és la gran protagonista de l'exposició a l'aire lliure Moltes cares de Gala Dalí, inaugurada avui a la Roca Village i que compta amb la mirada d'artistes contemporanis com la pintora Carla Fuentes i el fotògraf Jordi Bernadó. El resultat d'aquesta reconstrucció de la figura de Gala és una intervenció artística a gran escala que es podrà visitar fins a finals d'any als bulevards d'aquest espai dedicat a les compres. El projecte ha implicat la Fundació Gala-Salvador Dalí i La Roca Village, i reivindica tant l'impacte de Gala en la cultura i la moda actual com l'empoderament femení, l'artesania i el poder transformador de la moda.

Amsterdam és presa de la Vermeernania: l'exposició històrica que el Rijksmuseum d'Amsterdam dedica al pintor a partir de divendres ha aconseguit convertir un mestre barroc en una icona pop, al mateix nivell que Salvador Dalí o Frida Kahlo. Es tracta d'una mostra irrepetible que reuneix més obres que mai del pintor, 28 de les 37 atribuïdes a Johannes Vermeer (1632-1675). Entre ells n'hi ha de tan icòniques com la Vista de Delft, La lletera, La noia de la perla i La puntaire. No és d'estranyar que la venda d'entrades, que són limitades, sigui frenètica: abans d'obrir ja se n'han venut més de 200.000. Fins que l'exposició tanqui les portes el 4 de juny, el preu de l'entrada general del museu puja de 22,50 euros a 30 euros.

Vuit anys després d’adquirir el polèmic fons d’art i arxiu del matrimoni Rafael i María Teresa Santos Torroella, l’Ajuntament de Girona ha organitzat una exposició per mostrar per primera vegada alguns dels tresors que amaga. Amb el títol L’aposta per l’art nou. Itineraris de l’avantguarda a Catalunya a través del fons Rafael i María Teresa Santos Torroella, conté unes 200 obres d’art i 300 documents que permeten resseguir la història de l’avantguardisme de la mà d’artistes com Pablo Picasso, Antoni Tàpies, Joan Miró, Salvador Dalí, Àngels Santos i Remedios Varo. Els dos comissaris de la mostra, Jaume Vidal i Rosa Gutiérrez, han destacat que és un homenatge a la figura polifacètica de Santos i que han volgut oferir "un diàleg entre l’arxiu, l’hemeroteca i els objectes d’art" que formen part de la col·lecció. 

El centre d’arts digitals Ideal, de Barcelona, ens havia acostat fins ara la pintura de Monet, Klimt o Frida Kahlo, com mai no l’havíem vista. Ara ens convida a entrar en el món d’un pintor que, teòricament, coneixem més, el figuerenc Salvador Dalí. I dic teòricament perquè, tot i que l’obra i la figura de Dalí em resulten molt familiars (per bé i per mal), la visita a l’Ideal m’ha obert un món que desconeixia i que m’ha trasbalsat (a més de divertir-me).

Un pagès se’n va a veure el mar per “escampar la mirada”. I ho diu així, amb aquesta poesia domèstica que surt d'estar ancorat al paisatge, a la vida senzilla, a una quotidianitat cíclica on no passa mai res i sempre passa tot. Potser ara a Formentera ningú no parla com aquell home de camp però, fa cinquanta anys, sentir-li dir aquestes paraules encara va convèncer més l’Enric Majoral que aquell era el seu lloc al món. “Vaig fer la mili a Eivissa i algú em va parlar de Formentera. Quan vaig poder, em vaig escapar a veure-la. Vaig quedar meravellat, era preciosa”, recorda. En acabar els estudis de delineant a Sabadell, es va instal·lar a la zona de la Mola. “Era l’any 1973, però era com viatjar un segle enrere. A les cases no hi havia electricitat ni aigua corrent”, explica sobre aquella Formentera feréstega, de figueres velles, de marges de pedra seca i de cisternes protegides per una capelleta. “A l’illa no hi ha rius, no hi ha pous. Llavors només tenien l’aigua que queia del cel, era un element quasi sagrat i per això la guardaven com un tresor”.  

“Somiava a recórrer el desert, conèixer els oasis d’Egipte, les antigues fortaleses i les ciutats adormides de Pèrsia, els ports dels àrabs del mar o les sacerdotesses africanes posseïdes pels esperits”. Aquestes eren les imatges que, quan era petit i tancava els ulls, li venien al cap al fotògraf Jordi Esteva (Barcelona, 1951). Ja de gran, no va defallir fins a convertir-les en realitat: va retratar les mans d’un jove collint olives a l’oasi de Siwa (Egipte), el rostre d’unes sacerdotesses posseïdes per les divinitats a la Costa d’Ivori o els somriures de dos pastors xerrant a les muntanyes d’Al-Haggar, a Socotra (Iemen). Tot un resum d’anys d'expedicions i aventures que es poden contemplar a l’exposició L’impuls nòmada, de la Fundació Vila Casas, al Palau Solterra de Torroella de Montgrí. Fins al 27 de novembre s’hi mostraran 150 fotografies que, lluny de seguir un ordre cronològic o seqüencial, “són com un viatge que fa el visitant de la mà de Jordi Esteva, on cada imatge té la seva intenció i personalitat”, segons la comissària, Laura Terré. 

Les grans ciutats estan majoritàriament poblades de gent anònima, de persones que no deixen un llegat recordable. Sören Manzoni no és una d'aquestes persones. Involucrat en desenes de projectes des de fa més de vint-i-cinc anys, Manzoni és un tipus conegut a Barcelona. No d'aquells que apareixen a les notícies o als llibres d'història, sinó dels coneguts a partir del boca-orella. Ha sigut el dependent de botiga de surf més famós de la ciutat, un punxadiscos icònic, el col·leccionista de coses més inesperades, l'skater etern. Inquiet, nerviós, emprenedor. El seu últim projecte és Boombox attack, una exposició de més de 80 radiocassets antics que ha instal·lat a l'hotel Ocean Drive.

A totes les cases de Riofrío de Aliste hi ha un dia del calendari marcat amb foc: l’1 de gener. En aquest poblet de Zamora encara se celebra una mascarada, coneguda popularment com Los Carochos. Onze joves de la vila es disfressen amb màscares i representen diferents personatges que interactuen entre ells i també amb el veïnat. L’ambient de música i disbauxa acaba amb un ball a la plaça, on tradicionalment esperaven les noies. Aquest va ser el primer destí del fotògraf madrileny Carlos González Ximénez quan a finals del 1996 va decidir documentar les mascarades, festes paganes d’origen ancestral que encara se celebren en algunes zones del nord-oest de la península Ibèrica.