Igual que l’escriptora russa Maria Stepànova, Maksim Óssipov (Moscou, 1963) mai hauria imaginat que acabaria exiliat. "Mai hauria pensat que donaria classes a Amsterdam sobre literatura russa en anglès, però aquí estic", explicava en una entrevista a l'ARA. Autor de llibres de relats com El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Pedra, paper, estisores (Club Editor, 2022), i Kilómetro 101 (Libros del Asteroide), Óssipov va fer les maletes i va marxar del país poc després que comencés la invasió d'Ucraïna. A Rússia, Óssipov era cardiòleg. A l’exili, viu entre Amsterdam i Berlín, escriu i parla de literatura. Acaba de publicar un nou llibre de relats, Después de Eternidad (Libros del Asteroide, 2026), que ha traduït al castellà Alejandro Ariel González. De la seva anterior vida a Rússia, Óssipov enyora casa seva, les tombes dels pares, la feina de metge, alguns amics. I, sobretot, la sensació de ser entès.

La periodista i escriptora Maria Stepànova (Moscou, 1972), que es declara una gran admiradora de Mercè Rodoreda, va tenir un viatge accidentat fins a Barcelona, on participa en el programa de residències internacionals del CCCB. Li va passar una mica com a M., la protagonista del seu llibre, Desaparèixer (Angle / Acantilado), amb traducció al català de Miquel Cabal Guarro. La M. és una escriptora exiliada que ja no escriu i que pateix molts equívocs i contratemps mentre intenta arribar a un festival literari. Hi ha un moment que entreveu la possibilitat d'alliberar-se de la seva vida anterior. Pot entrar a treballar en un circ i ser algú altre. ¿És realment possible desfer-se de la identitat pròpia? ¿És lícit desitjar-ho? ¿Quina responsabilitat tenim en les atrocitats que comet el nostre país? ¿Qui és l'amo d'una llengua? És gairebé impossible etiquetar Desaparèixer, que es mou entre l'assaig, l'autobiografia i l'absurd, i on ressona la veu poètica de Stepànova. Amb molt sentit de l'humor, l'escriptora, que viu exiliada a Berlín, planteja moltes de les grans qüestions del nostre temps.

"Els àpats exigus i d'una absurditat idiota, la fam, una fam autèntica i lancinant que ataca els nervis; els polls, aquestes bestioletes que, si poguéssim, anul·laríem en cinc minuts i contra les quals cal sostenir una lluita esgotadora i estèril. I el fred, aquest enemic nou que no havia conegut fins ara, que t'acorrala i que t'esmola els nervis", escriu Pere Vives (Barcelona, 1910 - Mauthausen, 1941) al poeta Agustí Bartra el 14 de desembre del 1939. Poc més d'un mes després, el 27 de gener del 1940, li va enviar l'última. A la seva família n'hi faria arribar una última, des d'un camp de presoners, el 22 de juny del 1941. Després va arribar un llarg silenci, perquè fins després de la Segona Guerra Mundial, la mare de Vives no va saber que el seu fill havia mort l'octubre del 1941 a Mauthausen, on l'havien deportat dos mesos abans. Des del camp de concentració no va enviar mai cap carta, i l'únic testimoni sobre com va morir és el que va deixar el seu company Joaquim Amat-Piniella a KL Reich: li havien donat una injecció de benzina.

Ara fa un any el pla per portar i tornar Carles Puigdemont va ser tot un èxit. Els Mossos, que no preveien que l'expresident no es presentés al Parlament per la investidura de Salvador Illa després del discurs a Arc de Triomf, no el van poder detenir. Però una imatge va estar a punt d'ensorrar la fugida del líder de Junts aquell calorós 8 d'agost. Va ser la que va fer la Maria, que prefereix mantenir-se en l'anonimat, conscient que la fotografia que va fer amb el seu mòbil podia haver frustrat un pla que es va dissenyar amb molta cura per evitar que fos arrestat.

