Dissabte Sant. Una jornada que en el calendari litúrgic convida al recolliment i al silenci, però que en la història política de l'estat espanyol evoca una de les maniobres d’escacs més audaces de la Transició. Just un Dissabte Sant com el d’avui, ara fa quasi 49 anys –el 9 d’abril del 1977–, el govern de l'expresident espanyol Adolfo Suárez va sacsejar els fonaments de l’Estat amb la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE). En un context de màxima tensió amb l’Exèrcit i amb la figura de Santiago Carrillo, secretari general del PCE en aquell temps, encara a l'ombra, Suárez va triar estratègicament un dia en què, tradicionalment durant el franquisme, no es podia fer pràcticament res i l'activitat administrativa i mediàtica estava sota mínims. “Es tracta de buscar dates assenyalades on la gent mira a un altre costat”, explica, en conversa amb l'ARA, Salvador Martí, catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Girona. En concret, en aquella època en què "no hi havia ni el fax i el desfasament informatiu era molt gran", el Dissabte Sant era un dia ideal per evitar una reacció immediata de l’establishment, afirma l’expert. 

Quatre dies després que Pedro Sánchez proclamés la seva voluntat d'aproximar-se de nou a Junts, encara no s'ha produït cap contacte per "reiniciar" la relació. Ara bé, el president del govern espanyol es mostra esperançat i s'encomana a la "paciència", conscient que fins que no es materialitzi el retorn de Carles Puigdemont no es podrà "recompondre" del tot.

L'habitatge és la primera preocupació dels ciutadans. La pujada dels preus sembla imparable. Un informe del Consell Europeu reflecteix la gravetat de la crisi de l'habitatge a Barcelona. És la segona ciutat del continent amb els lloguers més cars en relació amb els sous. Els seus ciutadans han de destinar el 74% del salari mitjà per pagar el lloguer d'un pis al centre. Només Lisboa la supera.

Després de constatar les reticències d'algunes comunitats governades pel PP, com la de Madrid, a garantir el dret a l'avortament a les dones que ho demanin, Pedro Sánchez va anunciar que incorporaria aquest dret a la Constitució per "blindar-lo". La via del govern espanyol és reformar l'article 43 de la carta magna per incorporar-hi: "Es garanteix el dret de les dones a la interrupció voluntària de l’embaràs. L’exercici d'aquest dret, en tot cas, es veurà garantit pels poders públics, assegurant la seva prestació en condicions d’igualtat efectiva, així com la protecció dels drets fonamentals de les dones". Ara bé, aquest camí blinda realment aquest dret? En les últimes hores han sorgit diferents veus del món jurídic que ho han qüestionat.

Com s'ha de lluitar contra el clima global d'involució pel que fa a drets i llibertats? Avenços aconseguits al llarg de dècades corren perill davant l'ofensiva d'un populisme reaccionari que cada cop marca més l'agenda i els debats públics. Ho estem veient als Estats Units de Trump i arreu d'Europa. Catalunya i Espanya no se n'escapen. És en aquest context que cal entendre la pretensió del govern espanyol de blindar el dret a l'avortament dins la Constitució. ¿Però és un moviment genuí o és una maniobra per buscar el xoc amb la dreta? L'exministra Irene Montero (Podem) s'ha afanyat a denunciar la suposada maniobra del PSOE per fer servir els drets de les dones per a una operació d'interès propi merament partidista.

Resposta de Pedro Sánchez a l'ofensiva ultraconservadora del PP i Vox contra els drets socials i reproductius de les dones. El govern espanyol ha anunciat aquest divendres que impulsarà una reforma constitucional per incloure el dret a l'avortament en la carta magna, una mesura amb la qual l'executiu vol combatre "qualsevol intent de retrocés que amenaci els drets de les dones". Aquesta és una reclamació històrica dels grups feministes i de l'esquerra per evitar que els canvis de govern i de majories parlamentàries puguin retallar drets, com va intentar sense èxit el ministre de Justícia del PP, Alberto Ruiz-Gallardón, que arran de la forta contestació social va retirar la proposta i va dimitir, el 2014.

