Degà de la premsa europea a París, Juan Pedro Quiñonero és una rara avis difícil d'encaixar enlloc que ha vist com el seu diari l'acomiadava després de més de 40 anys. A finals de l'any passat va publicar unes memòries, titulades De la Europa de las libertades a la Europa de las extremas derechas (Guillermo Escolar Editor), i en parla en aquesta entrevista on desgrana també les glòries i les misèries de la vida dels corresponsals, alguna frase indiscreta de Felipe González i la seva visió sobre Europa des de la talaia parisenca que permet una mirada amb perspectiva.

Hi va haver un dia, cap als anys 70, que Josep Pla va fer cap al Motel Empordà, i fins a la seva mort hi va estar lligat per sempre més. Es va fer molt amic de Josep Mercader, el fundador del Motel, i més tard, de Jaume Subirós, gendre de Mercader, a qui Pla va demanar, en la mort de Mercader, que no toqués res del restaurant, que continués fent els mateixos plats. Les frases literals van ser: "Hi ha cases en què l'hereu comença a fer canvis, i aleshores s'enfonsen". I li va donar un altre consell: "Hi ha clients amb qui haurà de vigilar, perquè només vindran per veure si cau i tanca; així que no canviï res".

Tenint en compte l’actual panorama, té tot el sentit del món recuperar les cròniques i els articles que Josep Pla va escriure sobre Israel per a Destino, que després va convertir en el llibre Israel el 1957. Així mateix, després dels atemptats de Hamàs de l’octubre del 2023 i de la guerra d’extermini contra els palestins que el govern Netanyahu duu a terme des d’aleshores, no és feina fàcil presentar avui el llibre de Pla. El periodista Andreu Barnils ha sigut l’encarregat de prologar-lo i se n’ha sortit bé: posa perspectiva històrica i compara passat i present –abans Israel era David, diu, i ara és Goliat–; procura guiar-se per una brúixola ètica coherent però no alliçonadora; critica el paternalisme exaltat amb què els europeus abordem el conflicte àrabo-israelià i jutgem els jueus i els musulmans; combina reflexió general i experiències personals...

El primer llibre que va publicar l’escriptor Josep Pla, Coses vistes, s’ha reeditat tal com el va escriure l’autor en origen, i hi podem llegir una de les frases que recollia com se sentia l’autor quan pensava en la cuina catalana: “Es bat en retirada”. La frase li havia dit un amic, però ell l’argumentava amb més línies: “És una desgràcia per a nosaltres i sobretot una desgràcia per als estrangers, que no saben ni podran saber mai el que s’han perdut”. Josep Pla subratllava la pena que sentia per la situació, perquè en l’antiguitat, “els llibres clàssics de la culinària i de la gastronomia francesa eren plens de fórmules i de plats catalans, els quals eren molt celebrats i estimats per totes les persones de gust”.

Escric "Pla" i el corrector automàtic de l’ordinador em proposa Planificació. No. M’emprenyo absurdament contra la màquina: he dit Pla! Josep Pla. Un gran prosista, periodista i assagista del segle XX europeu que Europa mai reconeixerà. A Catalunya mateix encara hi ha molta gent que es resisteix a atorgar-li el mèrit i la genialitat immensos. És molt senzill: per gaudir-lo no cal enamorar-se’n ni estar-hi d’acord, només cal llegir-lo.

Ara fa cent anys, Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981) es va decidir a publicar el seu primer llibre, Coses vistes, que inaugurava l'Editorial Diana. "No hi ha més remei que fer un segon tiratge –escrivia l'editor Ignasi Armengou a Pla poques setmanes després que el volum arribés a les llibreries–. En direm segona edició. Això farà un cert efecte damunt del públic. En el pas que anem, d'aquí a una setmana haurem venut prop de 2.000 exemplars. Cap llibre català hi havia arribat".

Quan treballava a la Biblioteca de Palafrugell, Carme Fenoll (Palafolls, 1977) va conèixer el net d'un dels Homenots de Josep Pla i se li va encendre una espurna. "Em va semblar molt interessant poder parlar dels Homenots amb persones vives que hi tenen un vincle sentimental, per poder rescatar una memòria familiar que no havia estat relatada", explica Fenoll. D'aquella idea en va sorgir un cicle amb la Fundació Josep Pla en què unien els nets dels Homenots i experts en la seva obra i que ara ha derivat en un llibre. Homenéts (La Campana) recull set retrats dels Homenots vistos pels nets de cadascun d'ells, però també pels nets intel·lectuals que s'han fet seu el llegat i el mantenen viu.