El primer record que té Isabel Sarrà i Carbonell (Sabadell, 1935) és un vaixell pintat de color gris. Era el SS Massilia, que va sortir del port francès de La Rochelle el 19 d’octubre del 1939 amb un munt de refugiats republicans espanyols que fugien de la guerra. Ja havien escapat primer de Franco, i ara els tocava fugir de Hitler. Va ser un viatge en el qual un submarí alemany els va perseguir. La Isabel recorda el viatge tot prenent un vichy a l’elegant cafeteria de l’Hotel Urpí de Sabadell, on s’allotja sempre que pot tornar a la seva ciutat natal. Després de dècades vivint a Xile, els darrers anys ha anat tornant a Catalunya. Ella és una de les darreres exiliades catalanes de la Guerra Civil.

Després que el juliol de l'any passat anunciés que deixava la música i després de mesos sense concedir entrevistes, Josep Miquel Arenas, conegut musicalment com a Valtònyc, s'obre en canal en una llarga conversa a la nova revista cultural El Foment, presentada ahir dimarts a Girona. La publicació, trimestral i de 114 pàgines, s'ha "parit" en el "temps rècord" de només quatre mesos després que el president de la Fundació El Foment, Candi Granés, encomanés al periodista Andreu Mas la gestió del projecte.

El 6 d’abril del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, mossèn Bartomeu Barceló i Tortella (Felanitx, 1888 - Barcelona, 1973) va fer un abrandat sermó independentista a la catedral de Girona que el va portar aquell mateix dia –que era Dilluns Sant– a la presó i posteriorment a l’exili. Barceló va ser tota la vida un capellà compromès amb la llengua i amb la nació completa, i no es va retractar mai de les seves paraules, tot i la repressió que va patir. Diumenge vinent se l’homenatjarà i es recordarà aquell episodi històric del qual justament diumenge farà cent anys. L’acte es farà a les escales de la catedral a les 12 del migdia i l’ha organitzat l’associació Agermanats de Girona i Mallorca.

Perduda la Guerra Civil, Catalunya va veure marxar cap a l’exili un dels seus millors escriptors i intel·lectuals. Xavier Benguerel va escriure que l’exili no té final i que l’exiliat ho és per sempre. No és fàcil explicar l’èxode i l’enyorança de milers de catalans que van haver de marxar. Teresa Pi-Sunyer ho va viure en pròpia pell. És la neta d'August Pi-Sunyer, que va haver d'exiliar-se amb els seus germans, Carles i Santiago. August Pi i Sunyer (1879-1965), fisiòleg de renom i catedràtic de la Universitat de Barcelona; Santiago Pi i Sunyer (1893-1981), també fisiòleg prestigiós i catedràtic a la Universitat de Saragossa, i Carles Pi i Sunyer (1888-1971), enginyer de carrera i polític, van tenir sempre l'esperança de poder tornar a Catalunya i viure a la seva enyorada Roses. Només Santiago va tornar a Catalunya (era el més petit dels germans i el menys polititzat) a començaments dels anys seixanta del segle passat.

Elisabet Quiroga Sangés respira profundament des de l’espigó que protegeix el paisatge idíl·lic de Cotlliure. Té al davant l’església de Santa Maria dels Àngels, amb el campanar en forma de far, el castell dels Reis de Mallorca i la frontera per on va fugir el seu pare. L’emoció que arrossega contrasta amb el dia radiant que fa a la Catalunya Nord. Ni gota de vent. Ni una onada, el mar baix, com si a les acaballes de novembre visquéssim les minves de gener. Té 70 anys, viu a Barcelona i fa un dia que va visitar per primer cop el camp de concentració on va sobreviure al seu pare en condicions deplorables en un dels hiverns més freds que es recorden de la primera meitat del segle XX. Me l’he trobat passejant mentre redescobreixo el present de la lluita per la memòria a la Catalunya Nord, ara que fa 25 anys de la primera reivindicació a Argelers, i el seu testimoni em colpeja com el de totes les veus –curiosament femenines– que m’acompanyen durant aquest viatge.

El novembre del 2022, els meus editors em van demanar que vigilés els aliments que consumia i que no encarregués menjar per emportar. Al començament no en vaig fer gaire cas. Però aviat em vaig adonar de la importància del seu consell quan, tot just un mes després, la meva col·lega Elena Kostyuchenko va descobrir que l’havien enverinat a Alemanya, en un més que probable intent d’assassinat perpetrat per l’estat rus.