Retornar als noms castellans a tots els municipis d'Espanya. És una de les fites que fa temps que es va marcar Vox, que hi continua insistint amb iniciatives com la que recentment va intentar aprovar al Congrés dels Diputats. Fins ara, la majoria plurinacional –i l'abstenció del PP– sempre li ha aturat els peus, però l'extrema dreta no defalleix. L'última iniciativa pretenia que Catalunya i Galícia imitessin el camí del País Valencià o Navarra, que tenen la doble toponímia. Vox va presentar, el maig del 2024, una segona la proposició en la qual diuen que la toponímia s'ha convertit un "camp de batalla" i una "eina per construir discursos amb finalitats polítiques". Per això demanaven una regulació de les lleis estatals que "han esborrat de l'ordenament jurídic topònims castellans d'ampli ús com Gerona o Orense". En el text, els ultres afirmaven que "aquest intent d'aniquilació de la llengua" va en contra de l'article 3 de la Constitució espanyola. En aquest sentit, la toponímia en llengües vernacles va en contra de la carta magna?

Aquest 6 de desembre, Dia de la Constitució, ha permès comprovar que Pedro Sánchez i el seu govern aguanten i que probablement continuaran resistint llevat que algun procés penal dels que envolten la Moncloa ho impedeixi. Els ministres afirmen veure molt probable l'aprovació dels pressupostos de l'Estat, tot i que la relació amb els socis –absents de la celebració– continua sent molt laboriosa. Un dels dirigents socialistes més veterans deia que "mentre hi hagi sopa a l'olla i es pugui repartir, ningú voldrà aixecar-se de la taula". En aquest context, el PSOE acaba de celebrar un congrés que ha consistit en poc més que un míting, aprovant declaracions de circumstàncies. La visió de conjunt va ser la d'un partit a la defensiva, aplicant la formació de tortuga, amb files tancades i els escuts a l'aire i als costats, l'antiga resposta de les legions romanes quan els queia una pluja de projectils, fossin pedres, llances o fletxes. Ara, segons va dir Sánchez al Congrés, el setge prové de mitjans "polítics, mediàtics i judicials", però "tornarà als assetjadors".

Un dels arguments recurrents de l'unionisme per desacreditar l'independentisme ha estat que Catalunya va votar sí a la Constitució massivament el 6 de desembre del 1978. Amb vora el 68% de participació, els vots afirmatius van superar el 90%. 

El finançament singular pactat entre ERC i el PSC-PSOE estipula que a l'Agència Tributària de Catalunya li correspondrà “la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos suportats a Catalunya, llevat dels de naturalesa local”. És un acord de gran transcendència que hem de procurar que arribi a bon port. No està garantit.

Per tercer cop des de la seva aprovació fa 45 anys, el Congrés ha aprovat un retoc de la Constitució. La d'aquest dijous és, com ja va passar el 1992 i el 2011, una reforma molt limitada que, en aquest cas, s'ha circumscrit a l'article 49 i que ha tingut com a únic objectiu canviar el terme disminuït pel de persones amb discapacitat. El PP i el PSOE han fet pinça, un cop més, per evitar encetar el meló d'una modificació més àmplia. Els populars ho van posar com a condició per pactar aquest canvi reclamat des de fa temps per col·lectius de persones amb discapacitat i els socialistes han acceptat repetir el mateix procediment emprat l'última vegada, fa més de 12 anys.

Carol Mir és funcionària pública i autora de dos llibres que s'ha autoeditat. Diu que la seva és una vida plena i feliç. I té una discapacitat intel·lectual que en alguna ocasió li ha valgut algun insult. "De petita els nens em deien subnormal o disminuïda", explica aquesta dona de 43 anys, casada amb un "home sense discapacitat". En aquella època la societat tenia molt assumides paraules com subnormal o mongòlic, que en molts casos ni tan sols es rebien com a mostres de menyspreu. "Era normal que fins i tot la família parlés de tu com a pobreta, invàlida o paralítica", afirma Maria Zurita, de 63 anys i nascuda amb l'espina bífida.

Des del moment que va acabar el Procés, després d’aquell octubre del 17 viscut amb un helicòpter al cap i l’ai al cor, i durant els anys de llaços grocs, del judici al Suprem, de la sentència i del Tsunami, l’opinió pública catalana ha hagut de suportar tota mena de lliçons sobre la ingenuïtat de pensar que era possible derrotar l’estat espanyol sense uns plans de contingència que anessin més enllà del cens universal del referèndum.