"El 1925, quan vaig anar a Rússia, sabia d'aquell país aproximadament el que en sap tothom: pràcticament res", assegurava, amb la seva murrieria habitual, Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981). Ho escrivia al text que encapçala l'edició ampliada i revisada d'un dels seus primers llibres, Rússia. Notícies de la U.R.S.S. (Edicions Diana, 1925), a El Nord, el cinquè volum de l'obra completa de Destino. A El Nord, que va precedit per dos llibres de viatges fonamentals per entendre el Josep Pla jove, Cartes de lluny i Cartes de més lluny, aquell recull de cròniques per al diari La Publicitat s'ha transformat en Viatge a Rússia el 1925 i incorpora un llarg preàmbul escrit des del Mas Pla, a Llofriu, a principis del 1967, en què l'autor confronta aquella "atzagaiada de joventut" amb la seva visió madura: "Aquest llibre és un esquema volgudament simple d'una construcció: les parets i els cairats d'una baluerna amb el dubte de si els cairats i les parets que he tractat de descriure són els que aguanten realment l'edifici".

1. No n’havia dit res fins ara perquè no m’havia acabat el llibre. El vaig començar per Sant Joan i l’he acabat passat Tots Sants. Si he trigat tant no és perquè em fes bola, sinó perquè, al contrari, he assaborit cadascuna de les prop de mil cinc-centes pàgines del llibre més gruixut que he decidit acabar. Com si fos una recepta mèdica, cada nit, abans d’apagar el llum, llegia un episodi d’El cor furtiu, de Xavier Pla, sobre la vida de Josep Pla. Era la dosi diària de plaer, el premi al final de la jornada. El volum s’ha venut com la biografia de Josep Pla. I és, certament, la més completa de totes les que s’han publicat, però és molt més que això. A través de la vida d’un dels nostres més grans prosistes, el llibre és Guerra i pau. És la història dels primers 75 anys del segle XX, de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. República, Guerra Civil, Guerra Mundial. De la vida petita a la història a l’engròs. Escrita a capes, i plena de ganxos que creen addicció, són moltes novel·les de no-ficció en una de sola. N’hi ha una d’espies, n’hi ha d’amor –amb banyes i tomàquet–, n’hi ha d’autoficció, hi ha novel·la de viatges, hi ha novel·la rural empordanesa i n’hi ha de metaliterària, per descobrir com es va construint un autor de primera categoria. 

"Sobre Gaudí, us diré que hauria estat l'home –l'únic home del món– capaç de fer la catedral de Nova York si aquesta ciutat hagués considerat indispensable tenir la catedral proporcionada al seu volum i al seu esperit. Gaudí és l'últim arquitecte espiritualista, de sensibilitat religiosa, de la història de l'arquitectura". Aquestes paraules de Josep Pijoan –arquitecte, crític i historiador de l'art– sobre Antoni Gaudí es poden llegir a l'homenot que Josep Pla va dedicar a l'artífex de la Pedrera i la Sagrada Família.

No solament la nostra literatura, sinó quasi totes les d’aquells països en què els ciutadans hagin sucumbit al prestigi i l’enlluernament de les noves tecnologies, corren el perill de veure com la seva qualitat intrínseca minvarà a mesura que passin els anys; perquè els iPads faran via a tota màquina, però l’art de ben parlar i ben escriure –que van de bracet– es practicaran cada cop menys a l’ensenyament, als diaris i al carrer. El secret de la bona prosa del segle XVIII francès, per posar un exemple, deu molt a l’art de la conversació que es practicava als salons de les dames sumptuoses, els d’elles sobretot: la prosa de Rousseau, de Diderot o de Voltaire, totes molt bones, són una lliçó de prosa fluent, civilitzada, eufònica i exacta; la prosa de Flaubert ja és una altra cosa, perquè sempre estava sol; la de Stendhal torna a ser deliciosament natural. L’èxit de la prosa bonhomiosa de Dickens es deu igualment a l’esclat d’humor (wit) de què van fer gala les generacions anteriors, com es veu a l’obra de Swift, Fielding o Sterne. És possible que en aquells dos països, França i Anglaterra, es mantingui molts anys l’exigència d’una prosa de qualitat; però també és possible que acabi contaminada per aquesta prosa desgavellada que generen els ginys electrònics. Ja es veurà.