El 7 de juliol Maria Teresa Pi-Sunyer va llegir l’ARA. Un reportatge va cridar-li especialment l’atenció. El que vaig publicar en aquestes mateixes pàgines, titulat "Qui eren els amics catalans de Jackie Kennedy?". És la història de la targeta d’agraïment a la família Mattes com a resposta al condol que havien fet arribar a Jackie per l’assassinat del seu espòs, John Fitzgerald Kennedy. "Però si jo la tinc igual!", es va dir la Maria Teresa. Amb una particularitat afegida: ella en va ser la receptora; per tant, també qui va enviar a Jackie el seu condol. Rebo un correu electrònic en què me’n fa cinc cèntims i també m’avança una impressionant llista d’altres celebritats amb qui també es va cartejar entre el 1963 i el 1966, els anys que, junt amb la seva família, va viure a Long Island (Nova York). La història és llarga i preciosa. Me l’explicarà de viva veu i avui aquí us la relato.

L'expresident Carles Puigdemont no es va presentar aquest dilluns a un acte a la Catalunya Nord tot i que la seva presència estava anunciada en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu. Va al·legar motius de seguretat. En canvi, va fer tota la campanya electoral del 12-M des del Rosselló, on es va instal·lar a viure preparant el retorn de l'exili. Per què ara és més arriscat per a ell trepitjar terres nord-catalanes? Quins condicionants són diferents?

El Parlament de Catalunya ha viscut aquest dijous una sessió d'investidura insòlita, ja que l'atenció no estava centrada en el candidat que tenia els vots per ser president sinó en l'anunciat retorn de l'exili de Carles Puigdemont, líder de Junts i el president que va ser desposseït del càrrec per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució l'octubre del 2017. Puigdemont ha tornat, això és cert, però només s'ha deixat veure cinc minuts damunt d'un escenari per tot seguit desaparèixer i deixar amb un pam de nas els Mossos, que l'esperaven a les portes del parc de la Ciutadella per detenir-lo. Tant la maniobra escapista com l'infructuós dispositiu policial posat en marxa per detenir-lo han centrat bona part de l'atenció del dia. Però el cert és que, malgrat tot, a dins del Parlament s'ha produït un debat d'investidura amb una certa normalitat i amb un resultat inapel·lable: el socialista Salvador Illa ha estat investit com a 133è president de la Generalitat amb els vots del PSC, ERC i Comuns. Illa, doncs, prendrà possessió i nomenarà el seu Govern en els pròxims dies, i amb això no hi ha dubte que s'obrirà una nova etapa a Catalunya.

2.474 dies després –sis anys, nou mesos i gairebé una setmana–, Carles Puigdemont ha tornat a trepitjar Catalunya. El seu retorn al Principat d'aquest dijous significa el tancament d'una etapa, l'exili, que ha marcat la política catalana després de l'octubre del 2017, quan va liderar el govern que va tirar endavant el referèndum de l'1-O i la proclamació de la república catalana. El 30 d'octubre d'aquell any, el president recentment destituït per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola feia cap a Brussel·les, on iniciaria un llarg període sense trepitjar Catalunya per evitar l'acció de la justícia espanyola. Aquests deu són els moments clau del seu exili.

"No sé quan ens tornarem a veure, però passi el que passi, quan ens tornem a veure, que puguem tornar a cridar junts, ben fort, el crit amb què acabaré el meu discurs: visca Catalunya lliure". Amb aquest anunci premonitori per tancar el seu parlament, Puigdemont ha desaparegut darrere del doble plafó de l’escenari i s’ha fet fonedís. La crida de l’organització a fer un passadís per acompanyar-lo fins a l’entrada del Parlament era una estratègia per despistar la policia, que havia de detenir-lo arran de l'ordre de detenció que pesa sobre ell.  