A l'estat espanyol només s'ha obert el meló de la reforma constitucional dues vegades: l'any 1992, per permetre als ciutadans estrangers residents a Espanya presentar-se com a candidats a les eleccions municipals; i el 2011, quan es va prioritzar el pagament del deute públic a altres necessitats. En els dos casos, eren reformes ordinàries de la Constitució que no requerien l'obligatorietat de convocar un referèndum. Segons l'article 167.3, només s'ha de convocar si ho sol·liciten una desena part de diputats o senadors. Ni l'any 1992 ni el 2011 es va demanar. Ara, el PSOE i el PP podrien pactar la tercera reforma constitucional de la història per modificar l'article 49 i substituir la paraula disminuït per persones amb discapacitat. Un canvi que fa anys que està pendent i que els populars es resisteixen a avalar perquè tenen por que hi hagi partits que utilitzin la reforma per anar més enllà.

Xile ha rebutjat aquest diumenge, i per segon cop consecutiu en poc més d’un any, una proposta de Constitució que pretenia enterrar definitivament la carta magna vigent, heretada de la dictadura d’Augusto Pinochet. Després de quatre anys, el país culmina sense èxit un procés constituent obert el 2019 per una revolta social que va aixecar massives protestes durant mesos.

En un col·loqui organitzat al Congrés per commemorar els 45 anys de la Constitució, Miquel Roca va recordar que el consens del 78 va ser “molt difícil” i que aquella experiència “podria ajudar els polítics a pensar que també són capaços de resoldre el que està passant ara”.

Les amnisties no són un tabú a Europa. Dels 27 estats de la Unió Europea, una quinzena l'esmenten a les seves constitucions. En són exemples la carta magna de França, Portugal, Itàlia, Grècia, Països Baixos, Àustria i Dinamarca, però també la de Croàcia, Romania, Letònia, Lituània, Bulgària, Finlàndia, Eslovàquia, República Txeca i Hongria. En paral·lel, hi ha hagut països que han aprovat amnisties sense tenir-les explícitament recollides a la Constitució, com Alemanya, Bèlgica i Suècia. Serà el cas d’Espanya si la llei d’amnistia al Procés registrada pel PSOE supera el tràmit parlamentari.

En les últimes setmanes ens hem fet un fart de sentir que representants institucionals juraven o prometien "complir i fer complir" la Constitució del 1978. Ho va fer el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, el 17 de novembre, i uns dies després tots els seus ministres, quan encara no havia passat ni un mes des que fes el seu jurament la princesa Elionor. La carta magna fa 45 anys aquest 6 de desembre i tot i ser un d'aquells números rodons que agraden als estadístics, el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) no té cap intenció de recuperar la pregunta que va deixar de fer ara ja fa 11 anys: "¿Fins a quin punt està vostè satisfet amb la Constitució?". És un cas força similar al de la monarquia, per la qual el CIS no pregunta des del 2015. Mentre els resultats van ser positius, els baròmetres del CIS no es van oblidar de la Constitució. Però tot va canviar el novembre del 2012.

Últim dia protocol·lari abans que aquest dimecres es reuneixi per primera vegada el nou consell de ministres de Pedro Sánchez. Primer, amb la promesa de la Constitució davant del rei i, després, amb el tradicional traspàs de carteres, que ha deixat alguna imatge destacada. L'adéu més amarg del govern espanyol l'ha protagonitzat la fins ara ministra d'Igualtat, Irene Montero, que no s'ha mossegat la llengua en el traspàs de la cartera amb la socialista Ana Redondo. A la seva successora li ha demanat que tingui la "valentia" per "incomodar els homes de 40 i 50 anys amics del president del govern", emulant una de les polèmiques frases que li van comportar un enfrontament amb el PSOE durant el seu mandat. Només dues de les noves ministres han assistit al traspàs de cartera a Igualtat: Redondo, que la recollia, i Diana Morant, la titular de Ciència. Sí que hi havia una altra ministra sortint, Ione Belarra, a qui Montero s'ha dirigit de forma còmplice per denunciar que "Pedro Sánchez ens fa fora del govern per haver fet el que vam dir que faríem".