No ha arribat l’agost i ahir ja va haver-hi a s’Agaró el sopar més exquisit d’aquest estiu. Emmirallat en les festes que s’hi havien fet, que freqüentaven les estrelles de Hollywood, però en una finca privada, Senya Blanca. El propietari és Josep Ensesa Viñas i, conjuntament amb les seves germanes, la va obrir als convidats per celebrar una efemèride rodona: feia 100 anys que la família Ensesa havia començat a viure en aquesta casa, la primera construcció de totes les que vindrien després: els banys de Sant Pol, l’Hostal de la Gavina o l’Hotel S’Agaró, que va ser també escola i hospital.

Fa calor, avui, quinze de juliol, que escric aquest paper. Quan jo era jove era sant Enric. Ara ja no. L’han traslladat al dia tretze, em sembla. Tot canvia. Menys la calor, que aquests dies és sufocant, enganxosa. Hi ha com una llosa d’humitat que pesa dalt del cel de Barcelona. Amb prou feines surto de casa, per la calor i per la feinada que tinc perquè estem deixant el pis de la capital i la capital mateixa. Un tip de fer paquets, d’encapsar llibres, d’estripar papers inútils. Quan un és desordenat troba sorpreses als llocs més insospitats. Ahir, per exemple, em va sortir, enmig d’altres papers, una llarga carta de Modest Prats que no recordava ni de lluny. Com que li vaig dedicar el meu llibre Les ciutats i li vaig enviar, em contestava fent-ne una lectura llarga i minuciosa. La dedicatòria especificava que era “venjant-me d’un pròleg de fa anys”, ell començava dient que no hi entenia res d’això de la venjança. Que ell no ho era, de venjatiu. És clar que la meva venjança era cum grano salis, és a dir, una mica irònica i gairebé metafòrica. Ell, en aquell pròleg de feia anys, em recriminava que em mirava massa el melic, que em contemplava massa, i em recomanava que sortís al món de les coses reals. Ara Les ciutats portava un epígraf de Carles Riba: “dins la nostra fusta mesquina / ressonen homes i ciutats”. La venjança era un llibre en què es parlava d’homes i ciutats, és a dir del món real. Em va emocionar trobar aquells dos fulls, escrits a dues cares, amb la seva lletra menuda de perfectes línies paral·leles. Eren uns anys que, de cop, tornaven des del fons del passat i de la nostra relació personal, llavors encara incipient. Amb els anys es va anar intensificant i vam arribar a ser amics de debò. Però no hi va haver cap més carta com aquella, perquè l’escriptura es va canviar en paraules parlades. Vam viatjar, vam parlar molt i ara veig que les paraules se les endú el vent, com diu el tòpic. Les cartes queden i aquesta que m’ha sortit ara remenant papers antics me n'ha fet enyorar d’altres no escrites mai. Ja s’han perdut per sempre aquells temps de les correspondències. Aquell parlar sospesant les paraules, aquell desig de l’exactitud, aquell pensar que quedava fixat en l’escriptura.

Llegir la biografia de Josep Pla que ha escrit Xavier Pla és un regal. Si no l'heu llegit, aprofiteu l’estiu per fer-vos-el. És d’aquells llibres que t’acompanyen tota la vida. És el llibre de l’any i, per tant, també té dret a ser el vostre llibre de l’estiu. No vull acomiadar l’Ara Llegim d’aquesta temporada sense tornar a parlar-ne. És una obra inesgotable, tant en els detalls com en la valoració global, tant en el retrat psicològic individual com en el reflex d’una època.

Entro a La Xicra després d’haver reconegut el restaurant al carrer Estret de Palafrugell. Té la porta vermella, amb dos aparadors bonics, una taula a fora, i sobretot una escultura de dona al capdamunt de la porta que desprèn elegància i desimboltura al mateix temps.

Abans d'anar al tema d'aquest article, permetin-me una prèvia que comença amb un elogi rotund: la biografia de Josep Pla escrita per Xavier Pla, Un cor furtiu, és una de les obres més importants dels darrers anys tant per entendre la figura de l'escriptor com la cultura catalana en general. Queda escrit i rubricat. Han estat justament unes planes molt concretes d'aquest estudi biogràfic les que em van portar a llegir fa uns dies una obra de la qual només coneixia la versió catalana posterior inclosa al volum 9 de l'Obra Completa, molt reelaborada però igualment magnífica. Es tracta de Viaje en autobús, que Pla publica el 1942 en plena postguerra, per descomptat en castellà. Té quaranta-cinc anys. El mateix any es publica a Estocolm l'obra pòstuma –i també la més substancial– de l'escriptor austríac d'origen jueu Stefan Zweig. Per tancar el cercle, resulta que en aquell moment la quasi-esposa de Pla, Adi Enberg, es troba a Suècia, on passarà tota la Segona Guerra Mundial. Zweig s'havia suïcidat uns mesos abans al Brasil, el febrer del 1942, juntament amb la seva esposa Lotte. Ell tenia seixanta anys i ella trenta-quatre.