Si hi ha alguna cosa que plana en la política catalana des de l’octubre del 2017 és el retorn de l’expresident Carles Puigdemont de l’exili. Ara, però, aquest escenari agafa més força des que el líder de Junts va prometre que tornaria per al debat d'investidura –sigui el seu o el de Salvador Illa– després de les eleccions del 12 de maig; i tant és així que, segons ha pogut saber l’ARA, els Mossos d’Esquadra, a través de la Comissaria General d’Informació, ja s’han posat en contacte amb l’entorn de Puigdemont per conèixer els seus plans, un intent, per part de la policia catalana, de preveure els "escenaris" que es poden generar davant d'un retorn hipotètic a curt termini. Ara bé, segons les fonts consultades, l'expresident no té intenció de col·laborar en la seva pròpia detenció. Aquest diari té constància d’almenys un contacte entre el cap d’Informació, Carles Hernández, i l’advocat Gonzalo Boye, el mes de juny.

Tornar d'un exili és un fet agredolç i melancòlic. No té res a veure amb cap victòria ni amb cap triomf; si de cas, amb una necessària contestació als que voldrien que la venjança no tingués final. És una bella manera de fer callar rancúnies, i un testimoni de dignitat.

1. En el retorn dels exiliats a Suïssa vam contemplar abraçades de les que feia temps que no vèiem. Les de Cantallops eren abraçades que, només que haguessis anat a una sola manifestació independentista a la vida, emocionaven. Per insòlitament llargues, per pregonament sentides i perquè t’adonaves que tant a qui les donaven com a qui les rebien els anava la vida. Com a espectador empàtic, aquella manera d’arrapinyar-se, de petonejar-se, d’agafar caps amb les dues mans, posava la pell de gallina. Marta Rovira, exultant pel seu retorn, estava en la seva hora sublim. Quan va marxar se l’acusava de rebel·lió, després li van imputar la sedició i ha acabat sent assenyalada per terrorisme. Totes les acusacions ha anat caient pel camí com un castell de cartes. L’amnistia, però, ha estat el comodí fonamental i els defectes de forma de la justícia espanyola li ha permès arribar a Vic com una heroïna. De cop i volta, aquell divendres, va semblar que l’independentisme havia trobat una líder que feia temps que no tenia. Marta Rovira, però, va decidir plegar després de la mala tongada de resultats electorals, i ella mateixa rebla: “Jo no seré candidata a res”. Un exercici de coherència que no s’estila gaire a la nostra política, però en què Aragonès i Rovira sí que han estat exemplars. 

Durant anys havia pensat que un dels principals avantatge d’algunes societats, posem per cas l’holandesa i la nord-americana, era l’habilitat de parlar-se clar a ells mateixos, de compartir una anàlisi crua de la realitat i actuar en conseqüència per buscar solucions sense perdre el temps. Evidentment, és una generalització que la realitat demostra només a mitges. Avui, en el cas dels nord-americans, tenen un president incapaç d’acceptar que si no abandona ràpid la cursa electoral farà inevitable la victòria de Donald Trump i precipitarà la fugida de donants. Pel que fa als Països Baixos, s’acaba de formar un govern de coalició amb l’extrema dreta i caldrà temps per saber si l’acceptació de la realitat fins i tot ha anat massa lluny. 

La secretària general d'ERC, Marta Rovira, ha pogut trepitjar per primer cop en sis anys els carrers de Vic, entrar a casa seva i abraçar els seus pares sense por a ser detinguda. Les imatges simbolitzen el final d'un malson per a ella i també per a la resta d'exiliats per la causa del Tsunami, que va caure com un castell de cartes per un error processal del jutge Manuel García-Castellón, que intentava perseguir-los per terrorisme. És un primer pas encara no definitiu, perquè encara queden els exiliats de Brussel·les, l'expresident Carles Puigdemont, l'exconseller Lluís Puig i l'eurodiputat Toni Comín. Quan tots puguin tornar en llibertat, es podrà restablir la normalitat política a Catalunya i posar fi a la ignomínia de la repressió desfermada contra l'independentisme. Catalunya necessita, en aquest sentit, girar full i treure's de sobre aquesta llosa perquè tots els projectes polítics puguin competir en igualtat de condicions.