Acabo d’acabar l’apassionant lectura d’Un cor furtiu, la suposada biografia de Josep Pla, que acaba de publicar Xavier Pla. He dit suposada perquè així és com es presenta, i de fet ho és. Però està escrita amb tant de talent biogràfic que a Xavier Pla se li escapa de les mans i la narració de la vida de Josep Pla es converteix en una autèntica novel·la. De fet jo l’he llegida així i m’ha donat tant de plaer literari com la lectura de Guerra i pau. Ja ho sé que avui dia això de la literatura s’ha convertit en una pràctica indecisa, que els gèneres tenen fronteres difuses. Però, segurament sense voler-ho, Un cor furtiu s’ha convertit en una novel·la, i si és així, tenim al davant la gran novel·la catalana del segle. Perquè, jo penso, el fet que el protagonista no sigui inventat, que els avatars de la seva vida no siguin ficticis, no fa que aquesta llarga narració de mil cinc-centes pàgines no passi del gènere biografia al gènere novel·la. L’estructura és de novel·la, capítols relativament breus i temàtics, ordenats no pas cronològicament com seria el cas d’una biografia estricta, sinó segons la conveniència del relat. La conveniència narrativa, l’afectiva, l’estètica. I la peculiaritat d’aquesta novel·la és que la veu del protagonista és real, vull dir que quan Josep Pla parla, no és ficció del narrador omniscient, sinó que són documents reals rastrejats i espremuts fins a l’última substància. I no és solament el protagonista Josep Pla qui parla així, sinó també els personatges diguem-ne secundaris. No sé, perquè no he perdut el temps en comptar-les, quantes citacions conté la novel·la. Però hi ha un teixit de veus travades que provoquen i es responen: articles, cartes, fragments de dietari, telegrames, postals. Les veus es responen. Les veus reclamen, les veus es queixen, per l’apatia d’uns personatges, pels desamors d’uns altres. Les amants del nostre protagonista, des d’Adi, la que podríem dir-ne l’amant intel·lectual, fins a Luz, l’amant platònica, passant per Aurora, l’amant carnal, i Consuelo, amant terminal del retour d’âge, apareixen i desapareixen. Són un quartet de veus corprenedor, un historial d’ocasions perdudes.

És possible que Josep Pla només fora “un escriptor de diaris”, tal com s’autodefineix al principi de Vida de Manolo. Però llavors, ¿per quin motiu dedicar-li una biografia de 1.500 pàgines? Literatura i Periodisme, en una amalgama promíscua, es donen cita, en efecte, al llarg de l’obra total d’aquest escriptor irrepetible. Literatura, Periodisme i això tan inaprehensible que anomenem Vida. Perquè al llarg de la peripècia vital de Pla tenen lloc totes les catàstrofes –de les més tòpiques a les més insòlites– del seu segle. I això és el que ara el professor Xavier Pla ha vingut a ordenar i esbrinar.

Mentre llegia com va anar que, fa mig segle, neguéssim el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Josep Pla, va venir-me al cap la llista que aquest passat Sant Jordi va sortir en un diari, on personalitats de la cultura havien votat quins eren els 50 millors llibres dels últims 50 anys, i no n’hi sortia cap de Pla.

Corre per això que en diuen les xarxes una fotografia preciosa. El bisbe nou de Girona parla amb l’alcalde, al seu despatx. Un noi jove, l’alcalde, ple d’il·lusió i un home de mitjana edat, suposo que també ple d’il·lusió. El bisbe nou de Girona té una particularitat: fins ara era l’abat de Poblet. A mi em fa especialment content aquesta circumstància. Governar un bisbat deu ser més complicat que governar un monestir. Però governar un monestir té més dificultats del que sembla. La fotografia en qüestió destil·la una cordialitat i una proximitat admirables. Un clima de confiança entre les dues autoritats màximes de la ciutat. L’abat es mira l’alcalde com si fos un monjo jove, ple de futur.